Jane Fonda, una dona polifacètica

Jane Seymour Fonda va néixer el 21 de desembre de 1937 a Nova York. Els seus pares van ser la Frances Ford Brokaw i del gran actor Henry Fonda.

La Jane va iniciar-se en el món del cinema l’any 1960 amb la pel·lícula Me casaré contigo (Tall Story) amb Anthony Perkins. Curiosament, en aquesta pel·lícula va debutar també Robert Redford, en un petit paper sense acreditar. Després d’aquest inici, les pel·lícules en les que va intervenir la Jane es van anar succeint a tota velocitat: A String of Beats (1961), La gata negra (1962), Confidencias de mujer (1962), Reajuste matrimonial (1962), Amor prohibido (1963), Un domingo en Nueva York (1963), Los felinos (1964) i Juegos de amor a la francesa (1964), però va ser l’any 1965 quan va protagonitzar el seu primer gran èxit: La ingenua explosiva (Cat Balou). A partir d’aquest moment va participar en diversos treballs que la van convertir en una important estrella emergent de Hollywood. Després arribarien La caça de l'home (1966), Descalços pel parc (1967), Barbarella (1968), Danzad, danzad, malditos (1969)... la seva carrera estava ja en un punt àlgid. Ha participat en 65 projectes com a actriu fins el dia d'avui.

Ha rebut diversos reconeixements, inclosos dos premis de l'Acadèmia, dos premis BAFTA, set premis Globus d'Or, un Premi Emmy Primetime, el premi AFI Life Achievement Award, un Premi Cecil B. DeMille, el Lleó d'Or honorari i una estrella al Passeig de la Fama de Hollywood.

JANE I L'ESPORT

L'any 1982, el seu interès per la preparació física i l’esport la va portar a publicar el seu primer vídeo d’exercicis Jane Fonda’s Workout que, ràpidament, es va convertir en el VHS més venut de tots els temps i aquest només seria el primer d’un total de 22 vídeos d’exercicis que va gravar en els 13 anys posteriors. En total va arribar a vendre 17 milions de còpies!

Tot va començar d'una manera molt fortuïta. Amb el seu marit d’aquells anys, en Tom Hayden, va fundar l’organització Campaing for Economic Democracy (Campanya per a la democràcia econòmica). La Jane ho va recordar així a les seves memòries: en aquell temps hi havia una recessió i era difícil de trobar diners per a finançar organitzacions sense ànim de lucre, sobretot per a un estat tan gran com Califòrnia. I continua més endavant: se’m va acudir que l’única manera era creant un negoci i que les classes d’exercicis podien ser bona idea. Mai no vaig pensar que anava a ser tan reeixit!

JANE IDEALISTA I LLUITADORA

Un altre centre d’interès de la Jane va ser l’activisme polític i la defensa dels drets civils que ha mantingut al llarg dels anys i que li ha valgut més d’un problema. A la dècada dels ’60 va donar suport al moviment pels drets civils i es va posicionar al costat de l’ocupació de la presó d’Alcatraz per part de 89 nadius nord-americans per a reivindicar la recuperació d’algunes de les seves terres en compliment del Tractat de Fort Laramie entre els EUA i la tribu Lakota. Anys més tard, l’any 1970, va anar fins a Seattle per donar suport a un grup de nadius americans, liderats per Bernie Whitebear, quan havien ocupat part del recinte de Fort Lawton quan aquest anava a ser requalificat, reivindicant la seva possessió pel poble indígena...

A començaments dels ’70 es va posicionar a favor de Huey Newton i l’organització de Els Panteres Negres declarant: la revolució és un acte d’amor: som fills de la revolució, nascuts per a ser rebels. Corre per la nostra sang.

Ha estat sempre activament en contra de les guerres. A la Guerra del Vietnam sempre es va mostrar en contra de la intervenció del seu país fins al punt que va fer una visita a Hanoi l’any 1972 i es va fotografiar asseguda sobre un canó antiaeri nord-vietnamita. El seu gest i les seves contundents declaracions la van portar ràpidament a la llista negra de Hollywood, però això no va aconseguir frenar la seva carrera. La seva  postura va estar igual de contrària a la Guerra d’Iraq. El 27 de gener de 2007, Jane va participar en una concentració i marxa contra aquesta guerra, celebrada al National Mall de Washington DC, declarant que el silenci ja no és una opció.

També s’ha declarat obertament feminista i ecologista. El 2004 va dirigir una marxa per Ciudad Juárez juntament amb les també actrius Sally Field i Eve Ensler per instar Mèxic a què destini recursos suficients per a investigar la desaparició i assassinat de centenars de dones en aquesta ciutat fronterera.

L’any 2005 juntament amb Robin Morgan i Gloria Steinem va fundar l'organització Women’s Media Center, que s’autodefineix com  una organització progressista, no partidista i sense ànim de lucre que treballa per augmentar la visibilitat, la viabilitat i el poder de decisió de les dones i les nenes en els mitjans de comunicació i, d'aquesta manera, garantir que les seves històries s'expliquin i les seves veus siguin escoltades. També ha participat en el V-Day, moviment per a posar fi a la violència contra les dones, inspirat en Els monòlegs de la vagina, obra estrenada l’any 1996 a Broadway i que es va convertir en l’epicentre reivindicatiu del feminisme.

El 2001 va fundar el Centre Jane Fonda per a la Salut Reproductiva de l’Adolescent a la Universitat Emory d’Atlanta que té com a principal objectiu el de prevenir els embarassos adolescents no desitjats per mitjà de la formació i el desenvolupament de programes específics.

La seva lluita per l’ecologia tampoc no es va quedar curta. L’any 2015 va manifestar la seva opinió contrària a la perforació àrtica per part del seu govern per l’extracció de petroli. Aquesta protesta va culminar amb una marxa a Toronto organitzada per organitzacions sense ànim de lucre, sindicats i activistes ecològics. La seva lluita en contra del canvi climàtic la va portar, l’any 2019, a incorporar-se a les protestes que es duien a terme davant del Capitol dels Estats Units a Washingtopn DC. Va ser arrestada 3 cops en setmanes consecutives.

JANE ESCRIPTORA

L’any 2005 Random House va publicar l’autobiografia de Jane Fonda titulada My Life So Far, una obra que va donar força que parlar. El Washington Post la va anomenar un bonic conjunt de contradiccions i el New York Times la va declarar com una narració dolorosament punyent.

Anys més tard, el 2009, va capbussar-se a les xarxes. A través d’un bloc i dels seus escrits a Twitter i a Facebook va llançar-se a narrar des dels seus sentiments fins a aspectes de les seves classes de Pilates. Això només va ser l’avantsala d’un segon llibre, publicat l’any 2011, titulat Prime Time on ofereix fragments de la seva pròpia vida, parlant dels aspectes més variats. En ell presenta 11 ingredients clau per a una vida vital i mostra com gaudir d'una vida més saludable i totalment integrada, una vida profundament en contacte amb un mateix, amb el vostre cos, ment i esperit i amb els propis talents, amics i comunitat. I encara l’any 2020 Harper Collins va publicar un nou llibre de l’actriu sota el títol What Can I Do?: The Truth About Climate Change and How to Fix It (Què puc fer?: La veritat sobre el canvi climàtic i com solucionar-ho.) en una obra especialment ecològica.

 

La ingenua explosiva (Cat Balou, 1965). Curiosa barreja de western i comèdia amb tocs musicals dirigida per Elliot Silverstein i protagonitzada per Jane Fonda, Lee Marvin, Michael Callan i Nat King Cole. La trama gira al voltant de Catherine "Cat" Ballou, (Jane Fonda), una jove que decideix buscar venjança per la mort del seu pare a mans d'un assassí. Per aconseguir-ho, contracta els serveis d'un estrany pistoler, Kid Shelleen (Lee Marvin), amb problemes amb l'alcohol i que s'adorm fins i tot en els moments més perillosos.

La pel·lícula és recordada per la seva mescla d'elements de comèdia amb el gènere western, així com per les seves interpretacions còmiques i l'actuació memorable de Lee Marvin, que va guanyar un Oscar com a millor actor per la seva interpretació a la pel·lícula. Nat King Cole, que es posa en la pell del narrador de la història també va tenir un paper destacat com a músic itinerant. La banda sonora, que inclou la famosa cançó The Ballad of Cat Ballou, va ser molt popular en el seu moment.

Expliquen que Marvin es va embriagar en moltes de les escenes en què Kid Shelleen apareix borratxo, per donar el màxim realisme al seu personatge. Això va ser una decisió inusual i arriscada per part de l'actor i va crear un autèntic repte per al director i l'equip de producció. Tot i així, va resultar ser un èxit, ja que la seva interpretació va ser aclamada i va guanyar el reconeixement de la crítica i del públic, un fet sorprenent ja que la pel·lícula és una comèdia i els papers còmics no solen rebre tanta consideració en els premis més prestigiosos com els Oscar. Aquesta anècdota demostra la versatilitat i el talent de Lee Marvin com a actor, capaç de destacar en tota mena de rols, sigui drama o comèdia.

La caça de l’home (The Chase, 1966). Estrenada a l’Estat Espanyol com La Jauría humana constitueix un drama social dirigit per Arthur Penn i basat en la novel·la homònima de Horton Foote. Va disposar d’un repartiment d'estrelles, incloent-hi actors com Marlon BrandoAngie DickinsonJane FondaRobert RedfordRobert DuvallJames Fox i E.G. Marshall.

La història es desenvolupa en una petita ciutat de Texas, on un home, Bubber Reeves (Robert Redford), fuig de la presó i els habitants de la ciutat, quan es fan conscients de la fugida, desencadenen una cacera humana per atrapar-lo. El xèrif Calder (Marlon Brando), dirigeix la persecució. Durant el caos que envolta la ciutat en aquells moments, diversos personatges locals s'involucren en la recerca, i les tensions racials i socials es fan més evidents. La pel·lícula mostra com la mobilització de la gent pot tenir conseqüències inesperades, revelant els conflictes interns de la comunitat.

El film ofereix una mirada crítica de la societat nord-americana d'aquella època i va originar una certa controvèrsia  per la seva violència i pels temes socials que aborda, fins al punt que algunes versions van ser censurades en determinades regions.

Aquest va ser el primer cop que van coincidir en una mateixa pel·lícula Robert Redford i Jane Fonda en papers destacats, però la química davant les càmeres va ser tan bona que posteriorment van repetir a Descalços pel parc (1967), El jinete eléctrico (1979) i més recentment a Nosotros en la noche (2017).

Descalços pel parc (Barefoot in the Park, 1967). Pel·lícula dirigida per Gene Saks que està basada en una obra de teatre homònima escrita per Neil Simon. És una comèdia romàntica que explora les tensions i els desafiaments d'una parella jove que acaba de casar-se.

La trama de la pel·lícula gira al voltant de Paul (Robert Redford) i Corie (Jane Fonda), una parella que es casa i s'estableix en un petit apartament a Nova York. Les seves personalitats són molt diferents: Paul és un advocat conservador i seriós, mentre que Corie és espontània i enèrgica. Les seves diferències comencen a causar fricció entre tots dos a mesura que intenten adaptar-se a la vida matrimonial.

Una part significativa de la història es desenvolupa a l'apartament dels protagonistes, que és un lloc petit i estret. Aquesta configuració física contribueix a l'humor i la tensió de la pel·lícula, ja que els personatges es veuen obligats a enfrontar-se als seus problemes i a resoldre'ls en aquest espai reduït.

Un dels elements més interessants de Descalços pel parc és la dinàmica entre els dos personatges principals. Tot i les seves diferències, s'estimen profundament, però han de superar els obstacles que es presenten a la seva relació.

La pel·lícula és considerada un clàssic de la comèdia romàntica i ha estat elogiada per les actuacions de Redford i Fonda, així com per la seva direcció i guió.

Barbarella (1968). Pel·lícula de ciència-ficció dirigida per Roger Vadim, basada en el còmic francès del mateix nom creat per Jean-Claude Forest. El director de la pel·lícula, era també el marit de Jane Fonda en aquell moment. Barbarella va ser una de les pel·lícules més conegudes en què van col·laborar. La relació entre Vadim i Fonda va ser complexa i la pel·lícula es considera com una expressió de la seva relació personal. L'obra és notable per la seva estètica kitsch i el seu to camp i s'integra perfectament en el moviment contracultural de l'època.

La trama de Barbarella segueix les aventures de la protagonista, interpretada per Jane Fonda, una agent especial que viatja per l'espai en un futur distant. En una missió per a trobar un científic desaparegut anomenat Durand Durand, s'embarca en una sèrie d'aventures extravagants i surrealistes en diverses ubicacions alienígenes.

La pel·lícula és coneguda per les seves escenes d'acció acolorides i imaginatives, els vestuaris exuberants dissenyats per Paco Rabanne i la música envoltant de Bob Crewe. Barbarella va ser una pel·lícula molt avantguardista en el seu moment.

Tot i que inicialment va rebre crítiques diverses, Barbarella ha guanyat un seguit de seguidors al llarg dels anys i ha assolit un estatus de culte, considerada com una peça representativa de la psicodèlia i l'experimentació dels anys '60. És una obra que és valorada especialment per la seva audàcia visual i la seva influència en la cultura popular.

Danzad, danzad, malditos (They Shoot Horses, Don't They?, 1969). Pel·lícula dramàtica dirigida per Sydney Pollack que està basada en la novel·la del mateix nom escrita per Horace McCoy.

La trama de la pel·lícula es desenvolupa durant la Gran Depressió i segueix un grup de persones que competeixen en una marató de ball, amb l'esperança de guanyar un premi en metàl·lic que els ajudi a sortir de la seva situació econòmica desesperada.

Un dels protagonistes, en Robert (Michael Sarrazin), és un jove que, circumstancialment, coneix a una dona, la Glòria (Jane Fonda), i junts s’inscriuen per a participar en aquesta duríssima prova. Juntament amb ells participaran multitud de parelles de tota mena, amb les pròpies motivacions, totes elles cercant la victòria que els faci aconseguir el desitjat premi de 1500 dòlars. Per a totes les parelles és un dur concurs, pel públic és un divertit espectacle.

A mesura que la competició avança, els participants s'enfronten a l'extenuació física i emocional . La pel·lícula explora temes com la desesperació, la crueltat humana, la supervivència i la decadència de l'esperança.

They Shoot Horses, Don't They? és aclamada per la crítica per les seves actuacions impressionants i la seva representació crua de la desesperació humana en temps de crisi econòmica. La pel·lícula va rebre diverses nominacions als Premis de l'Acadèmia, incloent-hi la de Millor Actriu per Jane Fonda. És considerada una obra mestra del cinema nord-americà i continua sent una pel·lícula influent i important en la història del cinema.

El jinete eléctrico (The Electric Horseman, 1979). Comèdia dramàtica dirigida per Sydney Pollack, basada en un conte curt de i protagonitzada per Robert Redford i Jane Fonda.

La trama de la pel·lícula gira entorn de Norman "Sonny" Steele,un famós cowboy retirat (Robert Redford), 5 cops campió de rodeo i que ara treballa com a reclam publicitari per a una empresa de cereals. Un dia, en un acte promocional, descobreix les condicions en què mantenen al cavall que ha de participar en una campanya publicitària al seu costat, un pura sang anomenat Rising Star, que està valorat en sis milions de dòlars. En desacord amb el tracte injust que rep l'animal, decideix robar el cavall i alliberar-lo. Això desencadena una història d'acció i aventura mentre fuig a través de tot l'estat, juntament amb la periodista Alice "Hallie" Martin (Jane Fonda), que intenta cobrir la història.

També té un petit paper el cantant country Willie Nelson que és també el responsable de la preciosa banda sonora de la pel·lícula.

El film tracta temes com l'activisme en defensa dels drets dels animals, la llibertat personal, i el contrast entre la vida urbana i rural. A més, ofereix una reflexió sobre la fama i el propòsit personal.

La síndrome de la Xina (The China Syndrome, 1979). Pel·lícula d’intriga amb un rerefons ecològic dirigida per James Bridges i protagonitzada per Jane Fonda, Jack Lemmon i Michael Douglas. La trama se centra en els esforços d'una reportera de televisió, interpretada per Jane Fonda, per investigar un incident nuclear en una planta a Califòrnia i les conseqüències mediambientals i socials que podria tenir.

La història aborda temes com la seguretat nuclear, el poder dels mitjans de comunicació i els dilemes ètics que es presenten quan s'enfronten interessos corporatius amb la responsabilitat de la seguretat i la informació.

Dotze dies després de l'estrena de la pel·lícula, va succeir l'accident de Three Mile Island, una central nuclear a Pennsylvania. Aquest incident real va implicar un risc d'alliberament de radiació a gran escala i els mitjans de comunicació van començar a fer servir el terme Síndrome de Three Mile Island, relacionant l'accident amb el concepte expressat a La síndrome de la Xina presentat a la pel·lícula.

Això va provocar una gran repercussió per a la pel·lícula, ja que semblava que la seva trama es tornava realitat. A més, la pel·lícula va guanyar una major atenció i notorietat i es va veure com un avís dels perills de l'energia nuclear. Així, el títol original, que inicialment era una metàfora, va adquirir un significat molt més literal i potent després d’aquest accident.

La pel·lícula va ser ben rebuda per la crítica i va guanyar diversos premis, inclosos dos Oscar: un per al millor guió original i un altre per al millor muntatge de so. La síndrome de Xina és considerada com una de les pel·lícules més importants sobre la temàtica de l'energia nuclear i els seus possibles perills.
 

En el estanque dorado (On Golden Pond, 1981). Es tracta d’un melodrama dirigit per Mark Ridell, que narra amb una extraordinària delicadesa temes que ens són tan propers com els conflictes generacionals o la inexorable vellesa.

El matrimoni dels Thayer, l’Ethel (Katharine Hepburn) i en Norman (Henry Fonda) sempre han anat a passar les vacances en una cabana al costat d’un llac paradisíac envoltat de boscos. Tots dos han estat sempre molt actius, però ara l’edat els condiciona força, cosa que en Norman porta molt malament. Inesperadament reben la visita de la seva filla, la Chelsea (Jane Fonda), que sempre ha mantingut una relació tibant amb el pare.

Quan Jane Fonda va descobrir el guió de En el estanque dorado, va comprar-ne els drets cinematogràfics: volia participar en aquest projecte juntament amb el seu pare. La relació de tots dos no era gaire bona des de feia molts anys i unir-se per aquest projecte podia ser un bon rencontre. El guió parlava molt de la realitat que tots dos havien viscut i de la seva relació. Tant era així que en una escena que la Chelsea li diu al seu pare que a banda de la seva filla volia ser també la seva amiga, l’Henry Fonda va arrencar a plorar de tal manera que l’escena es va haver de repetir diverses vegades. El guió removia massa emocions.

Aquell any, la pel·lícula va triomfar espectacularment a les taquilles: només va ser superada per En busca del Arca Perdida.   

L’obra va merèixer tots els elogis i els premis Oscar li van fer justícia atorgant-li 7 nominacions, que es van materialitzar en 3 estatuetes: al millor actor per Henry Fonda, a la millor actriu per a Katharine Hepburn i al millor guió adaptat per Ernest Thomson. A la cerimònia dels Oscar la Jane va anar a recollir el premi del seu pare, greument malalt en aquells moments i va expressar un emotiu discurs. Pocs dies després moria Henry Fonda, tot un mite del cinema.      

Cartas a Iris (Stanley & Iris, 1990). Melodrama romàntic dirigit per Martin Ritt i protagonitzada per Robert De Niro i Jane Fonda. És una adaptació de la novel·la Union Street de Pat Barker.

La trama se centra en els personatges de Stanley Cox (Robert De Niro) i Iris Estelle King (Jane  Fonda). Stanley treballa de cuiner a una fàbrica, mentre viu una vida solitària. Iris, per altra banda, és una jove vídua que treballa a la mateixa fàbrica que Stanley i que es troba en una situació financera difícil, mentre tira endavant amb els seus dos fills.

La vida d'aquests dos personatges es connecta quan Iris descobreix que Stanley és analfabet i es compromet a ensenyar-lo a llegir i a escriure. A mesura que passen més temps junts, comencen a desenvolupar una relació molt especial i la seva amistat es converteix en amor.

Cartas a Iris és una història captivadora sobre la redempció personal i l'amor inesperat que pot sorgir de les situacions més insòlites.

 Lo dice Georgia (Georgia Rule, 2007). Comèdia dramàtica dirigida per Garry Marshall i protagonitzada per Jane Fonda, Lindsay Lohan i Felicity Huffman. La trama gira al voltant de les relacions complicades entre tres generacions de dones d'una família.

La història comença quan Rachel (Lindsay Lohan), una jove rebel que ha estat una noia conflictiva al llarg de la seva adolescència, és enviada a viure amb la seva àvia Georgia (Jane Fonda) durant l'estiu a Idaho. Georgia intenta en aquest temps, connectar amb Rachel i portar una mica d'ordre i disciplina a la vida de la seva neta. Les tensions augmenten quan Lily (Felicity Huffman), la mare de la Rachel, també arriba per ajudar a resoldre els conflictes familiars.

A mesura que la història es desenvolupa, s'explora el passat dolorós de Georgia, així com els secrets que han marcat la relació entre ella i la seva filla. La presència de Rachel posa a prova la força i la unitat de la família, però també ofereix l'oportunitat de reconciliació i curació.

Una història de relacions humanes, de conflictes generacionals i de la força del diàleg i de l’amor per a guarir qualsevol ferida de l’ànima.