Steven Spielberg, el rei Mides del cinema

Steven Allan Spielberg va néixer el 18 de desembre de 1946 a Cincinnati, Ohio, dins una família jueva. Fill d'Arnold Spielberg, enginyer elèctric, i Leha Posner, pianista, va ser el gran de quatre germans, ell i tres noies. Va viure als suburbis d’Haddonfield (NovaJersey) i d’Scottsdale (Arizona) per anar més tard a Saratoga (Califòrnia). En el seu devenir d’aquí cap enllà va conèixer la intolerància de la gent per la seva condició de jueu. Recorda aquella època amb dolor. En una entrevista feta pel Corriere della Sera al 2004 ho recordava així: Tenia por d’anar a l’escola, per tornar sol a casa i trobar-me amb els nous companys, per por dels exaltats que em menyspreaven i em deien “porc jueu”.

La seva passió pel cinema va néixer molt aviat. Quan tenia solament 7 anys va començar a fer pel·lícules d'aventures en 8 mm. Als 11 anys va fer el seu primer curt, The Last Train Wreck (1957), on es podia veure el xoc de dos trens (naturalment, a partir d’una maqueta que es va construir ell mateix). Als 12 ja va completar la seva primera producció amb actors i guió, The Last Gun (1959), un western de 4 minuts de durada. Convidava als seus amics a fer d’actors en elles i després feia passis en els quals cobrava entrades per poder visionar-les, mentre una de les seves germanes venia crispetes. L’instint comerciant ja el tenia present.

Quan va complir els 13 anys va guanyar un premi amb una pel·lícula bèl·lica titulada Escape to Nowhere, una obra de 40 minuts de durada que recreava una batalla a l’est d’Àfrica en el context de la Segona Guerra Mundial.

Cada vegada les seves pel·lícules anaven creixent en durada i recursos i, quan tenia 16 anys, va realitzar Firelight, una producció de 140 minuts basada en un guió escrit per una de les seves germanes, que narrava un atac d’OVNIs amb un “gran pressupost” global de 500 dòlars. La pel·lícula va ser exhibida en un teatre que el seu orgullós pare havia llogat per l’ocasió i que va acabant generant un dòlar de beneficis.

Es pot considerar que la seva carrera va començar quan va entrar de becari als Estudis Universal. Malgrat tot en aquesta ocasió no va cobrar res de treballar en el departament de muntatge set dies a la setmana.

Professionalment, va començar a la televisió dirigint un episodi pilot de la sèrie fantàstica Night Gallery. Després van seguir diversos episodis de sèries com Marcus Welby, Audacia es el juego o Colombo. En aquesta etapa va realitzar també una tv movie, El diablo sobre ruedas (Duel,1971), que posteriorment s’ha convertit en una pel·lícula de culte.

La campanada la va donar amb la pel·lícula Jaws (Tiburón, 1975), un treball amb el que va saber captivar al públic. A partir d’aquest moment va anar saltant d’èxit en èxit.

Des d’aleshores, la seva obra ha tocat gairebé tots els gèneres possibles, però s’ha vingut dividint en dos grups. El primer grup està marcat pel cinema d’entreteniment amb Jaws, 1941, la saga d’Indiana Jones, Hook, la saga de Jurassic Park, Minority Report o les seves tres pel·lícules que tracten sobre contactes amb extraterrestres (sempre a la Terra): Encontres a la tercera fase, ET l’extraterrestre i La guerra dels mons. El segon grup conté pel·lícules més profundes, intimistes, de vegades basades en fets reals com La Llista d’Schindler (parlant de l’holocaust), L’imperi del Sol i Saving Private Ryan (descrivint passatges ambientats en la II Guerra Mundial), El color porpra i Amistad (endinsant-se en l’esclavatge i les comunitats negres) o Munich (narrant un fet històric emmarcat en el conflicte israelo-palestí)

De fet, a nivell personal Spielberg no defuig mai les actituds compromeses. Té postures clarament bel·ligerants contra l’homofòbia i va arribar a fer una campanya a favor del matrimoni homosexual conjuntament amb l’actor Brad Pitt. Va manifestar també el seu rebuig a la guerra de l’Iraq i va negar-se a actuar com assessor artístic als Jocs Olímpics de Pequin del 2008  perquè estava en contra de la manca de respecte pels drets humans del govern xinès i va crear la Shoah Foundation Institute for Visual History and Education, amb l'objectiu de recollir els testimonis de tots els supervivents de genocidis.

Els constants èxits comercials de les seves pel·lícules li han fet guanyar una autèntica fortuna que ha motivat que se’l conegui com El Rei Mides de Hollywood perquè transforma en or tot el que toca. Segons va publicar la revista Forbes, el seu patrimoni net se situa en els 3.100 milions de dòlars. Tanmateix, la revista Premiere va considerar-lo com la personalitat més influent i poderosa de tota la indústria del cinema i la revista Time el va qualificar com una de les 100 persones més importants del segle XX.

Actualment, a banda d’haver dirigit 57 obres entre cinema i televisió, ha escrit el guió de 23 treballs i ha produït ni més ni menys que 178 títols. Un gran bagatge per una de les ments més lúcides del 7è art.

 

 

A l’any 1964 es va fer pública una notícia a la premsa americana: un pescador s’havia enfrontat a un tauró de grans mides i l’havia aconseguit vèncer. Això va inspirar al novel·lista Peter Benchley a escriure un relat sobre l’enfrontament de tota una població a un gran tauró. En la seva fase de documentació es va topar també amb una altra notícia, aquesta de 1916, en la que un tauró havia estat atacant a un poble costaner al llarg d’una setmana, provocant diverses morts. Ambdues notícies van servir-li de base per a la redacció de la seva novel·la Jawks, una publicació que va arribar a convertir-se en un best-seller.

A l’any 1974 els estudis Universal van decidir portar al cinema aquesta història i la primera decisió va ser trobar al director adequat. Després de diverses reunions van decidir posar el projecte en mans  d’un jove director, Steven Spielberg. Només tenia 27 anys i havia realitzat pel cinema una sola pel·lícula, Loca evasión, però el treball que veritablement els havia cridat l’atenció havia estat el seu telefilm El diablo sobre ruedas (Duel, 1971), un personal treball excel·lentment realitzat.

L’acció de la pel·lícula Jawks se situava a la fictícia illa d’Amity (en realitat es va filmar a l’illa de Martha’s Vineyard, a Rhode Island). Arrenca la història en una festa juvenil a la platja. Una noia entra a l’aigua a prendre un bany nocturn quan és atacada per una desconeguda força marina i desapareix. A l’endemà troben el seu cadàver parcialment devorat pel que podria haver estat un gran tauró. El cap de policia, Martin Brody (Roy Scheider), decidit a esbrinar la causa del fet, es dedica a vigilar personalment l’illa. Les seves precaucions no són compartides per l’alcalde (Robert Shaw), que tem que fer pública la sospita de l’existència d’un esqual depredador podria danyar greument el negoci turístic de l’illa, així que es nega a difondre la notícia. Malauradament, no triga en produir-se la mort d’un nen a causa de l’atac del tauró i la mare, terriblement dolguda, ofereix una quantiosa recompensa per aquell que matí a l’animal. Tots els pescadors de l’illa es llencen a la seva recerca. Mentre tot això passa, es presenta a la zona un expert en taurons, en Matt Hooper (Richard Dreyfuss), convençut que es troben davant d’una amenaça molt singular.

L’inexpert director, quan va haver d’iniciar el rodatge, va trobar-se amb el fet que el guió encara no estava del tot completat, disposava d'un repartiment encara incomplet i el que havia de ser l’estrella de la pel·lícula, el tauró, encara estava a mig construir per diversos problemes tècnics. I això només va ser el començament d’un rodatge infernal: els actors principals no es portaven bé entre ells i les tensions es feien patents a cada sessió. Per altra banda, els taurons mecànics construïts per a la pel·lícula no acabaven de funcionar: reaccionaven malament amb l’aigua marina i alguns s’inflaven al submergir-los a l’aigua i d’altres senzillament s’enfonsaven. Així, el jove Spielberg va veure com el temps de filmació es triplicava, igual que el pressupost. Les escenes marítimes es podien haver filmat en platós, en piscines d’aigua dolça, però el director volia que estiguessin rodades veritablement al mar.

Si al llarg del rodatge, els estudis van tenir algun dubte sobre el treball que estava duent a terme Spielberg, quan va poder veure la seva obra acabada, qualsevol ombra de recel va desaparèixer. Havia incorporat uns efectes especials que superaven amb escreix els de l’època, però el més important eren els enfocaments de moltes de les seves escenes, que van ser comparades amb les del propi Alfred Hitchcock. Per denotar la constant presència del perill marí, no va dubtar en fer el que s’anomena una angulació contrapicada, que obliga a l’espectador a presenciar l’acció des d’un punt de vista inferior a la mirada dels actors, efecte especialment dramatitzat quan les escenes estan filmades dins l’aigua. Un altre detall tècnic que es pot destacar de la concepció visual de Jawks són els seus llargs plans seqüència: escenes senceres filmades en una única pressa. I de fons, l’encert més gran de tota la pel·lícula: l’art de suggerir en lloc de mostrar. El tauró és present al llarg de tot el metratge malgrat que apareix solament en certes escenes.

La pel·lícula té, a més, l’encert de cavalcar entre diversos gèneres: té una primera part barreja d’intriga, pinzellades de terror i un rerefons policíac per desembocar en una segona part clarament emmarcable en el cinema d’aventures més clàssic.

Un altre fet remarcable de la pel·lícula és la seva extraordinària banda sonora composada per John Williams. La col·laboració entre Spielberg i Williams va ser llarga i molt fructífera. Va iniciar-se amb la seva òpera prima, Loca evasión, i va repetir-se en 26 dels seus treballs.

Spielberg va començar a guanyar-se el títol de rei Mides ja a partir d’aquest treball: amb aquesta pel·lícula va inventar-se el merchandising cinematogràfic, que posteriorment perfeccionaria el seu amic George Lucas a Star Wars: va públicar un llibre de com es va fer la pel·lícula, va posar a la venda samarretes, tovalloles de platja, mantes, gots de plàstic, disfresses, taurons de joguina, jocs de taula, pijames, pistoles d’aigua, pòsters, penjolls amb dents de tauró...

La pel·lícula va guanyar 3 Oscars al millor muntatge, a la millor banda sonora i al millor so i va ser nominada com a millor pel·lícula. Ha tingut tres seqüeles, però cap d’elles ha estat dirigida per Spielberg. Aquest treball va significar la consagració d’un mite que no faria més que fer-se més i més gran a cada nou treball.

 

Si no tenim en compte la seva pel·lícula de joventut Firelight sobre el fenomen OVNI, Encontres a la tercera fase (Close Encounters of the Third Kind, 1977) és seva la primera pel·lícula amb essers provinents de l'espai i podem dir que forma part de la trilogia completada per ET l’extraterrestre i La guerra dels móns.

L’argument, basat en part en fets verídics, descriu uns encontres a la tercera fase. Certs ufòlegs van catalogar els encontres amb extraterrestres en tres fases. Els encontres a la primera fase consistien en observacions visuals,  a la segona fase es trobaven evidències físiques i a la tercera fase es produïa un contacte.

La història ens situa a Indiana, quan Roy Neary (Richard Dreyfuss) presencia el vol d’uns misteriosos objectes voladors mentre va per una solitària carretera. Entra en contacte, casualment, amb una dona, la Jillian Guiler (Melinda Dillon), que ha estat també testimoni d’aquest fenomen i plegats coneixeran molta altra gent que ha viscut el mateix que ells. A partir d’aquest moment voldran, desesperadament, entendre el que han vist i descodificar unes estranyes intuïcions que estan tenint sobre un enigmàtic lloc que no han vist mai. Mentrestant, un reputat investigador OVNI, Claude Lacombe (François Truffaut), arriba per investigar tot un seguit d’inexplicables esdeveniments que estan succeïnt.

Pel moment del contacte entre els investigadors i els extraterrestres es va triar, com a primera base de comunicació, la música. Spielberg volia una senzilla melodia que servís de base per un diàleg entre dues races intel·ligents i així li va demanar a John Williams, que per altra banda era el responsable de tota la banda sonora. Williams li va presentar diverses possibilitats, totes elles de 5 notes. Finalment, l’escollida va ser un Sol, La, Fa, Fa, Do. Un altre element a destacar de la banda sonora és que en ple contacte musical entre ambdues civilitzacions es poden escoltar unes notes del tema central de la pel·lícula Tauró. Aquestes picades d’ullet li encanten a Spielberg i en podem trobar una altra de més notable a la mateixa pel·lícula. Spielberg era un gran amic de George Lucas i, en paral·lel a la realització i estrena d’Encontres a la tercera fase, ho va fer també una altra mítica pel·lícula, com era Star Wars. Doncs bé, encara que no se’n va fer cap publicitat, el robot R2D2, cridat a convertir-se en personatge llegendari a la saga Star Wars, apareix cap per avall  adherit sota la nau alienígena quan aquesta fa acte de presència a la Torre del Diable.

Pel paper de Roy Neary, Richard Dreyfuss no va ser la primera opció d’Spielberg. Abans va proposar el paper a Steve McQueen, a Dustin Hoffman, a Jack Nicholson, a Gene Hackman i a Lino Ventura, però tots ells el van refusar.

Molt més clar ho va tenir pel paper de l’ufòleg Lacombe. Spielberg sempre ha sentit una especial predilecció per François Truffaut, tan en la seva faceta d’actor com en la de director i el volia dins la seva pel·lícula. Un problema era que Truffaut parlava molt malament l’anglès de manera que Spielberg va adaptar el guió perquè pogués expressar-se en francès. El personatge de Lacombe està clarament inspirat en l’ufòleg Jacques Vallée.

I una darrera anècdota: la seqüència del vaixell enmig del desert de Gobi no hi constava a la pel·lícula quan va estrenar-se. Va ser afegida a l’Edició Especial.

La pel·lícula va guanyar dos Oscars: a la millor fotografia i al muntatge d’efectes sonors i va estar nominada a sis categories més, entre les quals es comptava a la millor banda sonora original.

 

 A l’any 1979 Spielberg va estrenar la que seria la seva única comèdia en tota la seva carrera: 1941. Tal com el seu títol ens ho indica, la seva trama es desenvolupa al 1941, concretament per l’època de Nadal a Los Ángeles. Feia molt poc que els japonesos havien atacat sense previ avís la base americana de Pearl Harbor, declarant així la guerra als EUA. La idea que un atac així pogués repetir-se en terres americanes tenia obsessionada a la població i a l’exèrcit. La paranoia s’havia apoderat de la gent, que esperava que d’un moment a l’altre es produís un desembarcament de tropes japoneses. En aquest context un cúmul de petites coincidències serveixen per desfermar la més absoluta psicosis.

El guió estava inspirat en uns fets reals produïts a Los Ángeles per aquella època, així com també a d’altres poblacions americanes. Va estar escrit per Bob Gale i Robert Zemeckis.

Pel paper del Major General Stilwell el director va pensar en primer lloc en John Wayne i en Charlton Heston. Tots dos van declinar l’oferiment en considerar que era una pel·lícula antipatriòtica. Spielberg va dir, recordant aquells moments:  Wayne tenia molta curiositat i, per tant, li vaig enviar el guió. Em va trucar l'endemà i em va dir que sentia que era una pel·lícula molt antiamericana i que no hauria de perdre el temps fent-la. I va afegir: Ja ho sabeu, va ser una guerra important i us burleu d'una guerra que va costar milers de vides a Pearl Harbor. No feu bromes sobre la Segona Guerra Mundial. Està clar, però, que Spielberg no va fer cas d’aquestes recomanacions. Finalment, el paper va quedar en mans de Robert Stack, que el va brodar.

La pel·lícula està plena de cares conegudes com ara Dan Aykroyd, Ned Beatty, John Belushi, Christopher Lee, Toshirô Mifune, Nancy Allen...

L’actriu Susan Backlinie que havia interpretat a la primera víctima, en l’escena que obria la pel·lícula Tauró (Jawks, 1975), a 1941 va repetir gairebé la mateixa escena, aquesta vegada, però, amb un final força diferent. Per altra banda, la benzinera que l’obsessiu pilot Wild Bill Kelso fa volar pels aires accidentalment a 1941 és la mateixa que apareix al telefilm El diablo sobre ruedas (Duel, 1971). Vaja... ja saps... coses de l’Spielberg.

La partitura va estar composada i dirigida novament per John Williams, incloent-hi una marxa que es repeteix en diversos moments de la pel·lícula i que és, potser, la peça més característica de tot aquest treball.

La pel·lícula va ser un gran fracàs a la taquilla i la crítica la va tractar fatal, considerant-la com la pífia més gran d’Spielberg en tota la seva carrera.  A l’any 1990, en una entrevista amb Barry Norman, Spielberg va confessar que aquesta pel·lícula va ser una de les majors i més dures lliçons de la seva carrera, admetent que estava ple d’arrogància després del grandiós èxit de Tauró i d’Encontres a la tercera fase. Malgrat tot, després d’una versió ampliada emesa per l’ABC i de posteriors exhibicions televisives i reedicions en formats per a la venda, la pel·lícula s’ha elevat a la condició d’obra de culte.

 

A l’any 1973 George Lucas, inspirant-se en els serials de les dècades dels ’30 i dels ’40, va escriure Les aventures d’Indiana Smith, un aventurer a la recerca de tresors amagats, però va aparcar el projecte, absorbit per una altra d’aquelles idees que tenia al cap des de molt jovenet: unes aventures galàctiques on es fonien també multitud de gèneres i que acabaria convertint-se en Star Wars, l’origen de tot un univers de sagues i derivades.

Més tard, quan Star Wars ja es trobava exitosament als cinemes es va trobar amb el seu amic Spielberg, que estava gaudint també del seu clamorós èxit d’Encontres a la tercera fase i Spielberg li va comentar que tenia un gran interès en dirigir una pel·lícula de James Bond, per tot el que es podia fer amb el personatge. Va ser llavors quan Lucas li va parlar d’un personatge encara millor que Bond: el seu aventurer Indiana Smith. Al moment va captar l’atenció d’Spielberg, que va quedar seduït per aquella idea i va expressar tot el que li havia agradat del seu projecte, però li va mostrar els seus dubtes sobre si era apropiat el seu cognom Smith. Sense pensar-s’ho gaire, Lucas va respondre: D’acord. I què en penses de Jones? En aquell moment acabava de néixer definitivament un aventurer que estava predestinat a ser un dels personatges més icònics del segle XX: Indiana que era el nom del gos d’en Lucas i Jones que havia nascut d'una forma fortuïta en una informal conversa. A la recerca de l’Arca perduda estava en marxa.

Spìelberg, Lucas i el guionista Lawrence Kasdan van iniciar un seguit de reunions de treball on van abocar les seves idees més emblemàtiques sobre les que teixirien posteriorment tota l’aventura: Spielberg va proposar l’imatge d’Indiana Jones perseguit per una enorme roca  (escena inspitada en el còmic The Seven Cities of Cibola de Carl Barks) i Lucas va suggerir escenes com la baralla d’Indiana i Marion al Nepal, un mico fent la salutació feixista o la introducció d’un submarí a la trama.

Al llarg dels cinc esborranys de guió que van anar sorgint, va haver-hi una cosa que va encendre molts debats: quina havia de ser la personalitat d’Indiana Jones? Mentre Lucas el veia com un playboy, Spielberg i Kasdanel el visualitzaven més aviat com professor i aventurer, perquè creien que aquesta dualitat aportaria més complexitat a la història. Finalment, va prevaldre aquesta segona visió.

Quan van tenir un guió definitiu van iniciar el procés d’obtenir finançament i van adonar-se’n que la tasca no resultaria fàcil: els estudis veien el projecte car i que sortia massa de la normalitat. La Paramount Pictures va decidir apostar per ella, però va marcar unes importants limitacions pressupostàries que ells van acceptar.

Com no podia ser d’una altra manera, el compositor John Williams va crear la seva banda sonora, que contenia l’inspirada Raiders March, que acompanyaria definitivament al personatge al llarg de totes les seqüeles i que es convertiria en una peça icònica entre els temes musicals cinematogràfics.

L’elecció de l’actor que havia de donar vida a l’arqueòleg aventurer no va ser una tasca fàcil. Spielberg tenia clar que volia pel paper a Harrison Ford, però Lucas es negava. Era un dels seus actors estrella a la saga Star Wars i no volia que el públic el veiés com aquell actor que treballa a totes les seves pel·lícules. Sabia que era una cosa que li havien retret a Martin Scorsese per la presència de Robert de Niro a la majoria dels seus treballs. Empès per aquest afany, va iniciar un  seguit de càstings en els que van intervenir, entre d’altres, Tim Matheson, Peter Coyote, John Shea i Tom Selleck. Tant a Spielberg com a Lucas els va convencer ràpidament Tom Selleck: encaixava perfectament en el personatge. Va sorgir, però, un problema que va resultar insalvable: en aquells moments no es trobava disponible a causa del contracte que tenia per a la sèrie televisiva Magnum P.I. Al juny de 1980, quan faltaven solament tres setmanes per a iniciar el rodatge i sense tenir escollit l’actor protagonista, Spielberg va tornar a posar sobre la taula el nom de Harrison Ford i aquest cop Lucas va acceptar.

La pel·lícula, estrenada el 1981, explicava les aventures d’un professor universitari d’arqueologia que sovint es llençava a la recerca de valuoses relíquies històriques quan, després de tornar d’una perillosa missió a Amèrica del Sud, rep una proposició que no va poder desestimar: trobar l’Arca de l’Aliança, aquella que Déu li va atorgar a Moisès, seguint unes pistes que semblen prou fiables.

La pel·lícula va rebre quatre Oscars, a la millor direcció artística, al millor so, al millor muntatge i als millor efectes visuals i va ser la primera de quatre entregues. Després li van seguir Indiana Jones i el temple maleït (1984), Indiana Jones i la última croada (1989) i Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall (2008), totes elles dirigides personalment per Spielberg.

 

Després de la seva primera experiència a Encontres a la tercera fase, Spielberg va tornar sobre el tema dels extraterrestres a E.T. l’extraterrestre (1982). Després d’uns dubtes inicials, el director de la pel·lícula va optar per narrar una història tendra, sobre l’amistat que neix entre uns nens i una criatura extraterrestre, vulnerable i simpàtica. El personatge parteix d’un amic imaginari que el propi Spielberg va tenir de petit: després del divorci dels seus pares va crear-se un company de jocs. Com ha descrit ell mateix, era el germà que mai no vaig tenir i el pare que ja no sentia que tingués. De fet, aquesta imatge de pares absents és una constant a la seva obra. Potser per aquesta connexió de fons amb la seva vida, va fer que el títol provisional, utilitzat durant el rodatge va ser A Boy’s Life (La vida d’un nen).

L’obra ens presenta a uns extraterrestres acabats d’arribar a la Terra amb la missió de recollir diverses mostres de diferents espècies vegetals. Han de fugir ràpidament en la seva nau, a causa de la presència d’humans a la zona, amb tan mala fortuna que un d’ells no pot embarcar i es queda atrapat al nostre planeta. La criatura, fugint, va a parar a casa de l’Elliot (Henry Thomas), un nen que viu amb la seva mare Mary (Dee Wallace) i els seus germans Michael (Robert MacNaughton) i Gertie (Drew Barrymore). L’Ellot i els seus germans l’ajudaran a sortir d’aquest embolic. Va significar també el debut cinematogràfic de l'actor C. Thomas Howell.

L’elecció d’aquests joves protagonistes va ser laboriosa. Es van haver d’entrevistar més de 300 nens i nenes a la recerca dels intèrprets ideals. A Henry Thomas, que va fer el càsting per a interpretar a Elliot, no li estava anant gaire bé l’audició, però en un moment va recordar la mort del seu gos i es va posar a plorar. El moment va ser tan intens que Spielberg va decidir-se al moment. Per altra banda, Drew Barrymore va aconseguir el seu paper gràcies a la seva gran imaginació: li va explicar a Spielberg una estrambòtica història en la que ella era la líder d’una banda de rock. Als seus 6 anys, va viure el rodatge d’una manera intensíssima. La resta d’actors asseguren que Drew creia que ET era real i, de fet, els seus records del rodatge estan farcits d’episodis inventats per la ment d’aquella nena tan sensible i amb tanta inventiva.

Després de la seva experiència dirigint a tots aquells nens, Spielberg va assegurar que ja estava preparat per ser pare.

Contràriament al que s’acostuma a fer, aquesta pel·lícula es va rodar de manera cronològica, per així aconseguir interpretacions emocionals i més convincents dels nens a l’haver anat madurant la història juntament amb els seus personatges.

Moltes vegades passa per alt la intervenció de la petita Erika Eleniak, actriu que després coneixeríem pel seu paper a Los vigilantes de la playa, que va donar vida a la nena a la que Elliot li dóna un petó.

La característica veu d’ET va ser una cosa sobre la que van treballar molt intensament. Van capturar mostres de multitud de persones i d’altres fonts diverses, però finalment es van quedar majoritàriament amb la veu d’una anciana, la Pat Welsh, una fumadora de dos paquets diaris, de Marin County, a Califòrnia, que tenia una veu profunda i rovellada com la que estaven buscant. Va cobrar 380 dòlars pel treball i aquest li va obrir les portes per posar veu al caça-recompenses Boushh de El retorn del Jedi.

Una curiositat: Harrison Ford va fer un cameo a la pel·lícula com a director de l’escola d’Elliot, però finalment Spielberg va decidir no incloure l’escena en el muntatge final i la filmació, malauradament, s’ha perdut.

E.T. l’extraterrestre va ser un grandíssim èxit de taquilla, superant fins i tot la mítica Star Wars i els premis tampoc es van fer esperar: va guanyar 4 Oscars a la millor música, al millor so, als millors efectes sonors i als millors efectes especials i va ser nominada també com a millor pel·lícula, millor director, millor guió original, millor fotografia i millor muntatge.

 

Jurassic Park és una novel·la de Michael Crichton que va convertir-se en pel·lícula el 1993 de la mà d’Steven Spielberg. Va esdevenir una de les pel·lícules més grans de tots els temps i va ser precursora d’una gran saga. Per aconseguir els drets, el director no ho va tenir fàcil. Van intentar fer-se amb els drets de la novel·la la Warner Bros amb Tim Burton al capdavant del projecte, Columbia Pictures amb Richard Donner i la Century Fox amb Joe Dante, però finalment la Universal Pictures amb Steven Spielberg els va aconseguir a l’any 1990.

La història ens mostra com una empresa científica, anomenada InGen, rescata material genètic de diversos dinosaures, preservat en mosquits dins d’ambre. A partir d’aquests materials es realitza la clonació de diverses espècies de dinosaures per edificar, amb ells com a centre d’interès, un gran parc temàtic en una apartada illa. El projecte està encapçalat per l’empresari John Hammond (Richard Attenborough) i, a la prova general abans de la inauguració del parc es troben a l’illa el Dr. Alan Grant (Sam Neill) paleontòleg, la Dra. Ellie Sattler (Laura Dern) paleobotànica, el Dr Ian Malcolm (Jeff Goldblum) matemàtic i expert en la teoria del caos, i els néts de Hammond, Tim Murphy (Joseph Mazzello) i  Lex Murphy (Ariana Richards). Cal destacar també la presència de Samuel L. Jackson interpretant a l’enginyer Ray Arnold. L’arribada d’un cicló tropical i el sabotatge dut a terme per un dels empleats del parc, alliberarà als dinosaures i es crearà un autèntic caos que afectarà a tots aquells que es troben a les instal·lacions.

El càsting també va ser laboriós en aquesta ocasió. Pel paper del Dr. Alan Grant, un personatge inspirat en el famós paleontòleg Jack Horner, van competir diversos actors: Richard Dreyfuss, Kurt Russell, William Hurt i Harrison Ford.

La Dra. Ellie Sattler també va tenir diverses candidates. Se li va proposar el paper a Juliette Binoche i a Robin Wright però totes dues van declinar l’oferiment. Van arribar a fer les proves Julianne Moore, Helen Hunt, Sandra Bullock i Gwyneth Paltrow, però el paper va ser finalment per Laura Dern.

Els dos nens van tenir processos força diferents. El nen, Joseph Mazzello, s’havia presentat pel càsting de la pel·lícula Hook i va quedar-se fora de la tria, però li va caure bé a Spielbert i aquest li va dir: No et preocupis Joey, et posaré en una altra pel·lícula que faré el proper estiu. I va complir la seva paraula i, sense passar per cap prova, va entrar directament a formar part de l’aventura juràssica. La nena, Ariana Richards, explica que va tenir una prova força rara, en la que no tenia cap línia de text i en la que solament havia de cridar, fingint que era atacada per uns dinosaures. Queda clar que va passar la prova satisfactòriament.

La creació dels grans protagonistes de l’obra, els dinosaures, va ser ben complexa. En principi Spielberg volia utilitzar els efectes digitals només per a l’escena de l’estampida dels gammiminus però li van fer una demostració d’un T-Rex  passejant-se pel seu ranxo i va canviar ràpidament d’opinió en veure el que es podia aconseguir. Per a crear tota la fauna que va poblar el parc es van valdre d’animacions digitals i sistemes hidràulics per moure els animatrònics. Per exemple, pel Tyrannosaurus, que mesurava prop de 12 metres de llargada, es van fer servir, per a la seva creació, materials tan variats com el làtex, el vidre o l’argila i van ser necessaris més de 60 especialistes per a l'articulació dels seus moviments.  

Els rugits dels dinosaures van ser també un bon cavall de batalla. Els dels brachiosaures els van aconseguir mesclant sons d’elefants, balenes, tigres i cocodrils. Pels dilophosaurus van fer servir la veu de cignes, crits de micos i xiulets de falcons. Pels velociraptors van treure les seves veus de la fusió de dofins i morses...

De totes les criatures que apareixien en escena, malgrat que el més espectacular era el T-Rex, l’animal més estimat per Spielberg era el triceratops, ja que els seus pares de petit li van regalar un nino amb la figura d’aquest animal i sempre se’l va estimar molt.

Novament, John Williams va tornar a ser l’encarregat de composar la banda sonora de la pel·lícula i va aconseguir un dels seus treballs més inspirats i solemnes.

Malgrat que la pel·lícula va estrenar-se el 9 de juny de 1993, Spielberg va tenir el muntatge definitiu llest el 28 de maig, és a dir, 12 dies abans que fos vista pel gran públic. La seva estrena va ser clamorosa, aconseguint una recaptació de més de mil milions de dòlars, que la converteix en una de les pel·lícules més taquilleres de la història del cinema i va ser recompensada amb tres Oscars (efectes especials, so i efectes de so) a banda d’una infinitat d'altres premis.

 

Si un projecte li va costar de tirar endavant a Spielberg aquest va ser el de portar al cinema una adaptació de la novel·la històrica Schindler Ark de Thomas Keneally. En ella es recuperava la memòria sobre un personatge històric no gaire conegut: Oskar Schindler.

Schindler va ser un empresari industrial alemany, membre del partit nazi, que al llarg de la Segona Guerra Mundial va utilitzar mà d’obra jueva per a la seva fàbrica, aprofitant les circumstàncies sense reflexionar el que s’amagava darrera. Un dia, casualment, va assistir a la liquidació del Gueto de Cracòvia, duta a terme pel comandant de les SS Amon Göth. Davant la seva mirada horroritzada va veure com aquella gent eren exterminats com a animals... i en mig de tota aquella barbàrie va veure passar una nena, perduda enmig d’aquella bogeria. Portava un abric vermell. Poc després va contemplar aquell abriguet tirat sobre una pila de cadàvers.

Des d’aquell dia alguna cosa va canviar radicalment dins de Schindler i, juntament amb el seu ajudant comptable, Itzhak Stern, lluità aferrissadament per a salvar el major nombre de vides jueves. El comandant Göth tenia ordres de tancar definitivament el camp de concentració de Plaszów, que era d’on li provenien els treballadors a Schindler, i enviar a tots els seus ocupants a Auschwitz, per a ser exterminats. L’empresari decideix “comprar” el major nombre de jueus, per portar-los a la seva fàbrica d’armament i salvar-los així del seu terrible destí. Inverteix tot el seu capital i aconsegueix emportar-se fins a 1.200 persones, en una llista que ha de redactar ell mateix d’entre tots els presos, decidint quins seran els salvats. Un cop els va tenir a la fàbrica va prohibir als guardians que els maltractessin i va acabar fins i tot sabotejant la seva pròpia mercaderia.

Quan va acabar la guerra, Oskar Schindler i la seva dona van deixar el país acusats pels aliats injustament com a criminals de guerra. Abans de marxar, però, va rebre dels 1.200 jueus salvats d’una mor segura, un anell amb la següent inscripció: Qui salva una sola vida, salva el món sencer.

Quan Spielberg va llegir la seva història va tenir clar que s’havia d’explicar al món i fer veritable justícia a aquest personatge, amb els seus clarobscurs però també amb la seva desesperada lluita final per posar una mica d’humanitat enmig d’aquella bogeria, així que va adquirir de seguida els drets del llibre just després de la seva aparició, a començaments dels ’80.

Va intentar que la dirigís algun dels seus directors de confiança, però per diverses raons tots van declinar l’oferta, així que va decidir fer-se’n càrrec ell mateix.

Pel paper d’Oskar Schindler l’actor escollit va ser Liam Neeson, el paper del seu comptable Itzhak Stern va recaure en Ben Kingsley i per a encarnar al comandant de les SS Amon Göth l’escollit va ser Ralph Fiennes.

La pel·lícula la va rodar en blanc i negre. L’objectiu d’aquesta decisió era la de dotar-la de més realisme a l’apropar-la a l’estètica d’un documental. A més, la pel·lícula durava més de tres hores. Tot plegat, afegit a la dura temàtica sobre l’holocaust tenia una mica preocupats als executius dels estudi Universal Pictures, que eren els responsables del projecte.       

De fet, la pel·lícula és en blanc i negre, excepte en sis escenes: una al començament, mostrant la cerimònia jueva del sàbat, tres a l’entorn de la nena de l’abric vermell, una altra centrada en les flames de les espelmes enceses a la fàbrica en una celebració del sàbat i, finalment, l’escena rodada a la tomba d’Schindler.

El rodatge i tot el que el va envoltar va tenir una profunda aura de respecte, començant pel propi director, que va negar-se a cobrar per la seva feina. Per ell aquest salari hauria significat rebre “diners de sang”. Durant el rodatge, Ben Kingsley va portar sempre, a la butxaca del seu abric, una fotografia de la nena Anne Frank, autora del famós diari que es va publicar pòstumament després de la seva mort en mans dels nazis. Kingsley havia interpretat, a l’any 2001, al seu pare, Otto Frank, a La història d’Anne Frank.

De fet el rodatge va estar envoltat per un ambient molt trist i dur. Afectava tant a tot l’equip, tan d’actors com de tècnics, que Spielberg va demanar-li al seu amic Robin Williams si podia gravar-li alguns acudits pel seu equip. De fet, el director ha confessat que totes les nits veia episodis de la sèrie còmica Seinfeld per desconnectar i somriure una mica.

L’escena que tanca la pel·lícula, on es veuen els supervivents de la llista de Schindler que encara estan vius, retén-li homenatge al seu salvador, al peu de la seva tomba, no estava prevista en el guió. Va ser una idea que va tenir l’Spielberg durant la filmació i que va tenir una gran dificultat de realització per aconseguir localitzar i reunir a tota aquella gent. En aquesta escena, totes les persones concentrades per aquell homenatge dipositen una pedra sobre la làpida de la tomba, però finalment unes mans hi dipositen un ram de flors. Tothom va donar per descomptat que es tractava de les mans d’Spielberg, però en realitat van ser les del propi Liam Neeson.   

La seva inspirada banda sonora original va tornar a estar en mans de John Williams, però també es pot escoltar God Bless The Child de Billie Holiday, Sus ojos se cerraron i Por una cabeza interpretades per Carlos Gardel i la Suite Anglesa número 2 en La Menor de Johann Sebastian Bach.

La pel·lícula, contra tot pronòstic, va ser un gran èxit mundial i, per una obra que havia costat 22 milions, es van obtenir uns ingressos de 321 milions i va tenir el reconeixement de l’Acadèmia amb 7 Oscars a la millor pel·lícula, al millor director, al millor guió adaptat, a la millor fotografia, a la millor banda sonora, a la millor direcció artística i al millor muntatge i va ser nominada en 5 categories més.

Per insistència del propi Spielberg, tots els drets d’autor i els royalties es van lliurar a la Fundació Shoah, organització que té com a finalitat gravar i conservar testimonis de tot tipus, provinents dels supervivents de genocidis de tot el món.

 

Salvem el soldat Ryan (Saving Private Ryan, 1998) és una pel·lícula bèl·lica dirigida per Steven Spielberg, basant-se en els textos de Robert Rodat. Està ambientada a la Segona Guerra Mundial i té, com a punt d’inici el desembarcament de Normandia. Al llarg de 27 esgarrifosos minuts ens situa a la platja d’Omaha, en la lluita de les tropes aliades per fer-se amb el control de la platja. Unes imatges d’un terrible realisme i d’una gran crueltat. Quan les tropes americanes asseguren les seves posicions, el capità dels Rangers John H. Miller (Tom Hanks) rep una singular missió: localitzar darrera les línies enemigues al soldat James Francis Ryan (Matt Damon) i assegurar-se que torna a casa viu i estalvi. Ryan acabava de perdre als seus tres germans en diverses accions bèl·liques i des que va passar un cas similar a la Guerra de Secessió, l’exèrcit nord-americà tractava d’evitar que tots els germans d’una mateixa família morissin al mateix temps. De fet, la situació narrada a la pel·lícula està basada en un fet verídic que va tenir lloc també a la Segona Guerra Mundial amb els quatre germans Niland.

Per complir la seva missió, el capità Miller compta amb el seu esquadró, format pel sergent Horvath (Tom Sizemore) i els soldats Reiben (Edward Burns), Jackson (Barry Pepper), Wade (Giovanni Ribisi), Caparzo (Vin Diesel), Mellish (Adam Goldberg) i el caporal Upham (Jeremy Davies).

Tota la pel·lícula ens permet acostar-nos, com mai no ho havíem fet des del cinema, a la brutícia i l’angoixa que aporta la guerra.

Només per filmar els minuts que dura l’acció del desembarcament van gastar-se 12 milions de dòlars. Es van contractar 1.500 extres,  es van utilitzar dues embarcacions que veritablement  van intervenir en el desembarcament autèntic, es van contractar extres amb amputacions reals per dotar de més realisme les imatges de malferits amb els cossos destrossats i es van abocar fins a 40 barrils de “sang” al llarg d’aquesta brutal escena.

Spielberg no dubte en mostrar el horror en tots dos costats. Quan les tropes americanes arriben a prendre les trinxeres alemanyes dos soldats “alemanys” tracten de rendir-se i són executats al moment. Doncs bé, encara que el director no ho explicita en cap moment els soldats no parlaven alemany sinó txec i estaven cridant: Si us plau, no em dispareu, no sóc alemany, sóc txec. No he matat a ningú! Certament, l’exèrcit alemany va forçar a molts presoners dels territoris envaïts a ingressar a una part de l’exèrcit anomenada Batalló Ost.

Per interpretar al capità Miller també havien estat considerats en Mel Gibson i en Harrison Ford però finalment Spielberg va decantar-se per Tom Hanks. Fruit d’aquesta col·laboració Spielberg i Hanks van descobrir la seva passió per la Segona Guerra Mundial i junts van escriure i produir la notable sèrie Band of Brothers.

Pel paper del sergent Horvath, Spielberg va tenir clar des del començament que volia a Tom Sizemore, però aquest estava passant per una època d’addicció a la heroïna i a la metanfetamina. El director li va oferir el paper amb una sola condició: passaria, al llarg del rodatge, per diversos controls antidrogues. Només que donés positiu en un sol control aniria al carrer. Sizemore va mantenir-se apartat de les drogues i aquesta empenta el va ajudar a superar l’addicció.

També va intervenir Vin Diesel, un perfecte desconegut en aquells moments. L’actor tenia grans problemes per a trobar feina ja que, com ell mateix afirmava, era d’una ètnia ambigua. A causa de la manca de feina va fer un curtmetratge que ell mateix va escriure, dirigir, produir i protagonitzar, de tall semi-biogràfic anomenat Multifacial. Spielberg va tenir oportunitat de veure’l, el va impressionar i li va oferir un paper a la pel·lícula.

Per interpretar a Ryan, Spielberg també volia a un actor desconegut, que tingués l’aspecte del típic americà, i va triar a Matt Damon, sense poder-se ni imaginar que aquest actor guanyaria un Oscar per L’indomable Will Hunting just abans que Salvem al soldat Ryan fos estrenada. Gràcies a la seva intervenció a la pel·lícula, Miller i Ryan tenen una conversa just abans del darrer enfrontament amb els alemanys en que tots dos es fan confidències... i que va ser totalment improvisada per Hanks i Damon!

Aquesta pel·lícula va ser un èxit en taquilla arribant a recaptar prop de 482 milions de dòlars a tot el món i va rebre 11 nominacions als Oscars i en va aconseguir 5: al millor director, a la millor fotografia, al millor muntatge, al millor so i a la millor edició de so.

 

Minority Report (2002) és una pel·lícula de ciència ficció basada en un relat curt del gran Philip K. Dick, autor de moltes històries portades al cinema com ara Blade Runner, Desafiament total, Assassins cibernètics, Paycheck o Next. La narració inspiradora de Minority report va ser publicada l’any 1956 a la revista Fantastic Universe.

A la pel·lícula, tres persones amb capacitats precognitives, anomenats Precogs, col·laboren amb la policia d’un departament especial, Precrim, per evitar qualsevol crim abans que es produeixi. Un dels seus policies més brillants, el cap John Anderton (Tom Cruise) un dia rep la predicció d’un crim que es produirà en breu: el nom de l’assassí que apareix en la predicció és el seu. Anderton escaparà i haurà de demostrar que la predicció està equivocada i que ell, en realitat, no es convertirà en un assassí.

Una història plena d’acció, de tecnologia futurista, d’efectes especials, de ritme trepidant...

Els Precogs es diuen Agatha (Samantha Morton), Arthur (Michael Dickman) i Dashiell (Matthew Dickman). Doncs bé, aquests tres personatges reben els seus noms de tres llegendàries figures de la investigació: la sagaç escriptora Agatha Christie; el creador de Sherlock Holmes, Arthur Conan Doyle; i el creador del detectiu privat Sam Spade, Dashiell Hammett.

Des dels seus inicis es va veure que aquesta seria una pel·lícula cara, que difícilment es mantindria per sota dels 100 milions de dòlars, així que tant Steven Spielberg com Tom Cruise es va avenir a no cobrar cap fix pel seu treball a canvi d’un 15% dels ingressos per taquilla. També va ajudar al finançament la marca Nokia, a canvi que tots els mòbils que apareguessin a la pel·lícula fossin de la seva marca.

Els efectes especials van ser una part essencial en el producte final: s’ha comptat que ocupen ells sols una hora en el metratge del conjunt de l’obra. Per exemple, a la sala de confinament hi havia en realitat 19 actors, que van ser duplicats en 3D i multiplicats fins a obtenir 300 còpies. Malgrat la tecnologia, de vegades la millor solució és la més clàssica, com és el cas del soroll del vehicle de condueix Anderton en una escena, que en realitat correspon a la rentadora de casa del dissenyador de so.

El que és evident és el fet que la història està plena de tecnologies futuristes molt variades i sorprenents... a l’any 2002. Però, què ha passat amb elles actualment?

Ordinador interactiu. Anderton utilitza un ordinador interactiu que ocupa una habitació sencera i que li permet visualitzar el que vol veure d'allò que apareix a la seva pantalla, amb una gran llibertat de moviments, fent servir solament moviments de les mans. Doncs bé, l’any 2009 Microsoft va presentar en públic el Kinect, un controlador de joc lliure que permet interactuar i controlar una videoconsola a través de gestos i veu. Però és més, John Underkoffer, dissenyador de la tecnologia per a la pel·lícula, després de l’estrena de l’obra va crear l’empresa Oblong amb la finalitat de fer realitat aquell ordinador. Això va donar, finalment, com a resultat Mezzanine, un gran ordinador que permet interpretar l’espai tal com ho fem els humans.

Un altre element futurista van ser els cotxes sense conductor, com el que utilitza Anderton en una singular autopista. Actualment, de tothom són coneguts els cotxes sense conductor, una de les grans apostes de Google i de diverses grans companyies tecnològiques.

El món de la publicitat també apareix amb tota la seva sofisticació com ara la publicitat personalitzada a través del reconeixement de la persona a través d’un escàner d’ulls, la qual cosa li permet oferir-li productes personalitzats. Això, si bé encara no s’ha arribat a aquests límits, està perfectament desenvolupada la tecnologia del reconeixement a través de l’escàner d’ulls i la recol·lecció dels gustos de cadascú a través de la seva navegació per internet, el seu historial de compres, la seva activitat en xarxes socials...

A Minority report també està estesa la utilització d’hologrames per a finalitats diverses, de la mateixa manera que ja s’està fent servir actualment en concerts, conferències, mítings polítics...

Una cosa molt sorprenent a l’any 2002 van ser els diaris de paper electrònic que apareixen al film. Cal recordar que la primera generació de Kindle va arribar al mercat el 2007. I un altre element sorprenent de la pel·lícula eren les pantalles flexibles, una realitat des de fa un temps, de la mà de Samsung, LG i d’altres.

Finalment, podem parlar de l’arribada de Precrim. A Chicago, una de les ciutats amb més alta criminalitat dels Estats Units, ja s’estan fent servir habitualment tècniques predictives basades en Big Data, grans quantitats d’informació sobre els ciutadans, que s’utilitzen per a crear llistes de presumptes criminals a través de perfils psicològics, connexions personals i historials delictius.

Qui va dir que en pel·lícules com aquesta hi havia més ficció que ciència?

Per cert, atenció amb la banda sonora que, com no podia ser d’altra manera, és de John Williams.

 

La guerra dels mons (War of the Worlds, 2005) és una pel·lícula basada en la novel·la homònima de H.G.Wells, que ja havia estat portada al cinema l’any 1953 i amb la que Orson Welles havia creat el pànic dels oients a través de la seva adaptació radiofònica.

Spielberg feia molt de temps que li tenia l'ull posat. A l’any 1993 va comprar el guió original que va fer servir Orson Welles per la seva emissió radiofònica i va esperar, pacientment, que arribés el moment propici.

Des del seu treball conjunt a Minority report, Tom Cruise li havia manifestat com li agradaria protagonitzar aquesta obra i, com que tots dos tenien ganes de tornar a treballar junts, van acordar que engegarien el projecte... i al 2005 va arribar l’oportunitat.

L’argument adaptat per la versió d’Spielberg, en presenta a Ray Ferrier (Tom Cruise), un home divorciat que viu als afores de Nova York i que té dos fills: la Rachel, de 10 anys (interpretada per una magnífica Dakota Fanning) i en Bobbie, de 17 anys (Justin Chatwin) amb el que té seriosos problemes de comunicació. Un vespre en que s’estan produint tempestes espectaculars, apareix una enigmàtica màquina des de dins de la terra i ho comença a desintegrar tot al seu pas. Sense entendre bé que està passat ni l’abast de la catàstrofe, en Ray decideix agafar als seus i marxar a l’encontra de la seva exdona, la Mary Ann (Miranda Otto). A partir d’aquell moment es produirà una constant lluita per la supervivència.

Tal com va definir-la Spielberg la pel·lícula és la guerra a través dels ulls d’una família americana lluitant per sobreviure.

Aquesta és la tercera pel·lícula dedicada als extraterrestres, després d’Encontres a la tercera fase i d’E.T. l’extraterrrestre. La productora i una col·laboradora d’Spielberg al llarg de molt temps va declarar: Quan vam començar a desenvolupar E.T. aquella era una història molt més obscura, però es va convertir en una cosa més benigne. Malgrat tot , aquella història més fosca sempre ha estat amagada dins d’Spielberg i ara ell està explicant aquesta història. El mateix director va dir: Per primera vegada a la vida estic fent una imatge extraterrestre on no hi ha amor ni cap intent de comunicació.

A banda del personatge que estava reservat per Tom Cruise, Spielberg volia pel paper de la seva exdona, la Mary Ann a Miranda Otto, però quan anava a iniciar-se el rodatge va resultar que l’actriu estava embarassada d’uns pocs mesos. Després d’uns moments de dubte, el director va decidir que la Miranda interpretaria igualment el paper, així que simplement va canviar el guió per fer que el personatge estés esperant un fill i, simplement, va exagerar l’embaràs perquè semblés més avançat.

Hi ha diversos aspectes del rodatge que poden destacar-se com autèntiques curiositats. Per exemple, en una escena, el ferri on viatgen Tom Cruise i Dakota Fanning volca, i aquests han de sortir nedant, Spielberg va posar per sorpresa el tema principal de la pel·lícula Tauró, per augmentar la tensió del moment  mentre filmaven.

Per a filmar els moments de pànic on la gent està envoltada de mort i destrucció, Spielberg es va fixar en les gravacions fetes per la gent anònima l'11-S a la tragèdia de les Torres Bessones de Nova York. Volia aconseguir un màxim de naturalitat i de realisme en aquells plans, evitant els plans típics utilitzats al cinema. En una de les ocasions, abans de filmar l’escena que estava a punt de rodar, va sortir del set i va convèncer a gent que passava per allí amb càmeres de foto i de vídeo, perquè entressin en el lloc de rodatge i es posessin a gravar  la falsa tempesta que estava a punt de formar-se, convertint-se en extres improvisats. Els va prometre com a recompensa poder-se fotografiar amb Tom Cruise.

La composició musical també va estar en mans de John Williams, però en aquesta ocasió, per la manca de temps, va haver de realitzar les seves composicions a partir d’encara no la meitat de la pel·lícula. El treball, però, va resultar impecable, com sempre.

La pel·lícula va ser també un altre èxit en taquilla i va estar molt ben acceptada per la crítica.