Essència de dona (1992)

A l’any 1992, Al Pacino –incomprensiblement- encara no havia obtingut cap Oscar. Portava sobre les espatlles pel•lícules com les tres parts d'El Padrí, Serpico, El preu del poder, Dick Tracy, Frankie i Johnny… i semblava que l’estatueta li estava vetada malgrat que havia estat nominat en 6 ocasions. Aquell any dos treballs seus van cridar l’atenció de l’Acadèmia: Èxit a qualsevol preu (Glengarry Glen Ross) i Essència de dona (Scent of a Woman) i va ser nominat en el primer cas com a millor actor secundari i en el segon cas com a millor actor. Malgrat la dura competència que va tenir com a millor actor (Robert Downey Jr a Chaplin, Clint Eastwood a Sense perdó, Stephen Rea a Joc de llàgrimes i Denzel Washington a Malcom X)  li van concedir aquest premi a Pacino: el primer i únic Oscar en tota la seva intensa carrera fins a dia d’avui!
 
Quan va sortir a rebre l’estatueta totes les persones assistents van aplaudir dempeus i l’actor va parlar en el seu discurs d’acceptació al llarg de més de tres minuts sense que ningú fes el gest d’interrompre’l. S’havia guanyat aquell moment.
 
Essència de dona és un remake d’una pel•lícula italiana de l’any 1974, dirigida per Dino Risi i protagonitzada per Vittorio Gassman que a la seva vegada estava inspirada en la novel•la de Giovanni ArpinoIl buio e il miele” (Foscor i mel). A la versió nord-americana, que estava sota la direcció de Martin Brest, el personatge principal que va encarnar Pacino era el Tinent Coronel de l’exèrcit a la reserva Frank Slade, un home que no troba el motiu de viure després de perdre la vista en un desgraciat accident. Cínic, alcohòlic, dèspota i colèric se’ns va mostrant també al llarg de la pel•lícula humà, seductor i un gran ballarí.
 
Al Pacino, que havia estudiat de jove a l’Actor’s Studio de Nova York, no ha deixat mai el seu mètode d’interiorització dels personatges i com acostuma a fer en els seus papers va preparar la interpretació de Slade a consciència: va assistir a una escola per a cecs i va anar a classes de ball al DanceSport de Manhattan.
 

La història en si no sembla gran cosa. Mostra la ruta iniciàtica que segueixen els dos personatges protagonistes, dos essers humans perduts en els meandres de la seva pròpia vida, oposats en edat, en caràcter, en realitat vital, en conviccions... i que malgrat tot descobriran els seus punts en comú i allò que poden aportar-se l’un a l’altre. A més, el seu argument es basa principalment en els diàlegs que mantenen els seus personatges, així que... on rau el seu èxit?
 
La resposta és, sense cap mena de dubte, en el duel interpretatiu que mantenen la parella protagonista i en els brillants diàlegs del guió. No descobrirem ara la capacitat expansiva de les interpretacions d’Al Pacino i més quan posem a les seves mans un paper que permet tot tipus d’excessos histriònics. El que si que cal remarcar és el paper interpretat per Chris O’Donnell, que encarna al coprotagonista de la història, un jove estudiant que té el “senzill” encàrrec de tenir cura d’un home cec al llarg d’un cap de setmana. O’Donnell era un jove actor que en prou feines havia tingut alguna petita oportunitat en pel•lícules com Tomàquets verds fregits (on, per cert, fa un curt però memorable paper) i que encara no havia empunyat  l’espasa de D’Artagnan ni s’havia posat la màscara de Robin. Costa imaginar-nos com ha de ser per un jove actor que es troba al començament de la seva carrera compartir el pes de la pel•lícula amb un monstre interpretatiu com Al Pacino. Sense cap mena de dubte, el noi ho fa brillantment i equilibra constantment la potent posada en escena de Pacino.
 
 
El film té brillants i memorables escenes que un cop vistes són recordades per la seva intensitat. Naturalment, com acostumo a fer, no les recordaré en aquest post. Si no has vist l’obra no te les rebentaré.  Si l’has vist i no te’n recordes gaire... fantàstic! Així tens una bona oportunitat per redescobrir-la. I si la recordes perfectament, ja saps de que parlo. 
 
Essència de dona és una pel•lícula que no solament no envelleix sinó que guanya, com els bons vins, amb el pas del temps. El seu misteri: que parla d’aquells sentiments primaris que tots portem dins i que sovint acaben sent els causants de les boires instal•lades als nostres horitzons. Assumir les nostres errades del passat, enfrontar-nos als nostres fantasmes, prendre les decisions correctes, acceptar la nostra realitat, trobar el nostre lloc en el món, deixar de mirar-nos el melic i saber veure que els altres també ens necessiten... vaja, totes les petites grans coses de la nostra vida.