Gene Hackman

Sense perdó (1992)


El gènere Western neix amb el propi cinema i es desenvolupa plenament amb les mítiques obres de John Ford com La diligència, Fort Apache, Rio Grande o Centaures del desert, pel•lícules on John Wayne, el cowboy dur i resolutiu encarnava l’heroi ideal, però no va ser Ford l’únic gran director del gènere. Trobem noms com King Vidor (Duel al sol), Howard Hawks (Rio Bravo), Fred Zinnemann (High Noon) o John Sturges (Els 7 magnífics) per esmentar solament alguns dels grans noms.
 
Però als anys ’60 el western semblava un gènere que ja havia explicat tot el que tenia a dir i que estava perdent pistonada enfront d’altres temes que emergien amb molta força. S’havia de fer alguna cosa i potser un dels directors primers en reaccionar va ser el propi John Ford que el 1962 va dirigir L’home que va matar a Liberty Valance. Què aportava? Molt fàcil: qüestionava si veritablement els mites de l’antic Far West eren realment tal com les narracions populars els havien convertit. En aquesta obra els seus personatges són plens de matisos. La seva història ja no és un joc essencialment de bons i dolents... està plena de persones humanes, amb les seves contradiccions, glories i febleses.
 
Ràpidament va marcar una escola de la qual Sam Peckinpah n’és un gran autor, amb pel•lícules com Major Dundee (1965) i sobretot la magnífica Grup salvatge (1969), una història èpica i decadent on la violència és l’única via de redempció per als seus protagonistes.
 
Després vindrien pel•lícules com el Petit gran home  (1970) d’Arthur Penn o el Silverado (1985) de Lawrence Kasdan... havia nascut un subgènere que hom va anomenar western crepuscular.
 
En conjunt, aquest nou gènere fa una funció desmitificadora i veu l’arribada del progrés com la fi d’un temps i la desaparició d’un tipus de vida que ja no té lloc en el nou món. L’antic cowboy es converteix en un vell moble que ja no té lloc a la nova decoració. 
 
 
I en la maduresa d’aquest subgènere va arribar la magnífica obra Sense perdó, de la mà de Clint Eastwood, fent a l’hora de protagonista i director, en una història de venjança, violenta i decadent, on el passat sempre retorna amb els seus fantasmes i les seves foscors.
 
Bill Muny, el protagonista de la història ha de desempolsar les seves armes i tornar-les a fer servir i això no és venal. Com diu ell mateix, “no és poca cosa matar a un home. Li prens tot el que té i tot el que podria tenir”.
 
L’acompanya el seu antic amic, Ned Logan, sempre fidel a la darrera cosa que li queda de valor: l’amistat i la lleialtat. Interpretat per Morgan Freeman amb la seva solvència habitual, li dóna al seu personatge aquell toc humà que sempre aporta als seus papers. 
 
I com a tercera pota del drama trobem al sheriff d’un petit poble, Little Bill Daggett, que exerceix de déu a una petita localitat perduda en el no-res. El gran Gene Hackman li dóna vida i el dota d’una força i d’una profunditat que pocs actors sabrien treure-li al personatge i és que Hackman és un d’aquells actors que des d’un lloc protagonista o secundari de luxe sap fer brillar el seu personatge amb llum pròpia. 
 
En papers més petits trobem també actors de la talla de Richard Harris, que dóna vida a English Bob, un curt però interessant personatge o actrius com la Frances Fisher interpretant a l’Strawberry Alice. Tot un luxe. 
 
Amb aquesta madura obra, Clint Eastwood va acomiadar-se d’un gènere que havia tingut un pes molt important a la seva carrera professional, tan a la interpretació com a la direcció i ho va fer per la porta gran. Al mateix temps va aprofitar per a dur a terme una sentida dedicatòria: a Sergio i a Don. Naturalment la dedicatòria va per Sergio Leone, el director de l’anomenada trilogia del dòlar, que va introduir a Clint a l’spaghetti western i a Don Siegel que va dirigir-lo en 6 pel•lícules i del qual va aprendre l’ofici de director.
 
Al darrera va deixar una peça imprescindible per a entendre l’evolució de l’anomenat western crepuscular i una obra mestre del cinema. L’ex-Monty Python Terry Gillian va dir en una ocasió sobre ella: “Si arribés a rodar alguna cosa així en el futur, no faria més pel•lícules, perquè no es pot fer res millor”.
 
I de fons, ens queda la veu de Muny, que com un murmuri ens recorda:
"Sempre he tingut sort quan es tracta de matar".
 
 
El tema de Claudia, de la banda sonora de Sense perdó, composat pel propi Clint Eastwood