menjar

Avui parlem... del bon menjar

Des del mateix moment en que la humanitat va aprendre a cuinar els seus aliments, va anar desenvolupant un subtil art, orientat a provocar el plaer dels sentits. No es d’estranyar, doncs, que el cinema li hagi posat molta atenció a aquesta notable activitat humana i l’hagi feta virtual protagonista de moltes històries. Tal com var dir Federico Fellini, “un bon vi és com una bona pel·lícula: dura un instant i et deixa a la boca un sabor a glòria; és nou a cada glop i, com succeeix a les pel·lícules, neix i reneix en cada persona que ho assaboreix”.
 

 

 Chocolat 

Resulta gairebé inevitable començar el repàs de les meves pel·lícules preferides sobre les arts culinàries amb Chocolat (2000), una dolça història que pren tots els aromes del cacau per a construir una narració que, com la bona xocolata, ens impregna els sentits d’una manera intensa i persistent. Dirigida per Lasse Hallström, la història ens porta a la tranquil·la localitat de Lansquenet, un petit poble al cor de França. La vida dels seus habitants es mou en els rígids límits d’una estricta moral catòlica fins que un bon dia, portada pels forts vents del nord, arriba Vianne Rocher (Juliette Binoche) acompanyada de la seva filla Anouk (Victoire Thivisol). La seva arribada transformarà, poc a poc, l’anquilosada vida de la vila amb la seva Chocolaterie Maya, una deliciosa botiga on la xocolata pren les formes més seductores, capaces de despertar els sentits a tota persona que les prova. La pel·lícula descansa en la seva màgica història i en les grans actuacions que hi trobem: Alfred Molina, Judi Dench, Johnny Depp, Lena Olin, Carrie-Anne Moss, John Wood, Leslie Caron, Peter Stormare… Un plaer pels sentits que aprofita per conduir-nos en un subtil viatge pels convencionalismes humans, pels prejudicis, pel poder de les tradicions, però també pels somnis secrets, pels anhels d’alliberament, pel poder transformador del plaer dels sentits. Si encara no ho has fet, regalat el visionat d’aquesta gran pel·lícula.

 

 El festí de Babette 

I si parlo de com el plaer dels sentits té un poder evocador gairebé màgic, he de continuar amb una pel·lícula danesa estrenada l’any 1987: El festí de Babette (Babettes Gaestebud), dirigida per Gabriel Axel. La història ens trasllada a una petita població costanera de la Dinamarca del segle XIX, austera i puritana, on els seus habitants es neguen tots els plaers de la vida. Un dia, arriba a aquest racó del món Babette, la cap de cuina d’un prestigiós restaurant francès. Està fugint dels tumults produïts a causa de la Comuna de París del 1871. Dues germanes ja grans –la Filippa i la Martina- l’acullen a casa seva. Passen els anys i totes tres arriben a crear un sentiment familiar entre elles. Babette cada any compra un bitllet de loteria. Després de 15 anys de jugar-hi, el seu número resulta premiat: llavors veu la possibilitat de mostrar el seu agraïment a les dues germanes i els ofereix obsequiar-les amb un festí per a 12 coberts, amb el bo i millor de la cuina francesa. Les dues germanes i deu comensals més, descobriran gustos, plaers i textures mai no experimentats abans: sopa de tortuga gegant, blinis al caviar, guatlles en sarcòfag, amanida, formatges, babà al rom i fruites fresques, tot plegat acompanyat dels millors vins i licors. Un esclat de sensacions que condueix als assistents a un viatge que mai no oblidaran.

 

 Dieta Mediterrània 

Dieta Mediterrània és una pel·lícula del 2009, dirigida per Joaquim Oristrell, que ens parla de Sofia (Olivia Molina), una noia tocada per les musses de la cuina, amb una intuïció i un talent especial per a descobrir nous sabors i aportar innovadors aromes als vells plats. Comença venent entrepans de sardines amb xocolata a la platja i acaba obtenint dues estrelles Michelin en el seu restaurant. En el camí cap a l’èxit l’acompanyen, des de sempre, Toni  (Paco León), el seu marit i la persona que sempre té al seu costat i que l’ajuda a administrar el restaurant i Frank (Alfonso Bassave), l’impulsor de la carrera de Sofia i la cara pública del restaurant. A la història, seguim a Sofia a través de la seva vida familiar i sentimental en la descoberta de la seva particular cuina, en un viatge des de la simplicitat a la màxima complexitat per a retornar, finalment, als quatre sabors bàsics: dolç, salat, amarg i àcid. Una narració rodona, sense més aspiracions que portar-nos els aromes essencials dels nostres plats.  Pel·lícula hereva de Deliciosa Matha (2001), Sense reserves (2007) o Fora de carta (2008).

 

 Un viatge a 10 metres 

Una altre pel·lícula de Lasse Hallström, el director de Chocolat, va arribar el 2014 per parlar-nos del mestissatge gastronòmic a través de Hassan (Manish Dayal), un jove hindú que arriba amb la seva família a Europa per establir-se i obrir un restaurant on oferir la cuina hindú, tan rica en aromes i espècies, que ell sap cuinar tan bé... però el pare (Om Puri) cerca incansablement un indret on trobar productes amb esperit. El destí vol que el cotxe on viatgen s’espatlli en un racó del sud de França on es troba una petita població, a l’entrada de la qual hi ha un restaurant a la venda. No sembla el lloc més indicat per establir-se ja que es troba just a 10 metres, davant per davant, d’un luxós restaurant -Le Saule Pleureur- amb una estrella Michelin regentat per Madame Mallory (una sempre gran Helen Mirren). Malgrat això el patriarca veu en les circumstàncies que han envoltat la seva arribada una senyal que aquest serà el seu lloc. A partir d’aquest moment hi haurà una evolució a la cuina de Hassan que farà que introdueixi l’essència de la seva cuina a la cuina tradicional francesa, un camí que el durà a una llarga i profitosa recerca tècnica i interior. Una pel·lícula amb aroma de curri i dels sofisticats perfums de la cuina francesa.

 

 Delicatessen 

A l’any 1991 va estrenar-se una pel·lícula que va sorprendre al món: l’obra francesa Delicatessen, un rar producte escrit i dirigit per Jean-Pierre Jeunet i Marc Caro en una barreja indissociable d’humor negre i cinema fantàstic. En un edifici ruïnós a la França rural i post-apocalíptica d’una època incerta, viuen una comunitat de veïns que sobreviuen com poden a les mancances de tot tipus, especialment alimentàries. Els animals han anat desapareixent i la carn és un bé molt preuat, però sembla que el carnisser Clapet, propietari de la botiga Delicatessen, sembla que ha trobat la solució: periòdicament posa un anunci a la premsa a la recerca d’un nou empleat. Busca persones ben magres, que duren ben poc en el seu lloc de treball. Ràpidament, passen a formar part de la cadena tròfica en forma de rellom, patés, salsitxes... aportació que és celebrada per tota la comunitat. Una estranya i hipnòtica faula surrealista que va ser dedicada al geni creador de l’ex-Monty Python  Terry Gilliam. Una història antropofàgica que, a l’any 2007, va veure’s acompanyada per la potent narració del musical Sweeney Todd, el barber diabòlic del carrer Fleet. Johnny Deep donava vida a Sweeney, un antic personatge del folklore britànic que, en associació amb Lovett (Helena Bonham Carter) crearen el negoci perfecte: al pis de dalt el barber feia desaparèixer algun que d’altre client i ella, al pis de sota, servia els millors pastissos de carn de tot Londres. Dirigida per Tim Burton, la pel·lícula constitueix un gran musical amb música de Stephen Sondheim i Hugh Wheeler.

 

 La grande bouffe 

I ja que per la via del menjar ens hem posat una mica desagradables, parlaré de  La grande bouffe (La gran comilona, en castellà), la pel·lícula franco-italiana de l’any 1973, que ens presenta la història de quatre amics: Marcello (Marcello Mastroianni), Ugo (Ugo Tognazzi), Michel (Michel Piccoli) i Philippe (Philippe Noiret). Tots quatre comparteixen el tedi per una vida que ja no els motiva i una visió hedonista del món, veient en els plaers la pròpia essència de la felicitat i de la mateixa vida. Així doncs, elaboren un pla absurd i descabellat: organitzen un suïcidi gastronòmic col·lectiu. Vaja, que menjaran fins a rebentar, com es diu vulgarment. Tot això amanit amb prostitutes i bons vins. Gola i luxúria a parts iguals. Un drama cru i despietat amb moments decididament desagradables, que, en el seu moment no va ser ben rebut pel gran públic però que, com els vins vells, va prenent amb els anys el paladar adequat per a ser degustat amb tot el seu sabor. Marco Ferreri va dirigir aquesta provocadora història, única i intensa que és, actualment, recordada i valorada en la seva justa mesura.

 

 Julie i Julia 

Per acabar aquesta selecció de peces especials, em quedava al tinter una interessant història basada en fets reals. Julie Powell (Amy Adams), una noia que treballa en una feina rutinària decideix cercar alguna activitat en el seu temps lliure que li aporti aquella creativitat que li manca a la seva vida laboral i li apareix la idea: realitzarà totes les receptes contingudes al llibre “Dominant l’art de la cuina francesa” de Julia Child (Meryl Streep) del 1961 i publicarà en un blog l’experiència i les seves impressions. 524 receptes en 365 dies... tot un repte. La pel·lícula ens mostra la connexió que s’estableix entre la Julie i la Julia, i com el llenguatge universal de la cuina pot vèncer les barreres de l’espai i del temps. La història està dirigida per Nora Ephron, una especialista en comèdies romàntiques com ara Quan Harry va trobar a Sally, Alguna cosa a recordar o Tens un e-mail. Una cinta dolça, sense grans pretensions, però que ens sedueix i, sovint, ens fa somriure.

 

Segur que tu en tens més al cap... Ratatouille, Como agua para chocolate, Menjar, beure i estimar, Un toc de canyella, Pluja de mandonguilles... plenes de moments amb les seves fragàncies úniques i perdurables, pel·lícules per a gaudir, per a somriure i emocionar-se, per a reflexionar... hi ha plats per a tots els gustos. Què tinguis un bon profit!