M. Night Shyamalan

M. Night Shyamalan, un torrent de creativitat


M. Night Shyamalan
va néixer a Pondicherry, a la Índia, el 6 d’agost de 1970 però va anar a viure a Filadèlfia, als Estats Units, amb tota la seva família quan encara era molt petit.

La seva passió pel cinema va ser molt precoç, cosa acreditada per la gran quantitat de vídeos que va filmar des de molt jovenet: als 8 anys li van regalar una càmera Super 8 i des de llavors va ser aquesta la seva diversió preferida.

Als 17 anys ja havia realitzar 45 pel·lícules casolanes. No es d’estranyar, doncs, que només va poder va estudiar cinematografia i ho va fer al Tisch School of Arts de Nova York.

El seu primer llargmetratge, Praying with anger, va realitzar-lo a l’any 1992 amb només 22 anys d’edat, una història de tall autobiogràfic que va interpretar ell mateix, que va obtenir una bona rebuda als festivals on es va exhibir i que va acabar sent escollida la millor pel·lícula debut per l’Institut del Cinema de Los Angeles. Després va venir Els primers amics de 1998. Tot estava preparat per que arribés a les cotes més altes de popularitat...

 

 

El sisè sentit. 1999 

A l’any 1999 li va arribar la seva gran oportunitat. Tenia una història, escrita per ell mateix, molt intensa i torbadora... i amb un final inesperat, una característica que seria força comuna en una bona part les seves obres posteriors. Va aconseguir llum verda, no solament per a realitzar-la sinó també per poder disposar dels actors que ell tries. Ràpidament el rol principal va recaure en Bruce Willis en un paper absolutament diferent a tots els registres que l’actor havia interpretat. Segurament això va fer que Willis acceptés el paper de molt bon grat. Només faltava una cosa: adjudicar el paper del nen coprotagonista a un actor que pogués treure’n el màxim profit. Haley Joel Osment va brodar-lo. El resultat va ser un thriller sobrenatural que va impactar al món pel seu llenguatge visual i la seva inquietant trama. En aquesta pel·lícula Shyamalan va fer el seu primer cameo, d’una pràctica que es va fer tan habitual com les famoses aparicions del mestre Hitchcock.

 

 

El protegit. 2000  

A l’any següent, el 2000, Shyamalan va estrenar una pel·lícula que va aixecar moltes expectatives. Explica la història d’un home (novament Bruce Willis) que després d’un dramàtic accident del tren en el que viatjava i del qual només ell n’ha sortit viu i completament il·lès, pren consciència que mai a la vida no ha patit cap malaltia ni s’ha fracturat mai cap os... Sembla que ens endinsi en una història sobrenatural en la línia de El sisè sentit, però res a veure. El director, guionista i en aquesta ocasió també productor té guardat a la butxaca un gir de la història cap a una lloc insòlit i brillant. Va ser mal entesa sobretot per la gent que no anava a veure-la amb la ment oberta, però aclamada per una bona part del púbic que van trobar en ella una incursió en terreny desconegut i sorprenent. Va estar brillantment acompanyat per Samuel L. Jackson i per Robin Wright. En aquesta ocasió el director també va aparèixer breument a la pel·lícula.

 

 

Senyals. 2002   

Al 2002 va arribar l’hora d’una nova pel·lícula que afrontava una temàtica radicalment diferent: ens trobem davant d’una invasió extraterrestre. Per la temàtica pots fer-te ràpidament una idea de sobre que va la pel·lícula... però recorda que estem parlant d’un dels directors més sorprenents del panorama actual y amb ell res no acaba sent el que podríem suposar. Com en d’altres ocasions la trama de fons només és el pretext per a explicar-nos la història que porta al cap i que és la que realment l’interessa explicar. En aquest cas es val d’actors de la solvència de Mel Gibson i de Joaquin Phoenix en un projecte totalment personal novament escrit, dirigit i produït per ell mateix, on fa també una curta aparició. A fora s’està produint una invasió extraterrestre però a dins la granja dels Hess tindrem la nostra visió pròpia dels fets en una narració claustrofòbica i tensa. Només Shyamalan sap, a més, dotar la història de petites espurnes del seu humor tan particular.

 

 

El bosc. 2004  

No vàrem trigar gaire a descobrir que el jove realitzador encara tenia molt a explicar i d’una manera brillant: al 2004 va estrenar-se El bosc (The Village), potser la seva obra més poètica i preciosista. La història ens situa en una petita vil·la perduda per entre mig dels boscos de Pennsylvania. Viuen austerament i saben que només complint rígidament unes normes, estaran protegits dels diables que habiten en el bosc: no han d’entrar al bosc, han de respectar sempre l’alerta de la campana que els indica que s’acosten les criatures del bosc i sobretot han evitar en tot moment el color vermell, color que atrau al mal.  A aquestes alçades, cal recordar que estem dins d’una pel·lícula de Shyamalan? El que he descrit és la història, però de què va la pel·lícula ho ha de descobrir cadascú, deixant-se emportar pels jocs narratius i els girs argumentals del genial creador que –ja gairebé no cal dir-ho- torna a ser guionista, director i productor. Disposem també d’un nou cameo seu! L’elenc d’actors i actrius és espectacular: és la primera col·laboració entre el director i Bryce Dallas Howard, delicada i sensible però vital i decidida, porta el pes d’una gran part de la historia acompanyada en el protagonisme per Joaquin Phoenix, en el paper d’un noi tímid i introvertit capaç de superar-ho tot per amor. Completen el repartiment persones de la talla de William Hurt, Adrien Brody o Sigourney Weaver, sense oblidar el color vermell, un personatge més dins d’aquesta narració bella i cruel a l’hora.

 

 

La jove de l'aigua. 2006  

En aquesta ocasió en aproxima a la història de Cleveland Heep (Paul Giamatti), l’ecarregat del manteniment d’un blog d’apartaments. Un bon home que té una vida aburrida i monótona fins que un dia descobreix a una noia, Story (Bryce Dallas Howard), dins la piscina del recinte. La rescata i la porta al seu apartament perquè es recuperi però no tarda a descubrir que és una narf (nimfa) en greu perill. Per a salvar-la i –al mateix temps- salvar al món, tots els veïns de l’edifici hauran de col·laborar a la tasca. La història va néixer sota la forma de conte infantil que Shyamalan li explicava a les seves dues filles a la hora de dormir. Tenia el costum d’explicar a les seves nenes històries que anava improvisant sobre la marxa, així que un dia va començar una història amb la frase: sabeu que algú viu al fons de la nostra piscina? Les nenes van quedar captivades per la narració així que tots tres van anar repetint l’experiència al llarg de diverses nits: ell deixant aparèixer més i més detalls i elles seduïdes cada cop més per la fantàstica història plena de màgia i d’intriga. El director va dir sobre ella: espero que els espectadors surtin de la pel·lícula amb un sentiment d’esperança vers tot el que ens envolta; una esperança en que cadascú trobi el seu paper a la vida i que la gent sàpiga desenvolupar correctament aquest paper i facin el que han de fer.

 

 

L’incident. 2008  

Sense previ avís, es produeix un estrany incident del qual no se’n sap res, ni les causes, ni l’abast. Un impuls està portant a la gent, massivament, a treure’s la vida sense una causa aparent. Seguim a un professor de ciències d’un institut de Filadèlfia, Elliot Moore (Mark Wahlberg) i a la seva dona Alma (Zooey Deschanel) intentant fugir de la bogeria que està estenent-se pel món. En el seu viatge van acompanyats per Julian (John Leguizamo), professor de matemàtiques i amic d’Elliot i Jess (Ashlyn Sanchez), la seva filla. La natura ha entrat en conflicte amb la humanitat i les conseqüències poden ser fatals per a l’espècie. Segons paraules de Shyamalan, crec que el que és veritablement aterrador de L’incident és que la gent comença a comportar-se de manera diametralment oposada a com se suposa que ho faria. Els comportaments inexplicats són sempre pertorbadors i hi ha un comportament contra natura en aquesta història. Després de tot, la única cosa que fa a una espècie de seguir endavant és l’instint d’estar el més lluny possible de les coses que poden fer mal, per a protegir-nos a nosaltres mateixos y als altres. Però, què succeeix si aquest instint desapareix? Les coses es posen veritablement lletges molt, molt ràpidament.

 

 

Airbender, l'últim guerrer. 2010  

Shyamalan dóna en aquesta pel·lícula un pas endavant i deixa de banda el seu segell característic per endinsar-se en un terreny fins llavors inexplorat: ens presenta una història de fantasia èpica en un món dividit en quatre nacions: la nació del Aire, la de la Terra, la del Foc i la del Aigua. Cadascuna domina un dels elements però les enemistats entre elles sembla n tenir fi... però existeix Aang (Noah Ringer), el darrer Avatar, aquella criatura capaç de dominar els quatre elements i de pacificar el món. En aquesta dura empresa será ajudat per Katara (Nicola Peltz), una mestra de l’Aigua i el seu germà Sokka. La pel·lícula, pensada per a tots els públics, no va ser gens rebuda ni pel públic ni per la crítica. Pretenia ser una trilogia que –de moment- s’ha quedat en una sola entrega. Segur que si dones un pas endavant i mires aquesta obra sense prejudicis Airbender t’encantarà, això si, t’ha d’agradar el cinema d’acció fantàstica!

 

 

After Earth. 2013   

És aquesta una pel·lícula de ciència ficció de tall força convencional en la que el legendari general Cypher Raige (Will Smith) torna a la Terra, desolada i hostil a l’home, acompanyat del seu fill Kitai (Jaden Smith, fill de Will) en una petita nau de transport. Una pluja d’asteroides danya la nau i fa que caiguin a la superfície del planeta. En la caiguda, el general queda ferit i Kitai ha d’anar a cercar rescat en un món ple de perills. És aquesta una pel·lícula que aporta molt poc de nou al gènere i que va significar un espectacular fracàs a taquilla i unes crítiques ferotges, És, fins al moment, la pel·lícula més vulgar del seu director.

 

 

La visita. 2015  

Finalment, ens arriba La Visita, on Shaymalan s’aparta d’experiments i retorna a la seva essència, inquietant, tensa i claustrofòbica però amb aquells detalls d’humor tan particular que tan el caracteritzaven, en una pel·lícula que no deixa indiferent a ningú. Uns pares envien als seus fills a passar una setmana en una apartada granja on viuen els avis dels nens, a Pennsylvania. No trigaran a descobrir que els vells manifesten un comportament molt estrany i aterrador. El director torna als orígens amb una pel·lícula de baix pressupost però d’un art de molts qui lats, Per saber si les coses són el que aparenten ser o si hi haurà inesperats girs argumentals a la trama caldrà una vegada més esperar fins el final.