George Cukor

George Dewey Cukor va néixer el 7 de juliol de 1899 al Lower East Side de Manhattan fill d’immigrants hongaresos jueus. De petit va aparèixer a diverses obres de teatre i va practicar la dansa. Als 7 anys va actuar en un recital acompanyat de David O. Selznick, amic d’infantesa de Cukor, amb qui anys més tard van treballar plegats un cop Selznick es va convertir en productor. A l’adolescència, la seva passió pel teatre mai no el va abandonar fins al punt que se saltava classes de l’institut per anar a sessions teatrals.

Quan va ser el moment de buscar feina, Cukor va exercir com a tècnic en una companyia teatral de Chicago i tres anys més tard va marxar amb un musical itinerant. Aquesta etapa formativa el va possibilitar a que, l’any 1920, s’atrevís a crear la seva pròpia companyia teatral a Rochester (Nova York) i set anys més tard va fer el salt a Broadway, on va tenir la primera oportunitat per a dirigir. Al 1926 va dirigir una adaptació teatral de El gran Gatsby i la seva realització va cridar l’atenció dels crítics de Nova York, acumulant bones crítiques d’aquesta obra i de les sis produccions més que va realitzar abans de marxar cap a Hollywood l’any 1929.

A la seva arribada a Hollywood, el cinema sonor encara estava en els seus inicis així que va començar a treballar com a director de diàlegs per passar ràpidament a codirigir diverses pel·lícules per a la Paramount, però la seva màxima realització i la seva fama li van arribar quan va signar contracte amb la RKO de la mà del seu amic Selznick. Durant aquesta etapa va dirigir molts actors i actrius de primera línia, però amb Katharine Hepburn, a banda de dirigir-la en un grapat de pel·lícules, va mantenir una profunda i sincera amistat.

A l’any 1936 Selznick li va encarregar de dirigir una gran producció. La pel·lícula era Allò que el vent s’endugué. Cukor es va llençar en la preproducció que va durar tot un any i va encarregar-se del càsting pel paper d’Scarlet, la protagonista de l’obra. Cukor volia donar-li d’entrada el paper a Hepburn, però Selznick no va estar d’acord perquè en aquell temps es deia de l’actriu que era verí per a la taquilla a causa d’alguns fracassos comercials anteriors. Finalment, després d’una llarga recerca van triar a Vivien Leigh. Cukor ja estava treballant activament amb la pel·lícula quan l’actor principal, Clark Gable, va insultar públicament a Cukor per la seva condició d’homosexual i va negar-se a ser dirigit per ell. Selznick va sucumbir a la pressió de l’estrella i va fer fora del projecte al seu amic i va posar en el seu lloc a Victor Fleming. Gable va acceptar el canvi de bon grat ja que Fleming compartia amb ell les seves idees homòfobes i antisemites.

Alliberat de la producció d’Allò que el vent s’endugué va dirigir produccions notables que van fer pujar encara més el prestigi del seu treball: Mujeres (1939), Històries de Filadelfia (1940), La mujer de las dos caras (1941)... en una producció plena d’èxits, fins l’any 1983 que va morir d’un atac de cor. Va ser enterrat al cementiri Little Garden of Constancy, al Forest Lawn Memorial Park a Califòrnia.

EL SEU ESTIL

Malgrat que molts dels seus treballs podien merèixer el nom d’obres d’autor, ell mai no s’hi va considerar: no sóc un autor i m’espanta que se’m vulgui aplicar aquest terme. Mai no escric els meus guions i tinc massa respecte pels bons escriptors per a intentar imitar-los. Em limito a fer suggeriments; només mano dins del plató. Malgrat aquestes paraules, va demostrar repetidament que era capaç de convertir qualsevol guió en una obra mestra.

Era tremendament meticulós en la seva tasca sense mirar mai pel visor de la càmera. Tenia cura de l’ambientació, del vestuari, de la il·luminació... va afirmar que resulta molt complicat controlar amb precisió tot el que succeeix en el rodatge, sobretot en un film còmic. En el drama és menys important. Un dels seus cavalls de batalla era la il·luminació. La seva opinió contrastava amb la dels especialistes: Cukor era partidari d’una il·luminació natural en contraposició a l’aconseguida amb un sistema de focus que produeixen una llum falsa i irreal. Igual passava amb els colors del vestuari i dels decorats. Sense una correcte coordinació de tons el resultat podia ser desastrós.

Cukor va deixar darrera seu una gran producció cinematogràfica, que el temps s’ha encarregat de revaloritzar encara més i ha deixat tot un seguit de grans noms associats al seu treball: Katharine Hepburn –musa i amiga-, Cary Grant, Greta Garbo, James Steward, Rock Hudson, Spencer Tracy... i va treballar sempre amb la mateixa passió. Va declarar en una ocasió: és veritablement meravellós poder anar al treball, després de tants anys, amb el mateix entusiasme. Em compreneu?

Las cuatro hermanitas (Little Women, 1933). Cukor va dirigir aquest melodrama basat en la famosa novel·la homònima de Louisa May Alcott. Aquesta adaptació cinematogràfica és la primera de diverses que s'han realitzat sobre la novel·la.  Posteriorment la història ha estat portada a la pantalla diverses vegades, amb altres adaptacions notables, com la versió de 1949 amb Elizabeth Taylor, la de 1994 amb Winona Ryder i la més recent del 2019 dirigida per Greta Gerwig.

En aquesta adaptació, les quatre germanes March són interpretades per les actrius Katharine Hepburn com a Jo, Joan Bennett com a Amy, Frances Dee com a Meg i Jean Parker com a Beth. Katharine Hepburn va ser nominada a l'Oscar a la millor actriu pel seu paper com a Jo.

La història segueix les vides de les quatre germanes March durant i després de la Guerra Civil Americana. La pel·lícula destaca les seves relacions familiars, les seves aspiracions personals i els desafiaments que han d'afrontar a mesura que es converteixen en dones adultes.

Tot i que la pel·lícula condensa i simplifica alguns elements de la novel·la original per ajustar-se a la durada cinematogràfica, es considera una adaptació relativament fidel de Little Women.

Vivir para gozar (Holiday, 1938) Comèdia romàntica dirigida per George Cukor, basada en l’obra de teatre homònima escrita per Philip Barry. La pel·lícula destaca pel seu elenc principal, encapçalat per Cary Grant Katharine Hepburn.

La trama de Vivir para gozar gira a l’entorn d’una jove i rica dona anomenada Julia Seton (Doris Nolan) que està compromesa amb Johnny Case (Cary Grant), un home amb l’esperit lliure. Quan Julia el porta a casa seva per a conèixer a la seva família per Nadal, Johnny se n’adona de les diferències fonamentals entre la seva manera de veure la vida i a la que aspira la Julia. Mentre això passa, la Lidia (Katharine Hepburn), germana de Julia, no pot evitar sentir-se atreta per l’enfocament de la vida de Johnny i la seva manera desinhibida d’afrontar-la.

Vivir para gozar va ser la tercera pel·lícula en la que Katharine Hepburn i Cary Grant van treballar junts, després de La gran aventura de Silvia (1935) i Quina fera de nena! (1938) i encara tornarien col·laborar plegats a Històries de Filadelfia (1940), aconseguint en totes elles interpretacions magnètiques, on la seva bona química va quedar ben palesa. A banda d’això, la direcció de George Cukor, tot un especialista en comèdies, va saber treure el millor dels actors, mantenint sempre un aire fresc i desenfadat i creant un model de pel·lícula que posteriorment va ser la inspiració de moltes altres obres del seu gènere.

Mujeres (The Women, 1939). En aquesta ocasió Cukor va dirigir aquesta comèdia melodramàtica basada en la comèdia teatral homònima de Clare Boothe Luce. És coneguda per ser una de les rares pel·lícules de l'època amb un repartiment completament femení: al llarg de tota la pel·lícula no apareix ni un sol home, ni que fos en segon pla.

Algunes de les actrius més destacades de l'època van participar en aquest projecte, incloent Norma Shearer, Joan Crawford, Rosalind Russell, Joan Fontaine i Paulette Goddard. La trama se centra en la vida de les dones de l’alta societat de Nova York, particularment en la vida de Mary Haines (Norma Shearer) i el seu enfrontament amb l'engany i la traïció quan descobreix que el seu marit té una aventura amb una venedora de perfums.

La pel·lícula va ser elogiada per abordar temes com la lleialtat, l'amistat i el drama sentimental des de la perspectiva exclusivament femenina.

Mujeres va rebre una acollida mixta a la seva estrena, però amb el temps ha sigut reconeguda com una pel·lícula clàssica de culte i un exemple de la representació de les dones en el cinema d'aquella època. La seva influència ha perdurat i es considera una obra important en la història del cinema.

És especialment impactant el fet que, en una pel·lícula filmada amb el rigorós blanc i negre característic de l’època, inclogués al mig de la cinta una desfilada de moda amb un llampant Technicolor. Un veritable cop d’efecte!

Historias de Filadelfia (The Philadelphia Story, 1940). En aquesta pel·lícula van confluir diverses circumstàncies que havien de fer d’aquesta obra una peça fonamental a la història de la comèdia: la personal direcció de George Cukor, el text de Philip Barry que ja havia triomfat al llarg de dos anys a Broadway i la interpretació del trio protagonista –Katharine Hepburn,  Cary Grant James Stewart.

En ella una temperamental i capriciosa noia de l’alta societat, Tracy Lord (Hepburn), separada del seu primer marit C.K. Dexter Haven (Grant) està ara a punt de tornar-se a casar amb un home de negocis. Naturalment la història interessa a la revista del cor Spy, que envia a cobrir l’esdeveniment a dos reporters: Macaulay Connor (Stewart) i la fotògrafa Liz Imbrie. Les coses, com és d’esperar, es complicaran...
Per aquesta pel·lícula James Stewart va aconseguir l’Oscar a millor actor encara que ell sempre va defensar que aquell any l’hauria d’haver guanyat Henry Fonda pel seu paper de El raïm de la ira. Tot un exercici d’honestedat!

Luz que agoniza (Gaslight, 1944). Cukor va demostrar, en aquesta pel·lícula, que podia fer incursions en el thriller psicològic amb la mateixa solvència que es movia en els melodrames i les comèdies. En aquest cas es va basar en l’obra de teatre homònima de Patrick Hamilton i va comptar amb les grans interpretacions d’Ingrid Bergman, Charles Boyer i Joseph Cotten.

La història se centra en una dona anomenada Paula Alquist (Ingrid Bergman), casada amb un home carismàtic anomenat Gregory Anton (Charles Boyer). Després de la boda, es traslladen a la casa on ella va créixer, i allí comença el joc psicològic. Gregory comença a manipular la percepció de Paula, fent-li creure que està perdent el cap. La gaslighting, terme inspirat en l'expressió que dóna nom a la pel·lícula, es refereix a una forma d'abús psicològic en què l'agressor busca minar la confiança de la víctima en la seva pròpia percepció i memòria. En català s'ha fet servir sota l'expressió "fer llum de gas a algú".

L'actuació d'Ingrid Bergman va ser aclamada i va guanyar l'Oscar a la Millor Actriu pel seu paper a Gaslight. La pel·lícula també va obtenir altres nominacions als Oscar, inclosos Millor Actor per Charles Boyer i Millor Director per George Cukor.

La costilla de Adán (Adam’s Rib, 1949). George Cukor va tornar a dirigir a Katharine Hepburn en aquesta comèdia d’embolics, que va tornar a comptar amb la presència d’Spencer Tracy en la seva 5a col·laboració plegats. La participació de la parella en una pel·lícula ja era senyal d’èxit a la taquilla.

En aquesta ocasió presenta a l’Amanda (Hepburn) i a l'Adam (Tracy), un matrimoni ben avingut, tots dos advocats, que viuen una plàcida vida fins al moment que els arriba un cas en el que ell ha de fer de fiscal i ella d’advocat defensor. La rivalitat arribarà a torbar la pau conjugal.

Molta gent va veure un clar paral·lelisme entre els actors i els personatges que van interpretar en aquesta obra: ella, una declarada feminista avançada al seu temps, ell un catòlic conservador.  

Nacida ayer (Born Yesterday, 1950). Novament a través d’una comèdia Cukor va tornar a posar una de les seves obres en una de les que van tenir millor acollida aquell any. En aquesta ocasió es tractava d’una adaptació d’una obra de teatre homònima de Garson Kanin que ja havia estat un èxit a Broadway. L’adaptació per a la pantalla gran va córrer a càrrec d’Albert Mannheimer.

El repartiment està encapçalat per Judy Holliday, William Holden i Broderick Crawford. Judy Holliday va interpretar el paper de Billie Dawn, una dona ingènua i poc culta, a la qual el seu avariciós i ignorant amant, Harry Brock (Broderick Crawford), intenta educar per tal que pugui comportar-se més adequadament en societat. William Holden interpreta el periodista Paul Verrall, contractat per Brock per donar-li a Billie classes d'educació.

La trama se centra en la transformació de Billie, d'una dona innocent i sense instrucció a una persona més culta i conscient del món que l'envolta. A mesura que Paul li ensenya a Billie història, política i cultura general, ella comença a adonar-se del seu potencial i a prendre consciència de les seves pròpies habilitats intel·lectuals. Aquesta evolució provoca canvis en la relació amb Harry Brock i també en la seva pròpia percepció de la vida.

La pel·lícula va ser aclamada per la crítica i va aportar a Judy Holliday el seu únic Premi de l'Acadèmia, guanyant l'Oscar a la Millor Actriu pel seu encantador i astut retrat de Billie Dawn. La seva interpretació va ser àmpliament reconeguda com una de les més destacades de la seva carrera.

Nacida Ayer
és una comèdia clàssica que destaca per la seva crítica social i el seu missatge sobre l'empoderament femení. La pel·lícula va ser un èxit tant de crítica com de taquilla.

Ha nacido una estrella (A Star Is Born, 1954).En aquesta ocasió George Cukor va aproximar-se al gènere musical amb el remake d’un clàssic de 1937 amb una història que encara tindria una nova versió l’any 2018 protagonitzada per Lady Gaga i Bradley Cooper.

Per a protagonitzar aquesta versió, Cukor va escollir a Judy Garland i a James Mason. Garland, que havia saltat a la fama mundial anys enrere interpretant a la Dorothy a la pel·lícula El màgic d’Oz (1939), gaudia d’una gran fama i era tota una icona de Hollywood, malgrat que no passava per un gran moment: feia 4 anys que es trobava allunyada de les pantalles i després d'aquesta pel·lícula trigaria 6 anys més a tornar-s'hi a posar.

La trama de la història té una estructura similar a la primera versió: Norman Maine (James Mason) és un famós actor, ja en decadència a causa de la seva addicció a l’alcohol, que descobreix a Esther Blodgett (Judy Garland), una jove amb un gran talent com a cantant. Actua en una petita orquestra i Norman queda captivat per ella, així que decideix ajudar-la a obrir-se pas dins l’industria de l’entreteniment. Fent ús dels seus contactes aconsegueix ràpidament que Esther tingui la seva oportunitat. A partir d’aquí viurem un viatge a la fama i al declivi, al somni americà, al preu de la glòria i a la lluita contra el dimonis personals.

Aquesta obra va ser ben rebuda per la crítica i va veure’s recompensada amb diverses nominacions als Oscar incloent-hi una per a Judy Garland com a Millor Actriu i a passat a ser una obra de culte dins del cinema musical.

El multimillonario (Let's Make Love, 1960). George Cukor va dirigir en aquesta ocasió a Marilyn Monroe i a Yves Montand en una comèdia musical romàntica. El personatge que interpreta la Marilyn, l’Amanda Dell, és una noia humil, amb ganes de triomfar que acaba trobant l’amor de la mà d’un home milionari (multimilionari en aquest cas): és el que algú ha anomenat cinema-fórmula, produccions amb poc risc que exploten fórmules d'èxit. En aquest cas, les coincidències amb altres pel·lícules de la pròpia Marilyn són importants: Apareix la figura d’un milionari d’incògnit (Com casar-se amb un milionari) que topa amb una companyia de teatre  (Ningú no és perfecte) i s’enamora d’una de les seves actrius (El príncep i la corista). El guió, veritablement, no era res de l’altre món, malgrat la intervenció d’urgència d’Arthur Miller per donar-li uns retocs. Malgrat tot, en Cukor, amb el seu ofici va acabar fent de tot allò una bona pel·lícula.

Un detall brillant és la inclusió dels cameos de Bing CrosbyGene Kelly i Milton Berle, que constitueixen un toc divertit i sorprenent.

Sobre la història que explica ja ho tenim gairebé tot dit: un multimilionari (Yves Montand) veu casualment una obra que es representa a Broadway en la que es ridiculitza als milionaris i queda captivat per l’estrella de l’espectacle (Marilyn Monroe). Per entrar en contacte amb ella creu que la millor manera és formar part de la companyia, així que convenç a CrosbyKelly i Berle perquè li ensenyin l’essencial d’interpretació, cançó i ball.

Un dels moments més memorables de la pel·lícula és l’actuació de la Marilyn que quan tot just la seva trama està arrencant, canta i balla la divertida My Heart belongs to Daddy.

My Fair Lady (1964).En aquesta ocasió Cukor també va tornar a endinsar-se en el gènere musical en aquesta pel·lícula que estava basada en un musical de Broadway del mateix títol i aquest, al mateix temps, s’havia inspirat en l’obra teatral Pygmalion de George Bernard Shaw.

Julie Andrews havia interpretat el paper d'Eliza Doolittle (la protagonista de My Fair Lady) a l'escenari de Broadway,així que era inicialment la primera opció per al paper a la pantalla gran. No obstant això, els productors van decidir optar per Audrey Hepburn, una estrella en el cim de la seva popularitat després de protagonitzar Vacances a RomaEsmorzar amb diamants. Aquest fet va fer decantar la balança al seu favor.

La trama de la pel·lícula se centra en el professor de fonètica Henry Higgins (Rex Harrison), que accepta el desafiament de transformar una florista londinenca humil i vulgar, Eliza Doolittle (Audrey Hepburn), en una dama de la societat, amb una pronunciació impecable. A mesura que el professor i Eliza treballen junts, es desenvolupa una relació personal que va més enllà de les lliçons de fonètica.

La veu cantada d’Audrey Hepburn va ser doblada per Marni Nixon, una cantant de doblatge molt coneguda en aquella època, qui també va doblar altres actrius com Natalie Wood a West Side Story i Deborah Kerr a El rei i jo.

My Fair Lady va ser un gran èxit comercial i va guanyar diversos premis de l'Acadèmia, incloent-hi el de Millor Pel·lícula. Audrey Hepburn va ser nominada a l'Oscar a la millor actriu pel seu paper com a Eliza Doolittle, i Rex Harrison va guanyar l'Oscar al millor actor pel seu paper com a professor Henry Higgins. La pel·lícula destaca per la seva música, incloent-hi cançons memorables com Wouldn't It Be Loverly, I Could Have Danced All Night i The Rain in Spain.

Aquesta obra és considerada una de les grans pel·lícules musicals de la seva època i ha perdurat com una obra clàssica del cinema musical.