El candidat: el gran circ de la política

 

“El país (...) no pot donar treball a tota la seva massa laboral. No pot atendre a tots els seus malalts, no pot alimentar a tots els que tenen fam, ni donar habitatge decent als seus pobres, ni proporcionar educació a aquells que tenen dret a rebre-la. Dons bé, jo afirmo que ha d’haver-hi un sistema millor. Per mi és el que signifiquen aquestes eleccions, perquè ja no és possible donar l’esquena a les necessitats fonamentals d’aquest poble. I no crec que a aquestes alçades se’ls pugui distreure enfrontant als joves amb els vells, als blancs amb els negres, els pobres amb els menys pobres... Crec que ha arribat el moment en que el poble (...) ha comprés que hem d’estar units. Ens enfonsem o ens salvem però junts. Jo us dic que penso sincerament que així ha de ser.”

Per estrany que sembli, no són paraules estretes de l’actual campanya electoral, ni de cap de les darreres... ni tan sols fa referència a cap estat europeu. Es tracta d’un discurs pronunciat pel candidat a senador Bill McKay (Robert Redford) a la pel·lícula El candidat (1972). La veritat és que no han canviat gaire les coses en els darrers 40 anys!

Tots els experts en politicologia estan d’acord en que el debat televisiu entre JF Kennedy i Richard Nixon, que va tenir lloc el 26 de setembre de 1960, va marcar l’inici d’una nova manera de fer política: va obrir els ulls de tots els responsables de campanya. Nixon va presentar-se al debat amb un vestit gris, sense maquillar-se... no va donar-li més importància a la seva imatge. Per contra, Kennedy va deixar-se aconsellar en tot: portava un impecable vestit fosc, lluïa un formidable bronzejat... i va arrasar! És l’inici de l’autèntica professionalització de les campanyes amb sondejos i enquestes que venien a sumar-se als recursos tradicionals, com eren els intents de control dels mitjans de comunicació i dels poders fàctics.
 

 

El propi Robert Redford va explicar que, a l’any 1968, Nixon i Humphrey s’estaven enfrontant a les eleccions presidencials i estaven utilitzant els darrers minuts de la campanya per llençar les seves consignes a la opinió pública. L’actor va anar fent zàping i allí estaven els candidats, pronunciant un cop i un altre els mateixos eslògans. “El que vaig veure em va espantar. Era sobtant (...) Resultava tot molt fals, i malgrat això, la gent s’ho estava tragant”. Va decidir en aquell moment que volia fer una pel·lícula per parlar-ne!

Un cop que va aconseguir una productora que apostés pel projecte, Redford va contractar com a guionista a Jeremy Larner. Larner havia escrit els discursos del senador Eugene McCarthy i coneixia a la perfecció tot el que s’amagava darrera d’una campanya electoral. Ningú com ell podia descriure-la d’una manera versemblant.

 

 

La pel·lícula El candidat, dirigida per Michael Ritchie, va realitzar-se sense allunyar-se gaire de l’estètica de documental, seguint molt de prop a Bill McKay, des del moment que li proposen presentar-se a l’elecció com a senador per Califòrnia pel Partit Demòcrata, per seguir-lo en la gestació de la campanya, presenciant les concessions que ha de fer per anar pujant a les enquestes i les estratègies que li va marcant el seu equip per aconseguir els suports necessaris, fins arribar al càrrec, al final de la pel·lícula.

El jove i idealista advocat que coneixem a l’inici de la pel·lícula, va diluint-se al llarg de la campanya i a cada míting va perdent una petita porció de la seva innocència.

Després d’un acte de campanya molt exitós, vivim un moment veritablement revelador. Se li acosta a McKay un antic company de gabinet i li diu: “Aquesta nit he vist quelcom d’important. Creu-me, ha estat molt important. No ho dubtis: Triomfaràs, arribaràs fins a dalt. Tu i jo sabem que és pura xerrameca, però el que passa és que la gent s’ho creu.” McKay no replica, pot ser perquè, en el fons, sap que aquestes paraules estan plenes de veritat.

A la fi, McKay surt elegit i tothom ho celebra acaloradament mentre ell mostra una expressió d’espant. Busca uns breus instants d’intimitat amb el cap de campanya i li diu: “Que anem a fer ara? Ja sóc senador... i ara què? La pregunta no té resposta. La multitud el reclama per a celebrar-ho i la imatge fon a negre... el que ve després seria una altra història!

Al darrera queden eslògans buits de contingut, idees perdudes pel camí, aliances anti-natura, una imatge molt treballada i accions de cara a la galeria. És la metamorfosi d’una persona amb ideals, que diu el que pensa, en un producte polític. La pel·lícula intenta obrir-nos el ulls del que és, en essència, una campanya electoral: consignes buides però populistes i etèries promeses que sovint no s’acompleixen. És el joc del poder al qual totes les persones hi participem irracionalment. Com podem continuar creient les seves promeses? Per què no exigim que les compleixin?

Però... com deia en Dylan, “això, amic meu, tan sols ho sap el vent...”