Èxode (1960)

LA HISTÒRIA. Després de la Segona Guerra Mundial el món va quedar horroritzat amb els relats que apareixien sobre camps d’extermini i assassinats massius de jueus per part dels nazis. Els supervivents d’aquesta barbàrie van ser alliberats i conduïts a camps de detenció. Havien estat perseguits, torturats, esclavitzats, els havien estan robades totes les seves propietats i es trobaven en la més extrema pobresa... i el pitjor de tot és que el món no sabia que fer amb ells. Ja havien passat més de tres anys des del final de la guerra i encara estaven custodiats en els camps de detenció sense que ningú no els donés cap solució
 
Va ser al llarg d’aquests anys que el poble jueu va recuperar la seva identitat com a nació i van prendre la decisió de tornar a la terra dels seus ancestres i reconstruir Israel. Tan se valia la seva procedència: retornaven de tots els racons del món a la recerca d’un somni... però oficialment no se’ls permetia fer-ho. El govern britànic, conscient que la tornada a la seva antiga pàtria desfermaria l’animadversió de la comunitat àrab van bloquejar tot intent de migració però la seva massiva arribada va esdevenir imparable. Ho feien per tots els camins i des de tots els mitjans. La seva determinació era imparable. Això va desembocar en el reconeixement de l’Estat d’Israel per part de les Nacions Unides el 14 de maig de 1948. L’endemà de la proclamació, Israel va ser atacada pels estats àrabs veïns -Egipte, Síria, Jordània, el Líban i l'Iraq- que no volien reconèixer el nou estat, iniciant un conflicte que encara avui no s’ha resolt. Israel va haver de sobreviure per les armes...
 

 
EL LLIBRE. Al llarg d’aquestes migracions, uns 100 vaixells van aconseguir arribar a les costes de Palestina plens de jueus, però cap no va aconseguir el ressò mediàtic que va obtenir una anciana nau que, després d’haver estat botada l’any 1928 amb el nom de President Warfield, va servir com a vaixell de passatgers al llarg d’una intensa vida i que la culminació del seu recorregut havia de ser amb tota certesa la seva participació activa al desembarcament de Normandia... però el destí li tenia reservat encara un darrer moment de glòria. Comprat com a ferralla per representants de la comunitat jueva va embarcar a 4.500 jueus de totes les edats i procedències i va sortir de França amb destí a la seva pàtria en un viatge impossible i desesperat cap a la “terra promesa”. Va ser batejat com a Èxode 1947. L'obstinació i la tenacitat dels seus passatgers  va captar l’atenció del món i van tenir molt a veure amb el futur reconeixement d’Israel per part de les Nacions Unides.
 
Aquesta odissea va ser estudiada per Leon Uris, novel•lista nord-americà, l’any 1956 mentre exercia de corresponsal de guerra a Israel durant el conflicte àrab-israelià. Aquesta investigació va gestar l’obra Èxode, narració idealitzada sobre el dramàtic darrer servei d’una vella nau i de la heroïcitat de la gesta d’uns éssers humans, pels quals les seves pròpies vides no eren més importants que les seves profundes conviccions. Va ser publicat l’any 1958 i va tenir un èxit editorial mundial que no es veia des de la publicació d’Allò que el vent s’endugué
 
LA PEL•LÍCULA. El pas d’aquesta obra literària al cinema no es va fer esperar gaire. Quatre anys després de la publicació del llibre, el director Otto Preminger, que ja ens havia obsequiat amb pel•lícules com Laura, Cara d’Àngel, Riu sense retorn o Anatomia d’un assassinat, es posava en marxa per a realitzar la seva producció més gran i espectacular: Èxode. En el paper protagonista un esplèndid Paul Newman –en el millor moment de la seva carrera- interpretant al comandant de la resistència israeliana Ari Ben Canaan que al llibre va dirigir el vaixell Èxode fins a terres palestines. La família Ben Canaan dibuixa el retrat d’una societat dividida: el pare d’Ari, Barek Ben Canaan (Lee J. Cobb) lluita per la via pacífica i negociada amb les Nacions Unides mentre que el seu oncle i germà de Barek, Akiva (David Opatoshu) és un líder extremista que només creu amb la lluita armada. De fons la protagonista femenina, Kitty Fremont (Eva Marie Saint) encarna a una infermera nord-americana. La coneixem plena d’idees preconcebudes i amb un total desconeixement de la causa jueva, però al llarg de la història Kitty va tenint el seu particular viatge iniciàtic, viatge compartit amb tots els espectadors. Ella és el pretext ideal perquè els diversos personatges amb els que ens anem trobant ens il•lustrin sobre el context narratiu.
 
I de fons, embolcallant-ho tot, l’esplèndida i immortal composició musical d’Ernest Gold que pren el títol de la pel•lícula, Èxode
 
Una obra imprescindible com a excel•lent mostra de cinema èpic, per la personal ma de Preminger a la direcció, per les grans interpretacions que conté i per acostar al món una història molt poc coneguda i desdibuixada en el temps.