Sam Neill

Jurassic Park (1993)

 

A l’any 1990 Michael Crichton , en plena efervescència de la passió popular pels dinosaures, va escriure la novel•la Jurassic Park, una història en la que a través d’enginyeria genètica aconseguien tornar a la vida diferents especies extingides de grans sauris. La innovadora història va atraure ràpidament l’atenció dels principals estudis cinematogràfics que volien  aconseguir els seus drets…
 
La Warner volia els drets de la historia per posar-los en mans de Tim Burton que en aquells moments acabava d’estrenar Edward Scissorhands i estava treballant en la seva segona entrega de Batman.

També s’hi va interessar Columbia, que havia pensat en Richard Donner, pare entre d’altres dels tres primers Superman, de les diverses parts d’Arma Letal o dels Goonies. A la disputa no podia faltar la Fox, que volia engegar el projecte amb Joe Dante, que havia dirigit els dos Gremlins… Però la Universal tenia al seu abast la millor carta que es podia posar sobre la taula, el seu particular rei Mides: Steven Spielberg.
 

A Crichton, que era qui tenia la darrera paraula, li ho van posar fàcil: ràpidament va apostar per Spielberg. Diuen que el director, només conèixer la noticia, va començar a dibuixar frenèticament storyboad abans fins i tot que s’escrivís el guió.
 
 
 

Una important tasca de qualsevol director és la de lligar bé el seu cast: la tria dels actors protagonistes té un paper clau en el resultat final de la pel•lícula. Però sovint veiem que els actors finals no acostumen a ser la primera tria i curiosament en el cas d’Spielberg passa exactament igual. Hom pensaria que si ets actor i reps una proposta d’un dels més grans i exitosos directors de tots els temps la resposta serà en qualsevol cas afirmativa... però no és així! I aquesta màxima la podem tornar a comprovar a Jurassic Park: pel paper protagonista, el Doctor Alan Grant, Spielberg va proposar-li el paper a Harrison Ford i a aquest no li va acabar de convèncer el paper (potser li recordava massa a Indiana Jones?), així que després li van oferir a Kurt Russell i a William Hurt. Aquest darrer diuen que va refutar el paper sense ni tan sols llegir-se el guió. Com tots sabem, finalment el paper va posar-se en mans de Sam Neill que va fer una gran composició del personatge.

Per a la Doctora Ellie Sattler abans de pensar en Laura Dern (que està fantàstica en el paper), Spielberg va insistir molt per aconseguir que l’acceptés l’actriu Juliette Binoche i diuen que finalment l’actriu li va respondre que acceptaria però per a fer el paper d’un dinosaure. Aquí van acabar les converses. 

I per a interpretar el paper de la nena Lex Murphy una de les aspirants va ser Christina Ricci que ja s’havia posat a la pell de la inquietant Divendres, la filla dels Addams. Va ser descartada en els càstings. Una pena!

La pel•lícula va filmar-se a la illa hawaiana de Oahu, no sense haver provat abans d’altres ubicacions. Aquesta illa, que va veure com per als seus prats pasturaven grans dinosaures encara viuria altres fets no menys excepcionals. Uns anys més tard va produir-se a les seves costes l’accident d’aviació de ficció més immortal de tots els temps: la caiguda del vol 815 d’Oceanic Airlines a la sèrie Lost de J.J.Abrams.
 
Per a la producció de la pel•lícula era essencial resoldre adequadament el problema de donar vida als dinosaures, que sens dubte eren els veritables protagonistes de la història. I com sempre havia fet fins el moment, va passar el repte als seus especialistes en la construcció d’animatrònics, models robòtics que donaven vida a les criatures més diverses i excepcionals. Només volia introduir unes imatges digitals a la famosa estampida de Gallimimus però l’empresa que havia de fer aquest treball va anar més enllà pel seu compte. Li van mostrar unes imatges d’un Tiranosaurus Rex creuant els camps a plena llum del dia. La imatge va impressionar tan a Spielberg que va decidir fer totes les imatges de la pel•lícula en que es veiessin bèsties de cos sencer amb aquesta tècnica i només va relegar els tradicionals animatrònics per animar parts d’aquests animals: el primer pla d’un peu, d’un cap... Aquesta decisió va donar un gran impuls a la indústria de l’animació digital, que a partir d’aquell moment, va viure un esclat que perdura fins els nostres dies.
 
 
 
 
La primera pel•lícula va donar pas a una segona, El món perdut  (1997) també dirigida per Spielberg i l’èxit d’aquestes dues a una tercera, Parc Juràssic III (2001) aquesta darrera només produïda per Spielberg i dirigida per Joe Johnston. Totes tres peces constitueixen una trilogia força interessant. En totes elles Crichton va participar en els guions.

Per als més observadors no hauran passat desapercebuts els petits homenatges que Spielberg i Crichton fan als novel•listes Wallace i Conan Doyle. El nom del vaixell que transporta un Tiranosaurus Rex fins a San Diego és el S.S.Venture, el mateix nom d'aquell que va transportar a King Kong a la història de Wallace. El segon homenatge és encara més evident: el títol de El món perdut (The Lost World) que acompanya al títol del film és el mateix de l’obra de Conan Doyle on uns científics fan una expedició a un paratge salvatge de Sud-Amèrica, on es troben amb dinosaures vius.

El resultat de la saga és sorprenent: més de 20 anys després de l’estrena de la primera de les pel•lícules no ha perdut ni un gram de la seva espectacularitat i del seu realisme. Una trilogia que ha reinventat un gènere que semblava acabat!