Els cavallers prefereixen les rosses (1953)

Diuen que l’argument d’aquesta pel•lícula –si més no el seu primer esborrany- va escriure’s en un viatge en tren. L’escriptora i guionista Anita Loos, en un llarg viatge en tren de Nova York a Los Angeles, va tenir una idea per a una història i va desenvolupar la seva estructura al llarg del recorregut. Tot va produir-se quan, estant ja al tren, va creuar-se amb una rossa aspirant a actriu. Recorda Loos: No deixava de ser atesa, mimada i afalagada per tots els homes. Si per casualitat se li queia la novel•la que estava llegint, hi havia bufetades per recollir-la. Jo, en canvi, baixava i pujava la maleta sense que cap home es fixés en els meus esforços (...) Estaria la seva força (com la de Samsó) en el cabell?
 
Un cop escrita la història, semblava inicialment que l’obra tenia el camí barrat per a la seva publicació. Van ser molts els obstacles que va trobar fins que en primer lloc va ser publicada per entregues i  il•lustrada pel caricaturista Ralph Barton a la publicació Harper’s Baazar i més tard –amb la història una mica ampliada- va aparèixer en forma de llibre. Era l’any 1925 i la seva publicació va ser tot un èxit. 
 
Als anys 1926 i 27 l’obra ja estava triomfant a Broadway amb 199 representacions i a l’any 1928 la Paramount va adquirir els drets cinematogràfics i en va fer una pel•lícula que va tenir escàs èxit.
 

 

Uns vint anys després Marilyn Monroe estava als inicis de la seva carrera interpretativa i Darryl F. Zanuck, directiu de la Twentieth Century Fox, no entenia perquè malgrat la popularitat de l’actriu aquesta no es trobava entre les actrius més taquilleres. Howard Hawks li va respondre: Darryl, estàs intentant de ser realista amb una noia totalment irreal.  Ella és un personatge de conte i tu estàs intentant fer amb ella pel•lícules realistes. Com a exemple d’història que li aniria perfecte a l’actriu va referir-se al paper de Lorelei Lee a Els cavallers prefereixen les rosses. Ràpidament Zanuck va preguntar-li a qui proposaria com a companya de repartiment. Ràpidament, Hawks va posar sobre la taula el nom de Jane Russell amb la que havia treballat anteriorment a Fora de la llei (The Outlaw, 1943). La idea va encantar-li al directiu i van posar en mans del director el projecte.
 
Hawks, que no era especialista ni especialment amant dels musicals va proposar la realització d’una comèdia que contingués alguns números musicals tan de les dues actrius per separat com juntes i va encarregar al guionista Charles Lederer l’adaptació de la història al llenguatge cinematogràfic. 


 

 

Lorelai: Comprén Sr. Osmond que un home ric és igual que una noia guapa?
No es casari
a vostè amb alguna persona per la seva bellesa, però és un gran al•licient. 

 
 
Marilyn Monroe necessitava força pràctica per a la realització de les parts musicals de la pel•lícula sobretot pel que fa al ball, així que va estar treballant intensivament amb el coreògraf Jack Cole. També tenia una gran addicció a la seva professora d’interpretació Natasha Lytess que li donava forces per a vèncer la seva increïblement forta inseguretat. Això va crear una bona quantitat de tensions i d’allargaments imprevistos del rodatge, molts d’ells resolts gràcies a l’arbitratge de Jane Russell, aliada en moltes ocasions amb Howard Hawks
 
Russell va arribar a establir una bona relació amb Marilyn, a la que anomenava afectuosament rosseta, i va ser l’artífex de que molts dies sortís del camerino i anés al rodatge.

Després de totes les esculleres superades, el resultat d’aquesta gran comèdia musical és una fresca història, plena de picardia i de sensualitat, amb memorables interpretacions musicals centrades en les seves dues actrius protagonistes, farcida d’aquell humor absurd i de situacions inesperades que tan li agradaven a Hawks per a les seves pel·lícules i amb un concepte d’història directe i plana que persegueix l’entreteniment sense més complicacions. El resultat: una entranyable obra mestre d’entre les comèdies musicals de tots els temps!