Rio Bravo (1959)

Que Howard Hawks és un dels directors més prestigiosos i populars de Hollywood és cosa totalment sabuda. Aquesta afirmació bé avalada pels 47 títols que composen la seva filmografia entre els que es troben un bon grapat de pel•lícules essencials en diferents gèneres: ens va deixar comèdies tan inoblidables i divertides com Quina fera de nena o L'esport preferit de l'home?, pel•lícules musicals com Els cavallers prefereixen les rosses o A Song Is Born (Neix una cançó), grans peces del cinema negre com To Have and Have Not (Tenir i no tenir) o The Big Sleep (La gran dormida), cinema bèl•líc com Only Angels Have Wings (Només el àngels tenen ales) o amb un marcat accent antibel•licista com el Sergent York, històries d’aventures com Hatari!...
 
El gènere del western no va ser una excepció i Hawks va deixar un grapat de pel•lícules inoblidables entre les quals brilla amb especial magnitud Rio Bravo.
 
Rio Bravo encaixa perfectament en l’arquetip d’històries que li agradava explicar: en moltes d’elles els seus protagonistes tenen un marcat sentit del deure, s’enfronten de cara als seus problemes i compten amb els seus amics per ajudar-los. No cal demanar-los ajut. Els tenen al seu costat perquè saben que és el lloc que han d’ocupar. I prou. 
 
Uns anys abans, el 1952, el Marshal Will Kane es trobà sol davant del perill (High Noon) a la notable pel•lícula de Fred Zinnemann. En ella demana desesperadament ajut a la gent del poble per tal d’entrontar-se a la banda de Frank Miller... l’esforç és inútil. En canvi a Rio Bravo, el Sheriff John T. Chance (John Wayne) ha d’enfrontar-se a una nombrosa banda de malfactors però sap que tindrà al seu costat –fins a les darreres conseqüències- a Dude (Dean Martin) amic seu caigut des de fa anys a la beguda, Stumpy (Walter Brennan), el seu vell ajudant rondinaire i fidel i a Colorado Ryan (Ricky Nelson), un jove noi amb les pistoles ràpides. Amb aquest petit i peculiar exèrcit s’enfrontarà a tots els perills que estan per venir, sempre sota l’amorosa mirada de la noia, encarnada en aquesta ocasió en una joveníssima Angie Dickinson.
 
 

La història en si mateixa no és res de l’altre món. Les interpretacions de tots els personatges són correctes, sense més... Què té, doncs, aquesta pel•lícula que la fa tan especial?

 
La vitalitat i la personalitat a la direcció de Hawks i el ritme narratiu que li marca a tota la cinta fan dels seus 141 minuts de metratge un model de com entretenir a l’espectador sense complicar-li gaire la vida. No hi ha grans drames humans ni elaborats discursos emotius. Estem a l’oest i les converses es composen de frases simples quan no monosil•làbiques. Parlen les pistoles i xiulen les bales.
 
Trobem, però, a l'espai central de la pel•lícula uns moments de respir perquè els seus protagonistes es relaxin cantant una cançó al ritme d’una guitarra i d’una harmònica. Les veus de Dean Martin i de Ricky Nelson donen aquest toc musical. De fet, Ricky Nelson, cantant juvenil de moda als anys ’50 i ’60, estava a la pel•lícula com a reclam publicitari per atreure al western al públic juvenil, un públic que començava a veure aquest gènere com una cosa obsoleta. Com a anècdota recordarem que mentre s’estava duent a terme el rodatge, Nelson va complir els 18 anys.
 
Howard Hawks és un gran reciclador. Li va agradar especialment el tema de Dimitri Tiomkin "My Rifle, My Pony, and Me" que va composar per a Rio Rojo (1948) i la va reutilitzar a Rio Bravo. Però aquí no queda tot… quan preparaven els guions, els guionistes sempre escrivien més d’una alternativa a les diferents escenes de la pel•lícula, així que anys més tard, (al 1966) Hawks va dirigir El Dorado explicant bàsicament la mateixa història que a Rio Bravo, però incloent-hi algunes de les escenes alternatives que li havien quedat al tinter. Coses de Hawks!
 
Rio Bravo demostra que per a passar a la història del cinema també es pot fer a través d’ un cine sense complicacions ni gaires floritures, aquell que sempre fa de bon mirar amb un gran vol de crispetes.