Manolo Gómez Bur

La ciudad no es para mí (1966)

 
 

 
A l’estat espanyol, als llarg de diverses dècades, es va produir un gènere cinematogràfic únic, aquell en que les seves històries estaven plenes d’exageracions intencionades sobre el caràcter espanyol: és el que es va conèixer amb el mot despectiu d’españoladas. Aquest gènere es torna especialment rellevant en plena dictadura, sobretot entre els anys ’60 i començaments dels ’70 on descriu una Espanya de pandereta, plena de picaresca i de tòpics, amb homenets especialment curts de gambals que no tenien gaire coses al cap, en una societat molt jerarquitzada formada per los señoritos, el servei, els busca-vides que bevien directament del Lazarillo de Tormes i la gent rural. Totes elles eren l’encarnació de la famosa frase Spain is diferent, eslògan creat pel Ministerio de Información y Turismo dirigit per Manuel Fraga als anys ’60 i que volia donar resposta a una dita que circulava alegrement per mitja Europa: Àfrica comença als Pirineus!
 
Però les històries que es mostraven a les pel·lícules espanyoles d’aquella època i en especial les españoladas, no feien més que confirmar la idea que tenia el món d’aquest país, foscament submergit en una llarga dictadura, poblat d’una fauna que encara perdura actualment en molts racons, coneguda com a macho ibérico, amb arguments extremadament masclistes i classistes, amb homenets en zel a la recerca de les sempre atractives dones estrangeres i on era impossible de trobar la més mínima referència a la política  ni a cap tema social. 
 
Aquest va ser el regnat d’actors i actrius que, malgrat que molts d’ells eren bons actors, van quedar reclosos a uns papers tòpics i repetitius. Trobem noms com José Luis López Vázquez, Alfredo LandaGracita Morales, José Sacristán, Manolo Gómez Bur, Tony Leblanc, Concha Velasco, Lina Morgan, Florinda Chico, Rafaela Aparicio, José Sazatornil... tots ells interpretant una i altra vegada cadascú el seu paper ja preestablert, com si d’una Comèdia de l’Art es tractés. 
 
Al darrera de les càmeres trobàvem amb una gran freqüència noms com Pedro Masó que va escriure els guions de 75 pel·lícules i en va dirigir 20, arribant a estrenar només a l’any 1970 fins a 7 obres, amb títols tan significatius com “Por qué pecamos a los cuarenta”, “El abominable hombre de la Costa del Sol” o “De profesión sus labores”, o Pedro Lazaga amb els seus 93 títols com a director i 22 com a guionista. Tots dos van treballar plegats en moltes ocasions.
 
La decadència de les españoladas va coincidir amb una altre tendència que va esclatar a mitjans dels ’70: el destape. Mariano Ozores va ser el seu màxim exponent escrivint fins a 118 guions i dirigint 98 pel·lícules moltes d’elles protagonitzades per Fernando Esteso i Andrés Pajares, que van esdevenir les estrelles del moment... però això ja és una altra història.
 
 
 
A la sessió doble d’avui vull comentar una españolada divertida i entranyable, amb un cert regust ranci però que encara es deixa mirar i que ens provocarà més d’un somriure: La ciudad no es para mí.  
 
Aquesta pel·lícula, de l’any 1966, està protagonitzada per Paco Martínez Soria, un actor molt aplaudit al teatre des de feia molts anys, però que va tenir el seu primer gran èxit cinematogràfic precisament amb aquesta obra. El seu personatge va ser també molt recurrent al llarg de la seva carrera a la pantalla gran: aquell home de poble, entranyable i un pèl rondinaire, tossut però sempre amb un gran cor.

La ciudad no es para mí, descriu l’experiència d’un bon home que viu en un petit poblet de l’Aragó i que pren la determinació d’anar a Madrid per viure amb el seu fill, que ja fa anys que està establert a la gran ciutat, on exerceix de metge d’un cert prestigi... Com ja pots imaginar-te, aquest home que prové del món rural està encarnat per Paco Martínez Soria, en un paper que interpreta de manera magistral. 
En aquesta pel·lícula a Martínez Soria el trobem acompanyat del bo i millor del moment: Manolo Gómez Bur, Gracita Morales, Alfredo Landa, José Sacristán, Margot Cottens, Sancho Gracia, José Sazatornil, Luis Varela...  
 
Va estar dirigida per Pedro Lazaga amb el que va treballar en un total de 10 ocasions. Aquesta va ser la primera ocasió però després van venir ¿Qué hacemos con los hijos? (1967), El turismo es un gran invento (1968), Abuelo Made in Spain (1969), Hay que educar a papá (1971), El padre de la criatura (1972), El abuelo tiene un plan (1973), El alegre divorciado (1975), Estoy hecho un chaval (1976) i Vaya par de gemelos (1978). Tot plegat una fructífera relació que va deixar divertits treballs, la majoria d’ells molt exitosos i que van deixar molt bones taquilles.