Viola Davis

Fences (2016)

 

Als anys ’60 un noi negre anomenat August Wilson va prendre la decisió de convertir-se en poeta i escriptor. El seu estudi de treball eren les cafeteries del barri on absorbia tot el que succeïa al seu voltant: gents, converses, situacions... Gargotejava allò que li semblava important en un full de notes o en un tovalló de paper i després, quan arribava a casa donava forma als seus materials, transcrivint-los en la seva màquina d’escriure, de procedència més que dubtosa, que havia comprat per 10 dòlars. Posava una especial cura de mantenir textualment el llenguatge escoltat al carrer. D’aquesta manera van anar completant una col·lecció de 10 obres, anomenades en el seu conjunt el Cicle de Pittsburg, ja que totes passen a la ciutat de Pittsburg i nou d’elles es poden localitzar concretament al districte negre de Hill. Cada obra passa en una dècada diferent i van des del 1900 al 1990. Una d’elles, la corresponent a la dècada dels ’50 i escrita el 1987, titulada Fences, va merèixer un especial reconeixement amb el premi Pulitzer.

 

 

La història ens presenta a un pare de família afroamericà, Troy Maxon, que lluita per tirar endavant treballant d’escombriaire. De jove era un jugador de beisbol, amb moltes facultats per a convertir-se en una autèntica estrella, però la seva raça va fer que l’entrenador no li donés la gran oportunitat. Des de llavors té un ressentiment contra la societat que el va discriminar i lluita perquè no el tornin a arraconar en cap altra faceta de la seva vida. La seva dona, la Rose, sempre li ha fet costat, gaudint dels bons moments del seu marit i comprenen i acceptant els dolents. Ella és l’autèntic puntal de la família. Els seus dos fills, ja crescuts tenen una relació difícil amb el pare.

Fences va estrenar-se com a obra teatral a Broadway el mateix 1987 i va estar protagonitzada per Denzel Washington i Viola Davis, encarnant al matrimoni Maxon. L’obra va aconseguir un clamorós èxit. Això va fer que des de Hollywood s’interessessin per portar la història al cinema però la resposta de Wilson va ser sempre la mateixa: havia d’estar dirigida per un negre. “Em nego a que la dirigeixi un director blanc no per assumptes de raça, sinó per assumptes de cultura. Els directors blancs no estan qualificats per aquest treball. El lloc requereix d’una persona que comparteixi la cultura dels afroamericans”. D’aquesta manera passaven els anys i no arribava la versió cinematogràfica. L’escriptor va declarar anys més tard: “Insisteixen en que la pel·lícula és “irrealitzable”, en part perquè ningú vol donar-li 15 milions de dòlars a un director negre”.

Wilson va morir a l’any 2005 sense haver vist la seva obra portada a la pantalla gran.

 

 

Però 30 anys després de l’estrena teatral de Fences les coses han canviat considerablement i Denzel Washington, convertit en una gran estrella de cinema decideix retornar al paper de Troy Maxon exercint de productor, director i protagonista. Així ho va declarar a la revista Empire a l’any 2013. Per al paper de la seva dona a la ficció no va tenir cap altre nom al cap que el de la seva antiga companya de repartiment Viola Davis: “ja havia vist com funcionava la Viola a l’escenari. El meu treball ha consistit en no dirigir-la en excés ni arruïnar el moment. Només vaig haver que posar la càmera en el lloc adequat. Ella sabia perfectament el que havia de fer.”

Viola va estar encantada amb retrobar al seu antic personatge ja que el va veure com “una oportunitat per a fer alguna cosa que va més enllà de fer un bon treball com a actriu. És una gran oportunitat per una actriu de 50 anys i amb la pell fosca com jo per tenir un paper sexualitzat, que no sexy. Hi ha una diferència entre el dos termes”. I és que veritablement, el paper de Rose Maxon és una autèntica joia: encarna tota la fortalesa i la integritat d’una dona que des d’un segon pla porta les regnes d’una família que sense ella s’esmicola sense remei.

 

 

La pel·lícula està filmada de manera força teatral, deixant una gran part del temps que els personatges deambulin per un racó i altra de la modesta casa de la família Maxon i d’aquesta manera ens permetin compartir amb ells els seus moments de felicitat, les seves tristors i els seus silencis ensordidors. Fences és una obra humana i senzilla, on no passa res d’excepcional, tret de la singularitat que presenta cada persona i el feixuc fardell de les seves circumstàncies. Si vols veure un grapat de bones interpretacions no te la perdis!