Alfred Hitchcock

La finestra indiscreta (1954)

 
Si Jeff Jefferies, el personatge interpretat per James Stewart a La finestra indiscreta, s’hagués trencat una cama en ple segle XXI segurament hauria matat les caloroses hores dels estius novaiorquesos mirant algun reality show, tipus Gran Germà, en la seva enèsima temporada, però al 1954 poques coses podien fer-se... La primera emissió de programació televisiva va iniciar-se als Estats Units l’any 1939, coincidint amb l’Exposició Universal de Nova York, així que no li va quedar altra alternativa al bo d’en Jeff que, binocles en mà, matar el temps tafanejant les vides de les persones que -unes desenes de metres més enllà- mostraven fragments de les seves històries quotidianes a través de les seves finestres.  
 
Amb aquesta simplicitat, el geni Alfred Hitchcock ens introdueix en una de les històries que, sense cap mena de dubte, constitueix una de les seves millors obres cinematogràfiques. Ja havia captivat a tot el món amb obres com Rebeca, Sospita, Recorda o Crim Perfecte però amb La finestra indiscreta ens ancora en una única habitació –no sortim d’ella en tota la pel•lícula- i veiem el món (aquell bulliciós pati interior) sota els tafaners ulls d’en Jeff, que mira d’aquí cap enllà distretament com si d’un zàping pre-tecnològic es tractés: històries d’amor, decepcions, somnis artístics, antigues i noves convivències, soledats... i la sospita d’un crim! Tot això els pot esperar als furtius guaitadors de la vida en directe.
 
James Stewart composa un dels personatges més rodons de la seva carrera, interpretat amb aquella naturalitat que li sabia donar a totes les seves creacions. Stewart ja havia treballat amb Hitchcock a La soga i ho va tornar a fer més tard amb El home que sabia massa i Vertigen i en totes les ocasions el resultat d’aquestes col•laboracions va ser memorable. 
 

La musa de Hitchcock en aquella època era Grace Kelly, que en aquesta pel•lícula està encantadora, etèria i glamourosa com mai. Primer havia ocupat el lloc de musa Joan Fontaine (Rebeca, Sospita), després Ingrid Berman (Recorda, Encadenats, Turmentada). Posteriorment li va tocar el torn a Grace Kelly (Crim perfecte, La finestra indiscreta, Atrapa a un lladre), a Vera Miles (Fals culpable, Psicosi) o a Tippi Hedren (Els ocells, Marnie).
 
 
La pel•lícula també compta amb la notable intervenció de Thelma Ritter, una actriu que fins en els papers més minúsculs es capaç d’aportar aquella espurna de caràcter que dóna vida i relleu a les seves creacions.
 
I a remarcar també la presència –breu, però intensa i clau- de Raymond Burr que va interpretar a Lars Thorwald, el sinistre veí que arriba a obsessionar al protagonista de la història. Burr estava a tres anys d’iniciar un paper televisiu –l’advocat Perry Mason- que el va fer aconseguir fama mundial, una fama que, uns anys després, va consolidar amb el seu personatge d’Ironside, el policia en cadira de rodes. 
 
Un altre “personatge” imprescindible a la història és el plató: un espai de 33 metres d’amplada per 63 de llargada i 10 d’alçada construir per mostrar els 31 apartaments que composen el patí interior de veïns: un minuciós treball de planificació per a crear l’atmosfera necessària, tan nocturna com diürna.
 
Hitchcock va dir sobre aquesta pel•lícula: “Qui veu en aquest film només diversió, s’assembla molt al seu protagonista, que es contenta amb observar la vida dels altres, des de lluny, per a evitar examinar la seva pròpia.” I es que en el fons, La finestra indiscreta està plena de situacions quotidianes i de personatges propers, coneguts... i quan entrem –com a voyeurs – a les seves vides a través dels binocles de Jeff, ens resulten estranyament familiars.
 
Una pel•lícula amb un començament hipnòtic, farcit d’informació, i un desenvolupament amb un excel•lent ritme, que ens condueix irremissiblement a un inquietant final. Una obra mestre del cinema de tots els temps.