El graduat: "Està intentant seduir-me Sra. Robinson?"

 

EL LLIBRE. El graduat va ser una novel·la d’èxit sortida el 1963 de la ploma de Charles Webb i narrava les seves pròpies experiències vitals, alhora que reflectia molt bé la societat d’aquell temps, a cavall entre l’aparent puritanisme que vigila en tot moment les formes i les aparences i l’alliberament sexual d’influència hippy que ho inundava tot als ’60. Però una de les coses més brillants de la història és que més enllà d’aquesta consideració és també una agredolça història intemporal d’un jove inconformisme desorientat, que no accepta el futur que tothom semblar tenir-li reservat.

Però l’hàbil escriptor de cap manera va mostrar semblants habilitats financeres. Va vendre els drets cinematogràfics de la seva obra per 14.000 lliures esterlines (uns 20.000€), va renunciar als possibles percentatges sobre taquilla i, encara pitjor, a la propietat intel·lectual dels seus personatges. La pel·lícula va aconseguir uns ingressos de 60 milions de lliures esterlines i ja fa temps que s’està parlant d’una continuació de la història.

LA PEL·LÍCULA. Any 1967. Per a la seva realització van posar la direcció de la pel·lícula en mans de Mike Nichols, amb molt poc currículum però que venia de dirigir la gran adaptació “Qui té por a Virgina Wolf?” amb Richard Burton i Liz Taylor. El primer problema que se li va plantejar, naturalment, va ser escollir als protagonistes. A la novel·la el jove graduat, Benjamin Braddock, era un jove de 1,80 metres, guapo, ros, corpulent... Anys ’60 i amb aquesta descripció resulta obvi que el primer candidat va ser Robert Redford. També van ser candidats al paper Jack Nicholson, Charles Grodin, Warren Beatty i Burt Ward però cap d’ells li acabava de fer el pes a Nichols: els faltava alguna cosa que havia de tenir el personatge. Expliquen que Redford li va preguntar perquè l’havia descartat i el director li va respondre amb una pregunta: Alguna vegada t’ha anat malament amb alguna noia?
L’actor li va respondre: Què vols dir amb això?
Això és just el que vull dir! – va concloure Nichols.

I van topar amb Dustin Hoffman, un actor que en aquells moments només havia fet teatre, algunes intervencions en sèries televisives i un paper molt secundari en una pel·lícula no gaire rellevant. L’actor recorda aquell moment, després de llegir la descripció del seu personatge: “Vaig pensar que estaven desesperats!” No encaixava per res amb la descripció de Webb però donava, per a Nichols, el fons adequat. Naturalment, avui resulta absurda qualsevol altra elecció: Qui podria haver interpretat millor al jove Benjamin que Hoffman?

Pel paper de la jove Elaine Robinson el cast no va ser tan complicat. Quan van veure les proves de càmera amb Katherine Ross ningú va tenir el més mínim dubte. Era ella.

I un tercer gran personatge era la Sra. Robinson: madura, alcohòlica, seductora... un personatge complex i d’una gran importància en la trama. Després de certes divagacions l’actriu escollida va ser Anne Bancroft. Un nou gran èxit en la tria.

Si analitzéssim el conjunt de l’elenc d’actors principals, Katharine Ross tenia 27 anys, Dustin Hoffman 30 i Anna Bancroft només 36. Les actrius que interpretaven mare i filla en la ficció només tenien una diferència d’edat de 9 anys... però a la pel·lícula funcionen de meravella!

LA BANDA SONORA. La cirera que dona el toc final a una pel·lícula és la seva banda sonora, aquell detall que pot elevar-ne el to general o, contràriament, pot arribar fins i tot a enfonsar-la. El graduat treu matrícula d’honor en aquest camp. La seva banda sonora va posar-se en mans de Simon & Garfunkel i van aportar temes tan emblemàtics com 'Sound of Silence' i 'Scarborough Fair' dos cançons que estaven arrasant el mercat i 'Mrs. Robinson', una peça composada especialment per a la pel·lícula. El resultat, una excepcional banda sonora que se situa a l’alçada de la pròpia pel·lícula.

UNA ANÈCDOTA. El famós cartell anunciador de la pel·lícula fa referència a l’escena de seducció protagonitzat per la senyora Robinson davant l’atenta mirada de Benjamin. Anne Bancroft havia d’assistir a la sessió fotogràfica, però li va resultar impossible per motius d’agenda així que van contractar a una jove model que estava iniciant la seva carrera en aquells moments: Linda Gray. Uns anys més tard interpretaria el paper de Sue Ellen a la sèrie Dallas. El secret s’ha mantingut al llarg de totes aquestes dècades i ho ha fet públic la pròpia Gray aquest mateix any, en una entrevista, on revelava que havia cobrat 25 dòlars per la sessió. “No va estar malament per una sola cama”, ha declarat fent broma l’actriu.

UNA OBRA VIVA. Han passat prop de 50 anys des de la seva estrena i, quan remirem la pel·lícula, veiem que encara funciona com al primer dia. Ha aguantat esplèndidament el pas dels anys. Un dels seus secrets és que –com molts dels personatges shakespearians- els seus protagonistes són arquetips humans presents a la societat i les seves situacions no ens resulten llunyanes... En Benjamin podria ser perfectament un dels nostres companys d’institut. Aquesta és una de les seves grans virtuts!