Bruna Cusí Echaniz va néixer a Barcelona el 17 setembre de1986, filla d’Enric Cusí, actor, i de Carmen Echaniz, il·lustradora. L’ofici d’actor li corre per la sang des que anava a veure actuar al seu pare al teatre i pensava que aquell era l’ofici més divertit món. No és d’estranyar, doncs, que ja des de molt petita, amb tan sols 6 anys, amb les seves amigues dels estius, va crear la seva companyia per donar forma a les seves pròpies obres.

En aquells anys va començar a fer d’enxaneta a la colla dels Castellers de la Vila de Gràcia i va col·laborar amb ells durant 6 anys.

Quan li va arribar l’edat de guanyar els seus primers sous va tenir diversos oficis com el de cambrera, però del que guarda un millor record és el de dependenta del videoclub Deuvedés de Gràcia on va estar-se’n 2 anys. La Bruna recorda que sempre posava a la prestatgeria de recomanacions, la caràtula de la pel·lícula Pa negre, ja que era dirigida pel seu amic Agustí Villaronga amb qui havia fet un curs de cinema. En una entrevista concedida a El Periódico va dir, recordant aquells moments: vaig entaular una relació molt bonica amb ell, em vaig enamorar de la seva manera de treballar. Vaig trobar un mestre. L’estima era mútua, així que no és d’estranyar que un parell d’anys més tard, Villaronga la truqués per oferir-li un important paper a la pel·lícula en la qual estava treballant: Incerta glòria, la seva versió del clàssic de Joan Sales. L’obra va ser tot un èxit i va fer entrar la Bruna, sobtadament, per la porta gran del cinema. Aquell 2017 va estrenar també la celebrada pel·lícula Estiu 1993, l’òpera prima de Carla Simón.

Però el camí per arribar fins aquí no havia estat senzill. Va començar a estudiar art dramàtic amb 18 anys, a l’Institut del Teatre de Barcelona, va llicenciar-se l’any 2010 i va completar la seva formació als tallers de mestres com Antonio Fava (Commedia dell’Arte), Yves Marc (Théâtre du Mouvement) i Julio Manrique, especialitzant-se en interpretació davant les càmeres amb Laura Jou, Agustí Villaronga, Isaac Alcayde i Marc Martínez.

Les primeres interpretacions professionals li van arribar a través de televisió amb les seves intervencions a sèries com Psico-Express de Dagoll Dagom i El cor de la ciutat, l’any 2001, amb tan sols 15 anys, encara que el seu gran èxit televisiu li va arribar l’any 2011 amb Polseres vermelles en el personatge de la Gavina.

Al teatre professional la trobem treballant incansablement des de l’any 2009 amb obres com Minimmal o Les perles als porcs. Des d’aleshores s’ha prodigat als escenaris amb una gran varietat de peces de tots els tipus: Magnificat el 2010, Antrophos i Cabaret amb gent el 2011, Més enllà de la foscor, Trifulkes de la Katalana Tribu, L’off, Don Juan Tenorio, Ensinistrarem els nostres fills i Qui va matar el nen Jesús el 2012, Des-hábitat i El meu poble i jo el 2013, El Cantador el 2014, La nostra mort de cada dia i Les altres mares de Kaspar Hauser el 2015, El llarg Dinar de Nadal el 2016, Life Spoiler el 2017, L’omissió de la Família Coleman el 2018, Dogville el 2019, Siglo mio bestia mía el 2020, El llarg Dinar de Nadal el 2021, Terra Baixa el 2022, El día de Watusi el 2023-2024...

Al llarg d’aquesta encara jove carrera s’ha fet mereixedora de diversos premis i nominacions: premi a la Millor Actriu Revelació als premis Goya 2018, premi a la Millor Actriu Secundària als X Premis Gaudí, nominada a la Millor Interpretació Femenina el 2018 en els Premis Forqué i el mateix 2018 com a Actriu Revelació a les Medalles CEC.
 

Estiu 1993 (2017). Pel·lícula catalana dirigida per Carla Simón, basada en la seva pròpia experiència com a nena que va perdre els seus pares i va haver d’adaptar-se a una nova família. La pel·lícula, protagonitzada per Laia Artigas, Paula Robles, David Verdaguer i Bruna Cusí, va obtenir un gran reconeixement nacional i internacional, destacant per la seva delicadesa i sensibilitat.
La història segueix Frida, una nena de sis anys que, després de la mort dels seus pares, es veu obligada a deixar Barcelona i anar a viure amb els seus oncles i la seva cosina petita en un entorn rural. La pel·lícula mostra el procés d’adaptació de Frida a la seva nova família i a la vida al camp, mentre lluita per entendre i acceptar la pèrdua dels seus pares i l’impacte emocional que això té en ella.
Estiu 1993 es va rodar amb un estil intimista, amb molts plans detallats que ressalten les emocions dels personatges i l'entorn natural que envolta la història. Carla Simón ofereix un retrat subtil i commovedor del dol infantil, capturant l’ambigüitat emocional de la infantesa amb una narrativa simple i sincera.
La pel·lícula va ser molt ben rebuda per la crítica, guanyant premis com el Gaudí a la millor pel·lícula i el Goya a la millor direcció novella. També va ser la candidata de l’estat espanyol als Oscars a la millor pel·lícula de parla no anglesa, i es va emportar diversos guardons en festivals internacionals com la Berlinale, on va guanyar el premi a la millor òpera prima.

Incerta glòria (2017). Pel·lícula dirigida per Agustí Villaronga, basada en la novel·la homònima de Joan Sales, una obra emblemàtica de la literatura catalana publicada originalment el 1956. La pel·lícula, ambientada durant la Guerra Civil Espanyola, compta amb les actuacions d'Oriol Pla, Marcel Borràs, Bruna Cusí i Núria Prims.
La trama segueix Lluís, un jove oficial republicà destinat al front d'Aragó, que s'endinsa en una història de passions i traïcions en un petit poble de rereguarda. Allí coneix la Carlana, una dona enigmàtica que utilitza la seva seducció i astúcia per manipular-lo i aconseguir els seus propòsits. Al mateix temps, Trini, l'esposa de Lluís, i Soleràs, un antic amic amb qui comparteix un vincle complicat, es veuen arrossegats pel conflicte emocional i moral que els envolta. El triangle de relacions entre aquests personatges es desenvolupa enmig de les tensions de la guerra, qüestionant els valors de l’amor, la lleialtat i la supervivència.
Amb un to fosc i profundament introspectiu, Villaronga explora l’impacte de la guerra en l’ànima humana, mostrant com els personatges es mouen entre ideals de joventut i les dures realitats de la guerra, amb un sentit de fragilitat moral i incertesa. La pel·lícula destaca per la seva direcció artística i el seu treball de fotografia, capturant la bellesa desolada dels paisatges aragonesos i l’atmosfera opressiva del conflicte.

La dona del segle (2018). Drama històric dirigit per Sílvia Quer. La història es basa en la novel·la homònima de Margarita Melgar i està ambientada a la Barcelona de principis del segle XX, durant una època de grans transformacions socials i lluites obreres. La pel·lícula tracta temes de desigualtat social, emancipació femenina i les tensions entre classes, tot explorant el paper de les dones en una societat dominada per homes.
La protagonista de la història és la Consuelo (Elena Martín), una jove d’orígens humils que treballa com a criada en una casa burgesa de Barcelona. A través dels seus ulls, la pel·lícula mostra les desigualtats de l’època i els sacrificis que les dones de la classe treballadora han de fer per sobreviure. 
Destaquen també els personatges de Clara Morgadas (Nora Navas), Lluís Martí (Àlex Monner), Teresa Pou (Bruna Cusí) i Isidre Nonell (Julio Manrique).
El film destaca per la seva posada en escena detallada i per la manera com incorpora les tensions polítiques i socials del moment, reflectint el clima de canvi i d’inquietud que caracteritzava la societat de l'època. És un retrat potent de les lluites femenines, en un temps en què els drets i la veu de les dones eren sovint ignorats.

Hogar (2020). Pel·lícula espanyola de thriller psicològic dirigida per Àlex i David Pastor. La història segueix Javier Muñoz (Javier Gutiérrez), un publicista que, després de perdre la feina, es veu forçat a deixar el seu luxós pis de Barcelona perquè ja no pot mantenir el seu nivell de vida. Tanmateix, no pot oblidar la seva antiga casa i, obsessionat amb recuperar la seva vida anterior, comença a espiar i manipular la nova família que hi viu, formada per en Tomás (Mario Casas), la Lara (Bruna Cusí) i la seva filla.
La pel·lícula explora temes com la pèrdua de l'estatus social, l'obsessió amb l'èxit i les conseqüències de les decisions impulsades per l'orgull i la desesperació. L'ambient tens, el ritme intrigant i el desenvolupament dels personatges a Hogar la converteixen en una pel·lícula que manté l'espectador en suspens, amb un final impactant que subratlla la crítica a la superficialitat i la pressió social per mantenir certs estàndards de vida.

La vampira de Barcelona (2020). Thriller històric dirigit per Lluís Danés. La història es basa en fets reals i se centra en la vida d’Enriqueta Martí, coneguda com la vampira del Raval, una figura obscura de la Barcelona de principis del segle XX. Enriqueta Martí va ser acusada d’haver segrestat, explotat i assassinat a nens, i es va convertir en una llegenda urbana macabra de la ciutat.
La trama es desenvolupa en una Barcelona decadent i misteriosa, on el periodista Sebastià Comas (Roger Casamajor) comença a investigar el cas de la desaparició de la petita Teresa Guitart, una nena d'una família rica que ha estat segrestada. La investigació de Comas el porta al barri del Raval, on descobreix un món de corrupció i secrets foscos que implica l’alta societat de l’època. Enriqueta Martí, interpretada per Nora Navas, és acusada dels crims, però a mesura que la pel·lícula avança, es plantegen dubtes sobre fins a quin punt és realment culpable o si només és una peça d’un entramat més gran i sinistre. Destaca també el paper d’Amèlia (Bruna Cusí) i la seva relació amb en Comas.
La pel·lícula ofereix una combinació d'elements de thriller amb una recreació de l'ambient històric del Raval de la Barcelona del 1912, i s’endinsa en les diferències de classe i la hipocresia de les elits, així com en el sensacionalisme que va envoltar el cas d'Enriqueta Martí. Amb una estètica gòtica i una atmosfera obscura, La vampira de Barcelona atrau l'espectador cap a un món on la frontera entre la realitat i la fantasia es difumina. La pel·lícula va ser molt ben rebuda per la seva ambientació, les interpretacions i la manera com tracta una història tan complexa, tant en l'àmbit visual com emocional.

Mía y Moi (2021). Pel·lícula dramàtica espanyola dirigida per Borja de la Vega, que narra la història de dos germans, Mía i Moi, que es refugien a la casa familiar després de la mort de la seva mare. Acompanyats per Biel, la parella de Moi, tots tres intenten trobar pau i curar les seves ferides emocionals, especialment Moi, que està recuperant-se d’una greu crisi nerviosa. La seva tranquil·litat es veu interrompuda per l'arribada de Mikel, exparella de Mía, fet que desencadena tensions creixents en la convivència.
L’obra es desenvolupa en un ambient rural, un espai íntim que de la Vega utilitza per explorar temes com el dol, el trauma i els conflictes familiars. Amb una narrativa pausada i una estètica minimalista, la pel·lícula busca submergir l’espectador en la relació complexa entre els personatges, tot destacant el contrast entre la casa familiar plena de records i la platja, on els personatges experimenten una certa llibertat.
La pel·lícula va tenir un bon acolliment en el D'A Film Festival de Barcelona i es caracteritza per la seva fotografia acurada, amb tons càlids i llum natural, que reforça el to introspectiu del film. El repartiment inclou Bruna Cusí com a Mía, Ricardo Gómez com a Moi, Eneko Sagardoy com a Biel i Joe Manjón com a Mikel, tots ells aportant profunditat als seus personatges en aquest drama familiar i emocionalment intens​

Camí a la llibertat (The Path, 2022). Pel·lícula dramàtica dirigida per Tobias Wiemann, que explora una història ambientada durant la Segona Guerra Mundial. La trama se centra en l'aventura de dos nens, Rolf i Núria, que intenten escapar de França cap a Espanya a través d'una ruta muntanyosa pels Pirineus, mentre el país és ocupat per les forces nazis. Rolf (Julius Weckauf), un noi alemany de 12 anys havia fugit amb el seu pare i intentaven arribar fins a Espanya i des d’allí travessar l’Atlàntic, però quan el pare és capturat, en Rolf s’embarca en aquell perillós viatge amb l’única ajuda de la Núria (Nonna Cardoner), una nena catalana que es coneix bé aquelles muntanyes i de l’Esther (Bruna Cusí), una noia, també catalana, que pertany als maquis.
La història, basada en part en fets reals, tracta temes com l’amistat, el coratge, i la innocència infantil en temps de guerra. A mesura que travessen els Pirineus, els nens s’enfronten a diversos obstacles i perills mentre intenten evitar ser atrapats pels soldats nazis, comptant només amb els seus recursos i l’esperança de sobreviure. La pel·lícula retrata la duresa del conflicte bèl·lic i el desig humà de llibertat i seguretat, sobretot en temps de persecució i opressió.

Upon Entry (La llegada, 2022). Pel·lícula dirigida per Alejandro Rojas i Juan Sebastián Vásquez. Aquest thriller psicològic segueix la història de Diego (Alberto Ammann) i Elena (Bruna Cusí), ell veneçolà i ella catalana, una parella que es trasllada als Estats Units amb l’esperança de començar una nova vida. Tot i tenir els documents necessaris, es troben amb obstacles inesperats durant el procés de control d'immigració a l'aeroport de Nova York.
La pel·lícula es desenvolupa majoritàriament en un ambient tancat i tens a l’aeroport, on els protagonistes són sotmesos a un intens interrogatori per part dels agents d'immigració. Aquest procés els fa replantejar detalls personals i secrets que els posen a prova. La pel·lícula explora temes com la identitat, la xenofòbia, i la desconfiança, destacant com els prejudicis i les interpretacions subjectives poden complicar situacions aparentment senzilles.
La pel·lícula ha estat ben valorada per la seva capacitat per generar tensió i per oferir una crítica subtil, però punyent sobre el sistema migratori, la qual cosa la fa especialment rellevant en un context de migració global.

El fantástico caso del Golem (2023). Comèdia negra espanyola dirigida per Burnin’ Percebes (grup format per Nando Martínez i Juan González) i protagonitzada per Brays Efe, Javier Botet, Bruna Cusí i Anna Castillo. Aquesta pel·lícula combina la ciència-ficció i el suspens amb un sentit de l'humor absurd i surrealista, característic del tàndem Burnin’ Percebes.
La trama segueix a un personatge interpretat per Brays Efe, un home solitari i maldestre que, després d'un fet insòlit i misteriós, descobreix que el seu millor amic era un Golem. Al llarg de tot un seguit d’experiències, cada cop més increïbles i esbojarrades, avancem en una història per la que circulen un bon grup de personatges esperpèntics.
El seu estil visual i el seu humor absurd són trets característics del treball de Burnin' Percebes, un estil que ha atret un públic jove i amant de les propostes més experimentals i alternatives del cinema espanyol actual.

Tregua(s) (2023). Drama romàntic dirigit per Mario Hernández, que explora les complexitats de les relacions amoroses fora de la parella. La història segueix Ara (Bruna Cusí) i Edu (Salva Reina), dos amants que, durant una dècada, han mantingut un vincle íntim mentre estaven involucrats en altres relacions serioses. A través d'aquestes trobades esporàdiques, els protagonistes troben una mena de refugi enmig de les seves vides, on poden ser ells mateixos.
La pel·lícula aprofundeix en els dilemes emocionals que neixen d'aquest tipus de relacions, marcades per la nostàlgia i la tensió entre la llibertat personal i el compromís.
Es va estrenar al Festival de Màlaga i ha estat elogiada per la química i la interpretació dels seus actors principals, Cusí i Reina, així com per l'ús de diàlegs profunds per explorar els temes de la pel·lícula.​
Segons el director la pel·lícula és una antihistòria d’amor on els enamorats són els infidels, els que enganyen. Aquells que mai voldríem ser i, malgrat tot, ho som més vegades de les que ens agradaria reconèixer. Els personatges, com tots nosaltres, necessitem un descans, una treva, de tot, de tothom i de nosaltres mateixos, peti a qui peti. Un moment, encara que només sigui un, de ser autèntics.