Martin Luciano Scorsese va néixer dins d’una família d’immigrants d’origen sicilià, el 17 de novembre de 1942, al novaiorquès barri de Queens.
Va cursar els seus estudis a l’escola catòlica de Cardinal Hayes i, segurament a causa de la seva estada allí, va desenvolupar una vocació que el va portar a entrar al seminari, però no gaire més tard el seu rebuig al celibat i la seva passió pel cinema el van fer allunyar-se d’aquella vida.
A principis de la dècada dels seixanta va començar els estudis de literatura anglesa a la Universitat de Nova York, estudis que va deixar incomplets per la seva vocació cinematogràfica: va entregar-se en cos i ànima als ensenyaments sobre cinema que impartia Haig Manoogian a la mateixa Universitat de Nova York, arribant a obtenir la llicenciatura a l'escola de cinema el 1964 i posteriorment el mestratge el 1966.
En aquesta època filma els seus primers curtmetratges i al 1967 completa el seu primer llargmetratge, que va titular Who's that Knocking at my door? (Qui truca a la meva porta?), una pel·lícula en blanc i negre. El propi Manoogian va coproduir el projecte, el seu amic d’estudis Harvey Keitel el va protagonitzar i Thelma Schoonmaker va fer les funcions de muntadora, col·laboració que va allargar-se en el temps. La pel·lícula va estrenar-se gràcies a un distribuïdor de cinema porno que volia obrir-se camí en sales convencionals. La pel·lícula fins i tot va aconseguir un premi al Festival de Sorrento, però malgrat això la seva carrera de director no va arrencar com ell esperava i en els anys posteriors va veure caure molts dels projectes que tenia en marxa.
En aquell temps tot un seguit de joves directors buscaven noves maneres d’expressar-se, allunyades del cinema que s’havia fet fins aleshores. Scorsese sempre recorda el moment en que va descobrir el cinema neorealista italià i com aquest va arribar a influir en el seu estil. En un documental que va filmar anys més tard, Il mio viaggio in Italia va retre homenatge a les figures de Federico Fellini, Michelangelo Antonioni i Roberto Rosellini. Entre les seves referències cinematogràfiques sempre va esmentar també a directors com l’indi Satyajit Ray, el japonès Akira Kurosawa o el suec Ingmar Bergman, com a uns grans referents.
A l’any 1970 Scorsese va conèixer a tres joves que compartien amb ell la seva mateixa passió pel cinema i que estaven, igual que ell, intentant trobar el seu camí dins la indústria. Es tractava de Brian de Palma, Steven Spielberg i George Lucas. De fet, Brian de Palma va ser qui li va presentar a l’actor Robert De Niro, amb qui Scorsese va treballar en repetides ocasions.
A l’any 1972 el productor Roger Corman va finançar el que es convertiria en el seu segon llargmetratge, Boxcar Bertha (El tren de Bertha) i, tot seguit, al 1973, Scorsese va estrenar Mean Streets (Mals carrers) novament amb Harvey Keitel i amb Robert De Niro, en la seva primera col·laboració.
La seva carrera va mostrar, a partir d’aquell moment, una línia constantment ascendent amb Alice Doesn't Live Here Anymore (Alícia ja no viu aquí, 1974) i sobretot amb la impactant Taxi Driver (1976).
Scorsese és un director molt fidel al seu equip tècnic i també als actors que l’acompanyen: ha realitzat 11 pel·lícules amb Robert de Niro, 6 amb Harvey Keitel, 6 amb Leonardo diCaprio, 4 amb Joe Pesci, 4 amb John Turturro, 6 amb Victor Argo, 6 amb Illeana Douglas... i 9 van comptar amb la intervenció de la seva mare, Catherine Scorsese, l’arquetip de mare italiana.
El seu treball està farcit de grans obres, que constitueixen peces imprescindibles a la història del cinema, però no va ser fins l’any 2007 que l’Acadèmia de Hollywood li va fer entrega del seu primer Oscar com a director per Infiltrats. Tots els assistents a la gal·la es van posar dempeus quan va rebre l’esperada estatueta de la mà dels seus amics Lucas, Spielberg i Coppola.
Martin Scorsese va dir en una ocasió: Les pel·lícules toquen els nostres cors, desperten la nostra visió i canvien la nostra forma de veure les coses. Ens porten a altres llocs. Ens obren les portes i les ments. Les pel·lícules són els records de la nostra vida.
Tota una declaració de principis!
TAXI DRIVER Scorsese, de Niro i el guionista Paul Schrader van treballar conjuntament en un projecte que volien que veies la llum: Taxi Driver, on s’explica la història de Travis (Robert de Niro), un ex-marine retornat de la guerra del Vietnam arrossegant un fort desequilibri que el porta a veure el món deformat a causa de la seva malaltia. Treballa de taxista i malviu en un miserable apartament mentre especula sobre com s’enfrontarà a aquest món que detesta i com el canviarà. Tot agafa un nou nivell quan coneix a la Iris (Jodie Foster) i a la Betsy (Cybill Shepherd) i se sent un autèntic messies. Insuperable interpretació de Robert de Niro en una pel·lícula obscura, obsessiva i, finalment, violenta.
El virtuosisme de Scorsese per conduir-nos brillantment a través de les seves imatges, van fer que la pel·lícula impactés en el públic i obtingués la Palma d’Or al festival de Cannes. Totes dues coses va catapultar definitivament el seu director a la fama.
TORO SALVATGE Després de l’èxit de Taxi Driver va realitzar el musical New York, New York (1977) protagonitzat per Liza Minnelli i Robert De Niro però va significar un estrepitós fracàs de públic. Això li va causar una forta depressió: va creure acabada la seva incipient carrera cinematogràfica i fruit d’aquesta fosca etapa personal va caure en una forta addicció a la cocaïna. Uns anys més tard, va superar aquesta addicció i va decidir concentrar totes les seves forces en la que creia que seria la seva darrera pel·lícula, el seu comiat com a director: Raging Bull (Toro salvatge, 1980). Es tracta d’un biòpic del boxejador Jake LaMotta. Coneixem a Jake (Robert De Niro) com un jove que s’entrena durament per arribar a ser campió del món del pes mitjà, amb l’ajut del seu germà i mànager Joey (Joe Pesci), però la seva actitud violenta i descontrolada, dins i fora del quadrilàter, no permet que la seva vida trobi l’equilibri. Robert de Niro, per interpretar al boxejador en els seus darrers anys, va haver de transformar-se físicament, arribant-se a engreixar fins a 27 quilos. La pel·lícula va obtenir 8 nominacions als Oscar i dues estatuetes, inclosa la de Millor Actor per Robert de Niro. Amb el pas dels anys ha estat reconeguda com una autèntica obra mestre.
EL COLOR DELS DINERS The Color of Money (1986) és la pel·lícula que Scorsese va dirigir basant-se en la novel·la homònima de Walter Tevis, que constituïa la continuació de la història narrada a la pel·lícula El vividor de 1961 (The Hustler, El buscavidas en espanyol). A El color dels diners la història segueix al mateix personatge aparegut a la primera obra, l’Eddie Felson (interpretat en els dos casos per Paul Newman), actualment un jugador professional del billar retirat, que es topa amb Vincent (Tom Cruise), un jove brillant i fatxenda jugador de billar que vol triomfar en aquest món. Eddie decideix ensenyar-li tot el que sap.
Scorsese va reconèixer que aquesta va ser l'única pel·lícula que va acabar dins del calendari previst i sense passar-se de pressupost.
La pel·lícula va ser nominada a 4 Oscar i, finalment, va guanyar un, com a Millor Actor, per a Paul Newman.
UN DELS NOSTRES El director va encetar la dècada dels ’90 estrenant Goodfellas (Un dels nostres, 1990), una pel·lícula on es capbussa en el món de la màfia, una temàtica que abordarà, al llarg de tota la seva carrera, des de diferents vessants. En aquesta ocasió vivim la història des de l’òptica d’Henry Hill (Ray Liotta), nascut de pare irlandès i mare siciliana. Va créixer admirant i realitzant petits treballets per Paul Cicero (Paul Sorvino), el patriarca de la família Pauline, a Brooklyn. Henry sabia que mai no podria formar part de la família, perquè no tenia la sang pura siciliana, però podia arribar a ser una persona important a l’organització. La seva trajectòria a la família el va portar a tenir una relació estreta amb dos dels seus membres, el fred James Conway (Robert De Niro) i el sanguinari Tommy deVito (Joe Pesci).
Un dels nostres va obtenir cinc nominacions als Oscar encara que, finalment, només va aconseguir-ne una al millor l'actor de repartiment per Joe Pesci. També va aconseguir cinc premis BAFTA i cinc nominacions als Globus d'Or.
EL CAP DE LA POR A l’any següent, va estrenar Cape Fear (El cap de la por, 1991), un remake de la pel·lícula de 1962, titulada també Cape Fear (El cabo del terror). En ella, es descriu la història d’un perillós violador, Max Cady (Robert De Niro), que ha passat els darrers catorze anys a la presó, perquè el seu advocat defensor, coneixedor de la seva culpabilitat, en el judici va amagar dades que li podrien haver reduït considerablement la condemna o l’haurien fins i tot pogut deixar en llibertat. El temps de presó només ha aconseguit fer créixer més i més la seves ganes de venjança, així que quan surt en llibertat, busca al seu advocat, Sam Bowden (interpretat per Nick Nolte, malgrat que inicialment el paper havia de ser per Harrison Ford, però aquest el va desestimar) i a la seva família, formada per la seva dona Leigh (Jessica Lange) i la seva filla Danielle (Juliette Lewis), per saciar amb ells la seva set de revenja.
Scorsese va fer que els protagonistes de la primera versió, Robert Mitchum i Gregory Peck, apareguessin en aquest remake interpretant papers secundaris. Tot una picada d’ullet a l’espectador clàssic. Un cameo a destacar és l’aparició del pare i la mare del director, en Charles i Catherine Scorsese, com una parella d’avis que mengen fruita al carrer.
CASINO Basant-se en una novel·la de Nicholas Pileggi que porta el mateix títol, Scorsese torna a acostar-se al món de la màfia, narrant aquest cop la història de Sam "Ace" Rothstein (Robert de Niro) un jueu-americà que és enviat per la màfia a Las Vegas per a dirigir el casino de Tangiers. En realitat, aquest personatge està basat en la vida de Frank Rosenthal que va dirigir uns importants casinos controlats per la màfia al llarg de la dècada dels ‘70 i començaments dels ’80. A la pel·lícula està secundat pel sanguinari Nicky Santoro (Joe Pesci), personatge també inspirat en una altra persona real: Anthony “The Ant” Spilotro. La dona de Rothstein també juga un paper important a la història: es tracta de Ginger. El personatge el va interpretar Sharon Stone, després d’haver competit pel paper amb Nicole Kidman, Melanie Griffith, Rene Russo, Cameron Diaz, Uma Thurman o Michelle Pfeiffer entre d’altres. Aquest paper li va valdre la seva primera i única nominació a l’Oscar com a millor actriu.
Diuen que, a la pel·lícula, les converses entre Rothstein (de Niro) i Santoro (Pesci) eren totalment improvisades. Scorsese els deia com havia de començar i com acabava i la resta se l’inventaven els actors.
L’AVIADOR Scorsese va afrontar, a l’any 2004, una biografia de Howard Hughes posant especialment l’accent en la seva faceta com a pilot i com a pioner de l’aviació quan dissenyava i comercialitzava els seus propis models. El paper de Hughes el va posar en mans de Leonardo DiCaprio i diuen que la seva interpretació del personatge és la més fidel de les que mai no s’han fet.
Paral·lelament a la seva passió per l’aviació i pel cine la pel·lícula ens permet submergir-nos en el seu TOC (trastorn obsessiu-compulsiu) i com això va dificultar en gran manera la seva vida.
També coneixem les seves principals relacions amoroses, primer amb Katherine Hepburn (Cate Blanchett), amistat que va durar tota la vida, i després amb Ava Gardner (Kate Beckinsale).
La pel·lícula va ser nominada a 11 Oscar i va obtenir-ne 5: a Millor Actriu de Repartiment per Cate Blanchett, Millor Muntatge, Millor Fotografia, Millor Direcció Artística i Millor Vestuari.
INFILTRATS A The Departed (Infiltrats, 2006) el Departament de Policia de Massachussets s’enfronta a un greu problema: a Boston està guanyant presència la banda de crim organitzat liderada per Frank Costello (Jack Nicholson), un important membre de la màfia irlandesa. Per combatre’l, la policia decideix infiltrar dins l’organització a un jove policia, Billy Costigan (Leonardo DiCaprio), per poder anticipar-se als plans de Costello i acusar-lo dels delictes comesos. El que no saben és que al mateix temps, Costello té infiltrat dins del cos de policia a Colin Sullivan (Matt Damon), que des de dins el va informant de les estratègies policials. Tot sembla indicar que la història acabarà amb un ball de sang.
Completen el repartiment Mark Wahlberg, Martin Sheen, Alec Baldwin i Vera Farmiga
Aquesta pel·lícula va rebre 4 Oscar: a la millor pel·lícula, al millor director, al millor muntatge i al millor guió adaptat.
SHUTTER ISLAND Al 2010 va estrenar una de les seves pel·lícules més obscures i torbadores: Shutter Island. Classificada com un thriller psicològic i basada en una novel·la del mateix títol de Dennis Lehane. Ens transporta a l’estiu de 1954, quan dos agents judicials, Teddy Daniels (Leonardo DiCaprio) i Chuck Aulë (Mark Ruffalo) arriben a l’hospital psiquiàtric Ashecliffe, un centre penitenciari per a criminals pertorbats, situat en una abrupta illa fortament custodiada, per investigar la misteriosa desaparició d’una perillosa pacient vinculada en uns assassinats. Ràpidament, descobreixen que l’illa a banda de custodiar als pacients, guarda també terribles misteris.
Scorsese va declarar sobre la seva relació amb DiCaprio: M'agrada treballar amb Leo. A l'instant de tenir a les mans el guió vaig saber que ell hauria d'estar en el projecte. Sempre estem buscant materials que ens permetin treballar junts. Compartim una sensibilitat similar, i Leo no té por de clavar-li la dent a determinats personatges, el que diu molt d'ell i de la meva història d'amor amb ell. És clar que jo sóc 30 anys més vell que ell, però no és un obstacle perquè veiem el món de la mateixa manera. He rodat moltes pel·lícules amb Robert De Niro, Harvey Keitel ... No obstant això, amb Leo hi ha sempre un estimulant procés de descobriment en cada nova ocasió que la converteix en única i irrepetible. A Shutter Island, va emprendre una travessia psicològica i emocional al·lucinant
Només per als lectors més friquis, una dada curiosa i oculta a la vista: el títol de la pel·lícula Shutter Island és l’anagrama de Truths and lies (veritats i mentides).
HUGO Quan crèiem que ja coneixíem tots els registres d’Scorsese, el 2011 va arribar Hugo, una pel·lícula tendre i màgica, que va sorprendre’ns agradablement. Ens transporta a París, a la dècada dels ’30, en una estació de tren on un nen, l’Hugo Cabret (Asa Butterfield) viu sol després de l’accidental mort del seu pare. Al seu voltant, tot un seguit de personatges viuen les seves vides, entrecreuant-se a diari: l’home que, des de la seva petita botiga arregla rellotges i joguines, en Pare Georges (Ben Kingsley), en presència de la seva fillola, la Isabelle (Chloë Grace Moretz), l’estirat guarda de seguretat, l’inspector Gustav (Sacha Baron Cohen), acompanyat sempre pel seu gran dòberman Maximilian, Monsieur Labisse, el llibreter (Christopher Lee), un personatge entranyable, Lisette, la florista (Emily Mortimer)... tots ells formen un magnífic collage on es desenvolupa una història amb una fotografia preciosista, una prodigiosa banda sonora de Howard Shore i unes interpretacions veritablement ben trenades i convincents.
Scorsese recorda com va conèixer la novel·la en la que està inspirada la història: Em van donar el llibre fa uns quatre anys, va ser un autèntic impacte, una veritable revelació. Em vaig asseure i el vaig llegir d'una tirada. Vaig reconèixer de seguida la història d'aquest noi, la seva solitud, els seus llaços amb el cinema, la seva creativitat.
La pel·lícula compte amb tot un seguit de cameos que, de no conèixer-se poden passar desapercebuts, com és el cas de l’aparició de Johnny Depp encarnant un pintor de carrer anomenat senyor Rouleau, o a Michel Pitt com a projeccionista o el mateix Scorsese com a fotògraf.
Hugo va ser nominada a 11 categories diferents d’Oscar i, finalment, va emportar-se 5 de les estatuetes: als Millors Efectes Visuals, a la Millor Direcció Artística, a la Millor Fotografia, al Millor So i al Millor Muntatge de So.