II Guerra Mundial

De Pearl Harbor a Midway

 

Fins a finals de 1941 els Estats Units d’Amèrica van aconseguir mantenir-se fora de la II Guerra Mundial, però cada cop es veia més clar que hi hauria d’acabar entrant: el Japó va planificar meticulosament un pla per infringir un seriós càstig a les forces ianquis establertes al Pacífic, orientat més aviat a fer desistir als EUA de continuar comerciant amb els enemics del Japó i no tant amb la pretensió de posar-los activament dins la guerra. El resultat, però, va ser que en el mateix moment en que es va produir l’atac japonès a Pearl Harbor els americans van declarar la guerra al Japó i, uns dies més tard, al conjunt de les Forces de l’Eix.

Uns mesos després, les dues flotes, americana i japonesa, es trobaven de nou en una de les més grans batalles navals que es recorden: la Batalla de Midway. En aquest curt lapsus de temps va quedar determinat quin seria el curs que prendria la guerra en el Pacífic.

Els moments més notables que es van produir al llarg d’aquests mesos han quedat àmpliament reflectits en diverses pel·lícules. A continuació et parlaré d'alguna d'elles.

 

Tora! Tora! Tora!

El 16 de novembre de 1941 sortia del Japó una poderosa flota formada per 6 portaavions, 2 cuirassats, 2 creuers pesants, 1 creuer lleuger,  8 destructors, 81 caces, 135 bombarders en picat, 104 bombarders horitzontals, 40 bombarders torpediners, 3 vaixells de càrrega amb combustible i 1 vaixell de subministraments. El seu objectiu: atacar la base nord-americana de Pearl Harbor i destruir tota la seva flota al Pacífic. L’atac va estar planejat per l’almirall Isoroku Yamamoto i dirigit pel sots-almirall Chuichi  Nagumo.

La sorpresa era fonamental per aconseguir l’èxit, així que la declaració d’hostilitats havia d’entregar-se poc abans que s’iniciés l’atac. Un conjunt de fatalitats van motivar que l’atac es produís sense cap declaració prèvia. L’atac va agafar totalment per sorpresa a les forces americanes que es trobaven en aquells moments a Pearl Harbor , i van patir una desfeta total. L’atac es va produir el 7 de desembre de 1941 i en només dues hores van deixar enrere 8 cuirassats enfonsats i 4 danyats, a banda de 3 creuers, 3 destructors i 1 dragamines enfonsats o severament tocats, a més de 188 avions destruïts. Les baixes humanes van arribar a 2.403 morts i 1.282 ferits. Van ressonar des de les ràdios dels avions japonesos els crits de Tora! Tora! Tora!, consigna que confirmava que havien enxampat a l’enemic desprevingut.

Aquell mateix 7 de desembre, el president dels EUA, Franklin Delano Roosevelt va declarar aquell dia com “El dia de la Ignomínia”.

A l’any 1967 la Twentieth Century Fox va decidir portar al cinema aquests fets i va voler recollir les dues visions, l’americana i la japonesa, fugint de les històries bèl·liques de bons i de dolents. Volien comptar per a la part japonesa amb el mestre Akira Kurosawa i per aconseguir la seva acceptació li van dir que la part americana estaria dirigida per David Lean, un director al que Kurosawa respectava profundament. El director japonès va acceptar de participar en el projecte i va començar a rodar les primeres escenes... però quan es va assabentar que Lean mai no havia estat dins del projecte va esclatar (lògicament) en colera i va deixar el rodatge. Els estudis ja tenien director per la part americana, Richard Fleischer, però amb la sobtada baixa de Kurosawa van emprendre ràpidament la tasca de buscar substitut. Finalment, la solució que va trobar per guanyar una mica del temps perdut va ser comptar amb dos directors per la part japonesa: Kinji Fukasaku i Toshio Masuda. El primer s’encarregà de filmar les escenes d’acció i el segon de les dramàtiques. El projecte va durar finalment tres anys i va estrenar-se a l’any 1970.

La pel·lícula va tirar mà de maquetes esplèndidament realitzades, d’imatges d’arxiu, d’alguna nau que encara es trobava en actiu i d’avions recuperats per a la cinta. Com a anècdota recordaré que els avions utilitzats a Tota! Tora! Tora! van ser emprats més tard a La Batalla de Midway (1976), El final del compte enrere (1980) i fins i tot a Pearl Harbor (2001). El resultat va ser magnífic i constitueix una reconstrucció força fidedigne del que va succeir a l’entorn de l’atac a Pearl Harbor.

 

Pearl Harbor

Unes dècades més tard, a l’any 2001, Touchstone Pictures va encarregar-li al director Michael Bay que fes una nova versió cinematogràfica de l’atac a Pearl Harbor, però amb algunes diferències respecte a la versió anterior. En primer lloc narraria els fets exclusivament des del costat nord-americà. En segon lloc constaria de tres parts ben diferenciades: una història romàntica, l’atac japonès i, finalment, la revenja americana amb el bombardeig al Japó. I en tercer lloc havia de disposar dels més moderns efectes especials del moment. Sobre aquest darrer punt van apostar sobre segur, ja que Bay era un especialista en treballs amb espectaculars efectes especials com La Roca, Armageddon o la posterior saga de Transformers.

Les escenes d’acció de Pearl Harbor contenen imatges inoblidables, rodades amb una tècnica i una creativitat notables. L’exemple més impactant que em ve al cap és aquella escena en que se’ns permet caure des d’un bombarder japonès, enganxats virtualment a una bomba, precipitar-nos sobre el cuirassat Arizona, travessar les seves cobertes i esclatar en el més profund de la nau. Tot espectacularitat!

Per contra, la pel·lícula està farcida d’errades històriques que li han atorgat el dubtós privilegi de ser una de les pel·lícules històriques que acumula més imprecisions.

En darrer lloc, pel que fa al bombardeig del Japó, aquesta part constitueix una sub-trama posada al final una mica en calçador, per dotar a la pel·lícula d’un final feliç que suavitzes d’alguna manera la desfeta que va patir Nord-Amèrica amb l’acció nipona a Pearl Harbor.

La pel·lícula està protagonitzada per Ben Affleck, Josh Hartnett i Kate Beckinsale, amb la participació d’Alec Baldwin com el Tinent Coronel Doolittlle, Jon Voight com el president Roosevelt i l’aparició de una joveneta Jennifer Garner poc abans d’iniciar la sèrie Alias.


30 segons sobre Tòquio

Potser més interessant que l’anterior, és la versió que es va fer de la incursió del Coronel Doolittle a la pel·lícula 30 segons sobre Tòquio. Aquesta pel·lícula va estrenar-se a l’any 1944, encara en plena II Guerra Mundial, i només dos anys després dels fets que descriu. Constitueix una excel·lent narració dels fets que van envoltar la temerària operació, analitzant la gestació, els preparatius, la realització i el complicat retorn a casa.

Ens situa 131 dies després de la desfeta de Pearl Harbor. Les forces nipones, cada cop amb més arrogància, ja havien ocupat Malàisia, Tailàndia, Hong Kong, Singapur, Java, Sumatra, Filipines... i semblava que la seva expansió era imparable, així que calia frenar-la d’alguna manera. Va ser llavors que es va posar sobre la taula una acció veritablement inesperada: llençar 16 bombarders des del portaavions USS Hornet amb l’objectiu d’abocar les seves càrregues explosives en objectius estratègics situats en diversos punts de l’illa de Japó.

Els nord-americans sabien que l’atac no els podia fer gaire mal, però minaria la seva immaculada confiança, els demostraria que ningú no podia sentir-se totalment tranquil i donaria una primera victòria al poble americà.

Per això, en el més absolut secret, es va formar a un equip de pilots en unes tècniques molt poc habituals: aconseguir que els bombarders Mitchell B-25 s’enlairessin en pistes que tenien solament 150 metres de llargada –que era l’espai que tindrien en un portaavions- i practicar el vol rasant –per acostar-se els objectius sense ser vistos i també per economitzar combustible-.

Els bombarders van llençar les seves bombes en els objectius fixats i cap d’ells va ser abatut en territori japonès. El problema va ser arribar a l’aeroport xinés de Chuchow, que era la zona d’aterratge segura més propera. Els avions van tenir que se llançats 300 quilòmetres abans del que estava previst, ja que el USS Hornet va ser vist per uns pesquers japonesos. Com a conseqüència d’això, cap avió va aconseguir arribar a l’aeroport: alguns van caure al mar, d’altres van saltar en paracaigudes o van trobar algun clar on aterrar en territori xinès.

La pel·lícula conté escenes reals de combat i va utilitzar excel·lentment elaborades maquetes per a recrear els bombardejos. L’esforç li va valdre un Òscar als Millors Efectes Especials. Està protagonitzada per Van Johnson, en el paper del tinent Ted Lawson i Spencer Tracy com el Coronel Doolittle i està dirigida eficientment per Mervyn LeRoy

 

The eternal zero

The eternal zero o Kamikaze (Eien no 0, 2013) és una pel·lícula japonesa, escrita i dirigida per Takashi Yamazaki, basada en una novel·la de Naoki Hyakuta.

La història ens situa a l’actualitat i ens presenta a dos germans, Kentaro i Keiko Saeki, que tenen preguntes per respondre sobre el seu avi. Només saben que va morir servint a les Forces Especials de l’exèrcit japonès a la II Guerra Mundial, però tota la resta és una gran incògnita, així que es llencen a la recerca d’aquelles persones que encara estan vives i que poden aportar més dades sobre qui va ser realment  Kyuzo Miyabe. A través d’històries aparentment contradictòries, aniran teixint la seva veritable vida i els fets que el van conduir a la seva mort i de com un noi que estimava profundament la vida i la defensava per sobre de tota la mort que l’envoltava va convertir-se, després d’haver participat a l’atac a Pearl Harbor, a Midway i a Rabaul, en un kamikaze.

La pel·lícula disposa d’una pàgina web dedicada exclusivament a ella i és una de les mostres de l’excel·lent cinema que s’està fent actualment al Japó, que ens ajuda a eixamplar una mica més la nostra visió sobre el conflicte, des d’una altra perspectiva. Aquesta obra pot veure’s en versió original des de YouTube.

 

El final del compte enrere

La temptació era massa gran! T’imagines que, per estranyes circumstàncies, un poderós i modern portaavions, totalment equipat, pogués viatjar a les illes Hawaii just abans del despietat atac a Pearl Harbor? Quina seria la decisió correcte: intervenir, tot canviant la història, o restar al marge i deixar que el drama es repeteixi? Aquesta pel·lícula, que s’endinsa en el terreny de la ciència ficció, posa als personatges en aquesta tessitura.

A la pel·lícula El final del compte enrere, el portaavions USS Nimitz, el més gran del món, amb una dotació d’uns 6000 homes, impulsat per reactors nuclears i amb una força aèria de 90 unitats, entre els més moderns avions i helicòpters és troba, a l’any 1980 a la base de Hawaii i es disposa a fer unes rutinàries maniobres quan una estranya tempesta obre un forat de cuc, capaç de fer viatjar a la nau i als seus tripulants just el dia 6 de desembre de 1941, un dia abans de l’atac de Pearl Harbor.

El capità del portaavions, Matthew Yelland (Kirk Douglas), anirà descobrint, a poc a poc, la realitat del fenomen que els ha implicat i això el forçarà a prendre difícils decisions que poden afectar a la mateixa història.

En el fons, la història té latent la famosa “paradoxa de l’avi”: si puc viatjar en el temps i matar al meu avi (o avia) abans que hagi engendrat al meu pare (o mare), jo no hauré nascut mai... i per tant, no hauré pogut matar al meu avi (o avia) i sent així, conseqüentment hauré pogut néixer. Un bucle amb impossible resolució! O si?

La pel·lícula només acarona la superfície del dilema que obra i, intencionadament, no vol complicar-se gaire la vida... en un film per l’entreteniment sense gaires filigranes més. El resultat és una pel·lícula bèl·lica amb un rerefons fantàstic.


La batalla de Midway

El desembre de 1941 els japonesos havien bombardejat Pearl Harbor i el 18 d’abril de 1942 els americans els havien tornat la jugada atacant Tòquio, Yokohama i d’altres ciutats japoneses... i amb aquest atac van aconseguir l’efecte desitjat: els japonesos no se sentien segurs a casa seva. Havien de rematar les forces marítimes americanes al Pacífic, cercar els portaavions ianquis allí on es trobessin i enfonsar-los. Va ser per això que novament l’Almirall Yamamoto va dissenyar un pla per a deixar inoperativa la flota enemiga per molt de temps. Reunirien novament la seva poderosa flota i, després d’alguns moviments de distracció caurien novament sobre Pearl Harbor i sentenciarien el que va començar a fer solament uns mesos abans.

Per la seva banda, les fores americanes ja no estaven desprevingudes, com va passar en el primer atac. Els serveis d’intel·ligència treballaven nit i dia per desxifrar els missatges encriptats japonesos i tenien serioses sospites que es preparava una acció de molt grans dimensions i que l’objectiu seria novament, amb tota probabilitat, Pearl Harbor.

Les forces aero-navals americanes van anar a l’encontre de les japoneses i van situar-se estratègicament prop de la petita illa de Midway: van anomenar a aquell lloc el “punt sort”. El gruix de la seva flota era de 3 portaavions: l’USS Enterprise, l‘USS Hornet i l’USS Yorktown que havia quedat molt malmès a la batalla de l’Illa del Corall. En total van mobilitzar 309 avions.

Per part japonesa, anaven a la batalla 4 portaavions - l'Akagi i el Kaga, el Hiryū i el Sōryū- i les seves respectives escortes, amb una força aèria de 260 avions.

Després de diverses accions tàctiques, l’aviació ianqui va localitzar als portaavions japonesos i es va produir un atac frenètic que va durar uns 10 minuts... després tot va quedar sentenciat.

Els americans va perdre el portaavions USS Yorktown, el destructor USS Hammann, 150 avions i 250 homes. Les pèrdues japoneses van ser molt més dramàtiques: van perdre els 4 portaavions, el creuer pesant Mikuma, els 260 avions i 3.052 homes.

La pel·lícula La batalla de Midway (1976) descriu detalladament els preàmbuls de la batalla i les accions bèl·liques que es van produir al seu voltant, mostrant les tàctiques dels uns i dels altres així com les circumstàncies que van fer decantar la victòria del costat americà. Va estar dirigida per Jack Smight i va comptar amb un seguit de grans noms entre els actors que hi van intervenir, la qual cosa la va fer molt més atractiva per al gran públic:Henry Fonda, James Coburn, Charlton Heston, Glenn Ford, Toshirô Mifune, Robert Mitchum, Cliff Robertson, Robert Wagner, Pat Morita, Tom Selleck...