Cayo Largo (1948)

La pel•lícula Cayo Largo té lloc als Cayos de Florida. Els Cayos o Keys són un arxipèlag format per unes 1700 illes. Les primeres comencen a uns 24 quilòmetres de Miami i estenen al llarg de 320 quilòmetres fins a només 151 quilòmetres de Cuba en una singular orografia. John Huston ens presenta en aquesta pel•lícula el seu clima tropical amb tota la seva violència i imprevisibilitat.
 
La història que ens explica està basada en una novel•la del mateix títol, de Maxwell Anderson, concebuda com a obra de teatre. La narració que conté, però, és una mica diferent a la que acaba apareixent a la cinta: Frank McCloud, el protagonista, és un nord-americà que va formar part del batalló de voluntaris Lincoln a la guerra civil espanyola, lluitant al costat de la república. Els seus ideals es van anar esvaint a mesura que va anar veient com enviaven al seu batalló en operacions gairebé suïcides per utilitzar-ho amb finalitats propagandístiques. Molts dels seus companys van caure en aquestes accions, entre ells els seu amic Temple. És per això que Frank decideix desertar i anar fins a Cayo Largo, on viu la família de Temple, per explicar-los que va morir heroicament. Allí, a l’hotel que té el pare del seu amic, es troba amb un grup de gàngsters. Les circumstàncies faran que s’acabi enfrontant als malfactors i mori en aquest enfrontament, en un acte redemptor. Així, al final de la novel•la, quan la policia li pregunta al vell qui era aquell home mor, ell respon: És el meu fill que ha tornat d’Espanya.
 
Quan Huston va agafar el projecte, va assumir de modificar el guió, juntament amb l'escriptor Richard Brooks, en diversos aspectes importants:
 
1. La guerra de la que provenia Frank McCloud no seria la guerra civil espanyola sinó la II Guerra Mundial, molt més coneguda i identificable pel poble nord-americà.
 
2. El protagonista mostraria actituds d’antiheroi amb una part de Rick Blaine de Casablanca (Casablanca, 1942) i de Harry ‘Steve’ Morgan de Tenir i no tenir (To have and have not, 1944) però amb menys cinisme i més desencant... Tots dos personatges havien estat interpretats per Humphrey Bogart, així que no és estranya la decisió de John Huston de posar-lo també al capdavant del repartiment. Aquestes decisions van fer que el personatge s’allunyés més del seu equivalent teatral.
 
3. Va donar-li un paper més prominent a la dona de Temple, el soldat mor. La interpretació la va posar en mans d’una brillantíssima Lauren Bacall que va omplir un espai dramàtic que pren una especial significació a la pel•lícula.
 
4. Li dona un final feliç a la història.
 
L’hotel on transcorre la història pot ser fàcilment vist com una metàfora de la societat. El món havia passat una altra gran guerra, amb multitud de morts, però al tornar a casa tot estava igual i els gàngsters continuaven al poder. Que m’importa si Rocco (el cap de la banda) torna a América -diu McCould- Per mi pot ser president si vol. Havia vist massa vegades que per cada Rocco que moria un de nou ocupava el seu lloc. És la dona de Temple qui marca el camí: El món pot estar podrit però una causa no està perduda mentre hi hagi algú disposat a lluitar per ella
 
Una pel•lícula de situacions dures, on es mostren amb cruesa les diferents naturaleses humanes que s’apinyen al voltant d’un poder corrupte i totalitari, en un marc claustrofòbic i enrarit... però on el canvi és possible. Tot està en mans de la gent que encara és capaç de lluitar per un ideal.
 
Aquesta va ser la quarta i darrera pel•lícula de la parella cinematogràfica i real que formaven  Humphrey Bogart i Lauren Bacall. Les tres anteriors havien estat Tenir i no Tenir (To have and have not, 1944) pel•lícula on va debutar Bacall,  La gran dormida (The big sleep, 1946) i La Senda Tenebrosa (The dark pasage, 1947). En totes elles la química entre els dos actors va ser tan intensa que sobre ella va descansar una bona part de la història. 
 

 
El geni de John Huston va quedar ben palès aquell 1948 en que va estrenar al mateix any Cayo Largo i una altra de les seves grans obres, El tresor de Sierra Madre (The Treasure of the Sierra Madre), per la qual va obtenir dos Oscar. Cayo Largo no va obtenir el reconeixement merescut fins un bon grapat d’anys després. Un dels motius principals va ser la campanya orquestrada pel Comitè d’Activitats Antiamericanes: qualsevol obra que donés una “mala imatge” dels Estats Units podia ser acusada d’antiamericana. No s’actuava contra ella judicialment però se la desprestigiava a través dels mitjans de comunicació. El temps, però, acostuma a posar les coses al seu lloc i Cayo Largo és, actualment, reconeguda com una obra mestre del cinema universal.
 
És una pel•lícula, amb un contingut encara molt actual, que ens parla de poderosos corruptes, de negocis bruts, d’opressors que fan servir la violència... et sona d’alguna cosa tot això?