Across the Universe és un musical basat exclusivament en música dels Beatles. Estem davant d'una pel•lícula fruit de la ment creadora de Julie Taymor i de la seva especial sensibilitat. En paraules de la pròpia Taymor, la pel•lícula investigaria els ‘60. Havia de penetrar tots els nivells de les cançons dels Beatles. Des de les cançons d’amor fins les polítiques. La música i la pel•lícula no solament reflectirien el microcosmos de l’experiència d’un personatge, si no que, des de la meva perspectiva, també representaria el macrocosmos dels esdeveniments que estan succeint al món. Així, sota el fil argumental d’una història d’amor, viatgem des dels molls de Liverpool fins el Greenwich Village de Nova York i ens capbussem en una època confusa i convulsa, plena de pors i també d’esperances: les revoltes als carrers de Detroit, els moviments ciutadans pacifistes i en contra de la guerra del Vietnam, l’assassinat de Martin Luther King, el moviment hippie, la psicodèlia i l’orientalisme… al món estaven passant coses i res no tornaria a ser com abans i els Beatles van parlar directament o indirecta de tot allò que també els afectava a ells com a joves.
El sistema per a tirar endavant el projecte va ser radicalment diferent a l’habitual pel que fa a musicals. Generalment es parteix d’una història i en ella s’intercalen les cançons. Com explica Taymor, començant per unes 200 cançons escrites pels Beatles, finalment vàrem escollir les 33 que ens van semblar que explicarien millor la història d’una generació i d’una època. Les pròpies cançons van anar perfilant la història que narra la pel•lícula.
Encara en paraules de Taymor, ens recorda que en aquella època la gent va assumir riscos. Com diu Lucy: “Em tiraria davant d’un tanc si això em retornés el meu germà de la guerra”. I per descomptat Jude respon: “Però no tornaria”, i ella es posa trista i diu: “Significa això que no creus que hagi d’intentar-ho?" Em commou el fet que en aquella època la gent ho intentava. I el que resulta veritablement interessant és veure com moltes d’aquelles lluites són encara vigents: ha canviat l’embolcall, l’estètica o el discurs però el fons continua sent molt similar.
La tria dels actors-cantants va ser molt acurada. La directora tenia les idees molt clares sobre els tipus de veu que estava buscant. El que estava intentant localitzar no eren veus de musical ni portades del pop. Jim Sturguess tenia totes les qualitats per interpretar a Jude: era actor i havia cantat en un grup de rock, amb una veu calmada, bonica i que pot passar amb molta naturalitat de parlar a cantar. Per interpretar el paper protagonista femení, Lucy Carrigan, l’escollida va ser Evan Rachel Wood: era molt jove, ja portava a sobre una llarga experiència interpretativa i a més tenia una gran veu –cosa que el gran públic encara desconeixia- així que això sumat a la bona sintonia que va manifestar amb Sturgess la van fer la persona ideal. Ella mateixa recorda com va afrontar el repte d’interpretar If I Fell: Mai he fet classes de cant i aquella cançó té un to molt i molt alt. També és la cançó més emotiva que tinc. Així que vaig haver de preparar el personatge emocionalment per aquest moment i també aplicar-lo a la cançó. Mentre aprenia la cançó i intentava pensar en com cantar-la, van portar a Jim Sturgess a l’habitació , així que vaig poder cantar-la a ell. Mai no l’he cantat millor: em va fer oblidar el que estava fent i em va alliberar.
Una veu a destacar és la de Dana Fuchs que interpreta a Sadie. A Taymor li encantava la veu de Fuchs de la qual afirmava que no havia escoltat una veu així des de Janis Joplin. De fet, el personatge de Sadie va ser creat especialment pensant en ella. Com a parella sentimental i artística de Sadie trobem a Jo-Jo, que té, al llarg de la pel•lícula tota una elaborada evolució. Li va donar vida Martin Luther McCoy, un cantant i guitarrista provinent de Nova York, amb poquíssima experiència en interpretació.
El treball d’equip al llarg de la producció va ser formidable. Van aconseguir formar una gran família interpretativa on tot l’equip mirava de donar el millor d’ell mateix. T.V. Carpio, l’actriu que interpreta a Prudence va comentar sobre la directora: Volíem aconseguir que la seva visió cobrés vida. Quan ens deia el que veia mai no era exactament el que havia escrit en el paper, era alguna cosa simplement fora d’aquest món... i estàvem honorats de formar part d’això.
La protagonista femenina, Wood, també estava d’acord amb la seva companya de repartiment: Julie veritablement treu el millor de tu. Pot aconseguir que facis coses que mai no pensaries que podries fer. M’encanta com treu això de la gent. No pots estar espantat i no pots tenir cap por. Et llença a un abisme profund i d’alguna manera et trobés allí i nedes i et dius: no sé com vaig poder-ho fer.
I tothom estava disposat a col•laborar amb Taymor. Això queda ben evidenciat en els cameos que mostra a la pel•lícula, com la intervenció de Bono, que en aquells moments estava de gira amb U2, tocant en el Madison Square Garden i s’ho va fer venir bé per poder interpretar al Dr. Robert, la seva primera incursió com a actor en tota la seva vida. També podem veure una fugaç presència de Salma Hayek, amiga personal de Taymor. Acabava d’estar nominada per la seva interpretació de Frida i la seva amiga li va proposar d’interpretar a una de les cinc sexis infermeres que apareixen en el tema Happiness is a Warm Gun i ella va respondre que no interpretaria a una infermera... interpretaria a les cinc, cosa que va ser possible gràcies a la màgia dels efectes especials. Un altre artista que trobem a la cinta és Eddie Izzard, que apareix a Being For the Benefit of Mr. Kite! interpretant la surrealista seqüència del director de circ així com també Joe Cocker que va treballar amb intensitat per donar vida a Come Together als personatges de rodamón, xulo i hippie.
Sobre la interpretació de les cançons Taymor ho va deixar ben clar: Veritablement donava por tenir el llegat de la música dels Beatles sobre les nostres espatlles, perquè és el Sant Grial. És molt important per a molta gent i les cançons originals eren perfectes. Sabíem des del començament que no volíem competir amb les versions dels Beatles. Sentia que la millor manera d’honorar a la banda era deixar que les seves cançons fossin el cor i l’estrella de la pel•lícula, emanant des dels personatges.
El resultat final és una meravella de musical, ple de creativitat i de sensibilitat, que parla d’un temps passat però també d’unes situacions atemporals. Un luxe escoltar la música dels Beatles, un plaer descobrir les recreacions d’aquests temes i una fantàstica experiència deixar-se emportar per la màgia de la història. Imprescindible!