El juliol de 1943 les forces aliades ja estaven preparades per posar els seus peus a Europa a través de Sicília i des d’ella a tota Itàlia. Dos dies abans del desembarcament al sud de l’illa, les forces de les SAS britàniques varen acabar amb tres importants canons situats estratègicament a Capo Murro di Porco que podrien haver posat en risc l’operació. La nit del 9 i el 10 de juliol de 1943 va iniciar-se l'operació amfíbia més important fins aquell moment, batejada com a Operació Husky, constituïda per unes forces mixtes nord-americanes, britàniques i canadenques. Amb aquesta acció s’iniciava la primera batalla pel control de Sicília i, posteriorment, de tota la península.
DESEMBARCAMENT A SICÍLIA. Una operació tan vital a la segona guerra mundial com l’Operació Husky no ha tingut –que jo conegui– cap pel·lícula especialment dedicada a ella, però si que ha aparegut representada en diversos films dels quals en destaco dos:
PATTON (1970), dirigida per Franklin J. Schaffner, constitueix una gran obra bèl·lica que es mou a l’entorn de la controvertida figura del general George Patton (George C. Scott) i de la seva aportació a la II Guerra Mundial. En ella queda molt patent l’enemistat existent entre Patton i el general britànic Bernard Montgomery (Michael Bates) i assistim a la peculiar manera en que varen gestar-se els plans d’invasió i en com va desenvolupar-se aquesta fins a l’ocupació de Messina i amb ella, de tota l’illa.
Aquesta operació també es troba reflectida a THE BIG RED ONE (El gran 1 vermell, 1980), la notable obra de Samuel Fuller, escrita per ell mateix, en la que segueix les passes de la divisió nord-americana de marines 1 vermell, que va participar activament al desembarcament al nord d’Àfrica , al de Sicília, al de Normandia i a tota la campanya europea des de França a Alemanya, passant per Bèlgica i Txecoslovàquia. En especial se centra en el sergent encarnat per Lee Marvin i el seu grup d’homes, entre els que destaca el soldat Griff, interpretat per un jove Mark Hamill, que estava en aquells moments a cavall entre les interpretacions de la primera i la segona entrega de Star Wars.
LA BATALLA D’ANZIO (1968). L’ascens de les tropes aliades per la península italiana estava resultant molt més lent del que havien previst inicialment, ja que les forces de l’Eix defensaven cada pam de terreny enèrgicament i ara estaven encallades a l’anomenada Línia Gustav, el punt fort de la qual era Montecassino, on es trobava fortificat el 10è exèrcit alemany . Va ser per aquest motiu que el General Eisenhower va idear un pla per trencar més ràpidament la resistència enemiga: va organitzar un desembarcament darrera de les línies enemigues, a uns 53 quilòmetres al sud de Roma, prop de les petites poblacions d’Anzio i de Nettuno, mentre el 5è exèrcit del EUA s’obriria pas per la Línia Gustav, vencent la resistència de Montecassino. D’aquesta manera les dues forces aliades s’unirien i entrarien juntes a Roma... però les coses no van funcionar tan bé com estaven ideades. Montecassino va resistir els atacs aliats, reforçat per diverses divisions Panzer i, si bé el desembarcament a Anzio va agafar desprevingudes a les forces alemanyes, mentre els aliats consolidaven la seva posició, el territori que separava Anzio de Roma va poder ser reforçat pels alemanys. Com a resultat, el desembarcament d’Anzio es va produir el 22 de gener del ’44 i amb ell va iniciar-se una cruenta batalla que no va acabar fins al 24 de maig, quatre mesos després.
Aquesta batalla queda reflectida, de fons, a la pel·lícula La batalla d’Anzio (Lo sbarco di Anzio, 1968), una pel·lícula protagonitzada per Robert Mitchum i dirigida rutinàriament per Edward Dmytryk i Duilio Coletti amb un resultat molt a l'ús de les pel·lícules bèl·liques dels anys ’60.
ELS DIABLES VERDS DE MONTECASSINO (1958). Una de les forces que va reforçar el front de Montecassino va ser el grup de paracaigudistes alemanys coneguts com els diables verds. Aquests experimentats homes, molts d’ells veterans provinents del front rus, juntament amb les forces allí establertes van fer front a les tropes aliades que avançaven cap al nord amb una força multinacional formada per hindús, argelins, neozelandesos, polonesos, marroquins, canadencs, tunisians, gurkhes, sud-africans i, naturalment, nord-americans i britànics. Els alemanys, en previsió d’un atac total sobre l’abadia de Montecassino, van traslladar les obres d’art que allí es trobaven –importants peces d’autors tan notables com Tiziano, Rafael, Tintoretto o Leonardo- fins a Roma. Va ser una molt sàvia decisió ja que, quan després de tres mesos d’assetjament les forces aliades havien perdut prop de 16.000 homes i només havien aconseguit avançar uns 20 quilòmetres, l’estat major aliat va decidir destruir totalment l’abadia. El 15 de febrer de 1944, l’aviació aliada va deixar caure sobre ella 287 tones de bombes trencadores i incendiaries. Va ser una maniobra absurda i totalment innecessària ja que les tropes alemanyes havien respectat l’abadia i no hi havia en ella cap soldat i tan sols s’hi trobaven els religiosos i la població civil que s’hi havia refugiat buscant la seva protecció. Va ser llavors quan, sobre les runes del que havia quedat, els diables verds van fer-se forts i van aguantar la pressió de tot l’exèrcit aliat fins el 18 de maig de 1944, data en la que els polonesos van poder clavar la seva bandera en el cim de la muntanya.
Aquests fets estan recollits a la pel·lícula alemanya Die grünen Teufel von Monte Cassino (Els diables verds de Montecassino, 1958) dirigida per Harald Reinl i que descriu els fets que van tenir lloc en aquells mesos, narrats des del costat alemany. És una pel·lícula difícil de trobar que pot veure’s en versió italiana des de YouTube.
ROMA CIUTAT OBERTA (1945). Motivat en gran mesura pel desembarcament aliat a Sicília, el rei italià Víctor Manuel III va ordenar l’empresonament de Mussolini i va decretar la fi del feixisme a Roma el juliol de 1943 i el 8 de setembre va signar un armistici amb l’exèrcit angloamericà. Aquests gestos van servir de ben poc: el 10 de setembre del ’43, com a resposta a aquests fets, els alemanys varen ocupar Roma. L’ocupació va durar 9 mesos i constitueix un dels episodis més foscos de la història recent de la ciutat. Crueltat, repressió, barbàrie... on les accions dels partisans eren salvatgement reprimides, com la tristament recordada Massacre de Roma en la que, el 24 de març de 1944, van ser assassinades 335 persones civils italianes com a represàlia per una acció d’un grup partisà.
Roberto Rossellini va realitzar, en una notable mostra del cine que es va emmarcar posteriorment amb el neorealisme tardà, una excel·lent pel·lícula titulada Roma, città aperta, amb molt pocs recursos però amb gran talent, que esdevé una crònica descarnada del fets que es van viure a la ciutat de Roma en aquell fosc període.
TOTS A CASA (1960). Una excel·lent tragicomèdia italiana de Luigi Comencini, protagonitzada per Alberto Sordi, en la que assistim als moments posteriors a la signatura de l’armistici i com varen celebrar-ho les tropes italianes, però també descriu el desconcert dels moments posteriors. Què havien de fer? Alberto Innocenzi, subtinent de complement, intenta mantenir units als seus homes fins poder presentar-se a algun superior i esperar ordres, però el caos regnant és total, així que decideix marxar amb el Sergent Fornaciari i l’enginyer Ceccarelli cap a casa. El camí se’ls farà llarg, penós i perillós ja que els nazis per una banda i els feixistes italians per l’altra estan imposant la seva llei per tot el territori.
ELS QUATRE DIES DE NÀPOLS (1962). En aquells confusos moments que es vivien a Itàlia, mentre les tropes aliades encara s’estaven obrint pas des del sud, la proclamació de l’armistici va ser presa a Nàpols com l’arribada de la pau però la cosa era ben diferent. La ciutat va ser ocupada per les forces de la Wehrmacht i van instaurar ràpidament un control de la població basat en la repressió, la por i els càstigs que tantes vegades havien fet servir en altres ocasions... però les circumstàncies van fer que el poble s’alcés contra l’ocupació, sense caps organitzats ni tàctiques preestablertes... dones defensant als seus marits, homes protegint les seves llars, nens contagiats per la valentia dels grans... el que va començar com uns petits aldarulls, va acabar en una autèntica batalla. Després de quatre terribles dies la guarnició alemanya va decidir retirar-se de Nàpols en el que va ser una gloriosa victòria de la resistència popular. S’ha parlat molt –i merescudament– sobre la rebel·lió al ghetto de Varsòvia, però “els quatre dies de Nàpols” han estat injustament oblidats.
Al 1962, el director italià Nanni Loy, va realitzar una pel·lícula hereva del neorealisme, d’una gran bellesa i tristament molt poc coneguda, titulada precisament Le quattro giornate di Napoli, molt difícil de trobar, però que es pot veure des de YouTube en versió original.
PIUS XII, SOTA EL CEL DE ROMA (2010). Centrat precisament en l’ocupació nazi de Roma s’ha realitzat la mini sèrie televisiva Sotto il cielo di Roma, una aproximació al paper que va desenvolupar l’església en aquells moments tan decisius. El pontífex Pius XII, que fins aleshores havia mantingut una postura molt passiva enfront del feixisme i dels greus fets que estaven succeint al seu voltant, va reaccionar davant la persecució que els jueus romans estaven patint amb l’arribada de les SS a la ciutat i va donar instruccions als sacerdots de la ciutat perquè donessin refugi a tots els fugitius que arribessin, al mateix temps va declarar totes les esglésies de Roma territori vaticà, de manera que fes impossible l’entrada dels alemanys a cap església sense vulnerar la Santa Seu. Aquesta valenta postura va posar en risc al propi Pius XII però va aconseguir salvar un gran nombre de possibles víctimes dels camps d’extermini.
MUSSOLINI, DARRER ACTE (1974). Coincidint amb l’ocupació nazi de Roma, Benito Mussolini va ser alliberat del seu captiveri per un escamot paracaigudista de les SS. Des d’aleshores, va fixar la seva residència a la recent creada República de Salò o República Social Italiana, un estat titella de l’Alemanya nazi, situat al nord d’Itàlia, a la Llombardia, on Mussolini va poder continuar exercint de Duce (Cap d’Estat) i de Ministre d’Afers Estrangers, però sempre supeditat a Alemanya. Mussolini va viure a Saló fins l’abril del 1945 que va intentar fugir cap a Suïssa amb la seva companya Clara Petacci, a causa del ràpid avançament aliat, moment en que van ser capturats per un grup de partisans i van ser afusellats. D’aquesta manera s’acabava amb la trajectòria del més gran dels líders feixistes italians.
Aquests darrers dies queden reflectits a la pel·lícula Mussolini, darrer acte, on el Duce està encarnat per Rod Steiger, sota la direcció de Carlo Lizzani.
EL SECRET DE SANTA VITTORIA (1969). La notícia de la mort del dictador Mussolini corre per tota Itàlia com la pólvora, mentre els alemanys comencen la seva retirada cap al nord. En aquest replegament, els nazis saquegen tot el que poden. A la tranquil·la, petita i apartada vil·la de Santa Vittoria només tenen un tresor a defensar: la seva gran bodega de vins, amb més d’un milió d’ampolles. És un vi que ells mateixos elaboren a través del most de les seves vinyes i no estan disposats a deixar que se l’enduguin com a botí de guerra. És per això que elaboren un pla per protegir la seva producció.
Entranyable pel·lícula, una comèdia amb pinzellades dramàtiques, amb grans interpretacions dels seus personatges principals: en Bambolini (Anthony Quinn) i la seva dona Rosa (Anna Magnani), amb la presència de Virna Lisi en el paper de Caterina, sota la direcció de Stanley Kramer.