noms propis

Sophia Loren, retrat d’una dona forta

Va néixer el 20 de setembre de 1934 a la Clínica Reina Margarita a Roma, filla de la mestre de piano i actriu Romilda Villani i de l’arquitecte Riccardo Scicolone Murillo. El pare, amb qui la Romilda va tenir encara una altra filla, la Maria, provenia de família noble. És per això que a la seva biografia, Sophia s’autoanomenava vescomtessa de Pozzuoli, Lady Caseta i marquesa de Licata Scicolone Murillo, títols heretats del seu pare, malgrat que ell mai no va voler casar-se amb Romilda ni reconèixer a la seva germana Maria. En canvi si que va reconèixer a Sophia i li va donar el seu cognom. Sophia confessa que va trobar-se amb el seu pare en tres ocasions al llarg de tota la seva vida: quan tenia només cinc anys, quan en tenia 17 i a la seva mort. Ella ha reconegut que el va perdonar però mai no va oblidar que havia abandonat a la seva mare. Quan Sophia ja era una estrella va contactar amb el seu pare i li va pagar perquè reconegués també a la seva germana i poguessin, així, compartir el mateix cognom. Sobre l’època en la que les dues filles i la mare van quedar-se soles, Sophia recorda: el meu pare ens va abandonar a la meva mare, a la meva germana i a mi i en aquella època vaig passar fam. Fins al punt de fer-me mal l’estómac.

Al llarg de la II Guerra Mundial mare i filles van traslladar-se a Pozzuoli, prop de Nàpols, a casa de l’avia de Sophia, ja que la vida a Roma era molt difícil. En paraules de la pròpia Sophia, quan era una nena, les pors més grans que tenia era el no tenir res per menjar, les burles d’altres nens i la por pels grans bombardejos.

Més tard van viure al mateix Nàpols i en finalitzar la guerra van tornar plegades a Pozzuoli on l’avia va obrir una taberna en la que Romilda tocava el piano, Maria cantava i Sophia servia les taules. El local va ser molt popular entre els soldats nord-americans que es trobaven per la zona.

Recordant aquells llunyans anys, Sophia ha escrit: no vaig rebre cap tipus d’educació i per això, quan vaig sortir al món, sempre tenia la sensació que anava a errar. Aquella actitud em va fer patir molt a la vida.

Més tard, Sophia va marxar a Roma. Allí va trucar moltes portes. Ella ho rememora així: a Roma intentava per tots els mitjans ser acceptada en el món del cinema. No coneixia a ningú i no va ser fàcil al començament. Es va presentar a diversos premis de bellesa, aconseguint els títols de Princesa del Mar (1949) i Sirena de l’Adriàtic (1950). Després, a Roma, quan tan sols tenia 15 anys, va ser candidata a Miss Roma (1950) i va quedar en segon lloc. En aquell concurs es va fixar en ella un conegut productor, en Carlo Ponti, que estava entre el jurat. Per què no vens a veure’m demà al despatx? li va dir a la Sophia. A l’endemà mateix van entrevistar-se i ell, impressionat pel potencial que va veure en ella, li va oferir un contracte per a set anys. Amb el pas dels anys, sobre aquestes primeres pel·lícules l’actriu ha confessat: m’agrada veure les pel·lícules que vaig fer de jove, veure com era Sophia als 17 o 18 anys. I em fan plorar perquè penso en la vida meravellosa que he viscut.

La dècada dels ’50 va esdevenir el moment del seu llançament com a actriu, primer apareixent a fotonovel·les setmanals amb el nom de Sofia Villani o Sofia Lazzaro i en petits papers a pel·lícules italianes. També, als 16 anys, va intervenir juntament amb la seva mare com a figurant a la superproducció de Hollywood Quo Vadis. A l’any 1953 Carlo Ponti li va canviar el nom pel de Sophia Loren al mateix temps que li donava el seu primer paper protagonista a la pel·lícula Aída.

Ràpidament, el seu nom va quedar unit a d’altres coetànies italianes com la Claudia Cardinale, la Gina Lollobrigida i la Lucia Bosé, belleses del neorealisme italià.

Després de diverses pel·lícules amb un èxit creixent, va arribar la primera pel·lícula sota la direcció de Vittorio De Sica. L’obra era El oro de Nápoles (L’oro di Napoli, 1954), iniciant-se així una sèrie de col·laboracions entre tots dos que s’allargaria en el temps. I si la pel·lícula anterior va ser la primera amb De Sica, la pel·lícula La ladrona, su padre y el taxista (Peccato che sia una canaglia, 1954) va ser la primera obra en compartir protagonisme amb l’actor Marcello Mastroianni, amb qui arribaria a interpretar 11 pel·lícules. De la mà de Vittorio de Sica a la direcció i Marcello Mastroianni compartint protagonisme, la Sophia va aconseguir les més altes quotes de popularitat a Itàlia, arribant a treballar pels més famosos directors del seu país.

Al llarg d’aquests anys de col·laboració entre Sophia Loren i Carlo Ponti, la seva relació va ser més aviat paterno-filial: l’aconsellava, la guiava... però durant el rodatge de La chica del río, el 1955, la cosa va canviar. Anys després, Sophia va recordar aquells moments: va ser al llarg d’aquest rodatge que vam comprendre que estàvem enamorats (...) i més enllà de l’amor , representava el pare que mai no havia tingut.

El seu llançament internacional li va arribar a l’any 1957 amb La sirena y el delfín (Boy on a Dolphin) de Jean Negulesco amb Alan Ladd i Clifton Webb. Després va arribar la pel·lícula històrica Orgullo y pasión d’Stanley Kramer, amb Cary Grant i Frank Sinatra i Arenas de muerte (Timbuctu) de Henry Hathaway amb John Wayne. Aquestes tres obres li van servir perquè la Paramount Pictures li oferís un contracte per a cinc pel·lícules, amb les quals es va guanyar definitivament el reconeixement i respecte per part de públic i crítica.

La relació amb Ponti tirava endavant, però aquest encara no tenia el divorci de la seva primera dona però, a l’any 1957, Ponti, ja divorciat li va demanar de casar-se i Sophia va accedir.

Malgrat continuar treballant per a Hollywood, Sophia no va deixar en cap moment de fer pel·lícules italianes i, a l’any 1960, va protagonitzar una obra dramàtica dirigida novament per Vittorio De Sica, titulada La camperola (La ciociara) que li va valdre guanyar 22 premis d’interpretació, inclòs l’Oscar a la Millor Actriu i situar-se en el lloc més alt, ja no entre les actrius italianes, sinó entre les actrius mundials. Sophia reflexiona sobre el seu Oscar:  tenir un Oscar és com enamorar-se. Et sents confosa, no entens res i després arriba la felicitat i et dius: potser he aconseguit el que volia.

A partir d’aquest moment, la Sophia viu a cavall entre Itàlia i Hollywood, sense parar de treballar en cap moment i a la dècada dels ’80 amplia el seu camp d’acció i fa col·laboracions per a la televisió.

Ja a la dècada dels ’90 l’actriu rep tot tipus de reconeixements i, en paral·lel, es torna molt més selectiva amb els treballs que accepta i dedica cada vegada més esforços als llibres que escriu i a la seva línia de perfumeria.

Sophia va estar casada amb Carlo Ponti fins al moment de la mort d'aquest, el 9 de gener del 2007, després de poc menys de 50 anys de matrimoni.

 

La camperola (La ciociara, 1960). Pel·lícula italiana estrenada a l’Estat Espanyol amb el títol de Dos mujeres va estar dirigida per Vittorio De Sica i basada en la novel·la homònima de l'escriptor italià Alberto Moravia. La pel·lícula és un drama de guerra que tracta de les conseqüències de la II Guerra Mundial en la vida de dues dones italianes.
La trama de La ciociara se centra en la vida d'una mare, interpretada per Sophia Loren, i la seva filla adolescent, durant l'ocupació alemanya de la II Guerra Mundial. Ambientada a Itàlia, segueix les seves dificultats i tribulacions mentre intenten sobreviure en un context de guerra i violència. La pel·lícula mostra el patiment, la fam i les dificultats que enfronten les dones durant el conflicte i constitueix un clàssic del cinema italià i una pel·lícula aclamada internacionalment.
La interpretació de Sophia Loren li va valdre el premi a la millor actriu a Cannes i l'Oscar a la millor actriu el 1962. Aquesta és una de les seves actuacions més recordades i li va proporcionar renom internacional.
La pel·lícula es va rodar en diversos llocs d'Itàlia, incloent-hi la ciutat de Nàpols. Per aconseguir autenticitat, el director Vittorio De Sica va optar per rodar en la zona destruïda de Nàpols, que encara mostrava les cicatrius de la guerra. Aquesta decisió va afegir un toc de realisme a la pel·lícula.
En un moment en què la carrera de Sophia Loren començava a créixer internacionalment, el director Federico Fellini, un amic proper, la va animar a acceptar el paper de Cesira. Fellini va ser una influència important per a Sophia i li va donar suport durant tot el procés de realització de la pel·lícula.
La ciociara va ser una de les primeres pel·lícules italianes en tractar obertament temes relacionats amb la II Guerra Mundial i les seves conseqüències. Va marcar un punt d'inflexió en el cinema italià, ja que abordava temes polítics i socials controvertits d'una manera realista i emotiva.
Aquesta pel·lícula va ser la segona col·laboració entre el director Vittorio De Sica i l'actriu Sophia Loren. Prèviament havien treballat junts a la pel·lícula L’oro di Napoli el 1954. La seva relació professional va ser molt plena d’èxits i van continuar treballant junts en altres pel·lícules.


El Cid (1961). Aquesta és una pel·lícula èpica dirigida per Anthony Mann i protagonitzada per Charlton Heston com a protagonista principal. La pel·lícula està basada en la figura històrica de Rodrigo Díaz de Vivar, conegut com a El Cid, presentat com un famós noble i guerrer espanyol del segle XI, malgrat que les dades històriques ens parlen més aviat d’un mercenari, un soldat professional que oferia els seus serveis a canvi d’una paga.
La trama d'El Cid se centra en la vida de Rodrigo Díaz de Vivar, un cavaller llegendari que va lluitar a la Reconquesta d'Espanya contra els musulmans. La pel·lícula mostra les seves victòries militars, els seus enfrontaments amb els enemics i els seus conflictes personals. També presenta la seva història d'amor amb Jimena, interpretada per Sophia Loren.
Aquesta pel·lícula és coneguda pels seus grans escenaris, els seus vestuaris ben documentats i les seves escenes de batalla espectaculars. També destaca per la seva banda sonora, composta per Miklós Rózsa, que contribueix a l'èpica i l'emoció de la història.
Inicialment, Sophia Loren va dubtar a acceptar el paper de Jimena a El Cid. Es trobava en un moment creixent de la seva carrera i volia valorar molt els papers que escollia. No obstant això, després de reunir-se amb Charlton Heston i llegir el guió, va decidir acceptar el paper. Heston i Loren van desenvolupar una bona relació durant el rodatge i van crear una química en pantalla que va contribuir a l'èxit de la pel·lícula.
Per aconseguir autenticitat en les escenes de batalla, es van utilitzar armadures reals i rèpliques exactes de l'època. Aquestes armadures eren pesades i incòmodes, però van contribuir a la credibilitat visual de la pel·lícula. Algunes de les armadures autèntiques van ser cedides pel Museu de l'Exèrcit a Madrid. Charlton Heston es va sotmetre a un rigorós entrenament per a preparar-se pel paper: va aprendre a manejar diverses armes, com ara l'espasa i l'arc, i es va entrenar en tècniques de combat. Heston va posar molta dedicació en la preparació física i la caracterització del personatge.
La pel·lícula es va rodar principalment a Espanya, en molts dels paratges reals on succeeix la història, principalment a Castella i Lleó. El castell de Vivar, que apareix en diverses escenes de la pel·lícula, va ser construït especialment per al rodatge. Es va utilitzar una muntanya real a la província d'Alacant, com a base per construir la fortalesa. El castell va ser dissenyat i construït amb detall per reflectir l'arquitectura de l'època.
El rodatge de El Cid va durar aproximadament 14 mesos, una durada excepcionalment llarga per a una producció cinematogràfica. Això es va deure a diversos factors, com ara la complexitat de les escenes de batalla i la coordinació d'un gran nombre d'actors i extres.
La producció va afrontar diversos problemes financers. El pressupost inicial de la pel·lícula es va desbordar ràpidament, i es van haver de buscar inversors addicionals per finançar el projecte. Aquestes dificultats econòmiques van fer que es reduís el nombre d'escenes planificades originalment.
El Cid va ser una de les pel·lícules de més èxit a l'època i va rebre aclamació internacional. Va ser nomenada a diverses categories als premis de l'Acadèmia i va obtenir nominacions i premis en altres cerimònies internacionals. La pel·lícula va ajudar a establir Charlton Heston com a estrella de cinema i va consolidar el seu prestigi com a actor d'acció.

Ayer, hoy y mañana (Ieri oggi domani, 1964). Pel·lícula italiana dirigida per Vittorio De Sica,  narra tres històries diferents, totes elles protagonitzades per la parella famosa de l'època, Sophia Loren i Marcello Mastroianni. Cada episodi està ambientat en una ciutat italiana diferent i representa diversos tipus de relació entre els dos personatges principals.
La primera història, Adelina di Francos, té lloc a Nàpols. La segona, Anna Molteni, se situa a Milà. I la tercera, Mara de Milans, està ambientada a Roma. Totes tres històries presenten una visió humorística i satírica de la societat italiana de l'època, destacant diferents aspectes de la vida del país, amb un enfocament crític que va contribuir al seu èxit i al seu reconeixement posterior. Potser l’escena més recordada d’aquesta pel·lícula la trobem a la tercera història, quan Sophia li fa un striptease a Marcello. L’escena ha passat a ser una de les icones cinematogràfiques més recordades, escena que ha estat homenatjada a la pel·lícula Prêt-à-Porter (1994) de Robert Alyman, reproduint la mateixa escena, interpretada pels mateixos actors, 30 anys més tard.
Ayer, hoy y mañana va ser la tercera col·laboració cinematogràfica entre Sophia Loren i Marcello Mastroianni, una de les parelles més icòniques del cinema italià. Els dos actors van treballar junts en diverses pel·lícules al llarg de les seves carreres, i la seva química en pantalla és evident en aquest film.
De la mateixa manera, el director Vittorio De Sica és conegut per les seves col·laboracions amb els dos actors, i recordat sobretot per la seva influent pel·lícula neo-realista Ladri di biciclette (Lladre de bicicletes) de 1948. La seva direcció a Ayer, hoy y mañana reflecteix un estil més lleuger i còmic en comparació amb el seu treball anterior.
Ayer, hoy y mañana va ser un èxit tant de crítica com de públic, i va guanyar l'Oscar a la Millor Pel·lícula de Parla No Anglesa el 1964. A més de la brillant actuació de Loren i Mastroianni, la pel·lícula es va destacar pel seu estil visual i la seva narració fresca i entretinguda. És considerada una de les pel·lícules clàssiques del cinema italià i ha deixat un llegat important en la història del cinema mundial.

Matrimoni a la italiana (Matrimonio all'italiana, 1964). És una comèdia dramàtica italiana dirigida per Vittorio De Sica, basada en la obra teatral Filumena Marturano d’Eduardo De Filippo, que va ser adaptada per De Sica juntament amb Renato Castellani i Tonino Guerra.
La pel·lícula està ambientada a Nàpols i segueix la història de Filumena Marturano (Sophia Loren), una dona napolitana astuta i encantadora. La trama gira al voltant de la relació entre Filumena i Domenico Soriano (Marcello Mastroianni), un home ric i seductor. Després de més de 20 anys de ser la seva amant i secretària, Filumena decideix posar en marxa un pla per obligar Domenico a casar-se amb ella. Ho fa simulant que està a punt de morir i revelant-li que té tres fills que ell desconeix.
Matrimonio all'italiana és considerada una de les grans pel·lícules del cinema italià de la seva època i és coneguda per la entesa entre Sophia Loren i Marcello Mastroianni, en un nou treball conjunt. Aquesta obra destaca per la seva representació de la societat italiana de l'època. Matrimonio all'italiana és una pel·lícula que combina la comèdia i el drama amb habilitat, i continua sent una obra apreciada per als amants del cinema clàssic italià.
Una anècdota interessant relacionada amb la pel·lícula és la reacció de Sophia Loren quan va rebre la notícia de la seva nominació a l'Oscar per la seva actuació en aquest film. Al principi, no li van dir res sobre la seva nominació i estava convençuda que no seria reconeguda per la seva interpretació. Un dia, mentre estava a Roma, va trucar per telèfon a Vittorio De Sica per preguntar-li si havia tingut alguna notícia sobre les nominacions als Oscars. De Sica, en un to seriós, va respondre que no havia tingut cap notícia sobre la pel·lícula. Sophia, desanimada i amb el cor trencat, va pensar que no havia aconseguit ser nominada. No obstant això, més tard, quan va arribar al seu hotel, els periodistes l'esperaven per felicitar-la per la seva nominació. Va ser una gran sorpresa per a ella i va ser aclamada per la seva actuació.

Operació Crossbow (Operation Crossbow, 1965). És una pel·lícula de guerra i espionatge britànica-estatunidenca dirigida per Michael Anderson i protagonitzada per George Peppard, Sophia Loren, Trevor Howard i John Mills. La trama de la pel·lícula se centra en l'operació militar aliada anomenada Crossbow, que tenia com a objectiu destruir els llocs de producció de míssils V-1 i V-2 alemanys durant la II Guerra Mundial. La trama segueix un grup de científics i enginyers britànics que són reclutats per l'exèrcit per participar en una missió secreta per desmantellar les instal·lacions alemanyes de producció de míssils. Els protagonistes han d’infiltrar-se a les instal·lacions i recopilar informació sobre els míssils enemics. A mesura que avança la trama, s'enfronten a diversos obstacles i perillosos enfrontaments amb les forces alemanyes.
Aquesta pel·lícula és contemporània d’altres pel·lícules bèl·liques tan aclamades com La gran evasió (1963) o El canons de Navarone (1961) i està inspirada en la novel·la The Crossbow escrita per Duilio Coletti i Iain MacCormick. L'autor Iain MacCormick va ser un exespia britànic que va aportar coneixements detallats sobre les operacions de sabotatge contra els míssils alemanys durant la guerra.
El famós científic alemany Wernher von Braun, considerat el pare del programa espacial nord-americà, apareix com a personatge secundari a la pel·lícula. Von Braun era conegut per haver estat l'enginyer principal d'Alemanya en el desenvolupament dels míssils V-2 durant la II Guerra Mundial.
Malgrat ser una actriu de renom internacional, Sophia Loren va acceptar un paper secundari en aquesta pel·lícula. Va interpretar el paper d'una dona italiana que ajuda els protagonistes en la seva missió de sabotatge. Malgrat el seu petit paper, apareix encapçalant el repartiment de la pel·lícula, una demostració del gran poder de convocatòria que tenia.
La partitura musical de la pel·lícula va ser composta per Ron Goodwin, un reconegut compositor britànic de bandes sonores. Goodwin va crear una partitura dramàtica i emocionant que complementa l'acció i la intriga de la trama.

Arabesco (Arabesque, 1966). És una pel·lícula del gènere de suspens i aventures dirigida per Stanley Donen, que es basa en la novel·la The Cipher de Gordon Cotler. La història va ser adaptada lliurement per Julian Mitchell per al guió de la pel·lícula.
La seva trama se centra en un professor d'història de l'art anomenat David Pollock (Gregory Peck), que és contractat pel govern britànic per descodificar un missatge encriptat. A mesura que Pollock va aprofundint en la seva tasca, descobreix una conspiració internacional que involucra un grup de terroristes que busquen desestabilitzar l’estat. Sophia Loren interpreta a Yasmin Azir, una misteriosa dona àrab que es converteix en un personatge clau en la recerca de Pollock. Al llarg de la trama, Pollock i Azir es veuen involucrats en una sèrie de situacions perilloses i emocionants mentre intenten desxifrar el missatge i desmantellar la trama terrorista. Inicialment, Sophia no estava segura de si acceptar aquest paper ja que recentment havia interpretat diversos personatges de tipus exòtic i no volia encasellar-se. No obstant això, després que li asseguressin que el personatge era complex i diferent al que havia fet fins aleshores, va decidir acceptar el paper.
Tot i que Arabesco no va rebre el mateix nivell d'elogis que altres treballs de Donen, com Cantant sota la pluja o Charada, és una pel·lícula entretinguda per als amants del cinema de suspens. El film beu de l'esperit dels anys ‘60 i presenta una clara influència del director de suspens Alfred Hitchcock. El mateix Stanley Donen va reconèixer que va voler emular l'estil de Hitchcock amb aquest film.
La pel·lícula disposa d’una banda sonora d'Henry Mancini, qui ja havia treballat amb Stanley Donen a Charada. Mancini va crear una partitura vibrant i exòtica que s'ajustava a l'ambient de la pel·lícula. La música, incloent el tema principal, va ser ben rebuda i ha quedat com una part memorable de la seva obra.
El vestuari de Sophia Loren a Arabesco va estar dissenyat per Christian Dior, roba que llueix al llarg de tota la pel·lícula sota la forma de vestits elegants i glamurosos, que complementen el seu personatge misteriós i seductor.
Va ser filmada en diversos llocs del Pròxim Orient, incloent el Líban i altres països de la regió. Això va donar autenticitat visual a la pel·lícula.
Arabesco va rebre una recepció mixta per part de la crítica i el públic. Tot i que alguns van elogiar la química entre Gregory i Sophia i l'atmosfera exòtica, altres van trobar la trama complicada i el ritme de la pel·lícula irregular. Malgrat això, encara té un bon seguit de fans.

La condesa de Hong Kong (A Countess from Hong Kong, 1967). És una pel·lícula estatunidenca dirigida per Charles Chaplin, la seva darrera obra. Va ser filmada principalment en estudis a Londres, ja que, malgrat que Chaplin era un ciutadà nord-americà, vivia al Regne Unit des de feia anys. Va ser el seu retorn al cinema després d'un llarg període d'inactivitat, i va ser la seva primera i única producció en color. Està protagonitzada per Marlon Brando i Sophia Loren, amb interpretacions magnètiques que van ser elogiades per la crítica, encara que la pel·lícula requerís del pas del temps perquè fos valorada en el seu conjunt. Una escena que posa en evidència la bona sintonia de tots dos actors la podem veure en una situació que es produeix dins del transatlàntic, on Sophia va tenir problemes per mantenir-se seriosa i va començar a riure. Aquesta situació va ser contagiosa i Marlon Brando, el seu company d'escena, va començar a riure també. Chaplin va capturar aquest moment espontani i va decidir incloure'l a la pel·lícula.
La trama gira al voltant d'un transatlàntic on un diplomàtic britànic (Marlon Brando), troba una refugiada russa, la comtessa Natascha Alexandrovna (Sophia Loren), en una cabina. La comtessa intenta sortir del transatlàntic sense passaport, i el diplomàtic es veurà involucrat en una sèrie de situacions còmiques mentre intenta ajudar-la.
Malgrat la bona relació de Marlon amb Sophia, l’actor no va ser gens bo en les seves relacions interpersonals. Chaplin va tenir constants diferències creatives amb Marlon Brando durant el rodatge: mentre Chaplin preferia un estil de comèdia més clàssic i controlat, l’actor preferia improvisar i experimentar amb les seves interpretacions. Aquestes discrepàncies van crear certa tensió entre ells durant la producció. Els moments tensos generats per Marlon van afectar també a la seva relació amb la premsa. Durant el rodatge, va tenir alguns conflictes amb ells i va ser reticent a concedir entrevistes. Chaplin va intervenir i va enviar una carta a un dels periodistes per defensar l’actor i demanar un tracte més amable i respectuós.
La banda sonora va estar composada pel propi Chaplin, en una de les seves darreres creacions musicals. Destaca per la seva delicada melodia, romàntica i evocadora.

               

Els gira-sols (I girasoli, 1970). En aquesta ocasió, Sophia Loren  torna a treballar amb Marcello Mastroianni sota la direcció de Vittorio De Sica.
En ella, Giovanna (Sophia Loren), és una dona italiana que es casa amb Antonio (Marcello Mastroianni), durant la II Guerra Mundial. Antonio desapareix en el front rus i Giovanna inicia un viatge a la recerca del seu marit, travessant diversos països de l'Europa de l'Est.
Els gira-sols és considerada una de les pel·lícules més importants de la filmografia de Vittorio De Sica. El director, conegut pel seu treball en el moviment neorealista italià, en aquest film va explorar temes com la pèrdua, l'amor, la guerra i la redempció. Com ja havia explorat anteriorment a La camperola, De Sica aborda les conseqüències de la guerra i les pèrdues emocionals i personals que aquesta pot causar.
Novament, les interpretacions de Sophia i Marcello són magnífiques i demostren, un cop més, per què va ser una parella cinematogràfica tan aplaudida i estimada. 
La pel·lícula va ser filmada en diverses localitzacions reals, incloent-hi Itàlia, Ucraïna, Polònia i la Unió Soviètica. Aquesta elecció va permetre a De Sica recrear amb autenticitat els entorns i les atmosferes relatades per la història.
Els gira-sols va ser nominada a l'Oscar a la Millor Pel·lícula de Parla No Anglesa el 1971. Encara que no va guanyar l'Oscar, va rebre elogis de la crítica per les seves actuacions i per la direcció de De Sica.

El hombre de la Mancha (Man of La Mancha, 1972). Aquesta obra és una pel·lícula musical estatunidenca, basada en el famós musical de Broadway del mateix nom, que a la vegada està inspirada en la novel·la Don Quijote de la Mancha de Miguel de Cervantes.
Dirigida per Arthur Hiller i protagonitzada per Peter O'Toole en el paper de Miguel de Cervantes / Don Quijote, està acompanyat per Sophia Loren com a Dulcinea / Aldonza i per James Coco com a Sancho Panza. La seva trama segueix la història de Cervantes, un escriptor que, en el context de la Inquisició espanyola, és empresonat i ha de defensar-se davant d'un tribunal de presos. Cervantes utilitza la seva imaginació per interpretar diversos personatges de la seva novel·la, incloent-hi Don Quijote, mentre intenta demostrar que la seva obra té valor.
La pel·lícula combina elements de comèdia, de drama i de musical. Destaca per les seves cançons aclamades, incloent-hi The Impossible Dream (El somni impossible), que es va convertir en un gran èxit i ha esdevingut un himne per a l'esperança i la perseverança.
La interpretació de Peter O'Toole com a Don Quijote va ser molt elogiada i li va valer una nominació a l'Oscar al millor actor. La pel·lícula també va rebre altres reconeixements i va ser nominada a diversos premis importants. Malgrat això, O’Toole va estar a punt de no aceptar el paper, rebutjant-lo fins a dos cops. Només va acceptar el treball quan li van assegurar que Sophia Loren seria la coprotagonista.
Si bé és cert que la pel·lícula està inspirada en l’obra de Broadway, en la versió cinematogràfica es va posar molt més emfasi en els personatges de Dulcinea i d’Aldonza, dotant-los de més profunditat i rellevància. De la mateixa manera, la banda sonora va rebre també alguns canvis, com per exemple la inclusió de la cançó A Little Gossip, interpretada per James Coco o l’eliminació d’alguns temes del musical.

El pas de Cassandra (The Cassandra Crossing ,1976). El pas de Cassandra és una pel·lícula de desastres i intriga dirigida per George Pan Cosmatos. Compta amb un repartiment impressionant, incloent noms com Sophia Loren, Richard Harris, Burt Lancaster, Martin Sheen, Ava Gardner i O.J. Simpson.
La trama de la pel·lícula gira al voltant d'un tren de passatgers que es troba en quarantena després que sospitin que un dels seus passatgers està infectat amb una forma mortal de virus. El tren és desviat cap a un pont abandonat conegut com a Pas de Cassandra, que és insegur i propens a col·lapsar. A mesura que el temps passa, la situació es complica quan els passatgers descobreixen que hi ha altres problemes: terroristes i una conspiració.
La pel·lícula combina elements de thriller, acció i intriga mentre els passatgers del tren lluiten per sobreviure i escapar d'aquesta situació desesperada i ofereix una tensió constant i una atmosfera claustrofòbica al llarg de tota la història.
Malgrat no ser una pel·lícula molt coneguda o aclamada per la crítica, The Cassandra Crossing ha aconseguit una base de fans al llarg dels anys, especialment entre els amants del gènere de desastres.