L'esport preferit de l'home? (1964)

 

Al 1964 ja feia onze anys que Howard Hawks havia dirigit la seva última comèdia, Els cavallers prefereixen les rosses, i no havia tornat a un gènere que dominava i al que havia fet meravelloses aportacions. Va ser aquest any quan va estrenar la que seria la darrera còmedia que dirigiria: L’esport preferit de l’home? (Man´s favourite sport?), jugant amb el doble sentit que li proporcionava la frase, tot referint-se a la pesca i a les dones. Per si alguna persona no ho havia captat el doble sentit, el tema musical de Henry Mancini, interpretat per Johnny Mercer i que acompanya els títols de crèdit al començament de la pel•lícula ho deixa molt clar: mentre ens mostra a noies practicant diversos esports, més aviat lleugeres de roba, la cançó diu «Favourite sport of men is girls».
 
Howard HawksHawks, tot un mestre en l’anomenada comèdia esbojarrada o screwball comedy ens presenta una altra vegada un argument recurrent: un home atractiu i ben plantat però una mica maldestre, que té la seva vida equilibrada i plàcida, coneix a una noia moderna, independent, gens convencional i impetuosa que li trastoca la vida, el posa en les situacions més insòlites i l’acaba enamorant. Com sempre, un final feliç corona la història. Ell va estar encarnat per un Rock Hudson que ja era un autèntic veterà en el gènere de la comèdia (portava a l’esquena, entre d’altres, diverses memorables pel•lícules coprotagonitzades per Doris Day) i ella va prendre la forma de Paula Prentiss que recrea un personatge deliciosament encantador. Més tard la podem tornar a trobar entre d’altres a What’s New Pussicat, malgrat que va orientar la seva carrera més aviat cap a la televisió. 
 
S’ha comentat molt que L’esport preferit de l’home? era un remake encobert de Quina fera de nena!  del mateix Hawks. Aquesta afirmació és molt exagerada però està fonamentada ens diversos punts en comú: la història manté una trama de fons similar, totes dues comencen amb un embolic entre els dos protagonistes a l’aparcament, l’aparició d’animals salvatges com a elements còmics –un lleopard a la primera i un os a la segona- i per sobre de tot l’escena de l’estrip del vestit, que ell cobreix amb el seu propi cos, mentre avancen de manera sincronitzada pel restaurant, escena gairebé idèntica en tots dos casos... aquest seria un fet estrany en un altre director, però parlant de Howard Hawks això és un fet habitual.
 
Comparació entre Ball of Fire i A Song Is BornA l’any 1941 va estrenar la pel•lícula Bola de foc (Ball of Fire) una divertida comèdia protagonitzada per Gary Cooper i Barbara Stanwyck que va ser un gran èxit de crítica i taquilla però només 7 anys més tard, al 1948, va fer Neix una cançó (A Song Is Born) amb Danny Kaye i Virginia Mayo, el mateix argument però un pèl més apallassada i musical.
 
I encara un altre exemple: a l’any 1959 dirigeix Rio Bravo, un gran clàssic i un dels millors westerns de la història, amb John Wayne, Dean Martin i Ricky Nelson com a triplet protagonista i una inoblidable Angie Dickinson, perfecte en el seu paper, però un altre cop 7 anys més tard (tindrà alguna simbologia mística?), al 1966, va sorprendre amb El Dorado, gairebé el mateix argument, també amb John Wayne al capdavant però en aquesta ocasió secundat per Robert Mitchum i James Caan. Les semblances arriben a tal punt que tan Martin com Mitchum interpreten a l’ajudant alcohòlic que cerca la redenció i l’ajudant més jove es diu Colorado a la interpretació de Nelson mentre el seu nom és Mississippi a la de Caan, curiosament tots dos reben el nom d’un estat .
 
 
Però retornem a L’esport preferit de l’home?...  la seva història va ser pensada perquè tornés a interpretar-la Cary Grant, però aquest va desestimar l’oferta: venia d’interpretar la pel•lícula Charada amb Audrey Hepburn en un moment en que l’actor ja es trobava a la recta final de la seva carrera i va considerar que ja era massa gran per un paper molt físic. Això va fer que com a segona opció Hawks pensés en Rock Hudson considerat ja en aquell moment com el nou Cary Grant en l’entorn de la comèdia. Hudson, de físic i de característiques molt similars a Grant, va saber distanciar-se prou a la seva interpretació com per a dotar-lo de la seva personalitat i amb el seu peculiar toc. 
 
Si a aquestes alçades del post et preguntes per què veure aquesta pel•lícula, m’hauràs de permetre que m’estengui en la resposta: per la seva història fresca i plena de moments divertits, per la seva banda sonora omnipresent al llarg de tota la pel•lícula i que acompanya a l’acció de manera molt encertada, per la interpretació dels grans actors secundaris que intervenen i que aporten un context de qualitat a la narració, per la presència de dos grans actors en els papers protagonistes que sostenen la història brillantment i per gaudir d’una direcció sòbria, senzilla, elegant i d’una tremenda efectivitat narrativa.
 
Howard Hawks va afirmar en una ocasió que una pel•lícula exitosa s’havia de composar de tres escenes bones i cap de dolenta. Et puc assegurar que en aquesta ocasió en les escenes bones se li va anar la mà!