Pretty Woman és d’aquelles pel•lícules que posen de manifest el distanciament existent –en moltes ocasions- entre públic i crítica. Aquesta pel•lícula va ser una obra que en el moment de la seva estrena va ser considerada com una comedieta, un producte de consum més... però ràpidament va passar a convertir-se en número 1 de taquilla amb una recaptació de 178 milions de dòlars als Estats Units. Si li sumem les recaptacions de tot el món aquestes arriben a 463 milions... per una pel•lícula que havia costat 14 milions. Un negoci rodó!

 

El seu camí per la televisió no ha estat menys brillant. Només considerant el seu recorregut per la televisió espanyola, des de l’any 1994 en que es va passar per primer cop fins a l’actualitat, s’ha exhibit en 18 ocasions, en la majoria d’elles sent líder d’audiència, sovint amb prop de 2 milions d’espectadors i unes quotes de pantalla impressionants. La pregunta, doncs, és evident: què té aquesta pel•lícula d’especial?

 

Va ser dirigida per Garry Marshall, un director que havia orientat la seva carrera en gran mesura a fer sèries per a la televisió i que el seu recorregut pel cinema havia deixat obres que havien passat sense pena ni glòria. Després de l’èxit de Pretty Woman, el director va continuar realitzant comèdies romàntiques per a la gran pantalla amb resultats desiguals: Frankie i Johnny amb Al Pacino i Michelle Pfeiffer, Runaway Bride (Novia a la fuga) intent fallit de repetir èxit amb la parella protagonista de Pretty Woman, les dues entregues de Princesa per sorpresa amb Julie Andrews i Anne Hathaway i les històries corals Valentine’s Day i New Year’s Eve, totes elles bones històries romàntiques però sense l’espurna captivadora de Pretty Woman.

 

 

Podem cercar l’impacte de la pel•lícula entre el gran públic en el seu argument, obra de J.F. Lawton, però no s’hi troba una especial justificació. Lawton només havia escrit fins al moment el guió de la no massa prometedora pel•lícula titulada Cannibal Women in the Avocado Jungle of Death (1989). La història deuria fer joc amb el títol ja que el film ni tan sols s’ha estrenat a l’Estat Espanyol. El guió de Pretty Woman, a més, era una recreació fosca del conte de la Ventafocs amb la diferència que en aquest cas la dolça protagonista era una prostituta drogoaddicte que finalment no es quedava amb el “príncep blau”: ell marxava cap a l’aeroport i ella retornava sola al seu poble. Indiscutiblement amb aquesta història Pretty Woman no hauria tingut l’èxit espectacular que va gaudir. Sortosament sobre la marxa es van anar fent ajustos en el guió com va ser l’aparició d’un nou personatge, Kit, companya d’habitació de Vivian –la protagonista- que va encarnar la part més fosca del personatge original quedant Vivian convertida en “la prostituta de cor d’or” que trobem finalment a la pel•lícula. Això i un happy end edulcorat i romàntic van transformar un drama social en una comèdia romàntica... però tampoc això justifica clarament el seu triomf.

 

Podria, doncs, haver estat pels actors? El camí per a triar la parella protagonista no va ser gens fàcil. De fet abans d’arribar als actors definitius es va seguir un llarg i sinuós camí amb perfils tan diametralment oposats com Christopher Reeve –que acabava de completar la primera saga cinematogràfica de Superman- com a primera opció. Al Pacino també va ser seleccionat per aparèixer a la pel•lícula i fins i tot va fer una prova amb Júlia Roberts, però finalment el propi actor va desestimar el paper. Més sorprenent és la presència d’un dels actors candidats al paper protagonista: Sylvester Stallone! Finalment va ser triat Richard Gere per al paper malgrat l’opinió del director.

 

I no va ser més fàcil el camí per a triar protagonista femenina. A la llarga llista de candidates al paper que apareix a la Viquipèdia, trobem noms tan rellevants com ara Karen Allen, Meg Ryan, Michelle Pfeiffer, Daryl Hannah, Valeria Golino, Jennifer Jason Leigh, Heather Locklear, Jodie Foster, Helen Hunt, Bridget Fonda, Robin Wright Penn, Diane Lane, Kyra Sedgwick, Brooke Shields, Jennifer Connelly, Winona Ryder i Drew Barrymore. Finalment, com tots sabem, l’elecció va ser Julia Roberts.

 

Casualment, va saltar l’espurna! Julia Roberts i Richard Gere van aportar una química inesperada i van trobar espais per a deixar una bona empremta d’ells mateixos. Per exemple, en una seqüència sense gaire rellevància aparent, el personatge interpretat per Gere porta a la seva acompanyant a l’opera no sense abans deixar-li un valuós collaret de diamants. La Roberts porta un vestit vermell comprat per l’equip de producció de manera semi-improvisada en un mercadet per 30 dòlars. Ell li mostra la capsa i quan ella s’acosta a mirar en el seu interior Gere la tanca sobtadament, provocant-li un ensurt i una sonora i oberta rialla. Una simpàtica escena que avui sabem que va ser una improvisació de Gere que va generar una resposta espontània i sincera de la Roberts. Una sortida de guió que va deixar per a la posteritat una icònica escena cinematogràfica.

 

Avui, el mite supera la realitat i resulta fàcil trobar webs que mostren acuradament els racons que apareixen a la pel•lícula com si es tractés de llocs sagrats per a peregrins impenitents. I encara podem trobar exèrcits de persones de tot el món, que potser no decidiran a consciència reveure un altra vegada Pretty Woman, però que de ben segur s’enganxaran sense cap problema si se la troben al davant... aquest és un dels secrets del seu magnetisme. Potser al cap i a la fi aquesta és l’essència del setè art!