Rock Hudson

Rock Hudson, l'hereu de Cary Grant

El 17 de novembre del 1925 va néixer el primer fill de la família Scherer a Winnetka (Illinois). Roy i Kay, que així era com es deien els pares, van posar-li al nouvingut el nom de Roy, com el pare, Roy Harold Scherer Jr. Malauradament, el matrimoni no va durar gaire i un bon dia el progenitor va abandonar la llar. Llavors mate i fill van traslladar-se a Califòrnia on ells va treballar de cambrera. Allí va conèixer a un mariner, Wallace Fitzgerald, un mal home, rude i agressiu. Aquest es va casar amb la Kay i va adoptar al Roy i va ser prendre-li totes les joguines i comunicar-li que la seva infantesa s’havia acabat. No cal dir que la relació entre el nen i Wallace va ser d’allò més dolenta. Fins als 9 anys va dedicar-se a repartir diaris però un bon dia es va cansar d’aquella vida i li va demanar al seu autèntic pare de viure amb ell i així ho va fer, però allò tampoc va funcionar: la nova parella del seu pare el tractava pitjor encara que el seu padrastre, així que va tornar amb la mare i va descobrir que Wallace ja no vivia amb ella, així que es van tornar a quedar tots dos sols.

Amb tot aquest context no és d’estranyar que Roy no fos un estudiant brillant, així que després d’acabar amb els estudis a l’institut va entrar a treballar al servei de correus fins que als 18 anys, cap a finals de la II Guerra Mundial, va enrolar-se a l’exèrcit com a mecànic d’aviació a les Filipines. En acabar el servei va tornar a Winnetka per a treballar de transportista de pianos i posteriorment a Califòrnia, de camioner. Tot feia presagiar un futur molt poc brillant per al jove Roy fins que un bon dia Henry Wilson, un astut representant d’actors, va veure tot el potencial d’aquell noi fornit, atractiu, de bona planta i de 1,96 metres d’alçada. Es va proposar prendre’l sota la seva tutela i polir aquell diamant en brut. El primer pas va ser buscar-li un nom sonor, que fos fàcil de recordar, i en aquell precís moment va néixer Rock Hudson. Es diu que Rock estava inspirat en el nom amb que es coneixia Gibraltar i Hudson pel riu que recorre l’estat de Nova York. Segurament mai no sabrem de font certa si això va ser així o si es tracte d’una llegenda de Hollywood. Un cop resolt el tema del nom, Hudson va haver de corregir la seva postura lleugerament encorbada –típica de la gent tan alta–, va passar pel dentista per millorar l’aspecte de la seva dentadura i va rebre classes d’interpretació, cant, ball i equitació. Fruit de tots aquests esforços, Wilson va aconseguir-li un contracte amb els estudis Universal.

El seu primer paper, una intervenció curta i sense rellevància, va tenir lloc a la pel·lícula Fighter Squadron (Escuadrón de combate, 1948) dirigida per Raoul Walsh. Diuen que van caldre 38 preses a fi que l’inexpert actor completés amb èxit un dels seus diàlegs. Malgrat el decebedor inici i després de molts treballs irrellevants, van arribar els papers importants que van demostrar tot el que Rock podia aportar al món de la interpretació.

A començaments dels anys ’40 el director alemany Douglas Sirk es trobava de ple en la seva etapa americana i malgrat que s’havia acreditat com un bon artesà, capaç de dur a terme bons westerns, comèdies o musicals, ja s’havia guanyat el títol de rei del melodrama gràcies al seu estil emotiu i detallista, amb uns plans absolutament personals que trencaven sovint amb tots els convencionalismes de la seva època. Va saber despullar i mostrar a la classe mitjana nord-americana com ningú ho havia fet fins aleshores.

Quan es va plantejar portar al cinema una obra de Lloyd C. Douglas, que en la seva versió cinematogràfica va titular-se Magnificent Obsession (Obsesión, 1954), va ser molt acurat en els actors que havien de donar vida a la parella protagonista. Es tractava d’un drama romàntic, de trama més aviat retorçada: un jove playboy s’enamora de la vídua del doctor que li va salvar la vida. Pel paper del playboy va triar a Rock Hudson i pel paper de la vídua l’elecció va ser Jane Wyman. La història era poc consistent però Sirk se la va creure i la va descriure amb un ús sublim de la llum i amb una sensibilitat que va traspassar la pantalla i va captivar als espectadors. A més, la química que va generar la parella protagonista va tenir molt a veure amb l’increïble èxit que va assolir a la taquilla.

Expliquen que Rock Hudson va assistir a una preestrena de la pel·lícula i que, en finalitzar, l’actor va sortir plorant del cinema i, després de refugiar-se en el seu cotxe, va abocar-se sobre el volant i encara entre llàgrimes va dir: m’he convertit en una estrella.

El gran èxit obtingut per aquesta pel·lícula va fer que la Universal s’embranqués, tot just l’any següent, en un nou projecte a l’estela de l’anterior: All That Heaven Allows  (Sólo el cielo lo sabe, 1955), un melodrama novament dirigit per Douglas Sirk i protagonitzat per la mateixa parella Hudson-Wyman. Aquesta història, basada en la novel·la d’Edna L. Lee i Harry Lee, narra la història d’una dona rica i vídua que s’enamora del seu jardiner, amor que li és correspost, però la baixa procedència social de l’home farà que la relació sigui mal rebuda per la família i els amics d’ella. El component de crítica social que portava incorporada la narració li van aportar una bona dosi addicional de profunditat al resultat final. El públic també va premiar aquest treball amb una bona recaptació.

I encara a l’any següent, al 1956, Douglas Sirk va tornar a dirigir per a la Universal una nova pel·lícula, Written on the Wind (Escrito sobre el viento, 1956), obra que va significar la tercera i darrera col·laboració amb Rock Hudson. En aquesta ocasió l’actor va estar acompanyat per Lauren Bacall i Dorothy Malone i van brodar un melodrama magnífic en el que es presentava la relació de dos bons amics, Mitch Wayne (Rock Hudson) i Kyle Hadley (Robert Stack), enterbolida per l’ombra de veritats ocultes: la germana de Kyle (Dorothy Malone) estava obsessionada amb Mitch, però aquest restava secretament enamorat de la dona del seu amic, la Lucy Moore (Lauren Bacall). Sirk, un mestre retratant conflictes humans, va emprendre aquesta adaptació d’una novel·la que ningú s’havia atrevit a portar al cinema i ho va fer amb la seva gran habilitat.         

El director George Stevens va iniciar el rodatge de Giant (Gigante, 1956), una esplèndida novel·la escrita feia molt poc temps (1952) per Edna Ferber, on es narrava la vida d’un important ramader de Texas, les seves relacions familiars i la rivalitat amb el seu veí petroler. En realitat, però, tractava del pas del temps i dels canvis que un home pot arribar a assumir a la seva vida, a les seves creences i als seus prejudicis. També reflexionava sobre qüestions tan profundes com el racisme, les discriminacions socials i econòmiques, el paper de les dones a la societat, la immigració...

Pels papers principals va haver-hi un gran ball de noms. Pel paper de Jordan, el protagonista, van sonar candidats com John Wayne, Henry Fonda, James Stewart, William Holden... Rock Hudson va recordar aquells moments en unes declaracions fetes l’any 1981: tots els actors de la ciutat volien el paper (Clark Gable, Alan Ladd...) però eren massa grans (...) En aquell temps jo tenia 29 anys i podia interpretar el personatge de jove, a la mitjana edat i a la vellesa. Aquesta realitat, afegida al fet que els recents èxits en pantalla l’havien convertit en el galant de moda, van decantar ràpidament la balança al seu favor.

L’elecció del paper femení no va ser gaire més plàcida. Els estudis dels germans Warner, que eren els promotors de la pel·lícula, van passar-li a Stevens una llista amb 31 noms d’actrius per al paper, entre els quals es trobava, en primera posició, el de Jane Wyman, estrella en auge en aquells moments i que havia mostrat una gran química amb Rock Hudson en les dues obres que acabaven de coprotagonitzar, però el director tenia les seves pròpies idees. En primer lloc va oferir-li el paper a Audrey Hepburn però l’actriu va refusar l’oferta. Tot seguit va pensar en Grace Kelly que havia triomfat amb Sólo ante el peligro (1952) o amb obres com Crim perfecte (1954) i La finestra indiscreta (1954) totes dues fruït del geni d’Alfred Hitchcock. A Grace li va interessar el projecte, però com que recentment havia rebutjat diversos papers oferts per la MGM –amb la que tenia un contracte– els estudis li van prohibir acceptar el paper. Al llarg de tot aquest procés, Elizabeth Taylor s’havia estat postulant pel paper, cansada de personatges amb poca profunditat, però en aquells moments estava embarassada del seu segon fill i això frenava a Stevens, així que la Taylor va convèncer al seu ginecòleg perquè parlés amb el director i li expliques que en quatre setmanes tindria el fill i que posteriorment quedaria en plena forma. Els arguments van satisfer finalment al director.

El repartiment es va completar amb James Dean, que interpretaria aquí el seu tercer i darrer paper (va matar-se en un accident automovilístic abans de l’estrena de la pel·lícula), Carrol Baker, Dennis Hopper, Sal Mineo, Rod Taylor... tot plegat amanit amb música de Dimitri Tiomkin, autor de bandes sonores tan brillants com Sólo ante el peligro, Jo confesso o Crim perfecte.

Els 201 minuts de metratge de la pel·lícula i la seva meravellosa fotografia fan d’aquesta pel·lícula una autèntica joia èpica, mereixedora de les 7 nominacions als Oscar i del gran èxit a la taquilla que va obtenir.

Arran d’aquesta pel·lícula va néixer una bona amistat entre Rock Hudson i Elizabeth Taylor que va perdurar tota la vida.

Entre les parelles cinematogràfiques més icòniques de tots els temps trobem, sense cap mena de dubte, la formada per Rock Hudson i Doris Day: van reunir-se en tres treballs i van deixar una empremta indeleble a la història del setè art, gràcies a la química que es va crear entre ells.

La primera col·laboració va ser a Pillow Talk (Confidencias a medianoche, 1959) una obra dirigida per Michael Gordon que està considerada la millor pel·lícula de les tres. Els seus protagonistes són dos veïns que comparteixen accidentalment la mateixa línia telefònica. Una deliciosa comèdia d’embolics que crea constantment escenes hilarants fruit de malentesos i situacions divertides.

El repte que va suposar per a Hudson el paper que va interpretar en aquesta pel·lícula, va ser que es tractava del seu primer treball en to de comèdia, ja que era conegut pels seus papers d’acció i més recentment pels seus papers de galant melodramàtic en els treballs amb Douglas Sirk i a l’exitosa Giant. Segurament per aquest motiu es va mostrar, en principi, reticent a acceptar el paper, però Doris Day, que ja estava dins del projecte, el va convèncer a participar-hi. Només conèixer-se els dos actors es van caure bé i van establir una divertida relació: ja des del començament Hudson l’anomenava a ella Eunice, argumentant que sempre que pensava en ella amb aquest nom li feia riure, i Day va confessar: Jo l’anomeno Ernie, perquè certament no és Rock. Per a tots dos l’experiència del rodatge va ser un cúmul de moments divertits construïts enmig d’un munt de rialles. Van aconseguir transmetre tot això als espectadors i la pel·lícula es va convertir en número u a la taquilla dels Estats Units al llarg de 7 setmanes consecutives.

Com no podia ser d’altra manera, els estudis van aprofitar el gran èxit obtingut per aquesta pel·lícula i dos anys després van produir Lover come back (Pijama para dos, 1961). Dirigida per Delbert Mann, aquesta obra tracte l’enemistat de dos executius de publicitat, d’agències rivals (Hudson i Day), i l’evolució d’aquest sentiment a través d’una llarga sèrie de malentesos. Tot i la diferència en la descripció de l’argument, aquesta obra va aprofitar tot un seguit d’elements similars a la primera pel·lícula per no allunyar-se gaire d’allò que tan d’èxit els havia donat la vegada anterior. Malgrat que aquesta segona pel·lícula no va tenir el resultat aclaparador de la primera, va aconseguir un meritori sisè lloc a la taquilla del 1961.

I per fer bona la dita que no hi ha dos sense tres, encara van participar plegats en una tercera comèdia, Send me no flowers (No me mandes flores, 1964). En aquesta ocasió van estar dirigits per Norman Jewison i en aquest treball van desenvolupar els seus papers en una trama que s’allunyava força de les dues vegades anteriors: en aquesta ocasió ells dos encarnaven un feliç matrimoni al que un bon dia a ell, per equivocació, li diagnostiquen una malaltia terminal i li diuen que li queden poques setmanes de vida. Llavors decideix no dir-li res a la seva dona i confiar-li al seu millor amic una insòlita tasca: que ajudi a la seva dona a trobar un nou marit. Ella però, davant del comportament estrany del marit pensa que li està amagant una aventura extra conjugal.

Cal destacar que a totes tres pel·lícules l’actor Tony Randall té un paper destacat.

L’extraordinària amistat nascuda entre Hudson i Day va traspassar els platós i, tal com va passar amb la Taylor, va perdurar per sempre més. Doris Day, anys després de la mort de Hudson, va declarar: M’he divertit molt treballant amb el meu amic Rock. Vam riure al llarg de les tres pel·lícules que vam fer junts i vam seguir sent grans amics. El trobo a faltar.
 

De la ma del director John Frankenheimer, Rock Hudson va fer una incursió al gènere de ciència ficció en el thriller Seconds (Plan diabólico, 1966), basat en la novel·la homònima de David Ely i ha estat, per a molta gent, l’actuació més meritòria de Hudson. Amb un producte molt original i una realització extremadament personal (és considerada per a molts crítics la millor pel·lícula del seu director), ens va presentar la vida d’un home de mitjana edat que després d’haver assolit l’èxit a la seva carrera professional, havia perdut l’interès per la seva vida, que la trobava totalment insatisfactòria... però un bon dia va rebre una proposta d’una organització secreta, coneguda com La Companyia, que li va oferir la possibilitat d’aconseguir una nova vida: nova identitat, nova cara, nou estil de vida, nova professió... i l’home va acceptar la proposta passant a ser un jove pintor a les terres californianes, en una comunitat plena de gent com ell. El resultat, però, no va acabar sent el que s’esperava. La pel·lícula, potser massa avançada al seu temps, va ser durament atacada per la crítica i tampoc va funcionar correctament a taquilla, però el temps l'ha sabut posat al seu lloc i s’ha convertit en pel·lícula de culte.

Al llarg d’una llarga carrera professional podem trobar títols com Adios a las armas (1957), Esta tierra es mía (1959), El último atardecer (1961), Nido de águilas (1963), Su juego favorito (1964), Habitación para dos (1965), Tobruk (1967), Guapa, ardiente y peligrosa (1968)...

A l’any 1971 Rock Hudson va iniciar un seguit de treballs per a la televisió, començant per la sèrie detectivesca McMillan y esposa (40 episodis entre els anys 1971-1977), seguida per intervencions en telefilms i miniseries diverses, acabant amb una breu participació, en el que va ser el seu darrer treball, a la sèrie Dinastia.

Darrera de tota aquesta obra queda un dels darrers actors de l'època daurada de Hollywood, el galant que molts van considerar l’hereu de Cary Grant.