Segle XV: Els Reis Catòlics

Al 1412, la dinastia dels Trastàmara havien pujat al poder a la corona catalano-aragonesa amb Ferran d’Antequera. A aquest monarca el van succeir els seus fills Alfons, conegut com el Magnànim, i Joan, dit el Sense Fe

Era l’any 1469 quan el rei Joan Sense Fe va aconseguir que el seu fill Ferran es cases amb la princesa castellana i hereva del tro de Castella, Isabel, que era també de la casa dels Trastàmara i cosina de Ferran. Uns anys després, a l’any 1479, va morir el rei en Joan i Ferran el va succeir, assumint els títols de rei d'Aragó, de València i de Mallorca i Comte de Barcelona. 

 
Amb la unió de les dues corones en una poderosa confederació es va iniciar un període de gran influència i de notable expansió. Hi ha una dada a destacar: les dues corones van restar unides per aquesta “aliança” però van mantenir les seves personalitats i les seves institucions ben diferenciades. De fet, la primera vegada que algú es refereix a elles en el seu conjunt és José Bonaparte, al 1808, referint-se a aquests territoris com “Les Espanyes”, en plural i no és fins la Constitució Española del 1978 que s’esmenta per primer cop el nom de Regne d’Espanya

 

El regnat dels Reis Catòlics va ser un regnat ple d’avenços però també d’ombres i de coses miserables. 

Va estendre els seus dominis cap a l’orient, principalment cap a Itàlia i el nord d’Àfrica, va recuperar  amb el Tractat de Barcelona de 1493  el Rosselló i la Cerdanya de mans franceses i va aconseguir que l’Alta Navarra s’incorporés a la corona de Castella.
 
El 1481 el rei Ferran va reorganitzar la hisenda del regne de Castella introduint aquelles institucions que havia conegut bé a Catalunya com era el Consolat de Mar, i els gremis, la qual cosa va afavorir en molt la prosperitat econòmica de Castella, sobretot pel que fa al comerç de la llana.
 
Pel que fa a les seves accions directes com a rei de la corona aragonesa i Comte de Barcelona, Ferran va consolidar el pactisme a les Corts de Barcelona, celebrades el 1480-1481, on va establir-se el principi de submissió del poder reial a les lleis de Catalunya, que va mantenir-se intacte al llarg dels anys fins als Decrets de Nova Planta del 1716, en ple absolutisme borbònic.
 
També va tenir mesures proteccionistes cap als productes tèxtils catalans, la indústria manufacturera en general i del comerç del Principat, enfortint l’economia de la nació catalana així com també afavorint el seu augment demogràfic.
 
En pujar al poder el rei Ferran, hi havia un fort conflicte amb la pagesia catalana. Els pagesos anomenats de remença es trobaven sotmesos a la servitud de la terra que ocupaven: no podien deixar-les sense haver estat redimits per part del seu senyor, redempció que s’aconseguia després que el pagès afectat realitzava un pagament determinat al senyor. Aquest deute afectava també de igual manera a la seva dona i als seus fills, que havien de servir a casa del senyor si aquest així ho volia. El senyor exercia sobre qualsevol de les dones el dret de cuixa (prima nocte). A més, si el pagès moria sense fer testament el senyor es quedava amb un terç del seu patrimoni. Tot plegat havia provocat més d’un aixecament de la pagesia que havien estat sufocats per les armes. Al 1486 Ferran va dictar la Sentència Arbitral de Guadalupe que acabava amb els anomenats mals usos i abolia el dret al maltractament i a tots els altres abusos contra la pagesia. Aquesta sentència vas situar als pagesos catalans del segle XV, en una llibertat personal que a la resta de la Península i d’Europa no van aconseguir en molts casos fins els segles XVIII o XIX.
 
A la part més fosca del seu regnat trobem la seva lluita religiosa per aconseguir la uniformitat en la fe: 
 
- Va introduir al 1478 l’abominable Santa Inquisició amb Tomás de Torquemada al front, com a Inquisidor General dels regnes de Castellà i Aragó i  responsable de que durant el seu mandat fossin cremades més de deu mil persones i unes altres vint-i-set mil patissin penes infames.
 
- Va promulgar els decrets per a expulsar als jueus de la península a l’any 1492 malgrat que la majoria d’ells vivien en aquestes terres des de feia generacions. Aquests jueus anomenaven Sefarad a la Península Ibérica i és per això que a ells i als seus descendents se’ls anomena encara actualment sefardites.
 
- També va decretar la conversió forçosa dels moriscos de Granada al 1503 tot i que se’ls havia promès anys abans que seria respectada la seva fe.
 
Naturalment tots aquests “mèrits” li van valdre que el papa Alexandre VI li concedís el títol de Catòlic, títol que va compartir amb la seva esposa Isabel.
 
Però el Reis Catòlics també seran recordats per un altre fet remarcable: la descoberta oficial d’Amèrica, el Nou Món. L’almirall Cristòfor Colom va presentar-los el seu gran projecte: aprofitant les corrents marines navegaria amb tres caravel•les i donaria la volta al món fins arribar a la Índia, a la recerca d’una nova ruta comercial. Així és que després de la seva travessia marítima, quan el 12 d’octubre de 1492 després de poc més de dos mesos de navegació va topar-se amb terra davant seu, va entendre que havia aconseguit el seu objectiu. No és d’estranyar, doncs, que a les terres descobertes les anomenés les Índies Occidentals. Amb aquesta gesta va obrir les portes al comerç amb tot un continent, però també a la seva colonització i involuntàriament a les posteriors barbaritats comeses contra la població autòctona... però això ja és una altra història. 
 
A llarg del seu regnat, els Reis Catòlics van utilitzar sota el seu escut la frase “Tanto Monta”. Aquest lema va malinterpretar-se i es va composar la frase “Tanto monta monta tanto Isabel como Fernando”, conferint a la paraula “Monta” el significat de “Manda”. L’explicació és una mica més profunda. Després del casament, Isabel i Ferran van intercanviar els seus símbols: el jou era el símbol de Ferran i les fletxes el d’Isabel i a l’escut apareixen ambdós símbols amb una corda lligada a cadascun d’ells. Les fletxes estan lligades amb una corda que forma la lletra F de Ferran i al jou es forma la lletra Y de Ysabel (en la seva grafia antiga). Aquestes cordes lligades en donen la clau per a resoldre el lema: fan referència al nus gordià.
 
El nus gordià té origen en una antiga llegenda que parla del llaurador Gordias que portava els seus bous lligats al jou amb un nus impossible de deslligar. Deien les històries –segons aquesta llegenda- que vindria un home, el futur rei de Frígia, que aconseguiria deslligar-lo i que aquest seria el presagi per a reconèixer al que  seria el conqueridor de l’Orient. Quan Alexandre el Gran (356-323 a C) anava de camí cap a la conquesta de l’imperi Persa va parar per enfrontar-se al dilema i quan va trobar-se davant del jou en qüestió va treure la seva espasa i va tallar el nus. “És el mateix tallar-lo que deslligar-lo” va exclamar Alexandre. I efectivament, tot seguit va conquerir l’Orient.  
 
Per tot això sembla que la interpretació més adequada és que els reis posaven de manifest que els mitjans utilitzats sempre són bons perquè l’important és aconseguir els objectius perseguits. Vindria a ser com la dita que afirma que “el fin justifica los medios”
 
Els Reis Catòlics van governar plegats fins l’any 1504 en que va morir Isabel. En aquells moments es va posar de manifest que una bona part de la noblesa castellana era més partidària de Felip el Bell de la dinastia dels Habsburg, marit de la filla dels reis Joana I de Castella, coneguda com a Joana la Boja. Veien al rei Ferran com un intrús a Castella, es referien a ell com al “viejo catalanote” i s’intuïa que la disputa podia acabar en un enfrontament armat, així que el rei va renunciar al tron de Castellà a favor de Joana i Felip.
 
No gaire temps més tard, a la mort de Ferran a l’any 1516, les dues corones van passar a mans del seu nét, Carles, fill de Joana i de Felip, aquell que es convertiria en Carles I, aquell que reuniria els títols d’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic (1519-1556), rei de Castella i Lleó, rei de València, rei de Mallorca, Aragó i Sicília i comte de Barcelona; rei de Nàpols (1516-1554); arxiduc d'Àustria (1519-1522); i, finalment, príncep d'Astúries (1504-1516) convertint-se, amb aquesta herència, en el monarca més poderós del seu temps.
 
« Un segle després del compromís de Casp, la corona que havia senyorejat la Mediterrània durant dos segles patia un segon canvi dinàstic, amb l'entrada dels Habsburg (que passaren a anomenar-se Àustries), que a més heretaven la unió iniciada per Isabel de Castella i Ferran d'Aragó. D'aquesta manera, Catalunya es convertia en un apèndix de l'enorme imperi Espanyol, que continuaria creixent al llarg del segle XVI i que encaixaria com un guant amb la nova forma política dominat a l'època, l'absolutisme, una manera de governar contrària al parlamentarisme que havia estat tradicional a la monarquia catalanoaragonesa. Els esforços d'un dels reis amb més tremp que va tenir mai Aragó i un dels seus governants més inteŀligents i hàbils, no van servir de res davant d'implacable curs del destí. Ferran II significa el final, amb més glòria que pena, d'una de les etapes més brillants de la nostra història.»
 
Cònsul, Arnau i Casals, Àngel, a "L'estranya mort de Ferran el Catòlic",
revista Sàpiens, núm. 54, abril 2007. Pàgina 29.