El lector (The Reader) és una pel·lícula que remou coses per dins. Si ens deixem emportar per l’esplèndida manera que té d’explicar la història el seu director, Stephen Daldry, i per la seva sensibilitat omnipresent  al llarg de tota la pel·lícula de ben segur que ens sentirem atrapats per la historia i pels molts conflictes interns que proposa.

Naturalment el lògic pas següent seria comentar una mica de que va la història, però... de què va realment? d’un primer amor que marca profundament a un noi de 15 anys? dels misteris que s’amaguen darrera una dona que sembla no tenir passat? de les atrocitats dutes a terme als camps d’extermini nazis? de com el concepte del bé i del mal pot ser un valor voluble i subjectiu?

Un professor de dret li comenta al noi protagonista: ”La qüestió mai no és si va estar malament sinó si va ser legal”. Buf! La frase té la seva complexitat! Diu també que “les societats volen regir-se per una cosa anomenada moralitat, però en realitat es regeixen per una cosa anomenada llei”.  

Aquesta història està basada en una novel·la semiautobiogràfica de l’autor alemany Bernhard Schlink que va ser publicada l’any 1995. Ràpidament va ser un èxit de vendes arreu del món i uns anys més tard, el 2008, va passar al cinema.

L’acurat càsting que va dur-se a terme per a triar l’elenc protagonista del film va ser determinant perquè el treball cinematogràfic assolís el gran nivell final. La protagonista absoluta de la pel·lícula és Hanna Schmitz, el personatge femení central i fil conductor de tota la història, interpretat brillantment per la Kate Winslet. Si la sola presència de la Kate ja constitueix una garantia de qualitat en qualsevol treball, en casos com aquest a més demostra tot el que és capaç de fer amb un bon personatge.

Hanna comparteix protagonisme amb Michael Berg, al que coneixem de jove interpretat per David Kross i d’adult sota la pell de Ralph Fiennes.

La pel·lícula juga amb nosaltres, ens fa empatitzar amb sentiments que en prou feines podem entendre i aparcar per una estona tot el bagul de prejudicis que portem a sobre. No estem davant del bé i del mal. Ens trobem en presència d’éssers humans imperfectes i vulnerables i compartim amb ells uns moments de la seva vida. Nosaltres no estem allí per a judicar-los!

A la fi ens quedem amb una frase de Hanna: “El que sentim no és important. És completament irrellevant. L’únic important és el que fem”.