LA AUTORA. Mary Shelley  va ser filla de Mary Wollstonecraft, una  coneguda feminista, escriptora i educadora i de William Godwin, un famós filòsof liberal. Aquestes dues influències van marcar decisivament la seva ment i, per tant, la seva vida sencera. 
 

Mary, tancada a una casa de camp de la vora del llac Léman, prop de Ginebra, passava moltes vetllades amb joves poetes i intel•lectuals, on es generaven llargues converses que sovint s’allargaven fins entrada la nit. En una d’aquestes ocasiones es trobava juntament amb el polèmic poeta Lord Byron i el Doctor John Polidori van tenir una especial competició: tots tres narrarien impactants històries sobrenaturals. Se sap que una d’aquestes històries –concretament la que va inventar-se el doctor- va ser la que donava vida a un nou personatge abans inexistent: el vampir. Aquesta narració, immortalitzada en una curta història va inspirar decididament el Dràcula de Bram Stoker.
 

EL CONTEXT. Les primeres dècades del segle XIX tenien certes particularitats que les diferenciaven clarament de les dècades precedents, però també de les futures. La ciència avançava amb pas segur en una societat preparada per evolucionar. Les màquines de vapor es feien pas a totes les activitats humanes, protagonitzant la primera revolució industrial, transformadora de l’activitat humana i amb ella una allau de nous invents que apareixien a diari: tot semblava possible.  Però el canvi s’estava produint massa de presa i la ciència no s’havia alliberat de la pesada llosa de la religió. Només ens cal recordar les burles que va haver de suportar Darwin quan al 1859 va publicar la seva obra L’origen de les espècies per mitjà de la selecció natural on parlava del concepte d’evolució de les espècies. Però... Déu no va crear el món en 6 dies?

En aquest context, el doctor bolonyès Luigi Galvani, a finals del segle XVIII, estava fent un dels seus treballs de dissecció habituals , en aquesta ocasió amb unes potes de granota. El seu bisturí va tocar, accidentalment, un dels ganxos de bronzo que subjectaven la pota, es va produir una petita descàrrega elèctrica...i  la pota es va moure tota sola.

Naturalment el fet no va passar desapercebut pel doctor, que va començar a treballar a l’entorn d’aquest fet. Va creure observar el que va anomenar “electricitat animal” o força vital, que era la responsable d’animar els músculs i donar-los vida.

Després de la seva mort va deixar com a llegat la tècnica del galvanisme i els fonaments del que s’anomenaria més endavant  l’electricitat estàtica.

xxxxx

LA PEL•LÍCULA. A l’any 1993 Kenneth Branagh havia dirigit i coprotagonitzat l’obra de Shakespeare Molt soroll per no res. Anteriorment  ja ho havia fet amb l’Enric V (la primera pel•lícula que va dirigir) i més tard vindrien Hamlet i Treballs d’amor perduts. La seva passió pels clàssics i el seu gust per recuperar-los de la manera més pura i a la vegada personal són ben coneguts. En aquells moments un projecte de Francis Ford Coppola havia perdut força: tenia la intenció de dirigir el díptic Dràcula / Frankenstein però després de completar la primera va decidir que produiria la segona però que no la dirigiria ell. Fruit de les dues circumstàncies anteriors Coppola va acabar posant en mans de Branagh la direcció del nou projecte. 

Branagh va dirigir i coprotagonitzar la pel•lícula i es va envoltar de grans actors que van donar-li més rellevància al treball: un Robert de Niro impressionant, interpretant a la pertorbada criatura del Dr. Frankenstein; l’Helena Bonham Carter com Elizabeth, la promesa del doctor (el seu primer paper gòtic d’una llarga sèrie que interpretaria de la mà de la seva actual parella, Tim Burton) i Aidan Quinn encarnant al capità Robert Walton de manera molt eficient.