Stanley Donen va néixer a Columbia (Carolina del Sud) el 13 d'abril de 1924, fill de Mordecai Moses Donen, sastre de professió, i Helen Cohen, que era filla d’un joier. Stanley va tenir una germana més petita, anomenada Carla. Els seus pares eren jueus i, per tant, practicaven el judaisme, però Stanley ja des de l’adolescència va optar per l’ateisme.
Els seus records d’infantesa no són bons: sempre els ha descrit com a solitaris i tristos i en aquells anys 30 va patir intimidacions de tipus antisemita a l’escola. El seu refugi a tot això va ser el cinema, en especial els westerns, les comèdies i els thrillers, encara que si haguéssim de destacar una sola pel·lícula per sobre de la resta, aquesta seria Volando a Río, un musical estrenat l’any 1933, protagonitzat per Fred Astaire i Ginger Rogers. Stanley va confessar en una ocasió: dec haver vist la pel·lícula trenta o quaranta vegades. Em vaig transportar a una espècie de món de fantasia on tot semblava ser feliç, còmode, fàcil i segur. Em va omplir una sensació de benestar. Aquest va ser el seu inici com a director, ja que ja des d’aleshores va començar a filmar les seves pròpies pel·lícules amb la seva càmera de 8 mil·límetres per després projectar-les amb l’aparell que li va comprar el seu pare.
L’efecte de les encisadores imatges de Fred Astaire realitzant les seves coreografies no va quedar solament en la seva incipient passió per la filmació. La seva inspiració el va portar a prendre classes de dansa arribant a actuar repetides vegades en el teatre local. A més, viatjava tot sovint amb la seva família a Nova York, on veien gran quantitat d’espectacles a Broadway. Al llarg del seu aprenentatge com a ballarí va tenir a un gran mestre, en Ned Waygburn, el qual ja havia estat mestre de Fred Astaire. Quan Stanley va graduar-se a l’institut amb 16 anys va marxar a la Universitat de Carolina del Sud per a estudiar psicologia, al cap de poc, animat per la seva mare, va deixar els estudis i va marxar a Nova York a provar sort, professionalment, en la dansa. I no li va anar gens malament: després de dues audicions, va ser un dels escollits pel grup de ballarins que havien d’intervenir a la producció de Broadway Pal Joey, dirigida per George Abbott. El protagonista d’aquesta obra no era altre que Gene Kelly, que estava iniciant la seva carrera com a ballarí.
Al cap de poc temps, a banda de ballarí, Stanley va assumir la funció de coreògraf en produccions de la Metro Goldwyn Mayer i el destí va voler que Gene Kelly i Stanley Donen es retrobessin a la pel·lícula Les models. En aquest encontre Stanley tenia la funció de dirigir una memorable seqüència de dansa de Gene en la qual dansava amb el seu doble. Però el 1949, Stanley va tenir l’oportunitat de codirigir una pel·lícula sencera juntament amb Gene Kelly: Un dia a Nova York, protagonitzada pel mateix Gene Kelly i Frank Sinatra, amb música del cèlebre Leonard Bernstein i que va ser el primer musical que el filmava en exteriors.
La col·laboració de tots dos a la direcció va funcionar tan bé, que va repetir amb la mítica Tot cantant sota la pluja, l’any 1952. Després d’aquesta experiència i ja en solitari va dirigir musicals memorables com Noces reials (1951), Set núvies per a set germans (1954), Una cara con angel (1957), Juego de Pijamas (1957)..., però a banda de pel·lícules musicals va tocar altres gèneres, com aquelles pel·lícules en les quals es mesclaven la intriga i la comèdia de manera molt intel·ligent, com van ser Xarada o Arabesc. I encara, a la recta final de la seva carrera va atrevir-se amb una obra de ciència ficció, Saturn 3, gènere que no havia tocat abans.
Es va acomiadar de la direcció a la pantalla gran, amb una comèdia romàntica titulada Lío en Río (1984), malgrat que va continuar treballant per a la televisió en una seqüència musical de la sèrie Luz de Luna, en un videoclip de Lionel Ritchie o a la TV Movie Love Letters.
Malgrat que ha estat nominat en cinc ocasions als premis del Gremi de Directors d’Amèrica, incomprensiblement mai no ho ha estat als Oscars de Hollywood. Potser per intentar corregir aquest fet, l’any 1998 va rebre el premi honorífic de l’Acadèmia.
Un dia a Nova York (On the Town, 1949). Pel·lícula musical dirigida per Gene Kelly i Stanley Donen. És una adaptació del musical de Broadway del mateix nom, que es basava en un ballet creat per Leonard Bernstein, amb llibret de Betty Comden i Adolph Green. La pel·lícula és coneguda pel seu dinamisme, la seva música brillant i la seva coreografia innovadora.
La trama segueix tres mariners, Gabey (Gene Kelly), Chip (Frank Sinatra) i Ozzie (Jules Munshin), que tenen 24 hores de permís per explorar Nova York abans de tornar al seu vaixell. En aquesta breu estada, cada un d’ells es llança a l’aventura, buscant diversió i amor a la gran ciutat. Gabey s’enamora d'una noia que veu en un pòster publicitari, Miss Subways (interpretada per Vera-Ellen), i els tres amics inicien una trepidant recerca per trobar-la, vivint moments esbojarrats i romàntics.
Gene Kelly va aportar coreografies innovadores que barrejaven el ballet amb la narrativa cinematogràfica. És una de les primeres pel·lícules musicals de Hollywood a rodar escenes en exteriors, fet poc habitual en aquella època, ja que moltes pel·lícules es rodaven exclusivament als estudis.
Un dia a Nova York és considerada un clàssic del cinema musical. Va rebre grans elogis per la seva energia, les interpretacions del repartiment i l’ús creatiu de la ciutat com a escenari. Aquesta pel·lícula també va consolidar Gene Kelly com una figura clau del cinema musical de Hollywood i va enfortir la carrera de Frank Sinatra.
Tot cantant sota la pluja (Singin' in the Rain, 1952). Un jove s’acomiada d’una noia al portal d’un edifici i marxa manifestament feliç mentre comença a ploure, primer moderadament, però tot seguit cau una forta pluja a bots i barrals. El jove s’oblida de l’aigua que està caient i canta i balla despreocupadament... Naturalment, estic descrivint la imatge més iconogràfica del cinema musical de tots els temps: Tot cantant sota la pluja, un dels grans clàssics d’Stanley Donen.
La mítica escena que he descrit no constava en el guió original. Va afegir-se més tard per fer que el títol de la pel·lícula tingués més sentit. I darrere de la màgia cinematogràfica sempre s’amaguen secrets ocults per a l’espectador... Qui diria, per exemple que l’aigua que cau del cel és una subtil barreja d’aigua i llet, amb l’objectiu que les càmeres de l'època la captessin bé. El dia en què es va filmar l’escena, Gene Kelly –el gran protagonista de la pel·lícula- tenia prop de 40° de temperatura i, com és d’esperar, no estava en el seu millor moment, així que van decidir filmar l’escena d’una sola tacada. I com podem observar per l’acabat, tot plegat no podria haver estat millor d’una altra manera.
Tot cantant sota la pluja és una sàtira de la transició del cinema mut al sonor i les paradoxes que això va provocar. Quants actors i actrius que s’havien fet un nom com a intèrprets del cinema mut, en posar les seves veus als personatges que interpretaven, van tenir uns clamorosos fracassos! I la ironia de la pel·lícula es troba dins i fora del cel·luloide: a la cinta, la noia protagonista, interpretada per Debbie Reynolds, ha de doblar a una famosa actriu del cinema mut encarnada per l’actriu Jean Hagen, però fora de la pel·lícula va ser just al revés. Hagen va posar veu a les cançons que va interpretar la Reynolds.
Set núvies per a set germans (Seven Brides for Seven Brothers, 1954). Icònica pel·lícula musical dirigida per Stanley Donen i amb coreografia de Michael Kidd. És considerada una de les grans obres del cinema musical clàssic de Hollywood, destacant per les seves espectaculars coreografies, cançons memorables i una història encantadora que combina comèdia, romanç i drama.
L’acció se situa a l’Oest americà al segle XIX. Adam Pontipee (interpretat per Howard Keel), un llenyataire que viu en una cabana aïllada amb els seus sis germans, viatja al poble per buscar una esposa. Allà coneix Milly (interpretada per Jane Powell), una jove ferma i decidida, que accepta casar-se amb ell sense saber gairebé res de la seva situació.
Quan Milly arriba a la cabana, descobreix que també haurà de cuidar els seus sis cunyats, homes rudes i maldestres que no tenen maneres socials. Milly decideix ensenyar-los educació i com comportar-se per conquerir les dones que els agraden al poble. Inspirats per la història del rapte de les sabines (un mite de l’antiga Roma), els germans decideixen segrestar les seves enamorades, desencadenant una sèrie d’embolics còmic-romàntics que acaben resolent-se d’una manera inesperada i feliç.
La banda sonora, composta per Gene de Paul amb lletres de Johnny Mercer, inclou cançons inoblidables com Bless Your Beautiful Hide, Goin' Courtin' i Sobbin' Women.
Tot i que es va filmar principalment en decorats (amb escenes de paisatges pintats), l’ús del color i la composició dels plans fa que la pel·lícula sigui visualment captivadora.
Quan es va estrenar, Set núvies per a set germans va tenir un gran èxit tant de crítica com de públic, i va ser nominada a diversos premis de l’Acadèmia. Va guanyar l’Oscar a la millor banda sonora i va consolidar el seu lloc com un clàssic del gènere. La pel·lícula ha perdurat al llarg dels anys gràcies a la seva energia, la qualitat de les seves coreografies i el seu encant atemporal.
Una cara con ángel (Funny Face, 1957). Pel·lícula musical dirigida per Stanley Donen que és una combinació de comèdia romàntica, música i moda, amb un toc d'encant parisenc.
La història segueix Jo Stockton (Audrey Hepburn), una jove i intel·lectual dependenta d'una llibreria a Nova York, que és descoberta accidentalment per un equip de moda durant una sessió fotogràfica. Aquest equip, liderat per l'editora de moda Maggie Prescott (Kay Thompson) i el fotògraf Dick Avery (Fred Astaire), creu que Jo té el look perfecte per convertir-se en la nova cara d'una gran campanya.
Tot i que Jo no està interessada inicialment en el món de la moda, decideix acceptar l'oferta perquè li permet viatjar a París, una ciutat que admira per la seva vida cultural i filosòfica. A mesura que la pel·lícula avança, Jo es veu immersa en el glamur del món de la moda, mentre entre ella i Dick Avery es desenvolupa una història d’amor.
La pel·lícula és famosa pels seus dissenys de moda, especialment els vestits de Givenchy que porta Audrey Hepburn. Les localitzacions a París (com el Louvre i Montmartre) contribueixen a l'encant visual.
La seva banda sonora inclou cançons memorables com Funny Face, S'Wonderful i Think Pink! Fred Astaire i Audrey Hepburn també canten i ballen en diverses escenes.
La pel·lícula va rebre diverses nominacions, incloent-hi la de l'Oscar a la millor direcció artística. Tot i no haver estat un èxit aclaparador en el moment del seu llançament, la pel·lícula ha guanyat popularitat amb el temps gràcies al seu estil refinat i la química entre Hepburn i Astaire.
Indiscreta (Indiscreet, 1958). Comèdia romàntica dirigida per Stanley Donen i protagonitzada per Cary Grant i Ingrid Bergman. És coneguda pel seu encant sofisticat, els seus diàlegs intel·ligents i la química captivadora entre els seus dos protagonistes.
La trama gira al voltant d’Anna Kalman (Ingrid Bergman), una actriu de teatre britànica d’èxit que viu a Londres. Anna està desil·lusionada amb l'amor fins que coneix Philip Adams (Cary Grant), un diplomàtic encantador i aparentment compromès amb la seva feina. Anna es queda fascinada per Philip, i tots dos comencen una història d’amor.
El conflicte principal sorgeix quan Anna descobreix que Philip li ha mentit sobre el seu estat civil. Tot i que ell li havia fet creure que estava casat i no podia comprometre’s del tot amb ella, en realitat era solter i havia utilitzat aquesta mentida per evitar pressions per casar-se. Això genera situacions còmiques i moments d’enfrontament emocional, però tot es resol en un desenllaç feliç.
Aquesta és la segona vegada que Cary Grant i Ingrid Bergman treballen junts, després de l’aclamada Notorious (1946) d'Alfred Hitchcock. La seva química en pantalla és un dels punts forts de la pel·lícula.
Indiscreta va ser ben rebuda per la crítica i el públic gràcies al seu humor sofisticat i a les actuacions magistrals de Bergman i Grant. Tot i no ser tan coneguda com altres pel·lícules dels dos actors, ha esdevingut un clàssic per als amants del cinema romàntic de mitjan segle XX.
Página en blanco (The Grass Is Greener, 1960). Comèdia romàntica britànica dirigida per Stanley Donen. La pel·lícula compta amb un repartiment estel·lar encapçalat per Cary Grant, Deborah Kerr, Robert Mitchum i Jean Simmons.
Victor (Cary Grant) i Hilary Rhyall (Deborah Kerr) són una parella d'aristòcrates anglesos que, davant les dificultats econòmiques, decideixen obrir la seva mansió, Linley Hall, al públic per a visites turístiques. Durant una d'aquestes visites, Charles Delacro (Robert Mitchum), un magnat nord-americà del petroli, se sent atret per Hilary i comença a intentar seduir-la. La situació es complica amb la intervenció de Hattie Durant (Jean Simmons), una amiga de la família, fet que dona lloc a un seguit d'embolics amorosos i moments còmics.
La pel·lícula va rebre crítiques mixtes. Alguns crítics van elogiar les actuacions del repartiment i l'encant de la comèdia, mentre que altres van destacar que l'adaptació de l'obra teatral original resultava una mica estàtica en el pas al cinema. Malgrat això, Página en blanco ha mantingut el seu atractiu com una mostra representativa del cinema de comèdia romàntica de l'època.
Xarada (Charade, 1963). Pel·lícula d’intriga amb uns certs tocs de comèdia, dirigida per Stanley Donen i protagonitzada per Cary Grant i Audrey Hepburn en els papers principals.
La història de Xarada se centra en Reggie Lampert (Audrey Hepburn), una dona que torna a París després d'un viatge i descobreix que el seu marit ha estat assassinat i que uns homes estan intentant aconseguir informació sobre una quantitat de diners que el seu marit va robar-los abans de morir. El personatge de Cary Grant, Peter Joshua, entra en escena com un home que Reggie coneix a París i que la vol ajudar a resoldre l'enigma que envolta el robatori i l'assassinat del seu marit. No obstant això, Reggie no està segura de si pot confiar en Peter Joshua o si ell té altres intencions.
La trama de la pel·lícula està plena d'intriga, enganys i personatges misteriosos, i Reggie es veu involucrada en una sèrie d'esdeveniments inesperats mentre intenta desxifrar el que va passar realment. Xarada es caracteritza per la seva trama complexa i l'àgil diàleg. La química entre Audrey Hepburn i Cary Grant funciona, malgrat la diferència d’edat entre tots dos a l’hora de filmar la pel·lícula: ell tenia 59 anys i ella tot just n’havia fet 34.
L’actor, un cop més, va fer servir els seus dots humorístics fent moltes bromes al llarg de rodatge, principalment a l’Audrey, de qui va aconseguir reaccions autèntiques i espontànies. Per la seva banda, Audrey Hepburn llueix al llarg de la cinta diversos models dissenyats per Hubert de Givenchy, models que després de la seva estrena van esdevenir clàssics de la moda.
La pel·lícula també destaca per la seva banda sonora, composta per Henry Mancini, que ha esdevingut una part icònica de la pel·lícula i és omnipresent al llarg de tota la història.
Arabesc (Arabesque, 1966). Una eficient pel·lícula dirigida per Stanley Donen amb una apropiada fusió d'intriga, comèdia i acció a parts iguals on un egiptòleg prestigiós, interpretat per Gregory Peck, accepta l’encàrrec de traduir una inscripció jeroglífica, relíquia cobejada per diferents països de l’Orient Mitjà. Acceptar la feina implica molts riscos per a la seva seguretat personal, però existeixen tres motius de gran importància per fer-ho: uns honoraris de 30.000 dòlars, la lleialtat al Primer Ministre que havia sol·licitat els seus serveis i –no menys important– l’exòtica presència de Jazmine (Sophia Loren).
A aquesta pel·lícula se li han trobat elements hitchcockians a la seva trama i alguns paral·lelismes amb Xarada. Donen va demostrar un cop més com sabia jugar hàbilment amb els seus recursos (com a bon coreògraf que havia estat) i com n’inventava de nous. Sobre algunes de les innovacions que va introduir va comentar en una entrevista: la càmera de mà s'havia utilitzat molt darrerament, sobretot a Europa, però el problema havia estat que presentava massa oscil·lació, ja que l'operador havia de portar el gran pes de la càmera mentre treballava. Un dels nostres nois va tenir la idea de suspendre la càmera (...) per donar a l'operador tota la mobilitat de la càmera de mà però sense el pes... Finalment, Donen va demostrar què es pot fer amb una trama insignificant si es té el seu ofici. Un especial esment mereix la banda sonora composta per Henry Mancini.
Dos a la carretera (Two for the Road, 1967). Pel·lícula romàntica dirigida per Stanley Donen i protagonitzada per Audrey Hepburn i Albert Finney.
La història segueix la vida d'una parella, Joanna (Hepburn) i Mark Wallace (Finney), al llarg de dotze anys de matrimoni. A través de viatges per carretera a França, la pel·lícula mostra com la seva relació evoluciona des de l'emoció i l'entusiasme inicials fins als desafiaments i tensions derivats del pas del temps. Aquests viatges serveixen com a escenari per explorar temes com l'amor, la fidelitat, el compromís i la rutina en les relacions.
La narrativa està estructurada de manera no lineal, combinant diferents períodes de la seva vida. Això permet que l'espectador vegi les contradiccions i els contrastos entre els moments feliços i els més difícils de la seva relació.
La banda sonora és obra del llegendari Henry Mancini, que crea una melodia que acompanya perfectament els diferents estats emocionals de la pel·lícula.
El vestuari, especialment el de Hepburn, va ser dissenyat pel reconegut Hubert de Givenchy, donant un toc de sofisticació a les escenes.
Lío en río (Blame It on Rio, 1984). Comèdia romàntica dirigida per Stanley Donen. La història segueix dos amics de tota la vida, Matthew Hollis (Michael Caine) i Victor Lyons (Joseph Bologna), que decideixen anar de vacances a Rio de Janeiro amb les seves respectives filles adolescents, Jennifer (Michelle Johnson) i Nikki (Demi Moore).
Durant les vacances, Jennifer, la filla de Victor, inicia una aventura romàntica amb Matthew, el qual està casat i és molt més gran que ella. Aquesta relació crea una sèrie de situacions còmiques, malentesos i conflictes morals, especialment quan Victor no en té ni idea i confia plenament en el seu amic. La pel·lícula combina humor amb moments més seriosos sobre les relacions humanes i les responsabilitats.
Lío en Río és un remake de la pel·lícula francesa Un moment d’égarement (1977).
Les espectaculars platges i paisatges de Rio de Janeiro tenen un paper destacat, gairebé com un personatge més de la pel·lícula.
Aquesta va ser una de les primeres pel·lícules importants en què va aparèixer Demi Moore, que posteriorment es convertiria en una de les grans estrelles de Hollywood als anys 90 i una de les poques ocasions en les quals Michael Caine va demostrar els seus dots per a la comèdia.
