Lasse Hallström és un d’aquells directors poc coneguts pel gran públic, però és també d’aquells que quan parles dels seus treballs tothom ha vist més d’una de les seves pel·lícules... i les recorda malgrat el temps.

Hallström va néixer a Estocolm el 2 de juny de 1946 en plena ressaca de la Segona Guerra Mundial i va iniciar-se en el món de la direcció als anys ’70, fent TV Movies i videoclips, especialment el documental Abba: The Movie, sobre el mític grup musical suec. Després que Mi vida como un perro,  una de les seves primeres pel·lícules, acaparés els focus de la crítica mundial i amb ella el reconeixement internacional, va donar el salt als EUA on va comptar ràpidament amb més recursos i on la seva obra va aconseguir la màxima difusió. Des d’aleshores el seu nom ha estat cada cop més valorat a tot el món.

El director tria molt bé els arguments amb els que treballa a les seves pel·lícules, cercant sempre un cert mestissatge d’estils i de gèneres, per a parlar finalment d’aquelles coses que són les que veritablement li interessen més: les relacions interpersonals, els sentiments i l’amor des de totes les seves vessants, amb  lligams que perduren -en ocasions- fins i tot després de la pròpia mort. Les seves pel·lícules contenen essències que resten llargament al paladar de l’espectador, molt de temps després de que hagin finalitzat. Aquest és el seu do.

Et deixo amb alguns dels seus títols...

MITT LIV SOM HUND (Mi vida como un perro, 1985). Al llarg de la pel·lícula seguim uns mesos de la vida d’Ingemar (Anton Glanzelius), un nen de 12 anys que viu una complicada situació familiar: el seu pare els va abandonar fa anys i la seva mare pateix una greu malaltia. Això fa que el nen hagi de marxar a una localitat de l’interior, on viuen uns familiars seus. La petita població on va, s’ha construït al voltant d’una antiga fàbrica de vidre i al seu entorn hi viu una pintoresca població que constituiran el seu nou món: bona gent i nous amics i amigues que eixamplaran les seves ingènues visions del món. Un tendre relat costumista de la societat rural sueca dels anys ’50, que va donar a conèixer l’obra de Hallström al món.

ONCE AROUND (Querido intruso, 1991). Amb aquesta pel·lícula Hallström va debutar al cinema americà amb una comèdia de tall melodramàtic. Ens parla de l’entrada a la família Bella d’un inesperat nou component: la parella de la filla gran, la Renata (Holly Hunter). Es tracte de Sam Sharpe (Richard Dreyfuss), un home divertit, extravertit, expansiu, milionari... i més gran que els propis pares de la Renata, en Joe (Danny Aiello) i la Marilyn (Gena Rowlands). Tan el seu caràcter com la diferència d’edat amb la Renata no posaran gens fàcil a en Sam la seva integració a la família. Molt encertadament, la revista Fotogramas va qualificar a la pel·lícula com “una història típicament americana vista amb una mirada totalment europea”. Genial definició per a una obra que trenca motlles i ens estreny el cor al ritme de Fly my to the moon.

A QUI ESTIMA EN GILBERT GRAPE? (What's Eating Gilbert Grape?, 1993). En aquesta ocasió viatgem fins al mig oest americà, en un petit poblet anomenat Endora. Allí hi viu el protagonista d’aquesta història, en Gilbert Grape (Johnny Depp). Té una complicada situació familiar que pesa sobre ell i sobre totes les seves aspiracions a la vida. La seva mare, amb obesitat extrema, viu impedida i no pot ni sortir de casa i el seu germà, l’Arnie (Leonardo DiCaprio, brillantíssim en aquest paper), pateix discapacitat mental. Tots dos són la responsabilitat d’en Gilbert i porta aquest pes com pot, fins que un bon dia apareix a la seva vida la Becky (Juliette Lewis), que amb la seva alegria i la seva vitalitat transformarà la seva realitat per sempre. Aquesta pel·lícula, juntament amb This Boy's Life (La vida d’aquest noi), estrenada aquell mateix any, van significar el llançament a la gran pantalla de Leonardo di Caprio i un nou èxit juvenil per a Johnny Depp.

LES REGLES DE LA CASA DE LA SIDRA (The Cider House Rules, 1999). Homer Wells (Tobey Maguire) ha viscut tota la seva curta vida entre les parets de l’orfenat de St. Cloud. Homer no ha conegut més pares que al doctor Larch (Michael Caine), el director del centre, que sempre l’ha tractat com a un fill i el vincle que s’ha establert entre els dos és molt fort. Larch voldria que Homer fos el seu successor en la direcció de l’orfenat però aquest necessita conèixer el món i establir-hi unes regles que, fins aquell moment, ningú no l’ha ajudat a fixar-les. A partir del moment en que coneix a una noia, la Candy Kendall (Charlize Theron) la seva vida es transforma.

CHOCOLAT (2000). Una dolça història que pren tots els aromes del cacau per a construir una narració que, com la bona xocolata, ens impregna els sentits d’una manera intensa i persistent. La història ens porta a la tranquil·la localitat de Lansquenet, un petit poble al cor de França. La vida dels seus habitants es mou en els rígids límits d’una estricta moral catòlica fins que un bon dia, portada pels forts vents del nord, arriba Vianne Rocher (Juliette Binoche) acompanyada de la seva filla Anouk (Victoire Thivisol). La seva arribada transformarà, poc a poc, l’anquilosada vida de la vila amb la seva Chocolaterie Maya, una deliciosa botiga on la xocolata pren les formes més seductores, capaces de despertar els sentits a tota persona que les prova. La pel·lícula descansa en la seva màgica història i en les grans actuacions que hi trobem: Alfred Molina, Judi Dench, Johnny Depp, Lena Olin, Carrie-Anne Moss, John Wood, Leslie Caron, Peter Stormare… Un plaer pels sentits que aprofita per conduir-nos en un subtil viatge pels convencionalismes humans, pels prejudicis, pel poder de les tradicions, però també pels somnis secrets, pels anhels d’alliberament, pel poder transformador del plaer dels sentits. Si encara no ho has fet, regalat el visionat d’aquesta gran pel·lícula.

LLIGANT CAPS (2001). Lligant caps és una pel·lícula dramàtica basada en la novel·la del mateix títol d’Annie Proulx, guanyadora del Premi Pulitzer d'Obres de Ficció a l’any 1994. És la història de Quoyle (Kevin Spacey), el viu retrat d’un perdedor, d’una persona a la que tot a la vida se li torça i que no acaba de trobar el rumb fins que marxa a un lloc solitari i apartat de tot el món: un petit poble pesquer de Terranova on, en companyia de la seva filla, refarà la seva vida treballant de reporter en un petit diari local. Iniciarà també una relació sentimental amb Wavey Prowse (Julianne Moore) que li donarà un nou sentit al seu món. La pel·lícula compta també amb les sempre grans presencies de Judi Dench, Cate Blanchett i Scott Glenn i està dirigida esplèndidament pel seu director, que aporta la seva habitual sensibilitat.

HACHI: A DOG’S TALE (Siempre a tu lado, Hachiko, 2009). En aquesta pel·lícula trobem una commovedora història basada en fets reals. Ens mostra com el professor Parker Wilson (Richard Gere) un dia, casualment, es troba amb Hachi, sol i abandonat. Hachi és un preciós cadell de gos de la raça Akita que havia estat criat per un monjo del Japó i que per estranyes casualitats va quedar perdut per aquell indret. A partir d’aquest encontre, en Parker el recull i decideix quedar-se’l. Ràpidament s’estableix entre tots dos una forta relació. Quan el professor marxava a treballar, Hachi l’acompanyava a l’estació i quan tornava de la feina, el gos estava allí, novament, esperant-lo. Era un ritual diari que s’havia muntat el propi Hachi... però un bon dia, mentre estava donant les seves classes, Parker va patir una aturada càrdio-respiratòria i va morir. Hachi restava com sempre a l’estació i van ser inútils tots els intents perquè marxés d’aquell indret. Va quedar-se esperant al seu amo i amic 10 anys, fins que va morir en el mateix lloc on havia restat tot aquell temps. Aquesta pel·lícula és un homenatge a l’amistat i a la fidelitat que un gos pot sentir pel seu amo.

LA PESCA DEL SALMÓ AL IEMEN (Salmon Fishing in the Yemen, 2011). Ens trobem davant d’una pel·lícula que gira a l’entorn del somni d’un jec del Iemen, en Muhammed (Amr Waked), que vol introduir la pesca del salmó amb mosca al seu país. El projecte és ciclopi i per realitzar-lo pretén fer servir l’aigua d’un gran pantà construït al nord del territori, per dotar l’aigua suficient al riu perquè garanteixi la vida dels salmons en totes les èpoques de l’any, importar la quantitat suficient d’espècimens i aconseguir que aquests s’hi adaptin. Al darrera d’aquest projecte visionari i monumental es troba el desig de possibilitat que a l’àrid entorn del riu s’estengui una fèrtil llenca de terra on el poble hi pugui cultivar. Posa l’organització del projecte a mans de la seva relacions públiques, la Harriet (Emily Blunt) i aquesta contacte amb el Doctor Alfred Jones (Ewan McGregor), un jove científic que treballa pel departament de pesca del Ministeri d’Agricultura de la Gran Bretanya. Alfred veu el projecte com una bogeria, però les pressions de la cap de premsa del primer ministre britànic, la Patricia Maxwell (Kristin Scott Thomas) que li interessa que es tiri endavant el projecte per motius polítics faran que aquest es posi en marxa. Ens trobem davant de la realització d’un somni, del naixement d’un amor aparentment impossible i de com les motivacions personals poden transformar-se si es transforma el món interior de les persones.

SAFE HAVEN (Un lugar donde refugiarse, 2013). En aquesta obra Hallström canvia de registre i inclou la intriga i el melodrama romàntic a parts iguals en una història farcida d’humanitat i sensibilitat: Katie (Julianne Hough) arriba a un petit poblet de Southport , a Carolina del Nord, fugint d’un passat que desconeixem, però que anirem descobrint a poc a poc. Allí coneix a l’Alex (Josh Duhamel), un atractiu jove, vidu , amb dos fills, de caràcter sensible i amable, i a la Jo (Cobie Smulders), la primera amiga que fa en el poble. Sembla que la seva vida es va refent ràpidament en aquest racó idíl·lic, però el passat sempre torna i no deixa cap lloc per a fugir. Una història un pèl tòpica, però narrada amb subtils fragàncies que emocionen en més d’un moment.

THE HUNDRED-FOOT JOURNEY (Un viatge de deu metres, 2014). Aquesta pel·lícula ens parla del mestissatge gastronòmic a través de Hassan (Manish Dayal), un jove hindú que arriba amb la seva família a Europa per establir-se i obrir un restaurant on oferir la cuina hindú, tan rica en aromes i espècies, que ell sap cuinar tan bé... però el pare (Om Puri) cerca incansablement un indret on trobar productes amb esperit. El destí vol que el cotxe on viatgen s’espatlli en un racó del sud de França on es troba una petita població, a l’entrada de la qual hi ha un restaurant a la venda. No sembla el lloc més indicat per establir-se ja que es troba just a 10 metres, davant per davant, d’un luxós restaurant -Le Saule Pleureur- amb una estrella Michelin, regentat per Madame Mallory (una sempre gran Helen Mirren). Malgrat això el patriarca veu en les circumstàncies que han envoltat la seva arribada una senyal que aquest serà el seu lloc. A partir d’aquest moment hi haurà una evolució a la cuina de Hassan que farà que introdueixi l’essència de la seva cuina a la cuina tradicional francesa, un camí que el durà a una llarga i profitosa recerca tècnica i interior. Una pel·lícula amb aroma de curri i dels sofisticats perfums de la cuina francesa.