Segle XV: El compromís de Casp

 
El rei Martí l’Humà va ser un monarca negociador, reposat i allunyat de la pràctica del poder totalitari –va governar d’acord amb les corts-. També va destacar com a home culte: llegia als autors grecs i romans i va triar com a secretari a l’escriptor i humanista Bernat Metge.
 
Al 1372 va casar-se amb Maria de Luna, aristòcrata aragonesa. D’ella va escriure Francesc Eiximenis: “ (…) ella viu així com se pertany a dona excel•lent e sàvia e de muller de tan gran senyor, en molta honestat e bonesa e per aital se fa tenir devant Déu e devant hòmens”. De salut delicada, va morir l’any 1406. Va donar-li al rei 4 fills, tres dels quals van morir molt joves i el quart, l’hereu de la corona Martí el Jove, va emmalaltir a Sardenya i va morir poc després, a l’any 1409, sense deixar descendència reconeguda.
 
Després de tanta contrarietat les oligarquies estaven molt preocupades. Martí l’Humà, malgrat que llavors només comptava 53 anys, era un home malalt i envellit i no hi havia cap hereu clar per a la seva corona.
 
Només hi havia una solució: havia de tenir un altre fill, així que Martí va repassar les seves opcions. Llavors va pensar en Margarida de Prades. Era una joveneta noble, de bona educació i d’una gran bellesa. El cavaller Pere Tomic va dir d’ella que era “una de les més belles senyores que hom sabés en lo món”. Havia estat al servei de Maria de Luna com a assistent i en aquells moments comptava tot just amb vint anys d’edat. No va ser en cap cas un casament motivat per amor romàntic ni carnal. Martí havia perdut el gran amor de la seva vida feia només tres anys i se sentia cansat i malalt, però no podia restar passiu davant la desgràcia que podia significar acabar sense descendència. Varen casar-se el 17 de setembre de 1409 a la capella de Bellesguard, a Sant Gervasi de Cassoles. Aquell dia, sense saber-ho, Margarida de Prades es convertia en la darrera reina del Casal de Barcelona. La unió va durar vuit mesos, ja que el 31 de maig de 1410 va morir el rei a Barcelona, tallant per sempre més la dinastia del Casal de Barcelona, llinatge iniciat per Guifré el Pilós i que havia tingut 22 comtes al llarg de sis segles. 
La corona catalano-aragonesa va sumir-se en una greu crisi.
 

 

Catalunya era l’estat que estava en millors condicions: tenia el Parlament reunit i estava sobradament acostumat a ser el centre de la família i de les institucions reials. Contràriament, a Aragó i a València les profundes divisions nobiliàries en les que es trobaven submergits impedien que els seus parlaments es reunissin amb normalitat, fent molt insegurs els camins. Començava un període molt fosc per al conjunt de la corona.
 
En una situació tan confosa i tensa van aparèixer pretendents a la corona de sota les pedres...
 
Jaume II d’Urgell era el candidat més popular al Principal, a Mallorca, una bona part de València i a les terres d’Osca. Era comte d’Urgell i pertanyia a l’alta noblesa. Era la candidatura anomenada urgellista.
 
Lluís de Calàbria era duc d’Anjou, comte de Provença i rei nominal de Nàpols. A la mort de Martí comptava amb només set anys així que era la seva àvia la que defensava la seva candidatura. En principi, aquesta candidatura va aplegar als antiurgellistes tot i que més endavant aquests van passar-se a la candidatura de Ferran de Trastàmara.
 
Ferran d’Antequera, infant de Castella i duc de Peñafiel, de la casa de Trastàmara, va encapçalar la candidatura que va anar agafant força i va acabar representant als antiurgellistes.
 
Alfons I de Gandia i de Foix, duc de Gandia, va presentar també la seva candidatura amb molt poc suport. Va morir l’any 1412. Joan de Prades i de Foix, comte de Prades i germà petit d’Alfons també ho va provar encara amb menys suport.
 
Isabel d’Aragó era filla de Pere III el Cerimoniós i per tant germanastra de Martí. Va presentar-se també com a candidata tot i saber que quedaria automàticament descartada pel fet de ser dona.
 
I en darrer lloc, Frederic de Luna, comte de Luna i fill natural de Martí el Jove, el fill primogènit de Martí l’Humà. Hauria estat un bon candidat si hagués estat reconegut però en la seva qualitat d’il•legítim va ser descartat.
 

 

En un context tan confós i d’interessos creuats tan notables semblava impossible de convocar un Parlament General dels 3 estats que pogués ni tan sols arribar a reunir-se. De fet al 1411, a l’any següent de la mort del monarca, hi havia 5 parlaments: dos d’oposats a l’Aragó, dos a València i un a Catalunya. Des del Parlament de Catalunya es va fer tot el possible per aconseguir que les coses tornessin al seu lloc. Va establir-se a Tortosa a fi de trobar-se equidistant de tots els altres i va enviar missives cridant a l’ordre i al pacte, però la situació era d’una tensió tal que les terres es trobaven a les portes d’una guerra civil oberta. 
 
Des de Peníscola, el papa Luna Benet XIII d’Avinyó va proposar una solució: en lloc de convocar un Parlament únic proposà que uns quants homes de lleis provinents de les tres nacions decidissin qui havia de ser el futur rei. 
 
Després de debatre-la, la proposta fou acceptada. Es reunirien a Casp 9 persones, 3 de cada nació (Mallorca en tot moment va quedar fora de totes les negociacions) amb la missió de triar el nou rei i la decisió seria acatada per totes les parts. S’acabava de convocar el que seria conegut com el Compromís de Casp. La negociació va obrir-se l’abril del 1412 i no es va arribar a un acord definitiu fins el mes de juny.
 
La decisió es va prendre amb unes grans pressions exteriors. Ferran d’Antequera, el castellà de la dinastia dels Trastàmara, havia portat els seus exercits a les fronteres dels regnes de la corona en disputa des de feia ja un temps i havia penetrat en terres aragoneses i valencianes “per garantir la pau i l’ordre”. Des d’aquesta pressió de força, els antiurgellistes van defensar la seva candidatura. Va guanyar la votació amb 6 dels nou vots, Jaume d’Urgell en va rebre 2 i va haver-hi un vot en blanc.
En aquell moment es tancava una llarga època de regnat del Casal de Barcelona i s’obria el pas a una dinastia castellana que, malgrat tot, per coronar-se comte de Barcelona Ferran de Trastàmara va haver de convocar les corts de Catalunya, a Barcelona, i jurar les constitucions del Principat com manaven les nostres lleis.

Ferran estava acostumat a les monarquies totalitàries castellanes i li van resultar especialment tenses les negociacions que imposava el pactisme català: va ser el primer rei castellà en experimentar les tensions d’haver de negociar amb les Corts Catalanes. Iniciava un període de pactisme i negociacions de s’estendria al llarg dels successius 300 anys, fins el 1714.