Museu de cera

Santo en el museo de cera (1963)


Que a Mèxic hi ha, des de fa moltes dècades, passió per la lluita lliure és una cosa ben sabuda. Va ser introduïda al país a l’any 1863 per Enrique Ugartechea, però va ser a l’any 1933, quan l’empresari Salvador Lutteroth va fundar l’Empresa Mexicana de Lucha Libre i aquell mateix any, el 21 de setembre es va dur a terme la primera funció... des de llavors l’èxit d’aquest espectacle no ha parat d’acumular seguidors.

Rodolfo Guzmán Huerta va ser un lluitador d’aquesta especialitat que va iniciar la seva carrera a l’any 1934, després d’haver practicat el jujutsu i la lluita greco-romana.  Als seus inicis va lluitar en nom propi i a cara descoberta, però a finals dels ’30 ja ho va fer com El hombre Rojo, El Incógnito, El Enmascarado, El demonio negro i El Murciélago II. Va ser a l’any 1942 quan va fer la primera aparició El Santo, l’Emmascarat de Plata... a partir d’aquest moment, la seva fama va anar pujant fins a convertir-se en un personatge seguit i estimat per una gran part del públic.

A l’any 1952 l’artista i editor José Guadalupe Cruz va aprofitar aquesta fama i, juntament amb Gúzman, va iniciar la publicació d’unes historietes amb un heroi molt peculiar: Santo, l’emmascarat de plata. Santo era un lluitador de lluita lliure que fora dels rings lluitava per la justícia i contra els malfactors més diversos. La seva fama encara va créixer més... Es tractava d’una fotonovel·la de la qual es van arribar a vendre més d’un milió d’exemplars a la setmana.

El pas següent no es va fer esperar gaire: Fernando Osés, lluitador i actor li va proposar a Gúzman –ja perpètuament a la pell del Santo– que donés el pas al cinema. Gúzman va acceptar sense renunciar, però, a continuar als rings, així que immediatament van començar a treballar en dos guions que, a l’any 1958, van materialitzar-se en dues pel·lícules: Santo, contra el cerebro del mal i Santo contra los hombres infernales, en dues coproduccions cubano-mexicanes. Això va ser l’inici d’una de les més espectaculars trajectòries d’un personatge al món del cinema: Santo va protagonitzar 52 pel·lícules entre els anys 1958 i 1982 (llista completa) i el seu èxit va anar creixent fins esdevenir tot un mite no solament a Mèxic i els països de parla hispana sinó també a molts d’altres.

Va passar ràpidament de lluitador justicier a superheroi. Hi ha qui el va comparar amb altres superherois contemporanis a ell com el Batman televisiu dels ’60. Es va enfrontar a tot tipus d’enemics i aquests no semblaven tenir límits: mafiosos, zombis, dones vampir, espectres, bruixes, profanadors de tombes, marcians, Dràcula, mòmies, la filla de Frankenstein... superheroi o freaky? Cinema de terror, d’aventures o comèdia? Els seus arguments, d’una ingenuïtat tan notable que sembla buscada intencionadament, fa d’aquestes pel·lícules un producte que –amb el pas dels anys– es fa més i més entranyable.

 

SANTO EN EL MUSEO DE CERA

Una de les primeres pel·lícules de Santo que vaig veure va ser Santo en el museo de cera. No cal dir que la vaig veure de rebot, com a segona pel·lícula d’una doble sessió i em va deixar un record perdurable... segurament per la seva estètica tan diferent a altres treballs similars, aquella que algú va qualificar de “cinema surrealista mexicà”. El gènere s’ha qualificat en alguna ocasió d’híbrid entre el melodrama, la ciència ficció, l’horror i la comèdia.