melodrama

Que bonic és viure! (1946)

 

Després de la Segona Guerra Mundial, el món va quedar profundament marcat  pels horrors que li havia tocat viure. L’espant d’una guerra d’unes dimensions i d’una cruesa mai no vistes havien transformat profundament el subconscient col•lectiu dels diferents pobles de la terra.
 
El director de cinema Frank Capra, aquella veu punyent que va crear obres tan imprescindibles com Mr. Smith Goes to Washington o Arsènic i puntes de coixí, va acceptar l’encàrrec del Ministeri de Defensa dels Estats Units de realitzar una importantíssima tasca de corresponsal de guerra que, a través de la seva càmera, immortalitzés els esdeveniments que estaven estremint el món. Fruit d’aquesta tasca ens ha quedat un llegat documental d’excepció.
 
I hom podia preguntar-se com hauria afectat tot el mal i la crueltat observades a l’esperit optimista i esperançat de Capra.  La resposta no es va fer esperar gaire. La seva primera pel•lícula després de la gran guerra va ser Que bonic és viure!, de l’any 1948, una història on el seu director tornava a apostar pels valors més profunds de la naturalesa humana: l’amor, la solidaritat, la bondat innata de la gran majoria de persones...  una excel•lent pel•lícula sobre els grans canvis que deixem darrera nostre al llarg de la vida sense ser-ne gaire conscients, amb una memorable interpretació del gran James Stewart...

Capra, en declaracions publicades a la seva autobiografia, va dir: “No la vaig fer per a crítics avorrits ni per intel•lectuals pedants. La vaig fer per a la gent senzilla com jo; gent que potser havia perdut el seu marit, o el seu pare, o al seu fill; gent que estava a punt de perdre la il•lusió de somniar, i a la que havia que dir-li que cap home no és un fracassat.”
 
Malgrat la seva indubtable qualitat, la pel•lícula va passar molt modestament pels cinemes i no va ni tan sols arribar a recaptar els 3,7 milions de dòlars que havia costat la seva realització i malgrat les seves 5 nominacions als Oscar no en va aconseguir cap. 
 
Tot semblava indicar que cauria de manera igual de ràpida que d’injusta al sac de l’oblit però, com si es tractés d’una de les pròpies històries que tan li agradaven a Capra, es van produir dos fets que serien vitals per la pel•lícula i per la seva difusió futura: a l’any 1974 la companyia Republic Pictures, propietària de la cinta, es va oblidar de renovar el seu copyright justament en un moment clau en el desenvolupament de moltes cadenes televisives. El segon fet va ser que l’hàbil programador de la cadena TBS va adonar-se d’aquest descuit i va llençar-se a l’explotació d’aquesta circumstància: va començar a emetre la pel•lícula en cada ocasió que trobava un escletxa en la programació de Nadal o pel dia d’Acció de Gràcies. En només dos anys, la resta de cadenes televisives ja havien captat la circumstància i estaven aprofitant-la també per omplir les seves programacions. Totes les cadenes estaven exhibint la cinta perquè era gratuïta però no van trigar a adonar-se d’un fet que els va cridar l’atenció: any rera any l’audiència anava augmentant. Que bonic és viure! s’estava convertint en un nou ritual nadalenc per tot el món. 
 

Capra va comentar aquest fet a The Wall Street Journal: “És el més sorprenent que he vist a la vida. La pel•lícula té una vida nova i la puc veure com si ja no tingués res a veure amb mi. Sóc com un pare que veu créixer al seu fill i veure’l convertit en president. Estic orgullós però el mèrit és totalment del fill.”

Finalment per una sentència del Tribunal Suprem, Republic Pictures va recuperar la propietat de l’obra en base als drets de l’obra literària en la que estava basada la història, de la qual si que tenien els drets d’explotació, així com també de la seva banda sonora. Així és que segons la sentència, la pel•lícula continua sent una obra de domini públic però que per poder-la exhibir gratuïtament caldria canviar-li la banda sonora i el guió!
 
Més enllà de totes aquestes anècdotes legals, estem davant d’una de les pel•lícules que ha esdevingut una autèntica icona del cinema de les festes de nadal i que ha estat l’obra més repetidament referenciada, parodiada, homenatjada, imitada... a pel•lícules, sèries televisives i programes d’entreteniment: un fenomen només comparable al conte de nadal de Charles Dickens. Quantes obres han adquirit aquesta qualitat? Certament, molt poques pel•lícules són visionades repetides vegades pel gran públic. Per alguna cosa serà! Potser hem de reconèixer que necessitem de films com Que bonic és viure! per sentir que mai no hem de renunciar a una visió positiva, optimista i ben ensucrada de la vida!