Hi ha un cinema espectacle, entreteniment, diversió... però de tant en tant hi ha petites mostres d’un cinema independent que ens planteja alternatives. Aquest tipus de cinema aporta sovint visions diferents al cinema convencional amb missatges contundents, amb diàlegs punyents i sense gaires concessions a les distraccions supèrflues. Lleons per xais (2007) és una bona mostra d’això.
El seu director, Robert Redford, desenvolupa amb mà ferma el guió de Matthew Michael Carnahan i dóna als seus personatges la intimitat necessària perquè puguin desenvolupar els seus pensaments en intenses converses.
Redford, com a director, ja ens va obrir les portes d'una família mitja americana a Ordinary People (Gente corriente, 1980), ens va conmoure amb històries tan humanes com A River Runs Through It (El río de la vida, 1992) i The Horse Whisperer (El hombre que susurraba a los caballos, 1998) o ens va apropar a una història real que denunciava concursos televisius manegats per aconseguir més audiència a Quiz Show (Quiz Show, el dilema, 1994)
Lleons per xais entre d'altres coses ens planteja una qüestió tristament actual: els polítics estan per servir als seus països o per establir estratègies que els permetin perpetuar-se en el poder? I si no fan el que deuen, quin és el paper del poble? A través de les converses dels seus personatges anem coneixent-los i entrant en els seus raonaments...
Com l’estudiant de ciències polítiques Todd Hayes (Andrew Garfield), al que li està fallant la motivació: “Les ciències polítiques… què tenen de ciències tret de la psicologia que cal per a entendre com pot ser que els votants aguantin tanta merda? Només és la ciència d’aprendre a guanyar, no a governar ni a millorar res , és només a guanyar. Tan se val que siguis un imbècil, un hipòcrita o un criminal”.
I al seu professor i interlocutor, Stephen Malley (Robert Redford) , que li argumenta: “Roma es crema, noi, i el problema no és la gent que ha iniciat tot això. Aquests no tenen remei. El problema som nosaltres... nosaltres que no fem res, que només toquem la lira, que passem de puntetes per a vora de les flames i una cosa: hi ha molta gent al planeta que dia a dia lluita per fer un món millor”.
A un altre extrem del país, a Washington, ens trobem dins del despatx del senador republicà Jasper Irving (Tom Cruise), trepador, fred i cínic. Es dirigeix a la periodista amb la que està conversant amb la següent frase: “Vostè i jo som aquí debatent acaloradament sobre la guerra i la política i tot just se m’acaba d’acudir que serà molt difícil que li deixin emetre cap gran reportatge entre la munió de programes dedicats a lluitar contra l’obesitat i la programació d’entreteniment de la seva cadena. Potser amb una mica de sort parlarà de mi durant 7 segons”.
I ens quedem finalment amb una reflexió de la periodista Janine Roth (Meryl Streep): “ Si no ho fem nosaltres, Howard, qui ho farà? És la nostra obligació. Aquests polítics, aquests periodistes... tothom que diu: “Oh! Si haguéssim sabut el que sabem ara”... Mentida! És mentida . Tots els fets hi eren, ho sabíem, si ens haguéssim molestat a lligar caps... però no ho vam fer . Només vam dir: “Amen””
Totes les converses teixeixen un relat coral on, de fonts, uns nois joves i idealistes, amb l'uniforme dels EUA, lluiten en una terra estrangera i llunyana. Quin és el sentit de tot plegat? Una pel·lícula que ens interpel·la perquè prenguem partit... perquè d'aquest joc ningú en queda fora.