Tarzán de los monos (Tarzan the Ape Man, 1932)

 

A l’octubre de 1912, l’escriptor Edgar Rice Burroughs va escriure una novel·la anomenada Tarzan of

the Apes

on apareixia com a protagonista un personatge fictici que estava predestinat a convertir-se en tota una llegenda: Tarzan. L’impacte d’aquest personatge va ser tan gran que posteriorment va publicar 24 històries amb el mateix protagonista.

Per altra banda, als anys ’30 la Metro Golden Mayer volia dur a terme un gran documental sobre safaris i va organitzar una expedició de gran pressupost per terres africanes sota la direcció de W.S. Van Dyke que al mateix temps era cineasta, aventurer i un gran caçador. L’expedició va comptar amb dues-centes persones entre tècnics i caçadors professionals que van haver de cobrir 280.000 quilòmetres filmant tot el que anaven veient. Van retornar cap a casa amb 60.000 metres d’excepcional pel·lícula d’un continent que encara era molt desconegut i enigmàtic a la resta del món. Aquest material va servir per a presentar al gran públic el documental Trade Horn, que va ser un gran èxit. Però els estudis s’havien gastat tants diners en l’expedició que van decidir que amortitzarien la gran inversió fent una pel·lícula ambientada a l’Àfrica. Es van remoure diversos títols i finalment el projecte de portar al cinema la exitosa novel·la de Burroughs, Tarzán de los monos, va entusiasmar als estudis. Van posar el projecte en mans del propi Van Dyke.

 

 

Els estudis li van oferir el bo i millor de la seva plantilla d’actors... fins i tot un dels candidats va ser Clark Gable! El director però, va posar com a condició innegociable que seria ell qui triaria l’actor. Havia de ser un home jove i fort, preferiblement atractiu i que sabés actuar de manera convincent. Quan creia que ja havia trobat l’actor adequat una lesió el va apartar del projecte... i en aquest moment tan dramàtic, en que tot el rodatge s’havia de parar, va aparèixer Johnny Weissmuller. Era un atleta que havia guanyat tres medalles olímpiques en natació a París, el 1924, i unes altres dues a Amsterdam el 1928. A més havia obtingut 67 premis mundials de natació, 52 guardons a nivell nacional i havia batut rècords en 174 ocasions. Com a esportista Weissmuller havia arribat, als seus vint-i-sis anys, al sostre de la seva carrera, però en aquells moments s’estava estrenant en el món de la publicitat, encarnant la imatge d’una empresa de banyadors. La idea de passar-se al món del cinema li va encantar i, encara que les seves dots d’actor eren més aviat baixes, davant la càmera sempre resultava natural i amb una expressivitat molt primària. Els estudis, que tenien en ment fer una saga d’aquest personatge, van signar amb el nadador un contracte per a set anys i li van assignar un sou de 500 dòlars setmanals al llarg d’aquests anys.

El paper de la dolça i aventurera Jane va estar sempre reservat per la Maureen O’Sullivan, La Maureen va encarnar a la Jane en les 6 primeres pel·lícules de la saga: les més bones!

 

 

La producció va comptar amb un bon pressupost i això va permetre que a San Fernando Valley, al nord de Hollywood, es pogués muntar una autèntica selva de dotze acres d’extensió, formada per autèntics arbres africans, trasplantats en aquests terrenys. La selva de la Metro incloïa el llac Toiluka, al peu del qual es va construir un poblat indígena amb tot tipus de detalls. Posteriorment, aquesta inversió va servir com a marc per a diverses pel·lícules. Les imatges filmades en aquest entorn van encaixar perfectament amb algunes de les escenes provinents de l’expedició anterior, que van passar ràpidament a formar part de la pel·lícula.

Naturalment, un altre problema a resoldre va ser interactuar amb totes les bèsties que surten a la història, amb tota una legió de veterinaris i entrenadors que van assistir en tot moment al rodatge. Potser el problema més greu que van haver d’afrontar va ser que només disposaven d’elefants provinents de la Índia i aquests eren més petits que els africans i no tenien les orelles tan grans. L’ajudant de direcció, Roy Rowland, va decidir que els col·locarien unes pròtesi a les orelles per fer-les més grans. Malgrat que de tan en tan se’ls desenganxaven i havien de tornar a recol·locar-les, en pantalla va quedar força convincent.

 

 

Si bé les escenes en que Tarzan nadava eren perfectes perquè Weissmuller demostrés la seva destresa a l’aigua, per als salts que el personatge havia de fer de liana en liana van contractar a un especialista, el mexicà Alfredo Cardona, un trapezista que va aportar tota la espectacularitat que les escenes requerien.

Sobre el famós i personal crit de Tarzan, que es va fer tan popular, el van aconseguir elaborar els tècnics de so a partir d’un crit gravat al revés. Weissmuller va quedar una mica molest pel fet que fos un so sintètic, va estar pràcticament i no va parar fins que va aconseguir reproduir-lo gairebé de manera perfecte, així que, a partir de la següent entrega de Tarzan, ja es pot sentir el seu propi crit.

El projecte va ser un model de planificació ja que el rodatge va començar el gener del ’32 i dos mesos després ja es trobava als cinemes.

 

 

Aquesta va ser la primera de 20 pel·lícules protagonitzades per Weissmuller encarnant a Tarzan: Tarzán de los monos (1932), Tarzán y su compañera (1934), La fuga de Tarzán (1936), Tarzán y su hijo (1939), El tesoro de Tarzán (1941), Tarzán en Nueva York (1942), El triunfo de Tarzán (1943), Tarzán el temerario (1943), Tarzán y las amazonas (1945), Tarzán y la mujer leopardo (1946), Tarzán y la cazadora (1947) i Tarzán y las sirenas (1948). Una producció de qualitat decreixent que va començar amb excel·lents obres, molt espectaculars pel seu temps, per acabar amb unes altres de molt rutinàries i de baix pressupost.

Si situem el nostre record en les dobles sessions dels anys ’60, sense cap mena de dubte la pel·lícula més programada, amb diferència, va ser Tarzán de los monos. No podia faltar a la seva cita anual, sovint complementant una pel·lícula més actual i, encara que ens la coneixíem de memòria, tornaven a mirar-la, fascinats pel llegendari heroi pre-Marvel. Amb els anys, s’ha demostrat que l’home mono no vol morir i el seu llegat es cada cop més gran ja sigui en versions tradicionals, en dibuixos animats, en relectures contemporitzadores... però sempre ens quedarà aquell homenot capturat pel ranci cel·luloide en blanc i negre,  acompanyat per la seva inseparable parella, la Jane Parker. I és que en els nostres cors sempre tindrem un raconet per a la nostàlgia!