noms propis

Gary Cooper, l'home reservat i introvertit

Frank James Cooper, actor que es faria famós amb el nom de Gary Cooper, va néixer el 7 de maig de 1901 a Helena, a l’estat de Montana, està considerat com una de les figures més influents i rellevants de l’època daurada de Hollywood. El seu pare, emigrant britànic, va arribar a jutge del tribunal estatal de Montana. A l’any 1910 el jove Cooper va marxar a Anglaterra, juntament amb el seu germà Arthur i la seva mare a fi de rebre la seva educació al Dunstable College. Uns anys més tard van tornar tots plegats a Montana, al ranxo de la família, on va treballar amb el bestiar, mentre estudiava a l’escola agrícola del Wesleyan College de Bozeman i al Grinnell College de Iowa.
Després de graduar-se va encadenar tot un seguit de feines d’allò més divers: guia al parc nacional de Yellowstone, dibuixant en un diari local (l’Helena Independent), fins l’any 1924, quan va marxar a Califòrnia on va continuar amb el seu peregrinatge per diverses professions entre les que es trobaven venedor i fotògraf. La fortuna va voler que es trobés amb dos antics amics de Montana que treballaven com a extres i especialistes al cine, principalment en westerns de sèrie B. Gràcies als seus contactes va conèixer al director de càsting dels estudis Poverty Row i va tenir l’oportunitat de treballar com a extra cobrant 5 dòlars el dia i com a especialista, per 10 dòlars. Ràpidament li van arribar les oportunitats per a treballar com actor i va saber-les aprofitar prou bé. El seu primer èxit en el cinema mut va ser el 1926 amb The Winning of Barbara Worth.
En aquells anys va arribar el cinema sonor i molts actors van veure finalitzada la seva carrera al no adaptar-se bé a aquesta nova realitat, però no va ser pas el cas de Gary Cooper que, amb la seva veu profunda i clara i agradablement pausada (com la va definir el crític cinematogràfic Jeffrey Meyers) no va trigar gens a obtenir el seu primer èxit sonor amb  El virginià (The Virginian) a l’any 1929. A partir d’aquí no va deixar de treballar ininterrompudament al llarg de tota la seva vida, fent-ho amb els millors directors i el més destacats actors i actrius.
Va guanyar diversos premis inclosos tres Oscars: dos com a Millor Actor per a Sergent York (1941) i Al punt del migdia (1952) i un tercer com a premi honorífic per la seva contribució a la indústria cinematogràfica l’any 1961.
Desafortunadament, Cooper va morir justament aquell 1961 a l'edat de 60 anys a causa d'un càncer de pròstata. La seva influència i llegat a la indústria del cinema segueixen sent notables, i la seva interpretació natural i autèntica encara és admirada pels amants del cinema de tot el món.

Matrimoni. A l’any 1933 , en una festa privada, va conèixer a una jove debutant provinent de Nova York, la Veronica Balfe, i el 15 de desembre d’aquell mateix any es van casar en una discreta cerimònia. Les persones que coneixien bé a Cooper van estar d’acord en que el matrimoni va tenir un impacte positiu a la seva vida. Veronica gaudia d’un tipus de vida esportiu a l’aire lliure i compartia molts dels interessos del seu marit, com ara muntar a cavall, el tir al plat o l’esquí. També li va organitzar la seva vida social, obrint-li les portes de l’alta societat de Nova York. El matrimoni va fixar la seva residència a Los Angeles on van tenir una única filla, la Maria Veronica, nascuda el 15 de setembre de 1937. L’actor va mantenir una estreta relació amb la seva filla, compartint amb ella moltes aficions . Sovint viatjava tota la família junta i un testimoni d’això són les múltiples fotografies que es poden trobar de tots tres en els seus desplaçaments, sobretot a Sun Valley (Idaho), a Southampton (Nova York) a la casa de camp dels pares de la Veronica, o dels seus freqüents viatges a Europa.
El matrimoni Cooper-Balfe va mantenir-se unit fins al mateix moment de la mort de l’actor.

De caràcter reservat i introvertit, era una persona que valorava molt la soledat, tot i que segons els seus amics era un conversador eloqüent, sobretot en aquells temes que l’interessaven, i el descrivien com una persona encantadora, considerada i amb un excel·lent sentit de l’humor. Les persones que el va conèixer professionalment també van dir d’ell que mai no va abusar del seu estatus d’estrella ni va cercar cap tracte especial.. El seu bon amic Joel McCrea va dir d’ell: Mai no es va barallar, mai no es va enfadar, mai no va reprendre a ningú que jo sàpiga; a tots els que treballaven amb ell els queia bé.

 

La vuitena dona de Barbablava (Bluebeard's Eighth Wife,1938). La pel·lícula va ser un dels primers èxits del director Ernst Lubitsch a Hollywood. Va utilitzar el seu estil característic de comèdia sofisticada, amb una gran elegància visual i va significar un pas important en la seva carrera com a director.

La trama de la pel·lícula gira entorn del personatge interpretat per Gary Cooper, el ric i excèntric marquès Henri de Corinthe. Després de diversos divorcis, el marquès s'enamora de la jove i decidida Nicole de Loiselle (Claudette Colbert), però quan el marquès li proposa matrimoni, Nicole, una dona independent i moderna, es nega a casar-se amb ell, decidida a no ser una més de les exesposes del marquès. A mesura que es desenvolupa la trama, es produeixen enfrontaments còmics entre la Nicole i el marquès, en un divertit joc de seducció entre els dos protagonistes.
Durant el rodatge de la pel·lícula, Gary Cooper i Claudette Colbert van establir una estreta amistat i es van divertir fent escenes còmiques i jugant amb el diàleg astut de la pel·lícula. La seva química en pantalla va ser una de les claus de l'èxit de la pel·lícula.
L'actor David Niven va fer una breu aparició a la pel·lícula en el paper de l’exmarit de Nicole.
El vestuari que utilitza Claudette Colbert a la pel·lícula va ser dissenyat per Travis Banton, un reconegut dissenyador de vestuari de l'època daurada de Hollywood. Els seus elegants vestits van ser aclamats i van reflectir el glamur i l'elegància del personatge de Colbert.

Beau Geste (1939). Pel·lícula de aventures dirigida per William A. Wellman. Està basada en la novel·la homònima de P.C. Wren, publicada el 1924.
La trama gira al voltant dels tres germans Geste: Beau (Gary Cooper), Digby (Robert Preston) i John (Ray Milland). Tots tres decideixen unir-se a la Legió Estrangera francesa després d’un inexplicat afer familiar i allí hauran de lluitar per les seves vides en un fort enmig del desert del Sahara. La història, una barreja de drama, intriga i acció, en realitat ens parla de valors com l’honor, la lleialtat i la fraternitat.
Pel rodatge, es va construir un enorme fort al desert de Califòrnia, per a recrear el paisatge saharaui, en una de les ambientacions més grans elaborades fins aquella data a Hollywood.
La interpretació de Gary Cooper en aquesta pel·lícula, va elevar l'actor a la categoria de gran estrella de Hollywood i se li van obrir de bat a bat les portes de grans produccions que el convertirien en un dels més grans actors de la història.
Va ser molt ben rebuda pel públic i per la crítica i ha passat a ser un dels clàssics del cinema d’aventures més influent de tots els temps, inspirant altres pel·lícules sobre la legió estrangera com Sahara (1943) i Beau Geste (1966). De fet Beau Geste ha estat adaptat en diverses ocasions pel cinema i la televisió, però la versió de Wellman s’ha mantingut com a referent immutable.

L'home del carrer (Meet John Doe, 1941). Titulada Juan Nadie a l'Estat Espanyol. Ens trobem davant d’un melodrama social del genial director Frank Capra que constitueix, sense cap mena de dubte, una de les autèntiques joies del setè art.
Gira al voltant de John Doe (Gary Cooper), un home corrent i anònim que es converteix en un símbol d’esperança per a les masses. Tot comença quan una jove redactora, l’Ann Mitchell (Barbara Stanwyck), decideix crear, en un sensacionalista article, a un personatge fictici anomenat Juan Nadie, un perdedor desesperat que, abans de suïcidar-se pensa dir-li al món quatre veritats sobre els poders que governen les seves vides. La gent creu en l’autenticitat del personatge i volen saber-ne més sobre ell. Això motiva que l’Ann continuï publicant articles amb les suposades declaracions de Juan Nadie i es veu abocada a posar-li cara a aquest home. Després d’una selecció de candidats triats entre gent sense recursos, l’escollit és John Doe, un bon home que ha tingut mala sort a la vida. El personatge creix tant i tant que els poderosos decideixen utilitzar-lo políticament.
La pel·lícula explora temes com la manipulació dels mitjans de comunicació, la fragilitat de la fama i la importància de la integritat personal en un món cada vegada més cínic. A mesura que la trama es desenvolupa, Juan Nadie descobreix els veritables motius de la seva creació i es converteix en un defensor de la veritat i la justícia.
Una de les anècdotes relacionades amb la pel·lícula Juan Nadie és la famosa escena en què el personatge interpretat per Gary Cooper, Juan Nadie, puja a l'escenari per fer el seu discurs. En aquest moment, el personatge improvisa un discurs impactant que captiva la gent, però en realitat, Gary Cooper no tenia cap discurs preparat. La seva actuació va ser totalment espontània i improvisada. Aquesta escena és considerada un dels moments més memorables de la pel·lícula i ha estat elogiada per la seva autenticitat i impacte emocional.
Un fet curiós és que Juan Nadie va ser inicialment concebuda com una comèdia, però a mesura que el guió va anar evolucionant, el director Frank Capra va decidir convertir-la en un drama amb elements de cinema negre. Aquest canvi de gènere va donar a la pel·lícula una tonalitat més profunda i una crítica social més àcida, fent-la més memorable i impactant per als espectadors.
Juan Nadie va ser nominada a tres Premis Oscar el 1942, incloent les categories de Millor Guió Original i Millor Actor per a Gary Cooper.
La banda sonora de la pel·lícula va ser composta per Dimitri Tiomkin, qui va col·laborar amb Frank Capra en diverses de les seves pel·lícules i contribueix a crear l'ambient dramàtic i emocional que la pel·lícula mereix.
Juan Nadie ha estat remasteritzada i reestrenada en diverses ocasions i, malgrat el pas del temps, continua sent admirada per la seva temàtica atemporal.

El sergent York (Sergeant York, 1941) Howard Hawks va dirigir aquesta pel·lícula basada en la vida real de Alvin C. York, un soldat estatunidenc de Tennessee, que va guanyar la Medalla d'Honor durant la I Guerra Mundial. Narra la transformació de York de pacifista a heroi de guerra i destaca els seus actes valents. Alvin York, el soldat real en què es basa la pel·lícula, inicialment es va oposar a la idea d'una pel·lícula sobre la seva vida. Va canviar d'opinió després de llegir el guió i de rebre l'assegurança que la pel·lícula no seria una glorificació sensacionalista de la guerra.
L'èxit de la pel·lícula va ser molt important en el moment de la seva estrena, ja que va coincidir amb l’entrada del Estats Units just a la II Guerra Mundial. La pel·lícula va inspirar un fort sentiment de patriotisme i va ser utilitzada com a eina de propaganda per motivar el suport a la guerra. El seu director Howard Hawks va ser cridat a servir a l'exèrcit nord-americà durant la producció de la pel·lícula. No obstant això, va obtenir una dispensa especial per acabar de rodar-la abans d'unir-se a les forces armades.
El sergent York és considerada una pel·lícula clàssica del cinema bèl·lic i va ser aclamada per la crítica en el moment de la seva estrena. Gary Cooper va guanyar l'Oscar al Millor Actor pel seu paper d’Alvin York, i la pel·lícula va rebre altres nominacions als Oscars, incloent-hi la de Millor Pel·lícula.
Després de l'estrena de la pel·lícula, Alvin York va utilitzar els diners guanyats en concepte de drets d'autor per establir una escola a la seva comunitat natal.

Bola de foc (Ball of Fire, 1941). Un món submergit en la II Guerra Mundial necessitava desesperadament una mica de distracció i aquesta comèdia romàntica la va portar, afegint-hi a més els seus diàlegs enginyosos i les seves grans actuacions. Va estar dirigida per Howard Hawks i va comptar amb Gary Cooper i Barbara Stanwyck en els papers protagonistes.
La trama de Bola de foc se centra en un grup d'acadèmics excèntrics que viuen junts en una mansió, mentre treballen en una enciclopèdia. Gary Cooper interpreta el professor de lingüística Bertram Potts, que està investigant l'argot modern per a l'enciclopèdia. Una nit, coneix una cantant de cabaret, anomenada Sugarpuss O'Shea (Barbara Stanwyck), que quan parla utilitza un argot de carrer que Bertram troba apassionant i decideix estudiar-la com a part de la seva investigació. Com és d’esperar el professor no triga a caure atrapat pels encants de la cantant.
Una bona part de l’èxit que va obtenir la pel·lícula també resideix en la química que es crea entre Gary Cooper i Barbara Stanwyck, magnetisme que feia poc ja havien demostrat a la pel·lícula L’home del carrer (Meet John Doe) i que tornarien a acreditar, anys més tard, al western Soplo Salvaje (1953).
Curiosament, diuen que aquesta pel·lícula està inspirada remotament en el conte dels germans Grimm conegut com Blancaneu i que va ser molt lliurement adaptat a l’època moderna.
El seus protagonistes van haver de preparar-se bé pels seus papers. Stanwyck va anar a classes d’argot en les fases preparatòries del seu personatge, per a poder interpretar amb autenticitat a Sugarpuss. Per altra banda, Cooper va estar a punt de no acceptar el paper perquè no es veia a sí mateix com un actor còmic, però Hawks el va encoratjar a fer-ho i el resultat va ser tot un èxit, això si, després que l’actor es passes un bon temps amb un grup d’acadèmics reals per a observar el seu comportament i adoptar les seves peculiars maneres.
Anys més tard el mateix Hawks va reversionar aquesta història, convertida en un musical, a la pel·lícula Neix una cançó (1948), protagonitzada en aquesta ocasió per Danny Kaye i Virginia Mayo amb col·laboracions tan notables com Benny Goodman, Louis Armstrong, Tommy Dorsey, Lionel Hampton i Charlie Barnet.

Per qui toquen les campanes (For Whom the Bell Tolls, 1943). Obra dirigida per Sam Wood basada en la novel·la homònima d’Ernest Hemingway, que ens situa en plena Guerra Civil Espanyola.
La història, protagonitzada per Robert Jordan (Gary Cooper), se'ns presenta un dinamiter membre de les Brigades Internacionals, que arriba a Espanya per ajudar al govern legítim de la república en la seva resistència antifeixista contra les forces militars revoltades. La seva missió era la de dinamitar un pont clau per a la defensa dels republicans i, al llarg d’aquesta missió, va conèixer a la Maria (Ingrid Bergman) i ràpidament va néixer l’amor entre tots dos.
Gary Cooper estava inicialment reticent a acceptar el paper, ja que considerava que era massa gran per interpretar un jove guerriller. No obstant això, va ser persuadit per Ernest Hemingway, que va afirmar que seria perfecte per al paper.
Ingrid Bergman va preparar-se a consciència per a interpretar a la Maria i això la va portar a estudiar la llengua castellana, amb un professor nadiu, per perfeccionar l’accent. Aquest va ser el debut d'Ingrid Bergman en el cinema estatunidenc i va marcar el començament de la seva aclamada carrera a Hollywood.
Gary Cooper i Ingrid Bergman van congeniar molt durant el rodatge de la pel·lícula fins al punt que es diu que van mantenir una relació amorosa que va acabar en finalitzar el rodatge.
La cinta va ser filmada a diverses localitzacions de l’Estat Espanyol com la zona de la Sierra de Guadarrama i la ciutat de Segovia i Hemingway com a persona enamorada d’aquestes terres va visitar el set de la pel·lícula i va involucrar-se en la seva producció.
El compositor Dimitri Tiomkin va crear una partitura musical memorable per a la pel·lícula. La seva composició The Spanish Theme va guanyar un Oscar a la Millor Banda Sonora Original i va arribar a ser un èxit a les llistes de vendes de la música.
La pel·lícula va ser molt ben rebuda per la crítica i va ser nominada a diversos premis de l'Acadèmia, incloent les categories de Millor Pel·lícula, Millor Actor (Gary Cooper) i Millor Actriu Secundària (Katina Paxinou), guanyant finalment l'Oscar a la Millor Actriu Secundària. Malgrat això, no va poder ser estrenada a l'Estat Espanyol fins l'any 1978 a causa de la censura franquista.

Clandestino y caballero (Cloak and Dagger, 1946). Ambientada a finals de la II Guerra Mundial, Cloak and Dagger segueix a un professor universitari anomenat Alvah Jesper (Gary Cooper), físic nuclear, a partir del moment en que és reclutat per l’OSS (organització precursora de la CIA) perquè impedeixi que els alemanys arribin a fabricar la bomba atòmica, convencent als científics clau perquè canviïn de bàndol. A Itàlia tindrà l’ajut de la resistència, de la mà de Gina (Lilli Palmer). Aquesta actriu interpreta també a la germana bessona de la Gina, la Maria.
Aquesta pel·lícula està considerada com una de les primeres pel·lícules en tractar l'espionatge de manera realista i sense glamur. És una pel·lícula que aborda els sacrificis i els riscos que els agents van haver de prendre per protegir els seus països a la II Guerra Mundial. La pel·lícula capta l'atmosfera tensa i perillosa de l'època i ofereix un retrat crític de la guerra i dels efectes de l'espionatge en les persones involucrades.
Cloak and Dagger està en part inspirada en les experiències de Corey Ford, un escriptor i oficial de l'OSS durant la II Guerra Mundial. Ford va escriure un llibre titulat Cloak and Dagger: The Secret Story of the OSS que va servir com a base per al guió de la pel·lícula.
El paper que Gary Cooper interpreta en aquesta pel·lícula és el seu primer treball en una obra de suspens: havia treballar el gènere western i de guerra, així com les comèdies, però aquesta  va ser la seva primera incursió en un paper protagonista en un film de suspens i espionatge.
La pel·lícula va estar dirigida per Fritz Lang, conegut director alemany que va ser pioner en el cinema expressionista. Cloak and Dagger va ser una de les seves últimes pel·lícules americanes abans de tornar a Alemanya.

Al punt del migdia (High Noon, 1952). Coneguda a l’Estat Espanyol amb el títol de Solo ante el peligro és un gran clàssic del western, dirigit per Fred Zinnemann.
La trama d’aquesta pel·lícula se centra en Will Kane (Gary Cooper), un xèrif veterà d'un petit poble de l'Oest americà que està a punt de deixar el càrrec i casar-se amb Amy Fowler (Grace Kelly). Al mateix temps rep la notícia que Frank Miller, un criminal que Kane va capturar, ha estat posat en llibertat i s'aproxima al poble, juntament amb la seva banda, amb la intenció de venjar-se.
Davant d'aquesta amenaça imminent, Kane busca el suport dels membres de la comunitat, però es troba amb la negativa i la por. Sentint-se abandonat, Kane ha de decidir si enfrontar-se sol a Miller i als seu homes o deixar el poble per protegir-se a si mateix i a la seva nova esposa.
Aquest film va ser aclamat per la crítica i el públic i va guanyar quatre Premis de l'Acadèmia, incloent l'Oscar al Millor Actor per a Gary Cooper i és considerada una obra mestra del cinema. Però el seu camí no va ser tan dolç. Encara que la pel·lícula és un western, molts crítics han interpretat la història com una al·legoria política de l'època en què va ser feta: reflecteix el clima de la persecució política i la cacera de bruixes de l'època de la Guerra Freda, amb el personatge de Will Kane representant els individus valents que s'enfrontaven sols a les amenaces i a la falta de suport de la comunitat. No podem oblidar que el guió de la pel·lícula va ser escrit per Carl Foreman, que en aquell moment estava sota sospita per les seves suposades simpaties amb el comunisme. Foreman va ser cridat a declarar davant del Comitè d'Activitats Antiamericanes durant el període de la cacera de bruixes a Hollywood, i va ser inclòs a la llista negra de la indústria cinematogràfica. La pel·lícula va ser vista per alguns com una resposta a les acusacions i al clima polític de l'època. De fet, el paper de Will Kane li havien ofert inicialment a John Wayne, que era el rei del western en aquella època, però aquest va rebutjar el paper perquè el va considerar antipatriota, i no content amb això va enviar-li una carta a Gary Cooper demanant-li que no fes la pel·lícula. Sortosament, Cooper no li va fer cas.
Tècnicament, el treball de Zinnemann és magnífic i va aportar un element molt innovador a la seva narrativa que després ha estat imitada en moltes ocasions: la seva estructura narrativa es produeix a temps real. La trama de la pel·lícula es desenvolupa durant 85 minuts, corresponents als 85 minuts reals que transcorren fins a l'hora del duel. Aquesta decisió narrativa inusual li dóna a la pel·lícula un ritme intens i augmenta la tensió a mesura que s'apropa el moment decisiu.
Finalment, cal recordar la cançó Do Not Forsake Me, Oh My Darlin, que és el tema musical principal de la pel·lícula, que va guanyar l'Oscar a la Millor Cançó Original. La lletra de la cançó fa referència a la situació de Will Kane i la seva decisió d'afrontar el perill tot sol i ha passat a ser tot un clàssic entre les bandes sonores de Hollywood.

L’arbre del penjat (The Hanging Tree, 1959). Notable western, dirigit per Delmer Daves sobre un guió de Wendell Mayes i Halsted Welles, tot i que la idea original estava extreta de la novel·la The Hanging Tree de Dorothy M. Johnson, autora de títols, també portats al cinema, tan celebres com L’home que va matar a Liberty Valance i Un home anomenat Cavall.
La pel·lícula ha estat classificada com una obra amb una atmosfera fosca i intensa i una trama complexa.
La història de The Hanging Tree es desenvolupa a Montana, durant la febre de l'or de la dècada de 1870. Gary Cooper interpreta el paper del Dr. Joseph Frail, un metge solitari amb un passat misteriós. Frail viu en una petita població minera on exerceix de metge i les circumstàncies fan que aculli a una noia, la Elizabeth Mahler (Maria Schell), que ha patit un greu accident del que ha salvat la vida miraculosament però amb greus seqüeles. Entre tots dos naixerà un profund sentiment que creixerà enmig d’un entorn cada vegada més opressiu i enrarit. 
Cal destacar el treball del compositor Jerry Livingston, autor del tema central de la pel·lícula, omnipresent al llarg de tota la història, que va merèixer una candidatura a l’Oscar.

Sombras de sospecha (The Naked Edge, 1961). Aquesta pel·lícula és una adaptació de la novel·la The Naked Edge, escrita per Max Ehrlich. La novel·la va ser publicada el mateix any en què es va estrenar la pel·lícula. Va estar dirigida per Michael Anderson i protagonitzada per Gary Cooper i Deborah Kerr.
La trama gira a l’entorn de George (Gary Cooper) y Martha (Deborah Kerr), un feliç matrimoni que gaudeix d’una bona posició econòmica. La seva plàcida vida es veu trastocada quan un xantatgista li diu a la Martha que la fortuna del seu marit prové d’un assassinat amb robatori que el seu marit va dur a terme anys enrere. Això i algunes incoherències en el relat de George creen una ombra sobre ell que cada cop es va fent més i més gran.  
Es tracte d’un drama psicològic relatat en un esplèndid blanc i negre, estèticament hereva de la pel·lícula Psicosi d’Alfred Hitchcock (estrenada tan sols un any abans), creant atmosferes obsessives i suggerents, amb la utilització de plans contrapicats que augmenten el dramatisme de certes escenes.
Quan es va rodar aquesta obra, Gary Cooper tenia un fràgil estat de salut. La seva lluita contra un càncer de pròstata estava arribant al final, però malgrat tot es va esforçar per completar el seu treball i deixar-nos una sòlida interpretació. Va aconseguir una actuació memorable que va significar el seu darrer treball: va morir el 13 de maig d’aquell mateix 1961.
La música de la pel·lícula va estar composta per Benjamin Frankel i va ser un magnífic acompanyament a les imatges per a crear molts dels moments de tensió disseminats al llarg de tota la cinta.