Charles Chaplin

El gran dictador (1940)

 

A l’any 1914 van cridar a un jove Charles Chaplin perquè fes una divertida aparició en un curt  que succeïa en el vestíbul d’un hotel. Mack Sennett, el propietari de la productora li va demanar que es poses algun maquillatge de comèdia... qualsevol cosa podia servir. Chaplin explica a la seva autobiografia que no tenia ni idea de què posar-se així que va deixar llum verda a la seva imaginació: “Pantalons bombatxos, sabatots, un bastó, un bombí. Volia que tot fos una contradicció: pantalons amples, jaqueta ajustada, un barret petit i les sabates grans”. El procés de transformació estava en marxa... “En el moment en què vaig estar vestit, la roba i el maquillatge em van fer sentir com era el personatge. Vaig començar a conèixer-lo i quan vaig arribar al set ja havia nascut completament”. Havia nascut Charlot, el petit noi –com li agradava anomenar-lo al propi Chaplin-, el romàntic i aventurer rodamón que ha aconseguit fer riure i commoure a parts iguals generacions i generacions d’espectadors.

A l’any 1940, 26 anys després, Chaplin havia aconseguit ser l’actor més ben pagat del món, escrivia, produïa, dirigia i protagonitzava les seves pel·lícules i en moltes ocasions en composava la banda sonora. Sobre les espatlles portava més de 70 pel·lícules donant vida a Charlot, que ja era una autèntica icona del cinema mut. Però el món estava canviant a passes de gegant... en tots els sentits.

Cinematogràficament el cinema sonor feia anys que estava imposant-se a les sales d’exhibició i Chaplin va intentar crear diàlegs per al seu personatge però la cosa no funcionava! A Temps moderns (1936) al film on parodia l’automatització industrial, va incorporar efectes sonors, murmuris de fons i eN algun moment Charlot taral·leja desenfadadament una tornada. Però no va poder passar d’aquí.

Però més enllà dels canvis cinematogràfics el món semblava haver-se tornat boig. El nacionalsocialisme havia esclatat a Alemanya sota la direcció d’Adolf Hitler i Europa estava encenent-se en una guerra que no es veia on acabaria portant al planeta. Les ànsies expansionistes del nazisme, la seva actitud de l’exaltació de la raça ària i la persecució de les altres races especialment de jueus i de gitanos va afectar i remoure l’interior de Chaplin. Va posar-se immediatament a treballar en un projecte en el que donaria la seva visió de tots aquests fets. Es va posar en marxa El gran dictador.

La història ridiculitzava la follia egòlatra d’Adenoid Hynkel, el dictador de Tomainia, un Hitler no gens dissimulat. Tampoc no perdia l’ocasió per a incloure el personatge de Benzino Napaloni, dictador de Bacteria, paròdia de Benito Mussolini.

Chaplin va interpretar dos personatges diferents: el dictador Hynkel i el barber jueu del qual no en sabem el nom però que no se li escapen a ningú la seva semblança amb Charlot. Aquesta seria la darrera pel·lícula de Charlot però marxaria fent sentir la seva veu.

Al repartiment va incloure a l’actriu Paulette Goddard, que a l’any 1933 s’havia convertit en la seva esposa i que també havia intervingut a Temps Moderns. Va interpretar a Hannah.

Cada escena de la pel·lícula la va gestar carregada de contingut i d’intencions...

L’apassionat discurs de Hynkel davant les masses enfervorides està pronunciat en un “alemany” inventat per Chaplin. Només una o dues paraules són autèntic alemany. Paraules buides i sense sentit que basen el seu poder de comunicació en les gesticulacions i la seva posada en escena.

 

 

També són memorables els infantils i egòlatres jocs del dictador amb el globus del planeta, llençant-lo i recollint-lo a l’aire com si d’una pilota es tractés, fins que li peta entra les mans i se li acaba així la seva insana distracció.

Igualment resulta genial la trobada entre els dos dictadors i la rivalitat que es produeix entre ells en els seus afanys de grandesa i de poder.

I en mig de tot això, un humil barber jueu –Charlot que pren la paraula finalment- s’acosta a la tribuna pública per parlar-li a un món que sembla haver embogit:

«Ho lamento molt, però no vull ser dictador. No vull conquerir ni governar ningú. Desitjo ajudar a tothom: jueus, gentils, blancs o negres… La nostra saviesa ens ha fet cínics, la nostra intel·ligència ens ha fets durs i dolents. Pensem massa i sentim poc. Més que maquinària, necessitem bondat i tendresa… Soldats, en nom de la democràcia, unim-nos!».

Charlot no va prendre la paraula per a fer una simple interpretació. Charlot marxa dient-li al món l’increïblement lluny que es troba de la racionalitat que se li suposa.

La pel·lícula acaba amb la peça Lohengrin de Richard Wagner, tema escollit amb molta intenció per Chaplin significa un alliberament de la obra wagneriana de la manipulació i l’apropiació que estava patint per part dels nazis.

Com era d’esperar la pel·lícula va rebre totes les pressions del món perquè no s’estrenés fins i tot al propi sòl nord-americà, que un any abans de la seva entrada al conflicte defensava fervorosament la seva imparcialitat. Però la resolució de Chaplin era inflexible: “La projectaré en públic –va dir- encara que hagi de comprar-me o fer-me construir un teatre i ni que l’únic espectador de la sala sigui jo”

La pel·lícula es va estrenar als teatres Astor i Capitol de Nova York el 15 d’octubre de 1940, coincidint amb l’entrada de les tropes nazis a París.

Molt posteriorment, a l’any 1964, Chaplin va declarar: “Si hagués sabut dels horrors dels camps de concentració alemanys, no hauria pogut rodar la pel·lícula: no hauria pogut burlar-me’n de la demència homicida dels nazis; no obstant, estava decidit a ridiculitzar la seva absurda mística en relació a una raça de sang pura”

L’obra, com els bons vins, ha anat guanyant dècada a dècada qualitats i matisos, propietats que la fan una peça imprescindible a la cinematografia mundial i que l’han convertida en un referent ineludible. Una pel·lícula que millora cada dècada que passa!