Shirley MacLaine, la pèl-roja d’intensos ulls blaus

Shirley MacLean Beaty va néixer a Richmond (Virgínia) el 24 d’abril de 1934, filla d'Ira Owens Beaty, professor de psicologia nord-americà d’origen anglès i de Kathlyn Corinne Maclean, una ballarina i professora d’interpretació canadenca d’origen irlandès i escocès. Shirley és la germana gran de Warren Beatty, també actor com ella.

Ja de petita va estudiar ballet a l’Escola de Ballet de Washington amb només tres anys i va continuar fins a la joventut amb les classes, mentre assistia al Thomas Jefferson Junior High School d’Arlington. Allí va combinar les seves classes de ballet amb el beisbol, en un equip de nois, i va aconseguir el rècord de home runs, guanyant-se el malnom de Powerhouse. Més tard va ingressar al Washington-Lee High School on va començar a interessar-se per la interpretació i va deixar la dansa de banda.

Va ser tanta la seva passió per la interpretació, que abans de graduar-se a l'institut va marxar a Nova York per provar sort a Broadway i va tenir l’oportunitat de participar en diverses obres musicals. En aquesta època va ser quan va decidir canviar el seu cognom MacLean per MacLaine (de la mateixa manera que, anys més tard, el seu germà Warren va modificar el seu cognom Beaty per Beatty). El destí va voler que en una d’aquestes actuacions –al 1954 a l’obra The Pajama Game– el director i productor Hal B. Wallis, que es trobava entre el públic, es fixés en ella i la contractés per a treballar per la Paramount Pictures a Hollywood.

Aquell mateix any es va casar amb el productor Steve Parker amb qui va tenir una filla, la Sachi Parker a l’any 1956. El matrimoni acabaria divorciant-se a l’any 1982, després de 28 anys de matrimoni, quan va quedar demostrat que Parker li havia estat infidel al llarg de tots aquells anys i li havia estat transferint a la seva amant tots els diners de l’actriu. Shirley no ha tornat a casar-se.

Però retornem al 1955: amb 21 anys va poder participar a la seva primera pel·lícula, ni més ni menys que sota la direcció d’Alfred Hitchcock, a la pel·lícula Pero... ¿quién mató a Harry? Aquest treball li va valdre el Globus d’Or a la nova actriu estrella de l’any. Això va catapultar la seva carrera i ja no va parar de treballar en el món del cinema.

Malgrat haver estat treballant incansablement com actriu, a la dècada dels ’60 va decidir implicar-se en política i fer costat al Partit Demòcrata, col·laborant a la campanya presidencial de John F. Kennedy al 1960, a la de Robert Kennedy al 1968 i a la de George McGovern al 1972.

A partir dels ’80 una nova passió va entrar en joc a la seva vida: l’escriptura (destaquen les seves memòries). També va retornar al teatre, que havia deixat aparcat per la seva dedicació al cinema. També va començar a intervenir en programes de televisió i sèries.

Al 1999 va debutar com a directora a la pel·lícula Bruno on també va actuar juntament amb Kathy Bates, Gary Sinese i Jennifer Tilly.

En mig de tota aquesta activitat creativa, va haver d’anar a Nou Mèxic per a fer-se un tractament d’acupuntura i allí va topar amb les creences sobre reencarnació i es va abocar amb passió a saber-ne més i més, fins que va convertir-se en una apassionada defensora de la reencarnació, fins al punt que ha escrit diversos llibres: Don't Fall Off the Mountain (1971), You Can Get There From Here (1975), Out on a Limb (1983), Dancing in the Light (1986), It's All in the Playing (1988), Dance While You Can (1992), i My Lucky Stars: A Hollywood Memoir (1995). Va afirmar en una ocasió: si més no, he tingut deu vides. He estat sacerdotessa inca, ballarina en un harem i més coses. Per això se’m dona bé la interpretació, perquè consisteix en pensar que ets una altra persona i, en realitat, jo en sóc moltes. Fruit d’aquesta recerca espiritual, l’any 1994 va fer el Camino de Santiago i va recollir les seves experiències en un llibre titulat El camí.

Una personalitat polièdrica i incansable que no ha parat mai de moure’s per entre totes aquelles coses que han despertat la seva passió i que ha fet bona la seva màxima: una persona que sap riure’s de sí mateixa mai no deixarà de divertir-se.

 

Pero... ¿quién mató a Harry? (The Trouble with Harry, 1955). Ens trobem davant d’una comèdia negra dirigida pel mestre del suspens Alfred Hitchcock. Una rara obra dins la producció del director ja que, si bé gira a l’entorn d’un cadàver i del misteri sobre el possible responsable de la seva mort, té un marcat to de comèdia amb un macabre humor. Aquesta característica va fer que la pel·lícula no fos molt ben rebuda en el moment de la seva estrena per com s’allunyava de l’estil del director respecte a les seves anteriors creacions, malgrat que per Hitchcock aquesta va ser una de les seves pel·lícules preferides, tot i haver-se filmat amb molts pocs diners i un elenc d’actors i actrius desconeguts en aquells moments.
La història que ens explica passa a la tardor, en un petit poble de Vermont, en un idíl·lic racó boscós, quan de sobte s’escolten tres trets i apareix un cadàver, estès al terra. Es tracta de Harry, un perfecte desconegut per als habitants d’aquell indret... bé, de tots no. Al llarg de la narració, cap dels personatges que interactuen amb el mort mostren cap mena d’afecte per ell i, més aviat, tots tenen un especial interès per fer-lo desaparèixer. Això fa que per diverses circumstàncies Harry és enterrat i desenterrat en diverses ocasions... En aquesta ocasió, el Macguffin de la pel·lícula (paraula que Hitchcock feia servir per a designar una excusa argumental que motiva als personatges i al desenvolupament d'una història, però sense rellevància per si mateixa) és precisament el mort, que és utilitzat per a desenvolupar les històries dels personatges que apareixen al seu voltant.
Seguint la seva tradició, Hitchcock fa una brevíssima aparició davant l’exposició pictòrica d’un dels protagonistes.
La pel·lícula està interpretada, en els seus papers principals, per John Forsythe, Edmund Gwenn, Mildred Natwick i una debutant Shirley MacLaine.

L’apartament (The Apartment, 1960). Billy Wilder va dirigir aquesta esplèndida tragicomèdia en la que un modest empleat d’una companyia d’assegurances de Manhattan, en Calvin Clifford Baxter (Jack Lemmon), que té arrendat un petit apartament a la zona, el cedeix ocasionalment als seus superiors perquè visquin allí les seves aventures amoroses. Però passa una cosa inesperada: Baxter s’enamora de l’ascensorista de les oficines, la Fran Kubelik (Shirley MacLaine), però aquesta resulta ser l’amant d’un dels seus caps, en Jeff D. Sheldrake (Fred MacMurray).
Gran comèdia, amb moments hilarants, pinzellades dramàtiques i moments tendres i romàntics com quan en Baxter li diu a la Fran: jo vivia com Robinson Crusoe... era un nàufrag entre vuit milions de persones, fins que un dia vaig veure petjades a la sorra i la vaig trobar a vostè.
Shirley, en un moment clarament ascendent de la seva carrera, va aprofitar una pausa en el rodatge de L’apartament per anar a filmar la seva breu aparició a la pel·lícula La quadrilla dels onze.
L’apartament està considerada per a molts un dels millor treballs de Bill Wilder i va ser la primera pel·lícula en guanyar de cop els Oscar a la millor pel·lícula, al millor director i al millor guió.
La química que es va establir entre Billy Wilder, Jack Lemmon i Shirley MacLaine va fer que tots tres tornessin a reunir-se tres anys més tard a l’entranyable pel·lícula Irma la dulce.

La quadrilla dels onze (Ocean’s Eleven, 1960). Curiosament, després de fer diversos papers rellevants, va accedir a aparèixer breument a Ocean’s Eleven amb el conegut com a Clan Sinatra al complet: Frank Sinatra, Dean Martin, Sammy Davis Jr i Peter Lawford. De fet, ja havia actuat anteriorment amb Frank Sinatra a La volta al món en 80 dies (1956), Com un torrent (1958) i a Can-Can (el mateix 1960) i amb Dean Martin a Artistes i models (1955), Com un torrent (1958) i Els ambiciosos (1959). La Shirley sempre ha assegurat que va participar-hi desinteressadament per a passar un dia amb el Clan Sinatra (Rat Pack) amb els que la unia una bona amistat. Malgrat això, va rebre de la Warner Bros el regal d’un cotxe com agraïment pel seu treball.
En aquesta pel·lícula 11 amics, companys d’armes a la II Guerra Mundial, decideixen reunir-se per a perpetrar un robatori als 5 casinos més grans de Las Vegas al mateix temps.
Encara que adaptar la novel·la Ocean’s Eleven al cinema va ser idea de Peter Lawford, sembla ser que els diàlegs i les situacions que es veuen a la pel·lícula tenen ben poc de la novel·la ja que moltes de les escenes filmades van ser fruit de la improvisació del seus actors.
Aquesta pel·lícula va estar dirigida per Lewis Milestone. A l’any 2001 Steven Sodernergh va fer un remake amb un repartiment farcit d’estrelles.

La calúmnia (The Children’s Hour, 1961). Al 1934 la dramaturga nord-americana Lillian Hellman va estrenar al teatre l’obra The Children’s Hour, on parlava obertament sobre lesbianisme. A l’any 1936 el director William Wyler va portar la història al cinema sota el títol de These Three (Aquells tres), interpretada per Miriam Hopkins, Merle Oberon i Joel McCrea, però els canvis que va haver de fer en el guió van ser brutals, fins al punt que va desaparèixer totalment qualsevol rastre de lesbianisme i la trama va quedar convertida en la història d’un triangle amorós. Era l’època en que el codi Hays –un codi cinematogràfic de censura en el que s’expressava el que podia dir-se o no dir-se en una pel·lícula nord-americana– estava en tota la seva plenitud. El resultat, però, no va satisfer gens a Wyler i passats els anys, quan a les seves esquenes ja tenia la realització d’obres tan importants com Els millors anys de la nostra vida (1946), Vacances a Roma (1953), Grans horitzons (1958) o Ben-Hur (1959), va decidir tornar al guió original de Hellman i fer-ne una nova versió, així que, amb la pressió del codi Hays encara actiu, però amb les normes ja més laxes, va afrontar el projecte.
La història era la següent: a Nova Anglaterra, dues amigues que havien estudiat magisteri juntes, la Karen (Audrey Hepburn) i la Martha (Shirley MacLaine) han creat una escola per noies de famílies acomodades, la Wright-Dobie, i sembla que comencen a tenir algun petit benefici. Entre totes les alumnes en tenen una d’especialment maliciosa i fantasiosa que, ressentida per un càstig rebut de les mestres i aprofitant unes paraules escoltades fora de context, les distorsiona a fi d’acusar-les d’una conducte escandalosa per l’època: de mantenir unes relacions íntimes entre elles. El rumor s’estén ràpidament i les conseqüències no es fan esperar.
Aquesta va ser una de les primeres pel·lícules de Hollywood en tractar el tema del lesbianisme, malgrat que ni aquesta paraula ni cap altra són esmentades al film.
La pel·lícula constitueix un drama excel·lentment interpretat per la parella protagonista així com per James Garner, en el paper del Dr. Joe Cardin, promès de la Karen, i està dirigit amb sensibilitat per a mostrar-nos el mal que poden arribar a fer els rumors malintencionats.

Irma la dulce (Irma la douce, 1963). Aquesta pel·lícula va ser concebuda originalment com un musical, però quan va arribar a mans del seu director, Billy Wilder, va haver de passar per profundes transformacions: Wilder odiava els musicals: això d’interrompre la trama per deixar pas a una cançó no ho podia suportar. Tots els números musicals intercalats enmig de la trama van desaparèixer. Paradoxalment, la pel·lícula va guanyar l’Oscar a la millor adaptació musical que va dur a terme André Previn
Un altre aspecte sobre el que el director va treballar a fons van ser la comicitat del guió, juntament amb el guionista I.A.L. Diamond, i ràpidament la història es va omplir de diàlegs punyents, plens de dobles sentits i meravellosos jocs de paraules que li donaven l’espurna que necessitaven les converses dels seus personatges.
Quan Wilder va oferir el paper protagonista masculí a Jack Lemmon, l’actor va rebre molts consells dels seus amics perquè no acceptés el treball, argumentant que podia acabar amb la seva carrera: una història sobre prostitutes –que aquesta era la seva temàtica de fons– deien que no podia beneficiar la seva imatge, però coneixia al director d’haver treballat anteriorment a L’apartament i tan més quan el repartiment protagonista va completar-se amb Shirley MacLaine. Tot tres tornaven a retrobar-se en aquesta pel·lícula.
La història ens fa seguir a un gendarme de París, innocent i idealista (Jack Lemmon), que cau enamorat d’una jove i atractiva prostituta, l’Irma (Shirley MacLaine). Per defensar-la s’enfrontarà al seu proxeneta i, per un cop de sort, el venç i es converteix així en el nou protector. Això motivarà multitud de situacions hilarants. Wilder va definir l’argument de manera molt senzilla: és un tema meravellós. És la història d’un home gelós d’ell mateix.
La moralitat d’aquesta història preocupava als estudis en gran manera. El propi director ho recorda així: van enviar a un sacerdot a l’estudi perquè en una escena apareixia una boda catòlica i s’havia de vetllar perquè aquesta escena no contingués res que es pogués considerar blasfem. Em vaig sorprendre quan vaig veure que el capellà es trobava més i més a gust mentre les actrius disfressades de prostitutes donaven voltes voluptuosament al seu voltant. Però, com diria Moustache (el cantiner interpretat per Lou Jacobi), això és una altra història!

Dos mulas y una mujer (Two mules for sister Sara, 1970). Aquesta producció de Malpaso associada amb Universal era un projecte fet a mida per a Clint Eastwood i Elizabeth Taylor. Tots dos actors havien coincidit durant el rodatge de El desafiament de les àguiles (1968), en el que Eastwood compartia cartell amb Richard Burton i que aquest, en aquells moments, estava casat amb la Taylor. Va sorgir el projecte d'unir en una mateixa pel·lícula el clàssic western americà amb els spaghetti western que tan populars eren en aquell temps. Tot semblava lligat, però a l’hora de començar el rodatge Liz Taylor, fent gala de la seva coneguda inestabilitat emocional, va començar a pressionar perquè la pel·lícula, en lloc de filmar-se a Mèxic com estava previst, ho fes a l’Estat Espanyol, a fi d’estar més a prop de Burton. Aquestes pressions van arribar a un punt que van forçar que l’actriu fos substituïda i aquí és on va aparèixer la Shirley, la qual cosa va motivar que s’hagués de reescriure bona part del guió.
La direcció va estar en mans de Don Siegel, que ja havia treballat amb Eastwood a La jungla humana (1968) i la banda sonora, com no podia ser d’altra manera, va córrer a càrrec d’Ennio Morricone, responsable de les mítiques bandes sonores de molts spaghetti western.
Clint Eastwood interpreta a Hogan, un bregat mercenari que es troba a Mèxic, en el moment en que les tropes franceses de l’emperador Maximilian d’Àustria estan en guerra amb els seguidors de Juárez, que lluiten per la independència. En el seu camí es topa amb la germana Sara (Shirley MacLaine) i la salva de ser violada per uns malfactors. Des d’aquell moment els seus camins s’uneixen en un complicat camí en el que hauran de llimar moltes diferències i, finalment, implicar-se amb la revolució.
Es diu que quan el títol del film fa referència a dues mules i a la pel·lícula només n’apareix una (sobre la que va muntada la monja), la segona feia una sarcàstica referència al personatge que interpreta Eastwood. També s’afirma que era un aspecte que l’actor no coneixia i que, en assabentar-se’n no li va fer excessiva gràcia.
Per acabar no trobo millor manera que unes paraules de Roger Greenspun, escrites al The New York Times: no estic segur que sigui una gran pel·lícula, però és molt bona. I es queda i creix dins del teu cap de la manera en que només les pel·lícules amb una excepcional intel·ligència narrativa poden fer.

Bienvenido Mr. Chance (Beig There, 1979). Pel·lícula dirigida per Hal Ashby a partir de la novel·la Des del jardí de Jerzy Kosonski (1971), és una obra tan breu que es podria considerar un conte i es tracte d’una història molt sensible, sobre un home, en Chance (Peter Sellers en la seva penúltima pel·lícula), que ha estat criat en unes circumstancies molt especials i que en tota la vida només s’ha dedicat a la jardineria. Quan el propietari de la casa on viu mor, ell es troba al carrer, sense res més que una senzilla maleta i un paraigües. El destí vol que topi amb l’Eve (Shirley MacLaine), que l’acull a casa seva. El seu marit és un home ric i influent, en Benjamin Rand (Melvyn Douglas), que rep a Chance amb els braços oberts i de seguida congenien. A partir d’aquí tot un seguit de circumstàncies atzaroses van creant un seguit de mals entesos que fan que Chance pugi ràpidament l’escala social.
Aquesta va ser la darrera pel·lícula dels actors Ruth Attaway i Richard Basehart.
Va rebre l’Oscar al millor actor de repartiment per a Melvyn Douglas, el Globus d’Or al millor actor de comèdia per Peter Sellers i al millor actor de repartiment per a Melvyn Douglas i BAFTA al millor guió original per Jerzy Kosonski a banda de tot un seguit d’altres nominacions.

La força de la tendresa (Terms of Endearment, 1983). James L. Brooks va escriure i dirigir aquesta comèdia melodramàtica en la que una temperamental mare, l’Aurora (Shirley MacLaine) i la seva rebel filla Emma (Debra Winger) intenten apropar-se, malgrat els seus diferents models de vida. Les seves parelles juguen també un paper important a la història, sobretot la relació que manté l’Aurora amb l’ex-astronauta Garrett Breedlove (Jack Nicholson).
Brooks no va tenir dubtes en oferir el paper d’Aurora a Shirley MacLaine. L’argument que va donar el director va ser que ella fou l'única que va saber veure en el seu guió una comèdia.
El paper de l’astronauta, que inicialment no apareixia a la novel·la original, va ser creat perquè l’interpretés Burt Reynolds, però aquest tenia un altre compromís i va desestimar l’oferta. El segon candidat va ser James Garner, però diferències entre l’actor i el director sobre com havia de ser el personatge van fer que tampoc es tanqués el tracte. Finalment, el personatge va recaure en Jack Nicholson.
Shirley recorda el rodatge com a molt boig: Jack Nicholson feia constantment excentricitats al set de rodatge com per exemple aparèixer en ell completament nu o improvisar constantment les seves escenes. Per altra banda la Debra Winger, que en aquella època estava lluitant per a superar la seva addicció a la cocaïna, mostrava sovint un comportament erràtic.  
Malgrat tot, a aquest llargmetratge no li podia anar millor després de la seva estrena. Va ser un absolut èxit a taquilla i va guanyar 5 Oscar: a la millor pel·lícula, al millor director, al millor actor de repartiment (Jack Nicholson), a la millor actriu principal (Shirlet MacLaine) i millor guió adaptat, a banda d’altres 6 nominacions al millor actor de repartiment (John Lithgow), a la millor actriu principal (Debra Winger), a la millor direcció artística, a la millor música, al millor muntatge i al millor so.
El prestigiós crític cinematogràfic Leonard Maltin va dir sobre ella que es tractava d’una meravellosa barreja d’humor i angoixa, per acabar dient que la seva història era constantment, fora del comú i impredictible, amb actuacions excepcionals de les tres estrelles.

Magnòlies d’acer (Steel Magnolias, 1989). Basada en l’obra de teatre homònima de Robert Harling i adaptada al cinema per ell mateix, va estar dirigida per Herbert Ross, especialista en transportar obres de Broadway a la pantalla gran.
Es tracta d’una comèdia dramàtica de caràcter coral on conflueixen tot un seguit d’històries i en aquesta ocasió el centre d’aquest petit univers el trobem en un saló de bellesa de Chinquapin, un petit poble (fictici) de Luisiana, propietat de Truvy Jones (Dolly Parton), en el que treballa també una nova perruquera, la Annelle (Daryl Hannah) i al que freqüenten M'Lynn Eatenton (Sally Field) i la seva filla Shelby (Julia Roberts), la Clairee Belcher (Olympia Dukakis) i la Louisa "Ouiser" Boudreaux (Shirley MacLaine). Aquest local serveix de punt de trobada de totes elles on, dones amb edats molt diverses i amb caràcters molt dispars, comparteixen els seus problemes i el dia a dia de les seves vides. L’obra mostra la vida sense artilugis, divertida a moments, dramàtica en d’altres.
A un bon guió se suma un elenc d’actrius de primer ordre, acompanyades per actors de la talla de Tom Skerritt, Sam Shepard o Dylan McDermott.

Tess y su guardaespaldas (Guarding Tess, 1994). Amb un guió escrit per Peter Torokvei i Hugh Wilson i dirigida pel propi Wilson, aquesta pel·lícula és una comèdia molt allunyada de l’humor que en anteriors ocasions va realitzar el seu director (com per exemple a la Loca Academia de policía). En aquesta ocasió es tracta d’una història que descansa en els seus personatges i que, sense deixar de passejar-se per la superfície, ens permet gaudir de les seves diferencies i els seus caràcters dispars. És una pel·lícula amb diàlegs intel·ligents i personatges amb relleu.
En ella, se’ns descriu la complexa relació existent entre Tess Carlisle (Shirley MacLaine), una tossuda i ingovernable ex primera dama dels EUA i Douglas Chesnic (Nicolas Cage) un agent del servei de seguretat , responsable de la seva vigilància i protecció. Inicialment, tots dos tenen una situació no desitjada: ella perquè veu limitada la seva llibertat i condicionada la seva vida privada; ell perquè es veu obligat a fer una tasca que li resulta ingrata, allunyada de les seves aspiracions. Aquesta realitat fa que discuteixin amb freqüència, però que, malgrat tot, vagi naixent un sincer afecte entre tots dos.  
La música, peça important a la pel·lícula va estar al càrrec de Michael Convertino.
L'obra, que va tenir un cost de producció de 20 milions de dòlars, va recaptar més de 42 milions de dòlars i va tenir 8 milions d’espectadors als cinemes.