Al cinema dels anys ’60 hi havia molt d’espai per a l’humor i sovint a les sessions dobles dels cinemes de reestrena una de les dues pel·lícules que s’exhibien pertanyia al gènere de la comèdia. Aquestes cintes eren principalment americanes, espanyoles, italianes i franceses... i gràcies a elles vàrem poder descobrir treballs força interessants. Un d’ells va ser la saga de tres pel·lícules sobre la figura de Fantomas: Fantomas (1964), Fantomas torna (1965) i Fantomas contra Scotlant Yard (1967).

Fantomas era un arxicriminal... un d’aquells genis del mal que elaboraven complexes estratègies per aconseguir els seus obscurs plans, que sempre passaven per dominar a la humanitat. Fantomas ja tenia uns clars precedents cinematogràfics amb els malvats Fu Manchú –que arribaria a la seva màxima popularitat amb Christopher Lee– i el Dr. Mabuse sobretot de la mà del gran director Fritz Lang. Fantomas, però, es diferenciava clarament dels seus predecessors i ha estat considerat com la transició perfecte entre els antics malvats de la novel·la gòtica i els supercriminals moderns que arribarien just després, com el Doctor No i la resta de perversos components de l’organització Spectre, que tan eficientment combat l’agent James Bond.

El sociòpata Fantomas va néixer de la ploma de Pierre Souvestre i de Marcel Allain que van escriure junts 32 volums sobre aquest personatge i que encara després de la mort de Souvestre, Allain en va escriure 11 més en solitari. Després van venir les adaptacions al còmic, a la televisió i –com no podia ser d’altra manera– al cinema.

Al llarg de les seves pel·lícules descobrim a Fantomas (Jean Marais) com un criminal despietat que no es mostra fidel a cap persona ni a cap causa. Sempre porta una màscara grisa que li cobreix el seu veritable rostre i mostra, com una de les seves qualitats més sibil·lines, la seva capacitat per adoptar qualsevol aparença, gràcies al domini que mostra per realitzar màscares, que són còpies perfectes de la persona que vol suplantar. Per combatre aquest terrible enemic, el món només disposa d’un home, el comissari Juve (Louis de Funès), maldestre i sempre atabalat, que disposa de la col·laboració d’un periodista del Point du jour (Robert Dalban) la intervenció del qual resulta de vital importància per a malbaratar els plans de Fantomas.

Aquestes pel·lícules van constituir un gran èxit a la taquilla francesa i van tenir una presència destacada en les cartelleres internacionals gràcies a la potència del personatge de Fantomas, però també per la insubstituïble presència de l’inimitable Louis de Funes. De Funes va constituir al llarg de més de 30 anys una autèntica llegenda al seu país: va treballar a 158 pel·lícules entre els anys 1946 i 1982 i va arribar al seu màxim èxit amb el personatge que mantindria al llarg de tota la seva època daurada... un homenet, baixet i sempre malhumorat, molt histriònic però amb un gran cor. El propi de Funes va dir sobre ell mateix: “sóc lleig i ridícul, però el públic em vol així... un còmic amb la cara d’Alain Delon es trobaria amb masses handicaps”. Aquest personatge el recordarem fàcilment a la saga del gendarme, que va constar de 6 pel·lícules, però també per treballs tan memorables com L’home del Cadillac (1965), La gran gresca (1966), Oscar, una maleta, dues maletes, tres maletes (1967), Caiguts sobre un arbre (1971) o Les boges aventures de Rabbi Jacob (1973).

Darrera quedaven els seus inicis com a músic de jazz, els seus treballs al teatre i les seves modestes aparicions en els seus primers treballs cinematogràfics... aquell petit i carismàtic francès, de pare sevillà, va arribar a ser condecorat Cavaller de la Legió d’Honor, la distinció francesa més elevada com a recompensa per la seva aportació al país. Va esdevenir tot un mite per a França i va ser reconegut i respectat internacionalment.

Qualsevol de les seves pel·lícules és un bon tribut a la seva memòria i a la seva important aportació al cinema còmic mundial.