Ridley Scott, un director sobri i elegant

Ridley Scott va néixer a la ciutat anglesa de South Shields el 30 de novembre de 1937. El seu pare era militar, el coronel Fracis Percy Scott, que a causa de la seva professió va estar força allunyat de la llar una bona part de l’infantesa de Ridley, així que va estar, la major part del temps, a càrrec de la seva mare Elizabeth. Era el mitjà de tres germans. Frank, el més gran, es va unir a la Marina Mercant Britànica, la qual cosa va fer que tingués poc contacte amb la família. El seu germà petit, Tony, va estar sempre molt unit a ell i va prendre també el camí del cinema, compartint la passió de Ridley, convertint-se també en director de cinema.

Al llarg de la seva infantesa va canviar diverses vegades de llar, tant a diversos llocs d’Anglaterra com al País de Gal·les o Alemanya. Acabada la II Guerra Mundial va establir-se a Greens Beck Road a Hartburn, al comptat industrial de Durham. Possiblement en aquesta època va néixer el seu interès per la ciència ficció, cosa que marcaria una part de la seva futura obra: les novel·les que va llegir de H.G. Wells van tenir part de responsabilitat, però l’experiència que, segons ell mateix va declarar, va ser determinant va ser quan va veure, per primer cop, 2001, una odissea de l’espai d’Stanley Kubrick. Llavors va adonar-se’n del que podia arribar a fer.

Va estudiar a la Grangefield Grammar School i més tard al Royal College of Art de Londres on va col·laborar a la revista universitària ARK i a l’establiment del Departament de Cinema dins d’aquesta institució acadèmica. En aquesta època va fer un curtmetratge en blanc i negre, Boy and Bicycle, protagonitzat pel seu pare i el seu germà Tony. Aquest curt es va poder recuperar com a extra en el DVD de la pel·lícula Els duelistes.

Al 1963 arrenca la seva carrera cinematogràfica com aprenent d’escenografia per a la BBC, participant en diverses sèries, però no va ser fins al 1965 que no va tenir l’oportunitat de començar a dirigir alguns episodis de sèries de la pròpia cadena. La passa definitiva la va donar al 1968 quan, amb el seu germà Tony, funda la Ridley Scott Associates (RSA), una productora de comercials i de cine. A la dècada dels ’70 la RSA va realitzar molts comercials, alguns d’ells de gran rellevància, com la campanya que va fer per a la marca Chanel núm. 5. Aquesta activitat va servir-li per perfeccionar la seva tècnica cinematogràfica, sobretot en l’art de crear atmosferes que tan bé ha arribat a dominar. Al llarg dels anys, han treballat per a la companyia cinc membres de la família: el propi Ridley, els seus tres fills Jake, Luke i Jordan i el seu germà Tony.

La seva entrada al món del cinema va ser amb la modesta pel·lícula Els duelistes (1977), malgrat que l’inici per la porta gran el va fer amb la mítica Alien (1979). Després van arribar tota una llarga llista de grans pel·lícules que l’han consagrat com un dels directors més influents del darrer mig segle. Malgrat que ha tocat multitud de gèneres, han estat notables les seves reconstruccions històriques com ara de l’Antic Egipte (Exodus, Gods and Kings), la Roma del segle II (Gladiator), la Jerusalem del segle XII (Kingdom of Heaven), l’Anglaterra medieval (Robin Hood), la gran expedició de Colom al segle XV (1492: Conquest of Paradise), la França del segle XIV (The Last Duel) o les guerres napoleòniques del segle XVII (The duelists). Són notables també les seves ambientacions de ciència ficció com l’aconseguida a Alien, a Blade Runner, a Prometeus, a The Martian o a Alien: Covenant.

Un altre segell distintiu d’una bona part de la filmografia de Ridley Scott són els seus personatges femenins, forts i valents (qui sap si per influència de la seva mare, portant el timó de la llar en absència del pare). Uns exemples d’això els trobem en la llegendària Ripley (Sigourney Weaver) d’Alien, les replicants Pris (Daryl Hannah) i Zhora (Joanna Cassidy) de Blade Runner, les reivindicatives Thelma (Geena Davis) i Louise (Susan Sarandon) a Thelma & Louise o Jordan O’Neill (Demi Moore) a G.I. Jane.

I si un tret ha estat rellevant en el seu estil de direcció ha estat l’esplèndid ús que fa de les il·luminacions per a crear les atmosferes desitjades, tècnica que ha servit d’inspiració a tants i tants directors influïts pel seu treball, així com la utilització del so per a complementar l’atmosfera i com element per a crear el clímax. Les escenes violentes lleugerament elentides també és una marca de la casa.

Ridley Scott ha manifestat en més d’una ocasió que posseeix una memòria eidètica, una habilitat que permet recordar imatges amb un gran nivell de detall, fet que l’ajuda –segons diu– a previsualitzar escenes i fer els guions gràfics quan prepara les seves pel·lícules.

Són molts els reconeixements que ha rebut al llarg de la seva carrera però, només per a destacar-ne alguns, podem dir que ha estat nominat tres cop a l’Òscar al millor director (per Thelma & Louise, Gladiator i Black Jawk Down), al 1995 juntament amb el seu germà Tony van rebre el BAFTA per la seva gran contribució britànica al cinema, el 2015 li van atorgar un doctorat honorari del Royal College of Art de Londres i el 2018 va rebre el BAFTA Fellowship per tota la seva trajectòria. Una enquesta realitzada l’any 2004 per la BBC, el va anomenar la dècima persona més influent de la cultura britànica.

 

Els duelistes  (The duellists, 1977). A l’any 1977 Ridley Scott va mostrar al món el seu primer llargmetratge que, malgrat passar bastant desapercebut pel gran públic, va estar sobradament reconegut per la crítica, sent nominat al Festival de Cine de Cannes i guanyant el premi a la millor Pel·lícula Debutant. Centrada en el temps de les guerres napoleòniques, seguim a dos oficials francesos, D’Hubert (Keith Carradine) i Feraud (Harvey Keitel), que tenen una discussió inicialment de poca importància, però que es converteix en una enemistat cada vegada més greu, que provoca diversos duels entre tots dos al llarg de quinze anys. La pel·lícula parla en realitat de les conductes militars de l’època i del seu particular sentit de l’honor. Una història perfectament ambientada en el seu temps, amb una reconstrucció precisa dels uniformes militars. Scott, manifestament admirador del treball d’Stanley Kubrick, va tractar d’imitar en aquesta pel·lícula l‘acurada fotografia de la pel·lícula de Kubrick titulada Barry Lyndon (1975).  

Alien, el octavo pasajero (Alien, 1979). Després de l’estrena de la pel·lícula Star Wars (1977) i amb la profunda impressió que li va causar 2001, una odissea de l’espai, va decidir acceptar de dirigir un treball de ciència ficció, que en realitat era més aviat una pel·lícula de terror que succeïa a l’espai: la pel·lícula es va titular Alien. Per a protagonitzar-la l'actriu escollida va ser una noia jove, pràcticament desconeguda, la Sigourney Weaver. La seva elecció no va dependre d'Scott sinó que aquest va relegar aquesta tasca a un grup de dones de producció, perquè volia una perspectiva femenina. La decisió d’escollir aquella jove actriu va ser unànime. Per a completar els sis tripulants restants va comptar amb Tom Skerritt, John Hurt, Veronica Cartwright, Ian Olm, Yaphet Kotto i Harry Dean Stanton.
La nau en la que viatgen els protagonistes havia d’anomenar-se Leviatan, però Scott la va rebatejar amb el nom de Nostromo en honor a una novel·la de Joseph Conrad. I aquest no és l’únic canvi rellevant en el guió: inicialment el final era més fosc i dramàtic, amb la mort de tots els tripulants de la nau, però en darrer moment va triomfar una versió més suau.
Per a la filmació de moltes de les seqüències, el director va preferir no explicar-li als actors el que anava a passar i així aconseguir unes reaccions més naturals i sinceres.
Al 1979 va ser la sisena pel·lícula més taquillera de l’any, recaptant més de 104 milions de dòlars a tot el món. Aquell any va ser nominada a 2 premis Oscar: a la direcció artística i als millors efectes visuals. Va guanyar per la segona categoria.

Blade Runner (1982). Just després d’haver dirigit Alien, van posar a les seves mans un nou projecte de ciència ficció. Es tractava de l’adaptació cinematogràfica de la novel·la de Philip K. Dick Somnien els androides amb ovelles elèctriques? El projecte no pretenia ser una gran superproducció. Diuen que va costar solament 30 milions de dòlars. Tal com va declarar Douglas Trumbull, supervisor d’efectes especials, era el pressupost més baix mai vist, menys d’un terç del que van disposar Star Wars o Encontres a la tercera fase.
La primera disjuntiva que va afrontar el projecte va ser l’elecció de l’actor protagonista. Es van tenir en consideració actors tan dispars com Dustin Hoffman, Robert Mitchum, Gene Hackman, Al Pacino, Tommy Lee Jones, Sean Connery, Christopher Walken, Jack Nicholson, Robert Duvall o Arnold Schwarzenegger. En el darrer moment Steven Spìelberg va recomanar-li a Scott l’actor que ell havia utilitzat per donar vida a Indiana Jones i a Han Solo: Harrison Ford.
Un cop en marxa el projecte van iniciar-se els veritables problemes: els jocs de mans per a estirar el pressupost al màxim economitzant recursos, l’incompliment de terminis per part d’Scott a causa del seu perfeccionisme (la qual cosa va suposar que l’acomiadessin a mitja producció i que finalment l’acabessin readmeten), els conflictes que va tenir el director amb Harrison Ford i els que aquest va mostrar amb altres actors, les diferencies que va tenir Vangelis (compositor de la banda sonora) amb Scott i els productors... un autèntic caos!
Per acabar d’arrodonir la disbauxa, en el moment del muntatge tothom hi va fotre ma, entre d’altres coses forçant un final feliç completament fora del to general de la pel·lícula. Així, l’obra va iniciar un llarg via crucis de versions que va allargar-se fins a 10 anys després, quan Ridley Scott va presentar al món el conegut com a The Final Cut o el muntatge del director, completament restaurat i remasteritzat. Es diu que Blade Runner és la pel·lícula amb més versions de la història del cine: s’han comptabilitzat entre cinc i set, en funció de com es comptin.
En el moment de la seva estrena, la pel·lícula va ser mal rebuda per la crítica, però els anys van posar les coses al seu lloc, elevant-la a la categoria d’obra mestra i considerant-la una de les obres més importants i influents que mai s’han fet.

Legend (1985). Aquesta pel·lícula és una raresa en la producció de Ridley Scott ja que és ben sabut que el director no és amant del gènere de fantasia. De fet quan va agafar el timó d’aquest treball volia narrar una història obscura i violenta, però va haver de convertir-la en una peça de suspens, per acabar sent una narració d’aventures i acció. Diuen que Legend beu de pel·lícules com La princesa promesa, Laberint, Willow i La història interminable.
Explica la història de Lili (Mia Sara), una princesa que gaudeix passejant pel bosc encantat i així trobar-se amb Jack (Tom Cruise). Mentre això passa La foscor (Tim Curry) assassinarà a l’unicorn que habita aquestes terres a fi que s’estengui la nit per tots llocs. El destí del món i de la princesa acabaran en mans de Jack. S’han trobat connotacions religioses en aquest argument: Mentre Jack i Lili es troben en el bosc idíl·lic (com Adam i Eva al Jardí de l’Eden) viuen plàcidament fins que ella toca a un unicorn (cosa prohibida, com prohibit estava provar la poma de l’arbre de la vida) i posa en perill tota la perfecció que coneixien.
Com acostuma a passar, aquell jove Tom Cruise encara als inicis de la seva carrera, no va ser la primera opció. Abans es va oferir el paper a Johnny Deep, Jim Carrey i Robert Downey Jr.
La pel·lícula està filmada integrament dins dels estudis Pinewood Studios a Buckinghamshire, on es van recrear immensos arbres de 18 metres d’alçada i 9 metres de diàmetre.

Thelma & Louise (1991). En aquest cas, Scott va assumir la direcció d’una road movie destinada a convertir-se també en pel·lícula de culte. Al darrera hi havia un sòlid guió de la texana Callie Khouri, que va rebre l’Oscar al Millor Guió Original i el Globus d’Or. La història, situada a l’estat d’Arkansas, ens presenta a dues dones: Thelma (Geena Davis) i Louise (Susan Sarandon), que fartes d’una vida opressiva decideixen embarcar-se en un viatge d’un cap de setmana en el qual deixar fora tots els mals rotllos. Aquest viatge, però, no acabarà sent com elles s’han imaginat.
Novament hem de recordar que la parella protagonista no van ser la primera opció. Ja estava lligat l’acord, perquè estès protagonitzada per Michelle Pfeiffer i Jodie Foster, però un retard en l’inici del rodatge va fer que la primera s’incorporés a El retorn de Batman i la segona a El silenci dels anyells.
Per interpretar al rodamon i lladregot JD van convocar una bona quantitat de candidats. Geena Davis recorda aquells moments: els productors van reduir la tria a cinc candidats i jo vaig haver de fer la prova llegint el meu paper amb tots ells. Hi havia quatre morenos, tots molt guapos i simpàtics, i de sobte va entrar Brad... i vaig començar a oblidar les meves línies de diàleg. Aquest petit paper va recaure en un jove i desconegut Brad Pitt i va fer-lo brillar amb el seu magnetisme.
Malgrat que la pel·lícula va rebre molt bones crítiques, va funcionar millor a Europa que als Estats Units.

La teniente O’Neil (G.I. Jane, 1997). En aquesta pel·lícula, Ridley Scott canvia radicalment de registre i ens introdueix a la disciplina militar i als prejudicis i discriminacions subjacents a la mentalitat castrense. Per fer-ho ens presenta a la senadora Lilian DeHaven (Anne Bancroft) i un dels seus revolucionaris projectes: introduir a la dona a les forces de combat, fins aleshores només accessibles als homes. Les jerarquies militars decideixen posar-ho impossible a la futura candidata per a fer que les coses segueixin igual que sempre, així que decideixen que la dona que ho intenti ho haurà de fer al cos dels Navy Seals, el cos de marines amb una disciplina més fèrria i amb un entrenament que té l’índex més alt d’abandonaments de l’exèrcit (un 60%). Una tinent, la Jordan O’Neil (Demi Moore) accepta el repte. Ràpidament, toparà amb les pressions del seu instructor, en John James Urgayle (Vigo Mortensen) per aconseguir que abandoni.
És aquesta una història de discriminacions, de lluita per a superar-se, de determinació... amb tocs feministes, però també amb referències racials, amb un rerefons de clara crítica política i social.
La pel·lícula ha estat maltractada per la crítica i força menystinguda, molt injustament perquè l'art del seu director la converteix en una tens melodrama d’acció.  

Gladiator (2000). Un nou repte que va assumir Scott va ser la d’intentar reviure un gènere que des de feia anys semblava ben mort: el peplum. L’objectiu era recrear l’antic Imperi Romà a l’any 180 i seguir les passes de Máximo (Russell Crowe), general dels exèrcits de l’emperador Marco Aurelio (Richard Harris) i el seu home de més confiança. L’emperador decideix traspassar-li el seu poder, ja que se sent gran i cansat. La decisió no agrada gens al seu fill Cómodo (Joaquín Phoenix) i decideix acabar amb totes les barreres que l’allunyen del poder.
Ridley Scott va ser el primer i únic candidat a dirigir aquesta pel·lícula dels estudis Universal Pictures i Dream Works, però pel paper protagonista la primera opció va ser Mel Gibson, que a l’any 1995 ja havia pres l’espasa per interpretar Braveheart, però l’actor estava compromès pel rodatge de El patriota de Roland Emmerich. Llavors va aparèixer el nom de Rossell Crowe i li van fer arribar la proposta i després d’alguns dubtes per part de l’actor, va acceptar el paper. La decisió va ser l’encertada ja que es tractava del seu primer paper veritablement protagonista, en una superproducció de 100 milions de dòlars i que, a més, li va acabar valent els seu únic Oscar com a Actor Principal. Més tard Crowe ha declarat: Gladiator és una de les meves aventures preferides perquè veritablement m’agradava veure el seu món. Em va encantar crear el món al seu voltant fins al punt que gairebé poguessis olorar-lo.
Sobre el paper tot marxava bé a l’iniciar el rodatge, però llavors va arribar el caos. La filmació va començar amb un guió de 21 pàgines sense desenllaç i s’havia de tirar endavant en aquells moments, com fos, ja que tenien ben tancat el calendari de producció. Va ser un autèntic infern pel director i pels actors, que havien d’anar improvisant la història dia a dia, conforme els guionistes anaven aportant pàgines... curiosament, algunes de les obres cinematogràfiques que han tingut un rodatge més accidentat han passat a ser grans clàssics, àmpliament reconegudes per la crítica i el públic, com va ser el cas de Gladiator: va estar nominada a 12 premis Oscar i en va obtenir 5: a la millor pel·lícula, al millor actor principal, al millor vestuari, al millor so i als millors efectes visuals. També va obtenir el Globus d’Or com a millor pel·lícula i millor banda sonora i 4 BAFTA com a millor pel·lícula, millor fotografia, millor muntatge i millor disseny de producció.

Black Hawk abatut (Black Hawk Down, 2001). Retorn de Scott a la temàtica bèl·lica, en aquesta ocasió posant-nos de cap en un conflicte real, conegut com La Batalla de Mogadiscio. Ens remuntem a l’octubre de 1993 a Somàlia, quan el país es troba en plena guerra civil i la població està patint fam, malalties i baixes col·laterals entre la població civil. Un grup de soldats americans són enviats en una missió de pau amb les Nacions Unides. La pel·lícula se centra en una missió dels americans, teòricament senzilla: entrar a Mogadiscio fins l’edifici on es troba el cabdill Aidid, capturar-lo i tallar així el cap a l’organització rebel. La missió havia de durar una mitja hora, però va acabar convertint-se en un infern. Després d’hores de combat amb una població ben armada, l’operació va deixar un balanç de 18 soldats nord-americans morts així com 1.000 somalis, després de 18 hores de cruents combats.
Com ja va sent una tradició en les pel·lícules bèl·liques que es fan actualment, els actors van rebre un entrenament especial de mans dels Rangers, de les Forces Especials i dels Delta Force.
Naturalment, la filmació no va poder tenir lloc a Somàlia, amb fortes restriccions per aconseguir un visat, així que van haver de buscar-se unes ubicacions adequades i aquestes les van trobar al Marroc, la majoria d’elles a Rabat i Sale, a la banda atlàntica del país.
Per a la banda sonora Scott va tornar a confiar en el seu compositor habitual, Hans Zimmer, que ja havia col·laborat a Black rain (1989), Thelma & Louise (1991), Gladiator (2000) i Hannibal (2001) i encara continuaria la col·laboració més enllà.
Una de les qualitats de la pel·lícula és que pretén fer una crònica dels fets amb tota la seva cruesa, sense prendre partit ni amagar darrera les seves imatges cap discurs polític. Scott posa la seva càmera i la seva magnífica tècnica cinematogràfica al servei de la història, sense més.
I un darrer gran mèrit: va posar al davant de les càmeres a un elenc d’actors formidable: Josh Harnett, Ewan McGregor, Tom Sizemore, Eric Bana, William Fichtner, Sam Shepard, Ron Eldard, Ioan Gruffudd...

The martian (2015). La pel·lícula ens situa al planeta Mart en el moment en que un equip d’astronautes de la NASA es troba realitzant una missió científica. Es produeix una terrible tempesta que obliga a l’equip a marxar urgentment i de manera prematura del planeta, moment en el que Mark Watney (Matt Damon) té un accident i es donat per mort. La nau abandona Mart deixant enrere a Watney, que ha sobreviscut miraculosament i ara es troba sol, incomunicat i amb una quantitat molt limitada d’aliments en un planeta hostil i equipat solament amb els seus coneixements de biologia i la seva habilitat per a mostrar-se creatiu i positiu en els pitjors moments: No moriré aquí! es diu ell mateix quan analitza la situació.
A partir d’aquí ens retrobem amb l’antic mite de Robinson Crusoe, si bé hem de substituir l'illa on ha de sobreviure el clàssic cavaller britànic per tot un planeta. Watney haurà de plantejar-se el seu futur dia a dia, sense mirar gaire més enllà.
La història està inspirada en la novel·la d’Andy Weir The MartianWeir és un gran admirador del treball d’Arthur C. Clarke i d’Isaac Asimov, dos grans científics, divulgadors i novel·listes, i va escriure aquesta obra –la seva primera novel·la– per plaer i per pura diversió. La va penjar a la seva web des d’on podia descarregar-se gratuïtament. Després la va penjar a l'Amazon des d’on es descarregava per 99 centaus de dòlar on va passar a formar part de la llista dels més venuts. Finalment, l’Editorial Crown va apostar per ell i va publicar el llibre en format paper. Segons el New York Times va arribar al número 12 de la llista de best sellers.
Quan va començar a prendre forma la pel·lícula, l'equip responsable va rebre la col·laboració de la NASA: es comenta que 50 pàgines del guió són material provinent directament de la companyia aeroespacial amb informació sobre missions reals que estan previstes per a un futur proper. Això li dóna una gran solvència científica a tot el film.
Matt Damon ha d’omplir la pantalla en solitari, sense interactuar amb ningú. Només el seu carisma i la seva força interpretativa aconsegueixen mantenir-nos, gairebé hipnòticament, absorts a la pantalla. Aquest paper li ha valgut la nominació a l’Oscar a Millor Actor.
The Martian és una gran pel·lícula, que ens parla de la soledat, de la força de la voluntat, de la superació i de com, en ocasions, som capaços de treure el millor que portem a dins!

El último duelo (The Last Duel, 2021). Aquesta pel·lícula està basada en un llibre d’Eric Jager que, al mateix temps, està inspirada en una història real. Ben Affleck, Matt Damon i Nicole Holofcener van realitzar el guió de l’adaptació cinematogràfica.
Inicialment, els papers protagonistes havien d’estar en mans d’Affleck i de Damon, però un compromís del primer va reduir la seva participació a interpretar a Pierre d’Alençon, un personatge secundari, i cedir un dels papers protagonistes a Adam Driver.
La història ens situa a la França de 1386 i ens explica l’enfrontament entre el cavaller Jean de Carrouges (Matt Damon) i l’escuder Jacques LeGris (Adam Driver), primer amics i companys d’armes i ara enemistats per l’acusació del primer a LeGris d’haver violat a la seva esposa Marguerite de Carrouges (Jodie Comer). Porten el cas a l’arbitratge del rei Carles VI i aquest decideix que la millor manera de resoldre el conflicte serà a través d’un duel, en el qual el vencedor serà l’exonerat per Déu: en cas que venci Jean de Carrouges el seu honor i el de la seva esposa quedaran nets, en cas que venci Jacques LeGris l’esposa del cavaller serà cremada com a càstig per haver fet falses acusacions.
La narració consta de tres relats diferents: els fets segons Jean de Carrouges, els fets segons Jacques LeGris i finalment els fets segons Margarite de Carrouges, subtitulats la veritat.
Matt Damon va escriure el primer relat, Ben Affleck el segon i el darrer va estar a càrrec de Nicole Holofcener.
La pel·lícula, hipnòtica i densa, està esplèndidament dirigida per Ridley Scott i ens submergeix en una França amb un cel permanentment gris, en consonància amb la dura narració que ens du.