Philip Anthony Hopkins va néixer el 31 de desembre de 1937 a Malgram, un barri de la ciutat gal·lesa de Port Talbot, fill de Richard Arthur Hopkins i de Muriel Hopkins.

Ja de ben petit li van diagnosticar dislèxia, malgrat que amb els anys s’ha canviat el diagnòstic pel de Síndrome d'Asperger. Aquesta síndrome porta inherent un cert grau d’autisme que dificulta les relacions interpersonals, però que dota a la persona d’una gran memòria. La seva infantesa va ser molt solitària. Hopkins va declarar a The New York Times fa uns anys: la meva infantesa va ser inútil i totalment confosa. Tot el món em ridiculitzava.

Va rebre la primera educació a la West Monmouth School de la ciutat de Pontypool (1949), on va estudiar durant cinc anys. Després va anar a la Cowbridge Grammar School.

Als 15 anys va tenir una d’aquelles circumstàncies que poden canviar una vida: es va trobar casualment amb  l’actor Richard Burton, que en aquells moments estava en la plenitud de la fama i Hopkins recorda bé aquell moment: un dia me’l vaig trobar. Jo era un adolescent molt solitari com no ho acostumaven a ser els nois de la meca edat. Ell era gal·lès com jo i abans de ser famós va ser parella d’una professora que em donava classes particulars. Em va signar un autògraf i quan li vaig comentar que em sentia molt acomplexat pel meu estigma social, em va donar ànims i em va dir que segur que trobaria el rumb de la meva vida i em va posar com a exemple que ell va decidir fer-se actor perquè no era molt vàlid per altres treballs. Llavors el vaig veure pujar al seu luxós Jaguar i va marxar. Aquesta experiència va fer pensar al jove Hopkins que ell també podia seguir el seu camí i el va motivar que més tard es matriculés al College of Music and Drama de Cardiff, on es va graduar el 1957.

La seva progressió com actor va veure’s paralitzada per dos anys a l’exèrcit però va reprendre la seva formació a la Reial Acadèmia d'Art Dramàtic de Londres.

Les seves primeres passes com actor les va donar al teatre quan el també mític Laurence Olivier li va proposar d’unir-se al Royal National Theatre on va interpretar els seus primers papers importants. Malgrat tot, ell tenia molt clar quins eren els seus objectius. En declaracions actuals ha dit: no tinc gens interès en Shakespeare i en totes aquelles ximpleries britàniques... jo només volia ser famós i tota la resta és una fotesa.

Encara que no va apartar-se sobtadament dels escenaris, el fet de repetir les mateixes actuacions cada nit, va fer que perdés força interès pel teatre i s’aboqués a la televisió i al cinema.

M’agrada massa la bona vida. No serveixo per a sortir a l’escenari una nit rere una altra...

Es va estrenar al cinema amb la pel·lícula El lleó a l’hivern d'Anthony Harvey, on va coincidir amb Peter O'Toole i Katharine Hepburn, la qual el va animar a continuar fent d'actor. Va intervenir a moltes pel·lícules de qualitats variables, però va començar de destacar per la seva notable interpretació a Magic (1978) i a la prestigiosa pel·lícula L’home elefant (també el 1978), però el seu veritable salt a la fama no li va arribar fins uns anys més tard, quan va donar vida al psiquiatre psicòpata Hannibal Lecter a El silenci dels anyells, un paper que abans havien rebutjat actors com Robert Duvall, Robert De Niro i Gene Hackman. La seva interpretació li va valdre un Oscar a millor actor (malgrat no aparèixer en pantalla més de 17 minuts) i que es fixessin en ell directors i productors de Hollywood i que llavors el nivell dels papers que li oferien creixés en prestigi.

Amb els anys, Hopkins és conegut per la preparació exhaustiva a la qual se sotmet per a cada nou paper. En entrevistes ha dit que un cop s'ha compromès amb un projecte, repassa les seves línies tantes vegades com fa falta fins que li sonen naturals, de manera que pugui fer-ho sense pensar-s’ho. Això condueix a un estil aparentment informal que amaga la quantitat de treball previ realitzat.

Una altra de les seves qualitats és la seva increïble memòria. Quan va estar treballant, per exemple, a la pel·lícula Amistad de Steven Spielberg i va interpretar un discurs de set pàgines d’extensió en una sola presa.

Després dels èxits aconseguits la reina Elisabet II del Regne Unit el va anomenar cavaller l’any 1993, però a l’any 2000 va adquirir la nacionalitat nord-americana, havent de renunciar llavors al títol.

Hopkins ha estat casat tres vegades. La seva primera dona va ser Petronella Barker, també actriu. Es van casar el 1967 i es van divorciar el 1972, després d'haver tingut una filla, Abigail Hopkins en 1968. La seva segona dona va ser Jennifer Lynton, amb la qual va estar casat des de 1973 fins al seu divorci en 2002, després de viure separats dos anys. Actualment, està casat amb la colombiana Stella Aroyave, amb la qual es va casar el març del 2003.

Darrere de tot això queda una vida de superació marcada per la seva llarga lluita contra l’alcoholisme, la depressió i els atacs d’ira que el van portar, al llarg de molts anys, per obscurs camins que finalment va deixar enrere.

Finalment, et deixo amb unes interessants reflexions fetes per l’actor a The Guardian: Quan penso en com els meus pares van esclavitzar-se tota la vida en un forn per guanyar una misèria... jo ho he tingut massa fàcil. M’avergonyeixo de ser actor. Hauria de fer una altra cosa. Actuar és un art de tercera. Ens paguen massa i ens fan massa cas. M’agrada l’atenció i els diners, però em sento com un estafador.

Magic (1978). Pel·lícula de suspens i terror psicològic dirigida per Richard Attenborough. La història es basa en la novel·la homònima de William Goldman, qui també va escriure el guió de la pel·lícula.
L'argument gira al voltant de Corky Withers (Anthony Hopkins), un ventríloc que aconsegueix fama i èxit amb la seva actuació amb un titella anomenat Fats, que sembla tenir una personalitat pròpia molt dominant i inquietant. A mesura que la trama avança, Corky es veu cada vegada més influenciat i controlat per Fats, fins a un punt on és difícil discernir qui controla a qui.
La pel·lícula explora temes com la salut mental, la dissociació i la frontera entre la realitat i la fantasia. Corky pateix un conflicte interior que es manifesta a través de la relació amb el titella, que sembla una projecció de la seva pròpia psicosi.
El film també compta amb Ann-Margret en el paper de Peggy Ann Snow, una antiga amiga de Corky, i Burgess Meredith, que interpreta l'agent del mag.
Magic va obrir les portes a un gènere encara poc explorat i ha esdevingut, amb el pas del temps, una pel·lícula de culte gràcies al seu to inquietant i la seva barreja de terror psicològic i drama personal.

L’home elefant (The Elephant Man,1978). Pel·lícula dirigida per David Lynch que està basada en la història real de Joseph Merrick (tot i que en la pel·lícula el seu nom és John Merrick), un home britànic del segle XIX que va patir greus deformitats físiques. La pel·lícula es basa en els llibres The Elephant Man and Other Reminiscences de Frederick Treves (el metge que el va cuidar) i en The Elephant Man: A Study in Human Dignity d'Ashley Montagu.
La història gira al voltant de John Merrick (John Hurt), un home que té el cos severament deformat a causa d'una malaltia congènita (sovint identificada com a síndrome de Proteu, encara que en aquell moment no es coneixia amb certesa). Merrick és descobert en un espectacle de fenòmens per Frederick Treves (Anthony Hopkins), un metge londinenc, que el rescata i el porta a un hospital. A partir d'aquí, la pel·lícula mostra la lluita de Merrick per ser reconegut com una persona amb dignitat, malgrat el rebuig i la curiositat morbosa de la societat.
La pel·lícula va estar rodada en blanc i negre, la qual cosa li dona una estètica molt particular i ajuda a emfatitzar l'ambient de l'època victoriana.
El maquillatge de John Merrick va ser tan impressionant que la pel·lícula va provocar la creació d'una categoria d'Oscar per al millor maquillatge a partir de l'any següent.
Aquesta pel·lícula va consolidar David Lynch com un director de prestigi.

El silenci dels anyells (The Silence of the Lambs, 1991). Thriller psicològic dirigit per Jonathan Demme, basada en la novel·la homònima de Thomas Harris. És una de les pel·lícules més icòniques del gènere i es va convertir en un gran èxit tant de crítica com de públic.
Va guanyar cinc Oscars, incloent-hi el de millor pel·lícula, millor director (Jonathan Demme), millor actor (Anthony Hopkins), millor actriu (Jodie Foster) i millor guió adaptat (Ted Tally). És una de les poques pel·lícules que ha aconseguit els Big Five (els cinc principals Oscars).
La història se centra en Clarice Starling (Jodie Foster), una jove agent de l'FBI en formació que és assignada a entrevistar el perillós i brillant psiquiatre Hannibal Lecter (Anthony Hopkins), que és també un assassí en sèrie i caníbal empresonat. El seu objectiu és obtenir informació que l'ajudi a capturar un altre assassí en sèrie anomenat Buffalo Bill, que segresta i assassina dones joves.
Hannibal Lecter, encara que està empresonat, exerceix una gran influència sobre Clarice, jugant amb la seva ment i aprofitant-se de la seva vulnerabilitat emocional. A mesura que la pel·lícula avança, Clarice descobreix pistes sobre Buffalo Bill a través de la manipulació i els enigmàtics suggeriments de Lecter, i al mateix temps es veu obligada a afrontar els seus propis traumes personals.

Dràcula de Bram Stoker (Bram Stoker’s Dracula, 1992). Pel·lícula de terror gòtic dirigida i coproduïda per Francis Ford Coppola. Com el títol suggereix, el film és una adaptació de la novel·la clàssica de terror Dràcula, escrita per Bram Stoker l'any 1897. Aquesta pel·lícula destaca per la seva fidelitat a l'obra original i per la seva estilització visual.
La pel·lícula comença amb un pròleg ambientat al segle XV, on el príncep Vlad Drăculea (Gary Oldman), un guerrer valac, torna victoriós d'una batalla per trobar que la seva esposa Elisabeta (Winona Ryder) s'ha suïcidat després de rebre falses notícies de la seva mort. Enfurismat i desesperat, Vlad renega de Déu i es converteix en el vampir conegut com el comte Dràcula.
Segles més tard, a finals del segle XIX, Dràcula es trasllada a Londres després de descobrir que Mina Harker (també interpretada per Winona Ryder), la promesa de l'advocat Jonathan Harker (Keanu Reeves), és la reencarnació de la seva estimada Elisabeta. Dràcula busca recuperar el seu amor perdut mentre es troba enfrontant-se a un grup de persones que intenten destruir-lo, incloent-hi el professor Abraham Van Helsing (Anthony Hopkins).
La pel·lícula té una estètica visual pròpia, amb un ús extensiu d'efectes especials pràctics, tècniques cinematogràfiques clàssiques i un disseny de producció exuberant.

El que queda del dia (The Remains of the Day, 1993). Pel·lícula britànica dirigida per James Ivory i basada en la novel·la homònima de Kazuo Ishiguro. És un drama d'època que explora temes com el deure, la lleialtat, l'amor reprimit i les conseqüències de les decisions preses durant la vida.
La pel·lícula segueix la història de Stevens (Anthony Hopkins), un majordom anglès dedicat completament a servir el seu amo, Lord Darlington (James Fox), a la luxosa mansió Darlington Hall. Ambientada principalment entre les dècades de 1930 i 1950, la pel·lícula es divideix en dues línies temporals: el passat, on Stevens treballa amb devoció per Lord Darlington durant els anys previs a la Segona Guerra Mundial, i el present, en què recorda els esdeveniments després de la guerra.
Miss Kenton (Emma Thompson) és la mestressa de claus de la mansió, una dona intel·ligent i voluntariosa que té una relació professional estreta amb Stevens. A través de la seva interacció, es fa evident que existeix un sentiment romàntic no declarat entre ells, però Stevens està tan compromès amb la seva feina i el seu sentit del deure que suprimeix aquests sentiments.
Les actuacions d'Anthony Hopkins i Emma Thompson van ser àmpliament elogiades. Hopkins ofereix una actuació brillant, amb una subtilesa que captura la repressió emocional del personatge. Thompson, per la seva banda, aporta calidesa i empatia a Miss Kenton, una dona que veu l’aïllament emocional de Stevens, però no pot trencar el seu mur.

Llegendes de passió (Legends of the Fall, 1994). Es tracta d’un melodrama nord-americà, dirigit per Edward Zwick, que situa la seva acció a un gran ranxo a les terres de Montana, propietat d’un coronel retirat, en William Ludlow (Anthony Hopkins), que viu amb els seus tres fills: l’assenyat Alfred (Aidan Quinn), l’impetuós Tristan (Brad Pitt) i Samuel, el més petit (Henry Thomas), que porta al ranxo la seva atractiva promesa, la Susannah (Julia Ormond), mentre de fons el món es torna boig i s’inicia la Primera Guerra Mundial.
Per a tirar endavant el projecte –una adaptació cinematogràfica de la novel·la del mateix títol de Jim Harrison (1979) – Zwick tenia clar que volia un repartiment d’estrelles, així que va pensar en Sean Connery per a interpretar el paper de pare i en Tom Cruise o Johnny Depp per interpretar a Tristan. Per donar vida a la Susannah els noms que havien circulat eren els de la Gwyneth Paltrow i la Samantha Mathis. Finalment, cap d’ells no va ser l'escollit.
Anthony Hopkins, com a Col. William Ludlow, retrata un home honorable però desil·lusionat amb el món. Ludlow es retira del servei militar amb l'esperança de criar els seus fills en harmonia amb la natura, però el seu món es trenca quan la tragèdia colpeja la seva família.

Instint (Instinct, 1999). Thriller psicològic dirigit per Jon Turteltaub que explora temes profunds relacionats amb la naturalesa humana, la violència i la civilització.
La pel·lícula es basa en la novel·la Ishmael (1992), de l'escriptor Daniel Quinn. Tot i que no segueix l'argument fil per randa, comparteix els temes centrals, com la crítica a la civilització humana i la cerca de la veritable essència de la naturalesa. La novel·la original és més filosòfica i planteja una conversa entre un home i un goril·la, qui actua com a mentor, explorant qüestions profundes sobre l'evolució i la societat.
La història gira al voltant del Dr. Ethan Powell (Anthony Hopkins), un antropòleg reconegut que desapareix durant dos anys mentre estudiava goril·les a l'Àfrica. Quan és trobat, es descobreix que ha matat dos caçadors furtius i ha perdut gairebé completament la seva capacitat de parlar i interactuar amb humans. És empresonat i declarat un pacient psicològicament inestable. Aquí és on entra el Dr. Theo Caulder (Cuba Gooding Jr.), un jove psiquiatre ambiciós que veu l'oportunitat de fer-se un nom estudiant el cas d'Ethan.
La pel·lícula explora la relació entre els dos homes. A mesura que Theo s'endinsa més en la ment d'Ethan, comença a qüestionar la seva pròpia percepció del món i els valors de la societat moderna posant de manifest el conflicte entre la civilització i la naturalesa salvatge.

Cors a l’Atlàntida (Hearts in Atlantis, 2001). Aquesta pel·lícula, dirigida per Scott Hicks, està basada en la novel·la curta Low Men in Yellow Coats del llibre Hearts in Atlantis de Stephen King. La pel·lícula combina elements de drama, misteri i fantasia, i se centra en temes com la infància, l'amistat, la pèrdua i el pas a l'edat adulta, amb un rerefons de la Guerra Freda i la paranoia de la caça de bruixes del govern.
La història segueix Bobby Garfield (Anton Yelchin), un nen d'11 anys que viu amb la seva mare vídua en una petita ciutat dels anys ‘60. La seva vida canvia quan un misteriós llogater anomenat Ted Brautigan (Anthony Hopkins), es trasllada al pis de dalt. Ted, que té uns poders sobrenaturals, estableix una connexió especial amb Bobby, ensenyant-li valuoses lliçons de vida. Però Ted també fuig d’uns homes misteriosos que el persegueixen per les seves habilitats especials.
La relació entre Bobby i Ted és el nucli emocional de la pel·lícula, on Ted esdevé una figura paterna per a Bobby, ajudant-lo a entendre el món adult que l'envolta.

Hitchcock (2012). Biopic dirigit per Sacha Gervasi que se centra en la vida del llegendari director de cinema Alfred Hitchcock durant la producció del seu film més famós, Psicosi (1960). El film no és un biopic tradicional que cobreixi tota la vida de Hitchcock, sinó que es focalitza en un període molt concret de la seva carrera.
La pel·lícula tracta principalment sobre els reptes i les tensions personals i professionals que Hitchcock (Anthony Hopkins) va afrontar mentre intentava portar a la pantalla gran Psicosi, una pel·lícula que molts estudis consideraven massa arriscada. La història també posa èmfasi en la relació que mantenia amb la seva dona i col·laboradora, Alma Reville (Helen Mirren), qui va jugar un paper clau en la seva carrera.
Completen el repartiment Scarlett Johansson com a Janet Leigh, l'actriu principal de Psicosi i Jessica Biel com a Vera Miles, una altra de les actrius destacades de Psicosi.
És especialment remarcable la caracterització de Hopkins i la seva impecable interpretació del personatge, fets que ajuden a incrementar considerablement els atractius de la pel·lícula.

El pare (The Father, 2020). Pel·lícula dramàtica dirigida per Florian Zeller, basada en la seva pròpia obra de teatre titulada Le Père. La pel·lícula explora de manera profunda i commovedora els efectes de la demència des de la perspectiva del mateix malalt. El film va obtenir un gran reconeixement per la seva narració innovadora i les seves interpretacions excepcionals, especialment la d'Anthony Hopkins.
La pel·lícula segueix la història de Anthony (Anthony Hopkins), un home de 80 anys que comença a mostrar signes greus de demència. Al principi, Anthony es resisteix a qualsevol ajuda que li ofereixi la seva filla Anne (Olivia Colman) i insisteix que pot viure de manera independent al seu pis de Londres. A mesura que la malaltia progressa, però, la seva percepció de la realitat comença a desintegrar-se. L'espectador és testimoni d'aquesta desorientació de manera immersiva, amb la narració saltant en el temps i presentant personatges amb diferents identitats, cosa que reflecteix la confusió mental d'Anthony.
Anthony Hopkins fa una actuació aclaparadora que li va valer l'Oscar al millor actor el 2021. La seva interpretació transmet una barreja complexa d'orgull, vulnerabilitat, confusió i dolor.