Thomas Lanier Williams III, es conegut i recordat arreu del mon pel seu nom artístic,
Tennessee Williams. Va adoptar el nom de
Tennessee després que els seus companys d’escola l’anomenessin així a causa del seu marcat accent del sud i pel fet que l’estat de
Tennessee era l’origen de la seva família.
Va néixer i créixer dins d’una rígida i conservadora família de tradició episcopaliana, amb fortes creences religioses. Aquestes creences no li van impedir al seu pare de ser un alcohòlic que mantenia una actitud sempre dominant i despòtica amb la família. Es dirigia al jove Williams anomenant-lo Miss Nancy que era la particular manera que tenia el patriarca d’afrontar l’homosexualitat del seu fill, que encara que de manera tardana, va manifestar-se plenament a la seva joventut.
Aquestes circumstàncies van marcar notablement el caràcter de
Tennessee Williams, activant-li un fort sentiment de culpabilitat. La societat dels anys ’40 i ’50 al sud profund dels Estats Units no era de bon tros el lloc ideal per sortir-se’n de la moral imperant, basada principalment en les aparences i en donar a l’exterior la imatge que tothom esperava.
“Si l’escriptura és honesta, no pot anar separada de l’home que l’ha escrita”
Tennessee Williams
Quan Tennessee Williams va començar a escriure va deixar que sortissin a través de les seves narracions tots els seus fantasmes i tots els sentiments ancorats en el seu interior, disseccionant les relacions humans que es trobaven darrera d’una societat educada i distingida per l’exterior però reprimida i amargada a l’interior.
La seva carrera literària va ser fulgurant i les seves obres –de tall molt teatral- van obtenir grans èxits a Broadway: en 24 anys es van representar 19 obres als seus teatres!
Igualment, les seves històries han estat portades al cinema en repetides ocasions:
1951:
Un tramvia anomenat desig
1955: La rosa tatuada
1956: Baby Doll
1958: La gata sobre la teulada de zinc calenta
1961: La primavera romana de la Sra. Stone
1961: Estiu i fum
1962: Dolç ocell de joventut
1964: La nit de la Iguana
1966: Propietat condemnada
El tristament famós
Codi Hays era un actiu sistema de censura que des dels anys ’30 imperava en tota activitat creativa als Estats Units.
La seva missió: salvaguardar els valors morals de la hipòcrita societat americana d’aquell temps. Aquest codi va fer molt difícil que certs temes es tractessin d’una manera oberta a les creacions artístiques que es trobaven sota el seu paraigües. Però als anys ’50 una cosa començava a canviar.
El cinema europeu guanyava força i prestigi a tot el món –principalment el cinema italià, suec i francès- a causa de la valentia i la honestedat que mostrava a l’abordar certes temàtiques, molt perseguides pel
Codi Hays, que tenia perles com ara que
“els films no deixaran suposar que formes grolleres de relació sexual són cosa freqüent o reconeguda” i també que
“queda prohibit mostrar a les dones traient-se les mitges” o bé que
“les danses que accentuïn els moviments indecents seran jutjades obscenes. Tot moviment de malucs i de baix ventre ha de ser vigilat estrictament”. Van ser molts els artistes nord-americans que van revelar-se contra aquell codi absurd i limitador i va iniciar-se llavors una època estranya, en la que apareixien en el cinema històries atrevides però narrades
“amb discreció”. Les que s’excedien una mica tenien els problemes que van patir la
Lolita de
Stanley Kubrick o
Confidències de dona de
George Cukor, per posar només dos exemples.
Per tant, quan
Richard Brooks va decidir afrontar el repte de portar a la pantalla gran
La gata sobre la teulada de zinc calenta va assumir que hauria de fer jocs malabars amb la història. A l’obra literària, el protagonista –
Brick- és manifestament homosexual i sabem que va tenir una relació amorosa amb
Skipper, relació que va acabar tràgicament quan aquest es va suïcidar. Aquesta relació a la pel•lícula queda tan diluïda que esdevé una vaga insinuació. Tan
Paul Newman, que va ser l’actor que va donar vida a
Brick, com el propi
Tennessee Williams van pressionar a
Brooks perquè respectés més la història original, però el director sabia que ja estava creuant moltes línies vermelles i que fer-ho hauria posat en greu perill tota la pel•lícula.
Malgrat diluir-se molt la seva
marcada crítica a la moral homòfoba i sexista assentada a la societat de l’època (i que tan de bo aquesta moral estès actualment totalment eradicada) va mantenir el discurs sobre la hipocresia social, els convencionalismes, la cobdícia, la superficialitat, les difícils relacions paterno-filials, els tortuosos camins de la comunicació interpersonal... Aquest atreviment moral i estètic la van fer valedora d’un lloc important a la història del cinema i la fa encara prou vigent i atractiva per a redescobrir-la avui.
Paul Newman va estar acompanyat en el paper protagonista per una esplèndida
Liz Taylor que està perfecta en el seu paper. Tots dos sostenen el drama, marcadament teatral, i li donen força i intensitat en tot moment i
Brooks sap dirigir amb braç ferm la pel•lícula.
Aquesta pel•lícula, estrenada als Estats Units el 20 de setembre de 1958, avui fa exactament 55 anys, és una mostra palpable que hi ha històries que no envelleixen al ritme que seria d’esperar i que ens demostren que la naturalesa humana és incorregible!