Morten Tyldum

Passengers (2016)

 

En una gran nau espacial es desplacen, des de la Terra, 5.000 viatgers, en un vol interplanetari que els durà a un nou planeta després de 120 anys de navegació, sumits en una profunda hivernació: quan es despertin hauran mort totes les persones que coneixen a la Terra, després d’un estrany viatge que per a molts no tindrà retorn. Les motivacions de cadascun dels passatgers és particular i diversa, però tots han emprés l’aventura a la recerca d’un somni... però de vegades els somnis esdevenen malsons.

 

 

Jim Preston (Chris Pratt) és un d’aquests passatgers. És un jove mecànic a la recerca d’un món on la seva professió el converteixi en una persona important per a la nova societat. Però alguna cosa ha funcionat malament. Ha despertat de la hivernació, però no triga gaire a descobrir que tota la resta de la gent encara continua latent en el seu somni induït i que li resultarà impossible de tornar al seu estat de descans. El aparells de navegació li indiquen la crua veritat: encara manquen 90 anys per arribar al seu destí. Ràpidament se n’adona que mai no arribarà a veure el nou planeta i que li espera una vida de soledat, enmig de la immensitat de l’espai, amb la única companyia d’un androide cambrer, l’Arthur (Michael Sheen), programat per a donar conversa als clients.

Quan porta més d’un any despert, en el que ha provat tot el que té a mà per a distreure’s, la soledat comença a calar dins seu com una malaltia obsessiva i només té al cap una cosa: despertar a la passatgera que havia hivernat al seu costat, l’Aurora Lane (Jennifer Lawrence), una atractiva escriptora a la recerca de noves experiències, per a narrar-les després en un llibre. No es coneixen de res i possiblement mai no haurien intercanviat unes paraules a les seves vides terrestres, però ara en Jim no té altra cosa al cap que despertar-la i viure amb ella la resta dels seus dies... però sap que fer-ho serà condemnar a que l’Aurora no acomplexi tampoc els seus somnis i no arribi a trepitjar mai en nou planeta. Tot un dilema moral!

 

 

El tema de la lluita contra l’extrema soledat d’un esser humà a l’espai, allunyat de cap altra persona amb la que parlar, ha estat brillantment tractat a pel·lícules com Mart (The Martian), Gravity o Interestellar, on se’ns mostren persones literalment perdudes a l’espai i amb molt poques possibilitats de canviar aquesta situació. A Passengers no s’arriba a la profunditat psicològica de les seves predecessores, però a canvi la seva trama ens obre noves portes on capbussar-nos.

La pel·lícula està dirigida per Morten Tyldum, un brillant director noruec que ja va captivar-nos amb The Imitation Game (Desxifrant Enigma) on va comptar amb la gran interpretació de Benedict Cumberbatch en el paper protagonista.

 

 

I per sobre de tot, la pel·lícula ens brinda uns grans efectes visuals i una notable fotografia sense els quals l’obra perdria una bona part de les seves capacitats hipnòtiques.

Tot plegat fa de Passengers una peça molt recomanable per a viure en una sola pel·lícula una ben conjuntada amalgama de gèneres.