Al 9 de juny de 1981 va néixer a Jerusalem una nena, la Neta-Lee Hershlag, filla d’un metge israelià i d’una artista de Cincinnati (Ohio, EUA).

Quan tenia solament 3 anys, Neta-Lee juntament amb la seva família, va traslladar-se als Estats Units, a Maryland, per motius familiars. Aquest només va ser el primer d’un seguit de trasllats que van finalitzar amb l’assentament de la família a Nova York. Aquí la petita va prendre contacte amb la dansa, en una relació que duraria fins que va complir els 12 anys. També va créixer envoltada pel teatre, els museus i les arts.

Quan només tenia 10 anys va aconseguir que la seva expressivitat i el seu atractiu innat li portessin, sense que ni ella ni la seva família ho busquessin, les primeres ofertes professionals com a model. Es trobava menjant en una pizzeria, quan un caça-talents es va fixar en ella. Això la va portar a fer de model infantil en diverses ocasions.

Tres anys més tard, quan va complir els 13 anys, li va arribar la seva gran oportunitat com a actriu. El director francés Luc Besson va pensar en ella per un paper coprotagonista a la producció Léon. Era la seva gran oportunitat de ser llençada al món en un notable paper. Va decidir llavors de preservar el seu nom real i adoptar el de la seva àvia paterna, en un intent de mantenir el màxim possible la seva intimitat. En aquest moment va néixer Natalie Portman.

LÉON, EL PROFESSIONAL. 1994 

Luc Besson va construir una història d’autor, molt personal, en una narració escrita i dirigida per ell mateix, amb una estètica propera al còmic i sovint allunyada del realisme estricte. En ella, un assassí a sou –un netejador, com s’anomena ell mateix irònicament- anomenat Léon (un gran Jean Reno, en un paper que broda) ha arribat a ser un professional dels que millor “treballen” a la ciutat de Nova York. La seva vida es creua amb la una nena que viu al seu mateix replà, filla d’un petit traficant de droga que té tractes amb uns agents corruptes de la D.E.A. liderats per Norman Stansfield (Gary Oldman), en un excèntric paper). La familia es masacrada per Stansfield i els seus homes i només sobreviu Mathilda (Natalie Portman), que és com s’anomena la filla del traficant. Léon es veu obligat a acollir-la a casa seva i s’inicia llavors una relació simbiòtica que s’anirà transformant en autèntic amor. Una pel·lícula de molta violència i de molt d’humor, potser a parts iguals, en un ritme narratiu propi de Besson, juganer entremaliat  de les imatges que sempre es van coent a foc lent. Natalie Portman va seduir a tothom amb una interpretació brillant i intensa que la va llençar ràpidament al firmament de les estrelles.
 

TOTS DIUEN I LOVE YOU. 1996 

Després de Heat, pel·lícula on va intervenir compartint cartell amb actors com Robert De Niro, Al Pacino, Val Kilmer, Jon Voight i Ashley Judd, i d’interpretar un petit però intens paper a Beautiful Girls li va arribar una nova oportunitat: intervenir en una de les genialitats de Woody Allen, la seva pel·lícula Tots diuen I Love You. Es tracta d’un d’aquells experiments que tan li interessen al genial director, barrejant gèneres i dotant-los de la seva particular visió. En aquesta ocasió troben, a tort i a dret, pinzellades de melodrama, de comèdia d’embolics, de musical en una construcció brillant i optimista. En una història coral, repleta de personatges que entre i surten d’escena constantment, trobem a  Laura (Natalie Portman) en el paper d’una de les filles de Bob (Alan Alda). A la pel·lícula hi trobem números musicals memorables com la hilirant versió del tema “Hooray for Captain Spaulding”, cançó de Bert Kalmar i Harry Ruby que van estrenar els Germans Marx al musical de Broadway de 1928 Animal Crackers, o l’inoblidable tema que tanca la historia, I’m Thru With Love, cançó que va llençar a la fama Bing Crosby a l’any 1931 i que Goldie Hawn interpreta excel·lentment en presencia de mateix Woody Allen en una escena brillant, plena de màgia i filmada en el mateix indret on Cary Grant i Audrey Hepburn va passejar a Charada d’Stanley Donen.

STAR WARS. 1999-2002-2005 

A cinc anys del debut cinematogràfic de Natalie li va arribar una altre oportunitat única: participar a la segona trilogia d’Star Wars, en els episodis I, II i III en un paper notable: va donar vida a Padmé Amidala, reina del planeta Naboo i mare dels bessons Luke i Leia. Acció, efectes especials a dojo i una magnífica promoció de la saga van portar el seu rostre al més alt nivell de l’estrellat. No era una història per a lluir-se amb grans interpretacions, però sense cap mena de dubte, la seva presència elevava sempre el nivell de l’escena. Va ser una gran oportunitat per a compartir escena amb actors de la talla de Ewan McGregor com a Obi-Wan Kenobi, Samuel L. Jackson com a Mace Windu, Christopher Lee com al comte Dooku o Liam Neeson com a Qui-Gon Jinn. També li va valdré passar a formar part de l’univers Star Wars amb tot el que això significa: aparèixer en tot tipus de merchandatge, promocions, figures articulades... passar a formar part de l’iconografia de primera línia a Hollywood.

A QUALSEVOL ALTRE LLOC. 1999 

El director Wayne Wang tenia entre mans el guió d’una interessant historia melodramàtica en el que una mare, encara jove, atractiva i un xic irresponsable decideix deixar la seva vida en un racó perdut dels Estats Units per marxar, amb la seva filla de 14 anys, a cercar un nou futur per les dues a Beverly Hills, a Los Angeles. Per la forta personalitat que havia de mostrar la mare d’aquesta història, l’Adele August, Wang va pensar ràpidament en l’actriu Susan Sarandon, que ja havia mostrat en repetides ocasions la força que era capaç de transmetre a la pantalla gran. Aquesta va llegir la història i li va semblar intensa i profunda, així que només li va posar una condició al director: volia que la seva filla Ann estès interpretada per la Natalie Portman. El director va accedir-hi. El resultat és una pel·lícula on la química entre les dues protagonistes és formidable, on les escenes que comparteixen resultes elèctriques i on s’aconsegueix que la història creui la pantalla i ens capbussi al públic en una narració humana i tendra. Una gran pel·lícula.

CLOSER. 2004 

Closer narra la història, entretallada en el temps, de quatre persones que es creuen les unes amb les altres, interactuen de mil maneres... en una història que per a res es tracta d’una comèdia romàntica. És més aviat un melodrama, intel·ligent i descarnat, que parla d’uns personatges que van a la deriva, en un viatge que ni controlen ni l’han iniciat per voluntat pròpia. Anna (Julia Roberts) és una fotògrafa que comença a fer-se un nom en la seva professió, Dan (Jude Law) és un escriptor sense èxit que ara es guanya la vida escribint esqueles, Alice (Natalie Portman) és una noia que fins fa poc treballava d’striper i ara a iniciat una nova vida de cambrera i finalment Larry (Clive Owen), un dermatòleg al que coneixem treballant en un hospital però que finalment s’estableix pel seu compte… tots quatre són persones unides per una sola cosa: van a la recerca del sexe i de la felicitat, encara que sovint les dues coses no es troben al mateix temps. Una pel·lícula dirigida per Mike Nichols en una historia que fuig dels finals feliços que el director va presentar per exemple a Armes de dona o El graduat i que retorna més als seus origens, amb la gran obra mestre Qui té por de Virginia Wof?

ZONA LLIURE.

 2005 

Pel·lícula dirigida per Amos Gitai que, sota la fórmula d’una road-movie, uneix a tres dones de cultures diferents sota circumstàncies ben diverses. Rebecca (Natalie Portman), una americana que al llarg d’uns mesos ha estat vivint a Jerusalem amb una parella amb la que acaba de trencar, empren un viatge lluny d’aquell lloc. Ho farà per mitjà del taxi de Hanna (Hana Laszlo), una dona israelita que ha de viatjar fins a Jordània, a la Zona Lliure a recollir uns diners. Allí totes dues coneixeran a Leila (Hiam Abbass), una  palestina. Juntes compartiran uns moments on quedarà ben palesa la diferència de cultures entre totes tres i els obstacles dels diferents pobles a entendre’s. La pel·lícula, densa i gairebé teatral, basa el seu atractiu hipnòtic  en les interpretacions que fan les tres dones. Com a mostra tenim el pla seqüència que obre la història: la càmera, clavada en un primer pla de Natalie Portman, va seguint l’evolució dels seus sentiments, que van sortint a fora primer en forma d’unes tímides llàgrimes, després en un dolorós plor desconsolat per, finalment, recobrar la calma. L’escena dura 8 minuts i és d’una intensitat emocional tremenda. L’escena ens marca el que serà aquesta narració que fuig de convencionalismes.

V DE VENDETTA. 2005 

A V de Vendetta, Natalie Portman fa una incursió al món del còmic, afrontant el paper coprotagonista en una mítica saga de novel·les gràfiques. Evey Hammond es trova en un govern dictatorial feixista a l’Anglaterra del futur i la seva vida es creua amb V, un lluitador solitari per l’enderrocament d’aquest poder i el restabliment dels drets civils. Per mitjà de la relació d’Evey amb ell, anirem descobrint al llarg de la pel·lícula la seva història, els seus somnis i els seus plans. Poc a poc la noia anirà empatitzant amb els nobles plans de V. Dirigida per James McTeigue en la seva òpera prima, amb guió dels germans Wachowski sobre l’obra gràfica d’Alan Moore, pren forma una història política i alhora romàntica sobre la lluita revolucionaria per la transformació d’una societat mancada de tota llibertat en un món nou on hi brilli l’esperança. La part més controvertida de la pel·lícula (i naturalment del còmic) és com l’heroi aconsegueix finalment els seus nobles objectius per mitjans terroristes. Un concepte incendiari en els temps que corren.

MR. MAGORIUM I LA SEVA BOTIGA MÀGICA. 2007 

Mr Magorium (Dustin Hoffman) és el propietari d’una botiga de joguines, on la màgia i la diversió omplen cada racó de l’indret. Té com a directora del local a Molly Mahoney (Natalie Portman), una noia que està molt unida a Magorium i a la seva màgia. Un petit ajudant que sovint comparteix estones a la botiga és Eric, el col·leccionista de barrets. Finalment, trobem també el darrer personatge en arribar, en Henry Weston,  el comptable, l’únic assenyat en un entorn totalment irracional. I com a fons, les 10.000 joguines que omplen la botiga, portades des de tots els racons del món per a crear un espectacle lúdic inigualable. Però Magorium acaba de complir els seus 243 anys i creu que ja és hora de marxar, així que es preparar per a viure un darrer dia inoblidable i divertit abans de la seva mort. Després la botiga passarà a mans de Molly però ella no està convençuda de poder aportar-li la màgia que es necessita per a tirar-la endavant. Una deliciosa faula, visualment molt estimulant.

CIGNE NEGRE. 2010 

Fins a dia d’avui Cigne Negre és el treball amb el que ha obtingut millors crítiques. Natalie ha rebut pel seu paper l’Oscar a la Millor Actriu, el Globus d’Or i el Premi de l’Associació de Crítics i Guionistes. La complexa història, obscura i recargolada, està en mans de Darren Aronofsky, un director especialitzat en retratar principalment un sentiment vital en els seus treballs: l’obsessió dels seus protagonistes per aconseguir una meta  i el patiment i l’ànsia que provoca la seva recerca. I Cigne Negre va principalment d’això. Thomas Leroy (Vincent Cassel), el director d’una prestigiosa companyia de ballet de Nova York està preparant la nova temporada i ha decidit fer noves versions de grans clàssics. Per la gran obra El llac dels cignes de Tchaikovsky cerca a la nova ballarina principal que haurà d’interpretar dos dels papers essencials: el Cigne Blanc, d’interpretació dolça i vulnerable i el Cigne Negre, altiva i seductora. D’entre totes les candidates tria a Nina Sayers (Natalie Portman), sobradament preparada per a interpretar el primer paper, però que haurà d’aconseguir les qualitats del segon. Tot això sota la mirada de Beth Macintyre (Winona Ryder) l’antiga estrella principal, Lily (Mila Kunis) l’ambiciosa aspirant i Erica Sayers (Barbara Hershey) la possessiva mare de Nina. Una història fosca i obsessiva en la que quedem atrapats en la pell de Nina, en una interpretació brillant i intensa.

A TALE OF LOVE AND DARKNESS. 2015 

A Tale of Love and Darkness (Una història d’amor i de foscor) ens porta a una nova dimensió creativa de Natalie Portman. Fins al moment havia dirigit Eve, un curtmetratge, i un fragment de la pel·lícula New York, I Love You, en tots dos casos al 2008, però en aquesta ocasió protagonitza, dirigeix i escriu el guió sobre les Memòries d’Amos Oz, fundador del moviment Pau Ara i que reclama des de fa molts anys la pau entre israelians i palestins amb la creació de dos estats. La pel·lícula, un projecte personal de Natalie, és una obra intimista, amb una acurada fotografia. Aquest serà, amb tota seguretat, en primer pas en una intensa carrera com a directora.