Marilyn Monroe, una estrella que mai no s'apagarà

Tothom coneix prou bé a Marilyn Monroe, la rossa exuberant que enamorava amb el seu caminar, amb la seva suggestiva veu  o amb la seva sensualitat a flor de pell i sobre ella s’han escrit pàgines i més pàgines a tot el món, al llarg de dècades, però què en sabem de Norma Jean Baker, aquella tímida i insegura noia nascuda l’1 de juny de 1926 a Los Angeles?

Norma Jean no va tenir una vida fàcil. Mai no va arribar a saber qui era el seu pare i la seva mare va conviure amb ella molt poc temps ja que va ser ingressada en un hospital psiquiàtric amb el diagnòstic d’esquizofrènia paranoide. A partir d’aquest moment la Norma Jean va passar per l’orfenat, per casa dels seus avis i per diverses famílies d’acollida, en una de les quals va rebre abusos sexuals per part del cap de família. Quan va succeir això només tenia vuit anys.

Totes aquestes coses i algunes experiències traumàtiques posteriors van fer que desenvolupés una personalitat inestable, depressiva i obsessiva, la qual cosa deixava veure clarament les mancances afectives que havia patit. Això va causar multitud de moments conflictius en els rodatges: atacs de pànic en certes ocasions, faltes continuades de puntualitat, conductes impulsives...

No era per a res la rossa estúpida que la indústria li havia fet construir. No era rossa –ja que tenia un ros tintat– ni molt menys estúpida: va estudiar història i literatura a la universitat i era una lectora consumada, que llegia amb avidesa des de Dostoievski a Freud, dos dels seus autors preferits. De fet, tenia un coeficient d’intel·ligència de 165. Com a referència sabem que Albert Einstein tenia un coeficient de 160 i el de Stephen Hawking, el genial astrofísic, era de 152.

És força coneguda la seva passió pel jazz. En aquells anys, la cantant de jazz Ella Fitzgerald tenia ja una certa notorietat, però tot sovint havia d’entrar als petits locals on actuava per la porta del darrera per no molestar a la clientela blanca i a llocs com el Mocambo no li estava permès d’actuar. El local era freqüentat per personalitats com Frank Sinatra, Humphrey Bogart, Lauren Bacall i la mateixa Marilyn Monroe. Quan ella va assabentar-se d’aquesta absurda discriminació va parlar amb l’amo del local. Ella Fitzgerald ho va recordar així: Li dec una de bona a la Marilyn Monroe. Va trucar personalment a l’amo del Mocambo i li va dir que volia que em contractés immediatament. Si ho feia, ella reservaria la primera taula cada nit. L’amo va acceptar ràpidament l’oferiment –Marilyn era ja una superestrella i la seva presència atreia a molta premsa– i després d’això Ella Fitzgerald no va haver d’actuar mai més en cap club de jazz petit. La cantant va afegir sobre Marilyn: Era una dona inusual, avançada al seu temps i no n’era conscient.

A Norma Jean li agradava fugir del seu personatge de Marilyn Monroe i per això va passar llargues temporades a Nova York, on aconseguia passar més desapercebuda que no pas a Hollywood. En una ocasió va dir: A Hollywood et paguen mil dòlars per un petó i cinquanta centaus per la teva ànima

Fugia del seu personatge però sempre el tenia controlat. Amy Greene, l’esposa del fotògraf personal de Marilyn, Milton H.Greenerecorda una interessant anècdota: Mai no oblidaré el dia que Marilyn i jo estàvem caminant per la ciutat de Nova York. Només era un passeig tranquil en un dia agradable. Estimava Nova York perquè ningú la molestava, no com passava  a Hollywood. Podia ser una més i ningú la notava. A ella li encantava això. Llavors, mentre caminàvem per Broadway, es va girar cap a mi i em va dir: Vols veure com em converteixo en ella? No sé com explicar el que va fer perquè va ser molt subtil, però va encendre alguna cosa dins seu que era gairebé com màgia. De cop tot s’alentia i la gent girava el cap i s'aturava a mirar-la. Van reconèixer que es tractava de Marilyn Monroe, com si s'hagués tret una màscara o alguna cosa, encara que moments abans ningú se n’adonés. Mai havia vist res semblant. Aquest era el seu poder sobre Marilyn.

Fins i tot la seva sensual i xiuxiuejant veu formava part del seu personatge. Havia estat un recurs que el seu logopeda li havia ensenyat per a vèncer la seva tartamudesa, fruit de la timidesa que arrossegava des de petita. Aquella tècnica creada perquè pogués recitar els seus papers sense entrebancar-se, va passar a ser un tret distintiu d’ella com a actriu i com a cantant.

Marilyn va buscar, desesperadament, en la seva carrera com a actriu, aquells papers dramàtics amb els que pogués demostrar tot el potencial interpretatiu que portava dins... però la mort li va arribar massa jove. Va morir el 4 d’agost de 1962, amb tan sols 36 anys. Malgrat tot, el temps viscut va ser temps més que suficient perquè sigui recordada i idolatrada per generacions que ni tan sols havien nascut quan ella ja havia mort. Finalment, Norma Jean va descansar en pau, però el mite de Marilyn Monroe viurà per sempre a les seves pel·lícules.

Malgrat haver fet aparicions anteriors en pel·lícules com Ladies of the Chorus (Las chicas del Coro), Amor en conserva, La jungla d’asfalt, Tot sobre Eva o Don't Bother to Knock (Niebla en el alma) el primer treball veritablement important va desenvolupar-lo a la comèdia d’embolics Em sento rejovenir (Monkey Business) obra d’un gran especialista, Howard Hawks, que va saber treure de l’actriu el millor que tenia per oferir.

La pel·lícula es va convertir en tot un clàssic. El paper que interpretava la Marilyn, una secretària rossa i poc espabilada, li va permetre extreure la seva vena més còmica al temps que compartia cartell amb dos monstres de la interpretació com Cary Grant i Ginger Rogers.

Narra les peripècies d’un químic, Barnaby Fulton (Cary Grant), per descobrir l’elixir de la joventut, primer experimentant amb ximpanzés i després en ell mateix. La seva esposa Edwina (Ginger Rogers) també acabarà intervenint involuntàriament en l’experiment.

 

Els cavallers prefereixen les rosses (Gentlemen prefer blondes), és una inoblidable comèdia musical que ha quedat com un gran clàssic a la història del cinema. Basada en una obra de gran èxit a Brodway, la Fox li va confiar la direcció a Howard Hawks, que ja havia treballat amb Marilyn a Em sento rejovenir i explica la història de dues coristes, una de morena i una de rossa que tenen l’objectiu de casar-se amb dos milionaris. Aquesta senzilla trama és l’excusa perfecta per enllaçar tot un seguit de gags còmics i de brillants números musicals.

En principi, els estudis volien que la rossa, la Lorelei Lee, fos interpretada per l’estrella Betty Grable però és van ajuntar dues circumstàncies que els van fer canviar d’opinió: primer, Marilyn estava triomfant als cines amb la pel·lícula Niàgara i segon, i no menys important, Grable demanava 150.000 dòlars per la seva intervenció i Marilyn només en cobrava 18.000. La coprotagonista, el paper de la morena Dorothy Shaw va recaure en l’esplèndida Jane Russell que va estar perfecte en el seu paper.

Per a interpretar el seu paper, Marilyn va assistir a l’obra que estava en cartell a un teatre de Brodway cada nit al llarg de tot un mes.

Una cosa que s’ha repetit molt és que la Marilyn tenia sempre unes relacions tenses i difícils amb els seus companys de repartiment i, si bé era cert, en aquest cas la seva relació amb la Russell va ser genial. Malgrat que només van treballar juntes en aquesta pel·lícula es van fer molt amigues. Russell li deia “rosseta” i diuen que era l'única persona que podia treure a Marilyn del llit per començar la filmació.

Finalment, el resultat que es va obtenir és una autèntica joia del cine.

Ves el post de la pel·lícula

 

1953 va ser un any important en el llançament de la carrera de Marilyn Monroe: Havia començat amb l’estrena de Niàgara, després va venir Els cavallers prefereixen les rosses i, finalment, va arribar aquesta nova comèdia Com casar-se amb un milionari (How to marry a millionaire), una obra que semblava nascuda a l’estela de l’anterior i que en repetia certs aspectes. En aquesta, tres amigues decideixen instal·lar-se en un luxós apartament de Manhatan i abocar-se a la tasca d’aconseguir casar-se amb un milionari. Es tracte de la Pola Debevoise (Marilyn Monroe), la Schatze Page (Lauren Bacall) i la Loco Dempsey (Betty Grable), tres aparences i tres caràcters ben diferents que feien brillar els seus contrastos.

El resultat no va ser tan rodó ni espectacular com la seva predecessora, però va obtenir també un bon redit a la taquilla, sens dubte pel reclam que significaven les tres actrius protagonistes.

La direcció va estar en mans de Jean Negulesco, un director que tenia fama de ser un dels millors dirigint actrius de Hollywood. Va saber-li donar a la història un ritme viu i lleuger.

Marilyn aquí està fantàstica, interpretant a una encantadora noia amb un fort problema de miopia, però que es resistia a portar les seves ulleres en públic per allò de la imatge, malgrat que sense elles em prou feines s’hi veia. No cal ni dir que aquesta característica provocà moltes escenes veritablement hilarants.  

 

A l’any 1954 el director Otto Preminger  va rebre l’encàrrec per part dels estudis Fox de realitzar un western: el primer i darrer western de la seva carrera. Estava obligat per contracte a fer-lo, així com van estar igualment obligats Marilyn Monroe i Robert Mitchum a intervenir-hi: es van haver d’incorporar al projecte sense estar gaire convençuts. Marilyn va confessar: Em mereixo alguna cosa una mica millor que un western de mala mort on la interpretació queda en segon pla respecte al decorat.

Es tractava, però, d’un western? És veritat que té tots els elements per a ser classificada com un western: l’època, l’ambientació, els indis, els buscadors d’or... però en realitat es tracta d’un drama amb pinzellades d’aventura i d’història romàntica... vaja, un autèntic híbrid.

La història que es narra té lloc a Montana just els anys posteriors a la Guerra de Secessió en uns indrets on s’aplegaven els buscadors d’or a la recerca de fortuna. La pel·lícula en realitat va filmar-se als espectaculars escenaris naturals dels Parcs Nacionals de Banff i Jasper a la regió d’Alberta, al Canadà.

A l’entorn de la gestació de la pel·lícula es comenta que van encarregar a un altre director de l’estudi, en Jean Negulesco (que ja havia dirigit a Marilyn en Com casar-se amb un milionari) perquè retoques certes escenes i en filmés algunes de noves per donar-li un toc més sensual a l’obra.

Tècnicament, va ser de les primeres pel·lícules en ser rodades en el nou sistema panoràmic batejat com a Cinemascope i amb so estereofònic de quatre pistes magnètiques, aconseguint un resultat que va ser tot un espectacle.

A destacar la recordada cançó The River of no Return, composada per Ken Darby i Lionel Newman i de la qual Marilyn Monroe interpreta una versió a l’escena final de la pel·lícula.

 

La temptació viu a dalt (The Seven Year Itch) va ser dirigida per Billy Wilder, que té al seu haver comèdies tan memorables com Ningú no és perfecte, Irma la dolça, L’apartament o Primera plana. La pel·lícula explica la història de Richard Sherman (Tom Ewell), un novaiorquès que, com molts d’altres, havia de quedar-se un calorós agost treballant a la ciutat, mentre la seva dona i els seus fills marxaven de vacances a la platja. Sherman tenia un llistat de recomanacions de la seva dona: deixar de fumar, no passar-se amb la beguda, anar a dormir aviat … i no fixar-se amb cap altre dona! L’home es pren aquestes recomanacions molt seriosament però el destí li juga una mala passada: Sherman descobreix que té com a veïna una jove ingènua i molt atractiva (interpretada per Marilyn Monroe) que li dificultarà en gran manera treure-se-la del cap.

Per interpretar a Sherman, Wilder volia al llavors desconegut Walter Matthau però la Fox va acabar triant l’actor Tom Ewell que era qui havia interpretat el personatge al teatre.

Una meravellosa comèdia d’embolics que, malgrat el seu plantejament molt teatral –gran part de l’acció passa en interiors– el seu ritme no decau en cap moment i dóna al cinema una imatge icònica: Wilder va rodar davant el Trans-Lux, a la 42 amb Lexington, l’escena en que a causa d’una boca d’aire del metro, se li aixequen les faldilles a la Marilyn. Es va crear tanta expectació a l’hora de filmar l’escena que es van aplegar, a la una de la matinada, milers de curiosos que no van voler perdre’s la filmació de l’escena. L’escena ha quedat immortalitzada en l’imaginari popular rivalitzant amb la de Gene Kelly a Cantant sota la pluja, a la de Glenn Ford bufetejant a Rita Hayworth a la pel·lícula Gilda o a Vivien Leigh alçant el puny al cel a Allò que el vent s’endugué.

 

Després del pas de Marilyn Monroe per l’Actor’s Studio de Nova York, l’actriu estava decidida a demostrar les seves qualitats interpretatives. Del seu pas per la famosa acadèmia, el que havia estat el seu professor, Lee Strasberg va dir sobre ella: He treballat amb centenars d’actors i actrius i només n’hi ha dos que destaquen per sobre de la resta. El primer és Marlon Brando i la segona Marilyn Monroe.

El seu primer projecte després d’aquest temps d’aprenentatge va ser Bus Stop. La pel·lícula estava en mans del director Joshua Logan i aquest no acabava d’estar convençut que Marilyn sabés treure’n tot el profit que calia del personatge protagonista d’aquesta història. En acabar el rodatge, el director havia canviat radicalment d’opinió i es desfeia en paraules d’elogi: És una actriu amb tanta presència a la pantalla com Greta Garbo i una comediant tan bona com Charles Chaplin.

Bus Stop no era una comèdia o un musical, sinó una pel·lícula dramàtica, basada en l’obra teatral de William Inge que fins i tot va donar peu a convertir-se en una minisèrie de televisió.

Va significar el debut cinematogràfic de Don Murray i de Hope Lange.

Ens presenta a un vaquer que participa als rodeos, innocent i excessivament impulsiu, que coneix a una cantant i s’enamora d’ella, però el noi no té la més mínima idea de tractar a una dona. Una gran oportunitat de la Marilyn per mostrar un registre completament nou.

 

Marilyn, cansada de no tenir un major control de les seves pel·lícules va decidir muntar la seva pròpia productora, Marilyn Monroe Productions, una forma contundent de fugir dels menyspreus que havia patit en molts moments.

El primer que va fer va ser viatjar fins a la Gran Bretanya per protagonitzar i produir El príncep i la corista (The Prince and the Showgirl). Com a coprotagonista i director del projecte va triar al prestigiós actor shakespearià Sir Laurence Olivier per qui sentia un profund respecte.  

Quan es va saber la notícia una bona part dels crítics van preveure que Marilyn no estaria a l’alçada del gran Olivier i que, al seu costat, quedaria en evidència. Un cop estrenada la pel·lícula la opinió va ser unànime: l’encant i la naturalitat de Marilyn havia robat a cada escena tot el seu protagonisme. Si bé els crítics havien destacat el bon treball que havia dut a terme a Bus Stop, a El príncep i la corista el mèrit era molt més gran, considerant la talla del seu company de repartiment.   

L’acció transcorre a l’any 1911 quan ambaixadors de tota Europa acudeixen a la coronació de George V. Entre els convidats es troba com a representant del regne de Carpàtia, el propi regent del país, el Gran Duc Carles. A la seva primera nit al país presencia l’espectacle de cabaret que ofereixen al local Coconut i allí es fixa en una corista, graciosa, espontània i molt atractiva i decideix convidar-la a la seva residència amb el desig de tenir una aventura amb ella, però ella accedeix i acut a la cita amb una intenció molt més innocent.

En una ocasió vaig llegir un comentari que descrivia molt bé la sensació que transmet Marilyn en aquesta i en la majoria de les seves pel·lícules: Quan l’observes en qualsevol primer pla que duri el suficient, Marilyn tan sols desperta desitjos d’abraçar-la i de protegir-la com el més preuat tresor.

 

A l’any 1959 Bill Wilder es va posar a la direcció de la pel·lícula Ningú no és perfecte (Some like it hot), una obra amb aguts diàlegs, situacions plenes de comicitat i una història molt ben trenada. Va comptar amb Tony Curtis i Jack Lemmon pels papers protagonistes masculins i amb Marilyn Monroe com a estrella femenina. Aquesta va ser la primera de fins a sis pel·lícules més que van filmar Wilder i Lemmon, en una col·laboració que va deixar com a llegat grans obres. El director havia treballat anteriorment amb Marilyn a La temptació viu a dalt i ja havia patit una mica les faltes de puntualitat i les constants repeticions d’escenes causades per l’actriu, però en aquesta ocasió va declarar, a les seves memòries, que el rodatge s’havia convertit en un veritable suplici i que recordava l’experiència com la més traumàtica de la seva carrera. Marilyn estava passant per un mal moment a la seva vida i en una ocasió va fer repetir fins a 65 vegades un plànol en el que ella solament tenia una frase.

Per contrapartida, la química i la relació entre Tony Curtis i Jack Lemmon va ser genial des del primer moment la qual cosa va ajudar molt a que les seves escenes marxessin soles.

La historia ens situa a l’època de la Llei Seca i seguim a dos músics, Joe (Tony Curtis) i Jerry (Jack Lemmon) que, després de veure un ajustament de comptes entre dues bandes rivals, es veuen obligats a desaparèixer de la circulació, ja que la màfia els persegueix. En la seva fugida veuen l’oportunitat de no deixar rastre: vestits de dona, s’incorporen en una banda femenina. Joe queda captivat pels encants de la cantant del grup, la Sugar Kane (Marilyn), cosa que generarà més d’un malentès.  

Una gran pel·lícula que figura a totes les llistes de les millors comèdies de la història.

 

Al 1960 va treballar, sota les ordres de George Cukor, a la pel·lícula El multimilionari (Let make love) compartint protagonisme amb Yves Montand. La història no aportava res de nou. El personatge que interpreta la Marilyn, l’Amanda Dell, és una noia humil, amb ganes de triomfar que acaba trobant l’amor de la mà d’un home milionari (multimilionari en aquest cas): és el que algú ha anomenat cinema-fórmula, produccions amb poc risc que exploten fórmules d'èxit. En aquest cas, les coincidències amb altres pel·lícules de la pròpia Marilyn són importants: Apareix la figura d’un milionari d’incògnit (Com casar-se amb un milionari) que topa amb una companyia de teatre  (Ningú no és perfecte) i s’enamora d’una de les seves actrius (El príncep i la corista). El guió, veritablement, no era res de l’altre món, malgrat la intervenció d’urgència d’Arthur Miller per donar-li uns retocs. Malgrat tot, en Cukor, amb el seu ofici va acabar fent de tot allò una bona pel·lícula.

Un detall brillant és la inclusió dels cameos de Bing Crosby, Gene Kelly i Milton Berle, que constitueixen un toc divertit i sorprenent.

Sobre la història que explica ja ho tenim gairebé tot dit: un multimilionari (Yves Montand) veu casualment una obra que es representa a Broadway en la que es ridiculitza als milionaris i queda captivat per l’estrella de l’espectacle (Marilyn Monroe). Per entrar en contacte amb ella creu que la millor manera és formar part de la companyia, així que convenç a Crosby, Kelly i Berle perquè li ensenyin l’essencial d’interpretació, cançó i ball.

Un dels moments més memorables de la pel·lícula és l’actuació de la Marilyn que quan tot just la seva trama està arrencant, canta i balla la divertida My Heart belongs to Daddy.

 

Finalment, a Vides rebels, John Huston dirigeix a Marilyn Monroe en un paper que el seu marit, Arthur Miller, havia escrit especialment pensat per a ella i molt inspirat en el propi caràcter de l’actriu. Narra la història de Roslyn Tabor (Marilyn Monroe), una noia jove que arriba a Reno (Nevada) per divorciar-se i allí mateix coneix a un cowboy, Gay Langland (Clark Gable), i decideix compartir amb ell uns dies. Van a la muntanya i allí es creuen amb una manada de cavalls salvatges que Gay decideix capturar per vendre la seva carn. Per fer-ho compte amb l’ajut del vaquer Perce Howland (Montgomery Clift). En el fons, la pel·lícula ens parla de la soledat i l’abandonament, dues constants en l’obra de Huston. El rodatge va ser tempestuós en gran mesura pels constants retards de Marilyn. Estava totalment enganxada als somnífers i durant el rodatge fins i tot va haver d’estar ingressada a Los Angeles durant dues setmanes. Aquesta només és una anècdota d’una pel·lícula que porta a sobre una peculiar llegenda negra. El rodatge de Vides Rebels va acabar el 4 de novembre de 1960 i Clark Gable va morir uns dies després, el 16 de novembre, quan tenia 56 anys. Per a Marilyn Monroe va ser també la seva darrera pel·lícula completa ja que Something’s Got to Give de George Cukor mai no es va estrenar, doncs va morir abans, quan només tenia 36 anys. Montgomery Clift estava totalment enganxat a les drogues, però en el seu cas encara va tenir temps d’aparèixer en tres pel·lícules més, malgrat que també va morir prematurament als 46 anys. Aquestes coincidències no van fer més que augmentar, amb els anys, el to crepuscular de la pròpia pel·lícula. Huston, a les seves memòries va dir de MarilynNo actuava; vull dir que no fingia les emocions. Era una cosa autèntica. Es ficava fins al fons de si mateixa, trobava aquella emoció i la feia aflorar a la consciència. És possible que en això consisteixi tota interpretació realment bona.