Josephine Hull

Arsènic i puntes de coixí (1944)

Frank Capra és un dels directors més grans de la història del cinema. La seva personalitat i la seva especial manera de tractar les històries feia d’ell un director sempre amb aquell segell propi que tan el caracteritzava, realitzant comèdies dramàtiques que sempre duien amagada alguna faula social, amb aquella peculiar visió optimista de la vida i de la humanitat... 
 
Però a l’any 1941 Europa estava sota l’ocupació nazi i els Estats Units veien ja inevitable la seva intervenció. En aquest marc, Capra va oferir-se per anar al front a narrar el que allà estava succeint. La seva proposta va ser acceptada ràpidament.  Només li mancava una cosa: abans de marxar va voler deixar uns ingressos garantits per a la seva família, ja que amb el que l’estat li pagaria per anar al front no en tindrien prou per a mantenir el seu ritme de vida. La solució li va resultar molt evident: faria una pel•lícula abans de marxar. I va pensar en alguna cosa fàcil, en una adaptació d’alguna obra teatral.
 
En aquells moments estava en cartell a Broadway una obra de teatre que estava tenint un gran èxit: Arsenic and Old Laces (Arsènic i puntes de coixí). Estava basada en la novel•la de Joseph Kesselring, escrita el 1939 amb el títol de Cadàvers a la nostra bodega i era una screwball comedy (o comèdia esbojarrada) basada en una història d’humor molt negre amb un ritme de gags constants. Capra hi va veure una gran oportunitat. Si comprava els drets era una pel•lícula que podria rodar en un màxim de 4 setmanes, sense extres, ni localitzacions exteriors, ni desplaçaments i pràcticament podria desenvolupar-se en un únic decorat...
 
El director va declarar feliç: Cap gran document social per a salvar al món, cap gran preocupació sobre si “Juan Nadie” havia de saltar o no, només vell i bon teatre a l’antiga, una comèdia en la que passa de tot i que desperta riallades sense parar sobre assassinats.
 
 


Així és que va apartar momentàniament el seu tipus de cine tradicional que havia esculpit amb obres com Mr. Deeds Goes to Town (o El secreto de vivir), You Can't Take It with You (o Vive como quieras), Mr. Smith Goes to Washington (o Caballero sin espada)... i es va llençar a aquesta alimentària obra còmica.

Els productors van aconseguir portar de Brooklyn, en un descans d’actuacions de 8 setmanes, a les actrius que interpretaven a les dues tietes de Mortimer  (tan dolces com desequilibrades) a  l’obra teatral, Josephine Hull i Jean Adair, així com a l’intèrpret del no menys grillat germà del protagonista, John Alexander. El paper de l’altre germà, perseguit per la policia, estava interpretat per Boris Carloff a l’obra de teatre però no va ser possible incorporar-lo a la pel•lícula per la qual cosa van posar en el paper a Raymond Massey. La cirera del repartiment va ser per al paper de Mortimer que va posar-se en mans de Cary Grant, després d’haver ampliat convenientment el seu paper respecte a l’obra teatral.
 
Diuen que un cop acabada la pel•lícula Cary Grant no estava gaire convençut de les sobreactuacions que li havia demanat Capra: La persona que interpretava el paper de Mortimer Brewster a l’obra, Allan Joslyn, ho hauria fet millor que jo. També Jimmy Stewart hauria estat millor a la pel•lícula. Les declaracions només reflectien la seva por al ridícul i a malaguanyar la seva imatge de gentleman. Però el públic i la crítica van quedar encantats amb el seu treball i va veure com la pel•lícula s’elevava ràpidament a l’Olimp de les obres immortals. Amb els anys Grant va superar les pors inicials i a les darreres entrevistes concedides va confessar que interpretant aquest paper era on millor s’ho havia passat i és que Capra li va donar l’empenta i el va deixar improvisar, sobreactuar, fer-se seu el personatge i convertir-lo en un dels millors papers de comèdia que va interpretar mai. 
 
Com a anècdota podem recordar que els 100.000 dòlars que Cary Grant va cobrar per intervenir a la cinta els va donar íntegrament a un fons de caritat per a la guerra en que acabava de sumir-se el seu país.
 
I encara una altra anècdota: a una de les làpides del vell cementiri que es troba al costat de la casa de la família Brewster es pot veure que pertany a Archie Leach. Aquest és el nom autèntic de Cary Grant. Un petit detall d’humor negre.
 
Arsenic and Old Laces va quedar acabada el mateix 1941 però a causa del compromís que la Warner tenia de no estrenar l’obra fins que aquesta no deixés de representar-se a Broadway no va arribar al públic fins el 1944.
 
Aquesta inesperada obra macabra, atípica a la filmografia de Capra, va situar-se ràpidament entre les seves obres més recordades. Després encara l’esperaven grans èxits com la mítica Que bonic és viure! (It's a Wonderful Life) però Arsenic and Old Laces restarà per sempre com una de les més grans comèdies de la història del cinema.