Segle XVII: Corpus de Sang

 
 
A l’any 1626, Pau Claris era escollit representant del Braç eclesiàstic a les Corts de Barcelona enmig d’unes grans tensions amb la corona espanyola. Felip III havia mort al 1621 i el seu successor, Felip IV, es va negar a jurar les Constitucions de Catalunya com estava establert des del 1481 i com exigia el dret català. La causa la podem trobar principalment en la disputa generada pels quints, un impost segons el qual el Principat havia de pagar a la Corona una cinquena part dels impostos anuals recaptats, això i l’antiga lluita per frenar els privilegis de la Inquisició en terres catalanes. Els impostos eren per a finançar les grandíssimes despeses que tenia la corona borbònica a causa de la Guerra dels Trenta Anys, una guerra amb motivacions expansionistes que Catalunya mai no s’havia sentit com a pròpia. El privat del rei, el Comte-Duc d’Olivares, va jugar totes les cartes que tenia a la mà per a doblegar la determinació catalana de no acceptar pagar aquells excessius impostos.
 
Pau ClarisCom a diputat eclesiàstic Claris va passar a presidir la Generalitat i com a tal va haver de patir diversos intents de suborn per part del virrei Santa Coloma per aconseguir que el parlament català cedís a les aspiracions castellanes. Els esforços, però, van ser infructuosos. 
 
A l’evident malestar català per tot plegat se sumava la presencia constant de tropes estrangeres a sou del rei –castellanes i aragoneses- que sota pretext de guardar les fronteres amb França estaven instal•lades al Principat i cometien tot tipus d’abusos. La situació es va fer insostenible. Les tropes castellano-aragoneses havien d’allotjar-se dins les poblacions, a les cases dels vilatans. Naturalment, algunes poblacions van negar-se a fer-ho, com va ser el cas de  Sant Feliu de Pallerols o de Santa Coloma de Farners. Va ser enviat l’agutzil Miquel de Mont-rodon perquè solucionés el conflicte però al poc d’arribar el trobaren mor de manera violenta. Va ser aquest l’inici d’una gran commoció: les tropes van  prendre represàlies a Riudarenes i a Santa Coloma de Farners, on van incendiar tota la població. Els pagesos veïns no van quedar-se passius i la revolta s’estengué de les terres gironines a l’Empordà, a l’Osona, al Ripollès i al Vallès. Era el mes de maig del 1640 i Catalunya s’enfrontava a unes dates que serien recordades al llarg de la història...
 
 
6 de juny de 1640. Festivitat de Corpus Christi. Un nombrós grup de segadors –uns 300- va entrar a la ciutat de Barcelona a la recerca de treball, com feien cada any per aquestes dates, ja que era època de sega. La situació era tensa i va esclatar el conflicte. Les causes són confoses, però sembla ser que un dels segadors va ser relacionat amb la mort de Mont-rodon. Va produir-se una baralla al carrer Ample i el segador va quedar malferit. La resta de segadors va anar a tota presa a parlar amb el Virrei Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma per a demanar justícia. L’acció va derivar en un tiroteig amb el resultat d’un segador mort. Això va fer esclatar la follia entre els segadors, als quals va unir-se una bona part de la població barcelonina i van mobilitzar-se amb els crits de «Visca la terra!», «Muiren los traïdors!» o «Muira el mal govern!». Assaltaren les cases dels jutges de l’Audiència i d’altres funcionaris reials en una revolta que va durar els dies següents i van deixar un balanç d’entre 12 i 20 morts, entre ells el propi Virrei que va ser capturat i executat quan es disposava a partir per mar en una galera. Aquesta festivitat religiosa va convertir-se per a la història en el Corpus de Sang.
 
Després d’aquests fets Catalunya quedava marcada en el punt de mira de la ira del Comte-Duc d’Olivares que va organitzar la invasió i pressa de Catalunya per les armes. Pau Claris va quedar en la posició d’organitzador de les defenses catalanes. Va mobilitzar al sometent –exercit popular d’autoprotecció que s’activava davant de conflictes armats- i declarà la guerra a Castella, davant l’avanç victoriós de les tropes invasores per terres tarragonines. A proposta de Claris el 16 de gener de 1641 la Junta de Braços i el 17 el Consell de Cent –els dos òrgans legislatius catalans- votaren la constitució de la República Catalana sota la protecció de França. La proposta fou aprovada i la república es constituí.
 
Però la jove I República Catalana tenia les hores comptades. El ràpid ascens de les tropes castellanes ja les situava a les portes de Barcelona i França posava fèrries condicions per a la seva intervenció: la proclamació del seu rei, Lluis XIII, com a comte de Barcelona. Pau Claris, sense opcions, va acceptar la proposta amb la condició expressa que fossin respectades les constitucions catalanes. Així va signar-se i uns dies després, el 26 de gener de 1641 es produïa la batalla de Montjuïc on les tropes invasores van ser derrotades estrepitosament.
 
Just un mes després d’aquesta victòria –el 27 de febrer- Pau Claris va morir de manera misteriosa, segurament enverinat per part d’espies castellans. El mariscal francès Baró d’Espenan va escriure al Cardenal Richelieu que el President de la Generalitat havia mort per la ingestió d’acqua di Napoli, un potent verí que provoca una dolorosa agonia a qui la pren. Podem llegir al Dietari de la Generalitat de Catalunya: “Causà aquesta mort tanta aflicció a tota la Província i en particular a la present ciutat, que des del major al menor ho sentiren tant que no hi hagué qui no llançàs llàgrimes per haver perdut lo pare, protector, defensor i llibertador de la pàtria, com extensament ho diran les històries en l’esdevenidor”.
 
Amb aquest encadenament de fets dramàtics va iniciar-se l’anomenada Guerra dels Segadors que es va estendre des del 1640 al 1652. Al llarg d’aquests terribles anys per a la població catalana, es va poder constatar que amb les tropes franceses en terres catalanes la cosa no va millorar per a la població, que se sentia igualment ocupada i ultratjada. La dura realitat era que els exercits francesos o castellans sempre serien tropes d’ocupació en terres catalanes. Una lliçó que s’ha anat repetint al llarg dels segles!
 
 
Els fets narrats van inspirar el Cant dels Segadors que ha esdevingut himne nacional català. Rafel Subirats en va rescatar la seva versió antiga.