Escolteu imbècils de merda, aquí hi ha un home que tallarà pel curt,
un home que farà front a la xusma, a la prostitució, a les drogues, a la podridura, a les escombraries.
Un home que acabarà amb tot això.
Si ens trobem davant d'una pel·lícula amb una manera molt personal de moure la càmera, amb particulars usos del zoom i una suggerent relentització de certes escenes... hi ha moltes possibilitats que ens trobem davant d'una obra de Martin Scorsese.
Scorsese ens presenta, adaptant uns textos de Paul Schrader, una ciutat de Nova York que treu a les nits la seva pitjor cara i ens porta, de un particular recorregut en taxi, a alguns dels seus barris menys recomanables. La fotografia, fosca, freda i dura va còrrer a càrrec de Michael Chapman que la va dotar d'un cert aire documental.
Una ciutat corrumpuda pel vici, les drogues, la prostitució, la delinqüència... vista pels ulls d'un excombatent del vietnam amb greus problemes d'insomni i amb una paranoia creixent. I al llarg d'aquest recorregut anem topant-nos amb els clients que pujen al taxi, com aquell home que li mostra una finestra on es veu la seva dona amb un altre home i li confessa que la va a matar per anar-se'n al llit amb aquell negre... és el propi Scorsese qui interpreta el personatge. I Travis, el taxista protagonista, continua al final de cada torn netejant el seient del darrera de semen i en ocasions de sang.
El director Brian de Palma li va presentar al seu col·lega Martin Scorsese a Robert de Niro, per aquells temps una jova promesa que venia d'interpretar a un Corleone en els inicis de la seva carrera delictiva a El Padrino II i estava treballant en els preparatius per a la pel·lícula Novecento de Bertolicci.
Quan Robert de Niro va acceptar protagonitzar Taxi Driver ja estava intervenint aNovecento. Seguint el seu particular mètode de treball, de Niro va aprofitar una pausa en el rodatge per a viatjar a Nova York, treure's la llicència de taxista i passar-se uns dies transportant persones pels carrers de la gran ciutat. Com a resultat d'aquests preparatius ens va quedar la seva genial interpretació: la recreació d'un personatge que va passar immediatament a la galeria d'icones inoblidables de l'història del cinema, tipificada en aquella memorable escena en la qual Travis davant d'un mirall assatja respostes davant de provocacions (video inferior):
"Parles amb mi?... M'ho dius a mi?... Digues-me... És a mi?... Llavors a qui li parles si no és a mi?... Aquí no hi ha ningú més que jo... Amb qui punyetes creus que estàs parlant.... Ah sí?... eh?... Molt bé".
Es comenta que aquest mític monoleg és una improvisació de l'actor que, posteriorment, es va utilitzat tal qual. De fet, també és una aportació de l'actor la cresta que llueix al final de la pel·lícula. De fet, de Niro i el seu personatge,Travis, són el 90% de la pel·lícula: omnipresent al llarg de tot el metratge son comptats els moments en que Travis no està present. És el protagonista absolut.
Scorsese li havia ofert anteriorment el paper a Dustin Hoffman però aquest el va desestimar. Hauria estat també molt interessant de veure la interpretació que hauria fet del personatge el gran Hoffman!
Un altre personatge, curt però molt intens i clau a l'història, és el d'Iris, una prostituta de 13 anys, interpretat esplèndidament per Jodie Foster en un paper en el qual mostrava ja una part de les seves grans qualitats interpretatives. No cal oblidar que al 1975, als seus 13 anys, portava des del 1969 en el món de l'interpretació, ja que va aparèixer amb només 7 anys al show televisiu de Doris Day. De fet, en el món de la publicitat va ser encara més precoç: va aparèixer en un anunci de Coppertone quan tenia 2 anys!. La petita Foster va ser substituida a les escenes més escabroses per la seva germana gran, la Connie (a la foto de l'esquerra). Això no la va lliurar, però, d'haver de passar per un psicòleg abans d'obtenir el paper. Com a curiositat, es diu que abans de a Jodie Foster li van oferir el paper a Melanie Griffith que llavors tenia 18 anys. Aquesta el va desestimar.
Bernard Herrman. Per a la composició de la banda sonora original, va comptar amb Bernard Herrman, un gran professional que ja havia posat el seu talent al servei de Vertigo d'Alfred Hitchcock l'any 1958 o de Psicosi (Psycho) l'any 1960 també d'Alfred Hitchcock) entre moltes d'altres. El resultat d'aquest treball va ser la vital composició d'un inspirat tema que plana majestuosament al llarg de tota la pel·lícula, creant l'adequada atmosfera en cada moment [escoltar] Aquesta va ser la darrera obra de Herrman: va morir la mateixa nit d'haver-la finalitzat, víctima d'un atac de cor.
Va ser molt controvertida, en els seus inicis, per la temàtica i la violència de certes imatges però que es va convertir ràpidament en una pel·lícula essencial a la història del cinema i en una de les millors pel·lícules del seu director. Una obra que es nega a envellir amb el pas del temps!