Julie Andrews

Mary Poppins

 

L'escriptora i periodista australiana Pamela Lyndon Travers va escriure, a l'any 1934, l'obra Mary Poppins. Va constituir el seu primer gran èxit, fet que va provocar fins a 5 seqüeles, la darrera l'any 1988. Quan feia just 30 anys de l'aparició de la primera novel·la de la saga, al 1964, Walt Disney va emprendre la tasca de portar el personatge de la màgica institutriu al cinema i ho va fer en una pel·lícula que barrejava personatges reals i dibuixos animats. L'autora va participar activament en el projecte.

 

Mary Poppins és una història per a tots els públics, amb grans números musicals, plena de fantasia i de sorpreses... En ella descobrim una poderosa paraula màgica: Supercalifragilisticexpialidocious. Quan ens trobem sense paraules, quan no trobem els mots adequats, quan no sabem com ensortir-nos d'una situació... només ens cal utilitzar la paraula i tot es resolt.

La meravellosa i dolça Mary Poppins -que ens porta enamorant a diverses generacions- va ser interpretada per una joveníssima i encantadora Julie Andrews que repetiria com a institutriu, l'any 1965, a The Sound of Music (Somriures i llàgrimes) aquesta vegada desproveïda de tots els poders excepcionals, a banda de la seva veu i el seu encant, es clar!

A la pel·lícula Mary Poppins, Julie Andrews va estar magníficament acompanyada per un gran Dick van Dyke, simpàtic, divertit i esbojarrat. La química dels personatges va ser magnífica.

Com a resultat final, ens queda la pel·lícula Disney amb més nominacions als Oscar (13) dels quals li van ser concedits 5: a la millor actriu per Julie Andrews, al millor muntatge, a la millor banda sonora, a la millor cançó original per Chim Chim Cher-ee i als millors efectes especials.


 

 

 


Finalment, un especial esment a la cançó Feed the Birds composada pels germans Sherman i que constitueix una peça delicada i intimista en mig del to festiu de la resta de la banda sonora. El tema evoca la imatge d'una vella venedora de pa pels coloms, asseguda a les escalinates de la catedral de Sant Pau. Un bon comiat, entre tendra i nostàlgic per aquest post.